
Final de temporada. Amb el Giro di Lombardia ahir va acabar l’UCI Pro Tour, avui acaba el calendari internacional amb l’Escalada a Montjuïc, i aquest matí el Club Ciclista Routier ha acabat també la seva temporada de carretera amb la tradicional sortida fins al restaurant Sant Muç, a Cànoves (Vallès Oriental) per esmorzar tots plegats, recordar els millors i pitjors moments de l’any que acaba i, sobretot i que no falti, fer promeses per a l’any vinent: Que si la Marmotte, la Maratona dei Dolomiti, un viatge per la Vall d’Aosta.... ja sabeu que és més fàcil fer anar la llengua que les cames.
A la meva colla no som gaires, però això no obsta perquè ens ho passem bé i fem molts quilòmetres al cap de la temporada. A la meva colla hi ha gent que està molt forta i d’altres que no ho estem gens, hi ha qui te una bicicleta de 7.000 euros i qui pedala amb una que ja no en val ni 700, hi ha qui entrena moltíssim i qui entrena el que pot, hi ha qui crida i qui no diu mai res, hi ha qui es marca objectius cada any i qui va fent, hi ha qui fa moltes marxes i qui no en fa cap, hi ha qui és molt competitiu i qui ho odia, hi ha qui he pedalat per mig món i qui no ha passat d’Andorra, hi ha qui porta la bicicleta neta com una patena i qui sembla que la tregui d’una cort i hi ha qui porta una roba i un casc nous i lluents i qui porta un maillot descolorit de tant rentar-lo. A la meva colla no hi ha dues persones iguals, però això no vol dir res.
De vegades ens hem empipat la gent de la colla, a voltes hem discutit i algun cop hem tirat cadascú per la seva banda; però això no vol dir que no siguin oberts, amables i hospitalaris, que no acullin qualsevol qui hi vulgui venir i que no s’estimin el ciclisme. Ja fa onze anys que la gent de la meva colla em va ensenyar a anar en bicicleta, a posar-me una mica en forma, a rodar en grup i a posar a punt la bicicleta. No ho he après tot, però ells no han defallit mai.
Ho pensava avui tot tornant mentre intentava agafar la roda d’en Paco, ànima i motor dels Routiers: la gent de la meva colla són uns bons ciclistes, però sobretot són unes persones extraordinàries. De vegades no me n’adono d’això mentre esbufego pujant un coll o intentant no perdre roda en una carretera recta i ventosa, però en dies com avui, esmorzant, xerrant, rient i recordant els bons i mals moments de l’any, quan veig que, portar el maillot del nostre club és molt més que anar en bici, és descobrir cada diumenge el valor de l’amistat.
hola Rafael, soc el Claudi Montefusco del Sant Andreu (que ens vem trobar adalt de l'Stelvio, recordes?).
ResponEliminaM'agradaria proposar-te una cosa, però no trobo el teu mail. Me'l pots facilitar??
El meu mail es claudio.montefusco@gmail.com
També aprofito per presentar-te el meu blog:
http://www.claudi.blogspot.com/
Fins aviat!!