Ja està. El 102 Tour de França ha girat pàgina. Es poden fer balanços esportius i discutir amb els col·legues de la colla tot el que es vulgui; però Froome ha guanyat el seu segon Tour, Contador i Rodríguez probablement s’han acomiadat del podi per sempre i Valverde per fi ha pujat a un graó. I això és el que hi ha.
Nomes ens queda fer consideracions de caràcter més filosòfic, doncs.
 |
| FOTO: Tour de França |
S
’ha acabat el Tour.- Aquest migdia serem miler els que tindrem síndrome d’abstinència; enyorarem les etapes planes del nord, la calorada angoixant dels Pirineus, la mare de totes les batalles a l’Aup d’Uès i la passejada als Camps Elisis. Però tot s’acaba. D’aquí un mes començarà la Vuelta, que podria actuar de placebo, i gairebé ningú dels que hem estat enganxats a la tele aquest juliol, no ens la mirarem ni dos dies. Per què de Tour només n’hi ha un. I si som capaços de seguir el Giro, la “Volta” o la Dauphiné Liberé, és perquè sabem que després ve el Tour, i que així anem escalfant la musculatura (i la del sofà).
Estarem uns quants dies pensant en fer una sortida als Alps l’any vinent per pujar uns quants colls, sortida que probablement no farem mai, i aviat ja no pensarem en Froome ni en Quintana. Altres maldecaps tenim tots plegats.
Però el Tour ens ha fet feliços aquest estiu asfixiant. Hem gaudit, hem estat líders d’opinió a les trobades amb amics que no hi entenen de ciclisme tant com nosaltres, hem somiat en canviar la nostra vella bicicleta per un dels darrers models que han passejat per les carreteres els participants i, això si, no hem fet gairebé ni una becaina com cal.
I ara ja està. La síndrome d’abstinència s’instal·la en nosaltres.
L’esperit del Tour.- Després de l’atac de Nibali a Froome al Glandon quan el líder es va aturar un moment per una avaria, el posterior guanyador de la cursa va dir-li de tot al sicilià. Després, davant la premsa, va queixar-se de que l’acció del líder d’Astana havia estat contraria a l’esperit del Tour.
A qualsevol persona que sàpiga anar amb bicicleta, no cal ser més entès, la frase “l’esperit del Tour”, pronunciada l’any 2015, li fa riure. Fa dècades que l’esperit del Tour només són índex d’audiència, contractes publicitaris, dopats i perseguidors de tramposos, mitjans de comunicació acusant sense proves, hooligans tocats del bolet i una quanta gent de bona fe que s’ho creu. De traïdors a l’esperit del Tour el món n’és ple.
 |
| FOTO: Tour de França |
Posats a recuperar l’espiritualitat.- Es podria començar per evitar que els corredors llencin bidons, papers i tota mena de porqueria a terra. Després es podria seguir per treure els intercomunicadors, posar sancions realment rellevants (no bromes de 250 francs suïssos i 10”), nomenar arbitres que no siguin condescendents amb els equips dels seus països o, pitjor, amb els organitzadors i creant un comitè independent que vetlli per la qualitat organitzativa de la cursa (que a vegades deixa molt que desitjar segons per a quins equips).
El Tour és massa poderós.- I és que el Tour és massa poderós. El fet de ser la millor cursa en tots els sentits li dona un poder omnímode que la situa per damunt de lleis, federació i, a vegades, deontologia esportiva; allò que deu ser l’espiritualitat de l’esport. Si ningú no controla aquesta avidesa de domini sobre el ciclisme, és l’esport el que hi surt perjudicat.
Res d’això passarà.- Però res d’això passarà. Deixarem córrer els dies, oblidarem les coses que no ens agraden de la cursa i, d’aquí a onze mesos, tornarem a escarxofar-nos al sofà, sense becaina, per no perdre ni un sol instant de les transmissions televisives del Tour; encara que algunes vegades els comentaristes ens treguin de polleguera. Però això seria tema d’una altra entrada.
