23/12/07

EL MONTSENY A L'HIVERN



Com podeu pensar en perdre el temps anant de compres, preparant les reunions familiars que venen i on haureu de suportar cunyats, sogra i nebodets, o en les fartaneres llardoses que us esperen, si a quatre passes de casa teniu el Montseny, una de les meravelles d'aquest país, que us està esperant perquè el recorreu amb la BTT?
I a més, no hi ha gairebé ningú; tothom està comprant com un foll.

PER UN 2008 ROTUNDAMENT CICLISTA I QUE TOT US VAGI RODAT !!!

2/12/07

Serralada litoral, rodant pel paradís domèstic






Malgrat les modestes alçades i l’elevada urbanització, la Serralada Litoral, entre les depressions del Besòs i la Tordera, és un autèntic jardí metropolità amb vegetació rica i diversa i espais naturals de la més variada morfologia. Fa molts anys que la pressió urbana dels municipis posa en perill aquest ecosistema, però malgrat l’antiguitat geològica i la modèstia general del massís, la serralada sempre sorprèn a qui la descobreix i és capaç de mostrar a qui la visita una colla d’indrets naturals i històrics d’una bellesa esclatant. I tot sempre amb el mar al fons, el blau i el verd retallant-se en l’horitzó, els colors de les terres del Maresme.
Els ciclistes hem fet nostra la serralada des que es va començar a popularitzar la bicicleta de muntanya. La Vellensana, la Conreria, Sant Mateu, Céllecs, la riera d’Argentona, els boscos d’Òrrius, els de Dosrius, can Bruguera, el Corredor i, evidentment, la joia feréstega del massís, el Montnegre, són territori ciclista per excel·lència. La proximitat als pobles tant del Maresme com del Vallès, la facilitat de comunicacions amb vehicle privat i transport públic, l’enorme varietat de camins i dificultats, el clima temperat que permet pedalar-hi tot l’any i la bellesa dels paisatges garanteixen un dia de bicicleta inoblidable.
Per als que no conegueu la serralada litoral, hi ha dues bones guies per a iniciar-se en la descoberta del territori. Una és el mapa excursionista i turístic (escala 1:25.000) de l’editorial Alpina (www.editorialalpina.com), l’altre és el llibre La Serralada Litoral en BTT, de Joan Portell i publicat per Cossetània edicions (www.cossetania.cat). Amb aquesta documentació i una mica de cames podeu gaudir d’una bona colla de jornades ciclistes.
Per la gent del Maresme, la Serralada Litoral és el nostre pulmó verd i el nostre lloc d’esbarjo, però també te molt de territori sentimental, d’indret mític on la vida de cada dia pren una dimensió rica i imparable. Recórrer ara en bici camins que de jovenets havíem fet caminant en excursions inoblidables, o de més grans portant-hi els fills menuts a collir molsa per Nadal o pinyes per fer carn a la brasa, contemplar des de la talaia que representa el massís els pobles, les carreteres, els llocs de la nostra vida comú quotidiana i, sobretot, saber que som a muntanya i tenim el mar al davant, de nou el blau i el verd, no deixa a ningú d’aquí indiferent, per dura que sigui la pujada o vertiginós el descens. De la Serralada Litoral estant, la gent del Maresme ens sentim més a prop del nostre país petit, ens adonem que formem més part de la terra del que al neguit diari ens deixa veure. Jo crec que tothom qui descobreix i coneix la Serralada Litoral se sent estranyament emocionat per aquesta joia menuda, lleu, domèstica, amb dos dits de verd al cap i el blau als ulls.
El Club ciclista Routier (www.cc-routier.blogspot.com) destina els mesos d’hivern a fer bicicleta de muntanya sense més pretensions que passar-ho bé els diumenges al matí rodant pels boscos i camins de la serralada, descobrint racons, recordant indrets que hom creia oblidats.
Voleu acompanyar-los a conèixer aquest petit paradís domèstic?

27/11/07

TV: La cara fosca del ciclisme?


L’amic Miki Bort (Esports Iris, Puigcerdà) em diu que s’ha passat a ‘la cara fosca del ciclisme’, en al·lusió a una de les especialitats més minoritàries i oblidades; el ciclocros.
En comparació al ciclisme de carretera, a Catalunya el ciclocros te pocs practicants, menys competicions (la temporada és necessàriament curta) i cap estrella, però això no vol dir que sigui una disciplina sense interès. Curses curtes, explosives, emocionants per a l’espectador i interessants per al participant que vol mantenir la pràctica ciclista durant l’hivern.
És cert que el ciclocros va davallar molt més encara degut a la popularitat del ciclisme de muntanya, però d’una anys cap aquí estem assistint a una certa recuperació gràcies, en part, a l’èxit de la BTT. La copa catalana de ciclocros va començar fa unes temporades de manera molt modesta, fins i tot la majoria de màquines eren BTT actualitzades per a la pràctica del ciclocros, però poc a poc el nombre de participants, com en Miki, va augmentant, les bicis són millors i, com podeu veure al vídeo, alguna prova fins i tot compta amb presències molt destacades.
Fa quinze dies es va fer la cursa de la Copa Catalana de ciclocros a Vilafranca del Penedès. Aquest és el vídeo de la cursa. Pel seu interès i qualitat us el recomanem especialment.


http://www.youtube.com/watch?v=BWztbudeTFg

25/11/07

Depresión post temporada

Zozobra mediática y social en un fin de semana sin fútbol. Las audiencias televisivas se resienten y los anunciantes se retraen, las páginas de los periódicos no se llenan, los matrimonios antiguos se enternecen, las radios adormecen sin el sonsonete del gol y las barras de los bares se vacían. El mundo se paraliza hasta extremos tetraplégicos, la vida urbana debe buscar nuevas formas de enfrentamiento, las horas no pasan y la depresión del domingo por la tarde se instala en todas las pupilas. De nada sirve que un puñado de gurus televisivos a sueldo del poder patrio se esfuercen en exaltar los valores imperecederos de la selección. Por mucho Manolo el del bombo, el balompié nacional no interesa ni al toro de Domeq, que ya es decir.
Por suerte la cosa dura poco. Acostumbrados como están los aficionados al fútbol a que la temporada ya no cierra nunca, como los seriales de la tele para las marujas o los casinos de Las Vegas para los ludópatas, uno ya no se imagina un mes entero sin Ronaldinhos o Iniestas: o aumentaría la producción, o se recuperaría la natalidad o se dispararía el índice de lectura. Aunque quizás esto último es demasiado exagerado.
Pero y los pobres aficionados al ciclismo o a las motos, por ejemplo. Quién piensa en ellos desde octubre hasta marzo, más o menos, cuando se inicia la nueva temporada? Y de los del esquí que me dicen? Cuanto les dura a ellos la ilusión? Cuatro meses a lo sumo? Y con que esperanza sobreviven el resto del año? Y en los USA, que las temporadas de NBA, béisbol y NFL duran menos de medio año para que no se solapen y pierdan cuota de pantalla; que hace un seguidor de los Lakers tragándose partidos de los Denver Broncos y carreras de los Yankees durante seis meses? Seguro que la industria de las palomitas de maíz de resiente y nadie hace nada por resolver este drama nacional.
Todos los que hablan de domingo aburrido y otras expresiones sinónimas cada vez que el fútbol de clubes se detiene por una fatal contingencia tipo selección, no tienen ni idea de lo que puede llegar a ser una autentica depresión post temporada, de lo que significa para un tipo capaz de tragarse las siete horas de transmisión de les etapas importantes del Tour sin levantarse ni para ir al baño, un mes y otro sin una mala carrerilla de ciclo cros por la tele: el mono, un síndrome de abstinencia muy cruel y de consecuencias psicológicas imprevisibles que la sociedad, sumergida en la mitología balompédica, es incapaz de calibrar en toda su magnitud. Por lo tanto, menos gurus predicando por teles y radios sobre la tristeza del aficionado en un domingo sin fútbol, y más actuar a favor del bien común, que es el de la mayoría y también el de las minorías. Que tal si comienzan a programar todos los Tour desde la victoria de Perico hasta aquí, o los mundiales desde que Sito Pons ganó en dos y medio. Y digo eso por no pedir un combate de Joe Frazier o el eurobasquet del 73. Recuerdan a Nino Buscató y Wayne Brabender conquistando la plata en Barcelona? Uf, que mono!

Publicat a La Vanguardia

9/11/07

Pels blaus i verds de Mercè Rodoreda


Dificultat: Mitjana. Vigileu les dues baixades per corriols estrets i trencats. Distància: 26 kms. Desnivell: 600 metres.
El centre de BTT del Baix Empordà proposa una ruta que, partint de Castell d’Aro, remunta la cara sud de la serralada de les Gavarres fins carenar la serra Llonga i travessar el poblet de Romanyà, on va viure l’escriptora Mercè Rodoreda, de la qual ara se’n commemora el centenari. La seva manera de descriure la natura mediterrània i de tractar literàriament els colors, se’ns farà avinent al llarg d’aquesta ruta que combina el blau de la mediterrània que dominarem visualment al llarg del primer tram, amb el verd dels pinars i alzinars del tram posterior. Seguiu els senyals de BTT amb el número 8.
Les Gavarres, entre el Gironès i el Baix Empordà, és una típica serralada litoral: alçades difícilment superiors als 450 metres, bosquets d’alzina i pi, antiga presència humana i un sol de sauló que propicia camins trencats per les aigües pluvials; així és la ruta que us proposem. El centre BTT de Castell d’Aro és a l’estació de l’antic carrilet, a la via verda entre Sant Feliu i Girona. Hi ha lloc per aparcar, aigua per rentar les bicis i un plànol. Sortirem d’aquí.
Agafeu la via cap a Girona i, vuits cents metres després, la deixeu a ma dreta per endinsar-vos al poble pel carrer Nou Roquissar, que puja com un dimoni fins agafar el carrer Calvari a l’esquerra. Al final del carrer en surt la pista que, s’enfila en sis quilòmetres fins al club de golf i la carretera asfaltada que va de Platja d’Aro a Romanyà. Sou al cap de munt de la Serra Llonga, 355 metres, i punt més alt de la ruta. Ara cal baixar al fons d’una vall solitària per l’altra vessant i tornar a pujar fins Romanyà. Des d’aquí un descens seguint el GR ens portarà de nou a la ruta del carrilet, que caldrà agafar durant cinc quilòmetres en sentit contrari al d’abans, és a dir, cap a Castell d’Aro.

5/11/07

El año en que acabaron con el ciclismo


No solo fueron el positivo de Vinokourov, el engaño de Rasmusen o las patéticas imágenes de un ciclista esposado tras cruzar la línea de meta que pusieron a los ciclistas profesionales bajo sospecha general de estar haciendo trampas; la prohibición a Contador en Hamburgo, el intento de echar del mundial a Valverde y a Bettini y el positivo, ahora felizmente negado por el contraanálisis, de Iban Mayo, han impuesto la idea entre la opinión pública de que los ciclistas, incluso los que salen el domingo a dar una vuelta, son una pandilla de drogadictos. Nunca jamás este deporte cargado de sufrimiento y épica había sido puesto tan en entredicho, su nivel de popularidad había estado tan bajo y la honorabilidad de sus practicantes tan puesta en duda. Entre unos y otros esta temporada han acabado ahogando el ciclismo profesional.
Incluso el público poco interesado en las bicis, había aplaudido la gesta deportiva de Alexandre Vinokourov en el Tour, por eso se sintió engañado cuando se supo que el día de su victoria, además de vendado y dolorido por la caída en una etapa anterior, iba dopado de la manera más salvaje, por transfusión; pero no solo han sido los casos punibles deportivamente y censurables humanamente los que han terminado hundiendo el prestigio del ciclismo. En eso las culpas van por barrios.
La guerra civil y nada sorda que la UCI viene librando contra el Tour y el resto de grandes vueltas por el control del ‘circo’ mundial del ciclismo ha tenido también mucho a ver en esta zozobra. La federación internacional dosifica la información sobre casos de doping a menudo haciendo coincidir su aparición pública con alguna carrera, con el consiguiente escándalo que esto genera, y llegando a crear la secesión tanto en el pelotón como entre los organizadores, entre los que prohibirían correr a cualquiera mínimamente sospechoso aunque sea un rumor, y los que se atienen a lo que digan los análisis y los tribunales, del deporte o civiles. Divide y vencerás, pensará Patt McQuaid, presidente de la UCI.
Los tribunales tampoco ayudan a aclarar la imagen del ciclismo. Por qué, tras levantar tanta polvareda, la operación Puerto ha quedado en dada? Por que anuncian que van a tirar de la manta y desenmascarar a todos los tramposos y luego se echan atrás? Acaso no ven que arrugarse levanta sospechas incluso más allá del ciclismo?
Los corredores y equipos también se demuestran impotentes y, por lo tanto, cómplices en menor medida del naufragio del ciclismo. Por qué se arriesgan a que se les trate como a delincuentes? Por qué permiten que se les controle de la manera policial como se hace, no solo hasta la última gota de su orín, sino su ADN, sus vacaciones, su dieta o su actividad sexual?
Que nadie se engañe, condenando a muerte por drogadicción al ciclismo, que es un deporte con una muy limitada capacidad de influencia social y económica, se salvan a otros deportes más profesionalizados, donde corre mucho más dinero, influencias e intereses. Y así entre todos lo matan y él va agonizando temporada tras temporada. Como me dijo un organizador hace poco: ‘surte que solo nos queda un año de contrato con el Pro Tour’ Bien, y después?

Publicat a La Vanguardia

Un gran cicloturista


Claudio Montefusco és un cicloturista de gran categoria. Ell i la seva gent del Club Ciclista Sant Andreu són dels millors i més autèntics difusors de la pràctica de la bicicleta a Catalunya. Les Dolomites, la ruta dels castells Càtars, l'ascensió al Canigó, una ruta per Irlanda o el duatló de muntanya de Catalunya són algunes de les fites que aquest ciclista ha realitzat darrerament i quines experiències podeu compartir al seu bloc
http://www.claudi.blogspot.com/
que a partir d'avui serà un dels nostres favorits.
I sobretot, quan veieu un maillot gorc i blau, no deixeu mai de saludar, segurament és un dels seus col·legues de Sant Andreu.

21/10/07

La meva colla


Final de temporada. Amb el Giro di Lombardia ahir va acabar l’UCI Pro Tour, avui acaba el calendari internacional amb l’Escalada a Montjuïc, i aquest matí el Club Ciclista Routier ha acabat també la seva temporada de carretera amb la tradicional sortida fins al restaurant Sant Muç, a Cànoves (Vallès Oriental) per esmorzar tots plegats, recordar els millors i pitjors moments de l’any que acaba i, sobretot i que no falti, fer promeses per a l’any vinent: Que si la Marmotte, la Maratona dei Dolomiti, un viatge per la Vall d’Aosta.... ja sabeu que és més fàcil fer anar la llengua que les cames.
A la meva colla no som gaires, però això no obsta perquè ens ho passem bé i fem molts quilòmetres al cap de la temporada. A la meva colla hi ha gent que està molt forta i d’altres que no ho estem gens, hi ha qui te una bicicleta de 7.000 euros i qui pedala amb una que ja no en val ni 700, hi ha qui entrena moltíssim i qui entrena el que pot, hi ha qui crida i qui no diu mai res, hi ha qui es marca objectius cada any i qui va fent, hi ha qui fa moltes marxes i qui no en fa cap, hi ha qui és molt competitiu i qui ho odia, hi ha qui he pedalat per mig món i qui no ha passat d’Andorra, hi ha qui porta la bicicleta neta com una patena i qui sembla que la tregui d’una cort i hi ha qui porta una roba i un casc nous i lluents i qui porta un maillot descolorit de tant rentar-lo. A la meva colla no hi ha dues persones iguals, però això no vol dir res.
De vegades ens hem empipat la gent de la colla, a voltes hem discutit i algun cop hem tirat cadascú per la seva banda; però això no vol dir que no siguin oberts, amables i hospitalaris, que no acullin qualsevol qui hi vulgui venir i que no s’estimin el ciclisme. Ja fa onze anys que la gent de la meva colla em va ensenyar a anar en bicicleta, a posar-me una mica en forma, a rodar en grup i a posar a punt la bicicleta. No ho he après tot, però ells no han defallit mai.
Ho pensava avui tot tornant mentre intentava agafar la roda d’en Paco, ànima i motor dels Routiers: la gent de la meva colla són uns bons ciclistes, però sobretot són unes persones extraordinàries. De vegades no me n’adono d’això mentre esbufego pujant un coll o intentant no perdre roda en una carretera recta i ventosa, però en dies com avui, esmorzant, xerrant, rient i recordant els bons i mals moments de l’any, quan veig que, portar el maillot del nostre club és molt més que anar en bici, és descobrir cada diumenge el valor de l’amistat.

2/10/07

TV: Així guanya Bettini


No calen més paraules, repasseu tantes vegades com vulgueu els metres finals de Paolo Bettini, diumenge a Stuttgard, en guanyar per segona vegada consecutiva el mundial de ciclisme de fons en ruta.
On eren els espanyols? Que no deia tothom que eren els millors?
Cliqueu el link, veieu, i jutgeu.

http://www.youtube.com/watch?v=vVXM2iuEHtI

TV: alternatives pel final de temporada


Qui diu que el polo és un esport elitista i esclusiiu per a pijos propietaris de magnífics cavalls? A Dallas (EE UU) han inventat una interessant variant d'aquest esport, i apta per a ciclistes!
Amb tant de carboni, discs i xtr's, ja fa temps que les bicicletes de muntanya no tenen res a envejar als animals de raça dels picaderos, oi que no?
I ara que acaba la temporada potser no sabeu que fer un diumenge al matí, o potser odieu el bricolatge i el muntatge de mobles d'Ikea...DONCS JUGUEU AL POLO EN BICI.
Veieu aquest vídeo i ho entendreu. I si organitzeu un partit, aviseu-me, sisplau.

http://www.youtube.com/watch?v=1IQdvfm9SDY

30/9/07

Rebellin acabó con España


Se ignora la razón de tanta manía en hacer creer que la selección española de ciclismo era la mejor y que casi cualquiera de sus corredores podía ganar el mundial; ni hablar. Un solo italiano inspirado podía hundir a toda la escuadra española, los 800 metros finales en subida era idóneos para Bettini, y así sucedieron las cosas. El aspirante jamás coronado Valverde hizo lo que pudo, pero con eso no basta; Samuel Sánchez se vació tanto que llegó al momento crucial fundido y Flecha, Sastre y compañía hicieron su papel, pero no fue suficiente. Total, un buen trabajo de control hasta dos vueltas del final, pero con eso no basta. Es como jugar mejor y acabar perdiendo por uno a cero en el último minuto y de penalti. El control le sirvió a Freire en Verona y a Astarloa en Canadá, pero en Stuttgard no sirvió de nada.
Los italianos son un mal equipo, andan todos peleados a cara de perro y los no seleccionados se cabrean, pero individualmente son mucho mejores en carreras de un día y gran fondo. Así cuando Davide Rebellin saltó del grupo delantero a dos vueltas del final, aún sacando no más de treinta segundos a sus perseguidores, el solito se cargó a toda la selección española, su táctica de control y todo el excelente trabajo de grupo realizado a lo largo de más de 250 kilómetros. Sólo un Samuel Sánchez que se está saliendo en este final de temporada anduvo decidido a dejarse la piel para hacer fracasar la individualidad del perverso corredor del mal equipo italiano. Al final lo único que consiguió fue llegar extenuado para ver como Paolo Bettini, ‘el grillo’, uno de los más completos ciclistas de la última década se hacia con su segundo triunfo consecutivo. Y sin noticias de Freire.
No vamos a negar que en España hay muy buenos ciclistas y un pequeño manojo de extraordinarios corredores con un palmarés envidiable, pero muchos de ellos todavía no han consolidado suficiente su clase y otros, aún siendo magníficos, no son corredores hechos para el tipo de carreras como el mundial de ruta. Astarloa y Valverde tuvieron su año de gloria y Freire es el único con aptitudes mundialistas, siempre que el circuito no tenga grandes cuestas, y menos si están cerca de la llegada. El circuito alemán le venía a Bettini como la horma de su zapato, y el grillo es demasiado fuera de serie como para desaprovecharlo, al igual como Freire no desaprovechó el trazado favorable de Verona por dos veces o el de Lisboa, o como Boonen hizo lo propio con el de Madrid o Cipollini no dejó de rematar a su antojo en el súper llano trazado holandés. Y todos terminaron enfundándose el maillot arco iris. Quién es mejor que quién no es el dilema, todos fueron los mejores en su momento y según sus condiciones. Pero dar un mundial por hecho antes de correrlo, y sabiendo que el circuito era mucho más favorable a los italianos, aunque como equipo sean comparables al ejército de Pancho Villa, resulta de un patriotierismo provinciano e ignorante. Lo malo del asunto es que los propios corredores de la selección habían terminado creyéndose ese triunfalismo cañí; peor para ellos y peor para el deportes español. Así explicaciones como las de Valverde suenan a excusa inconsistente, y la derrota a fracaso estrepitoso. Va por el próximo año: Bettini lleva 2 y Freire 3.

Publicat a La Vanguardia

28/9/07

Acabin amb la UCI


L’afany pervers de la Unió Ciclista Internacional per controlar tot el ciclisme professional està acabant amb aquest esport. La tàctica destralera de Patrick McQuaid consistent a filtrar informacions sobre casos de dopatge pocs dies abans o durant la celebració de les principals curses del calendari que ell considera enemigues, amb la clara intenció de rebentar mediàticament el prestigi d’aquestes competicions, està creant una estat d’opinió pública general absolutament contrari al ciclisme. No hi ha dia que no em trobi a algú que, mig seriosament mig en broma, em diu que tots els ciclistes som uns drogotes i que aquest esport està més mort que viu.
La desautorització que ha patit la UCI davant del Tribunal del ‘esport de Lausana en el cas Valverde és la gota que omple el got. La derrota de McQuaid davant els tribunals ha de ser el seu final. La seva autoritat ha quedat posada en entredit, ara és el moment que tot el món del ciclisme s’aixequi com una sola persona i tombi definitivament i per totes la dictadura birmana de la UCI.
No es tracta de fer boicots, no es tracta de fer declaracions grandiloqüents que després queden en un no res; del que es tracta és de constituir una empresa a l’estil de les que gestiones la F-1, l’ACB o el Mundial de motos, que atorgui franquícies als equips i que aquests corrin durant tota a temporada les curses que organitzi aquesta societat. I punt. I la UCI caurà per si sola si, de veres, els equips, patrocinadors, corredors i mitjans de comunicació volen que aquest esport tiri endavant, fet que en alguns casos es posa en dubte. Ara, a més, hi ha un nou aliat, les federacions estatals, com l’Espanyola, que també estan començant a plantar cara a la Internacional. Ara o mai.

26/9/07

El desert ja no pot esperar


Hi havia qui semblava que escalfés els bessons, però la majoria escalfava la llengua tot fent una copa de cava i recordant les aventures viscudes al desert del Sahara la primavera passada i albirant les que, inxal·là!, viuran entre els pròxims 27 d’abril i 2 de maig per terres marroquines. Tot i que no érem a l’Àfrica, sinó a la Barcelona tardoral, tothom estava parlant de la Titan Desert 2008; a més d’un els ulls se li posaven blaus.
Tal i com ja havia avançat Tourmalet el passat 26 de juny, la tercera edició de la cursa africana tindrà un recorregut completament en línia, amb principi i final a dos llocs diferents per poder fer així un traçat nou i amb la dificultat afegida d’algun port de muntanya. La cursa començarà a Ouarzazat i acabarà a Erfoud, passant per Bourmalne Dadés, a les portes la vall del Dadés i amb les gorges del Todrà a l’est, ascendir amb vent de cara cap al feréstec i solitari altiplà d’Jbel Sarhro, baixar després fins l’oasi de Tazzarine, a les portes de l’espectacular Vall del Dra’a, per trencar definitivament a l’est en direcció Ramlia i, de nou a través del bellíssim Erg Chebbi, remuntar vers Erfoud. Un recorregut una mica més dur que l’any passat, però d’una bellesa i diversitat notablement superior.
Les inscripcions estan ja obertes a www.titandesert.es, el nombre de participants augmenta fins la ratlla dels 400, i la presència d’ex corredors professionals donarà projecció internacional a la prova. Però els autèntics protagonistes no seran Olano, Mauri, Iglesias, Ruíz Cabestany o els possibles Ciapucci o Jalabert a qui l’organització vol convidar, no; els veritables herois de la Titan Desert seran de nou els centenars de participants anònims que només aspiren a acabar i a fer un inoblidable viatge en bicicleta per una terra de somni, afeccionats que s’hauran passat tot l’hivern entrenant tot el que puguin a còpia de treure hores a la son, la feina i a la família. Són ells els que fan que la prova existeixi, són ells els que donen sentit a la romàntica idea de pedalar pel desert.
Ens veiem al Marroc?

23/9/07

TV: Lagos de Enol, la millor etapa


Probablement l'etapa més espectacular, la que recorda aquelles Vueltas dels anys 90. Quan tornarem a veure competicions com aquelles amb èpiques batalles entre Alex Zulle i Tomy Rominguer a ports de muntanya de gran duresa i amb condicions climatològiques al límit?
De moment ens hem de conformar amb aquest vídeo, una de les millors transmissions d'enguany.
I aprofito aquest espai per agrair la bona feina que fan Carles de Andrés i Pedro Delgado.

Clica aquí per veure el vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=xRn-_sHVl6Q

Aburridos y sin siesta


Para los aficionados de sofá la Vuelta terminó en Andorra: última etapa de gran lucha, confirmación del líder que a la postre ha resultado ser el vencedor y puente en Catalunya, es decir, última siesta antes del retorno definitivo a la normalidad. Al día siguiente los críos comenzaron la escuela, terminaron las sobremesas ante la tele y la carrera se sumió en una modorra irrecuperable durante diez etapas, demasiadas para rescatar la Vuelta del olvido a pesar de los esfuerzos baldíos de Carlos Sastre por destronar a Menchov y de la ambición de Samuel Sánchez, vencedor en tres etapas y tercero al final por méritos propios y del Euskaltel.
Denis Menchov ha sido descaradamente superior al resto, de acuerdo, ha buscado aliados ante los cuales poco ha podido hacer Carlos Sastre y Samuel Sánchez quizás ha despertado tarde; pero con un par o tres de etapas de montaña más selectivas y una crono larga no tan llana y con viento a favor como la de Zaragoza, no habríamos dormido desde Arcalís hasta Abantos, que no es poco sueño. Hoy en día no basta con un puerto duro al final, hace falta otro anterior que seleccione, como hizo la Volta a Catalunya en la etapa reina con la Comella, antes de subir Arinsal, y salió una etapa redonda y merecedora de al corona regia. Pero en la Vuelta han querido ser tan mesurados con la dureza para evitar el dopage que se han pasado de tibios. Y en el reino de los atemperados, el frío es rey.
Y eso que la carrera comenzó bien. Emoción en la primera semana, con un Freire pletórico, un Bettini a punto para los mundiales, el renacer de Pettachi y un Bennati sorprendente; una escalada a los Lagos que permitieron descubrir a Efimkin; un doble final en alto en Cerler y Arcalís con las cunetas llenas de público, pero después, el desierto... Ya se sabe que ‘pagant sant Pere canta’, pero hay veces que desafina. Y la travesía de Valencia y Murcia con escapadas consentidas, finales de bostezo y recorridos aburridísimos para enlazar un municipio patrocinador con otro que esponsoriza, ha resultado letárgica para los sufridos espectadores que, metidos de lleno en situaciones tan emocionantes como las averías de RENFE la refundación del catalanismo y los presupuestos del Estado, se han olvidado de la apasionante Vuelta para siempre. Lástima, porqué el final con Abantos, la crono de Collado Villalba y, sobretodo, un Samuel Sánchez fuera de lo común, han hecho renacer la carrera. Pero, tal como hemos aprendido en las series de médicos de la tele, hay veces en que un par de descargas de desfibrilador no bastan para recuperar a un moribundo, y así la Vuelta se nos ha ido de las manos con el gusto amargo de lo que podría haber sido y no fue.
No voy a defender lo indefendible en nombre de los auténticos aficionados: la Vuelta ha quedado aburrida y con tan poco interés que, o eres un enfermo de bici, o has dedicado el tiempo a otros quehaceres. Septiembre es un mes cruel para ver ciclismo, lo dijimos el primer día, pero tampoco cabe ponérselo tan fácil.

Publicat a La Vanguardia

19/9/07

Dues noves guies de rutes BTT



El Pallars Sobirà i les valls de Tuixent i la Vansa són els territoris per on Xavier Agut i Joan Ramon Segura, respectivament, pedalen habitualment. De la seva experiència n’han sorgit els dos darrers títols de les guies de rutes en BTT de la col·lecció Azimut de l’editorial vallenca Cossetània.
Xavier Agut és bomber i fa anys que viu al Pallars. A través de 14 itineraris molt complerts i força llargs la majoria, tal i com correspon a les zones d’alta muntanya, l’autor ens traça un recorregut molt complert per les zones més interessants paisatgísticament i ciclista de la comarca. Un interessant pròleg introductori a les característiques del Pallars completa un treball molt interessant per a ciclistes que surten habitualment i que volen descobrir el sector més feréstec dels Pirineus catalans; una guia per planificar unes excel·lents vacances d’estiu a l’alta muntanya.
Joan Ramon Segura, president del Centre Excursionista de Lleida, ofereix fins a 27 itineraris, alguns circulars, altres amb enllaços, per una de les zones més poc conegudes dels pre-Pirineus catalans, Tuixent i la Vansa, entre el Cadí, el Pedraforca, la Serra del Verd i el Port del Comte, i a cavall de les comarques de l’Alt Urgell, el Berguedà i el Solsonès. Segura es coneix els camins d’aquella terra com si fos casa seva i ens ofereix tota mena de recorreguts amb els més diversos graus de dificultat tècnica, física així com de llargària. Una obra per gaudir de molts caps de setmana fent ciclisme i turisme natural, especialment indicada pels ciclistes urbans que estan farts de voltar per Collcerola i no saben on anar.
Amb aquestes dues guies la col·lecció Azimut arriba ja al número 93, un cas únic d’èxit en llibres d’aquesta mena. Enhorabona.

En BTT per la Vall de Tuixent i la Vansa.- Joan Ramon Segura. Col Azminut 90. Ed. Cossetània. Valls 2007
El Pallars Sobirà en BTT.- Xavier Agut. Col Azimut 93. Ed. Cossetània. Valls 2007

18/9/07

Bella i dura la Volta a la Cerdanya BTT


“Això d’avui ha estat ciclisme de carretera, demà bé el fort”, repetia en Pere Caué als participants a la XIII Volta a la Cerdanya BTT que arribaven cansats però contents al Parc del Segre de la Seu d’Urgell en acabar la primera etapa. Bé, set colls en 2580 metres de desnivell de pujada, amb un descens bestial al final de més de 1500 metres i 105 quilòmetres de recorregut pel qual els més ràpids van trigar sis hores i jo en vaig trigar vuit sense ser dels darrers, tampoc no és pot dir que fos un trajecte en bicing, Però quan en Caué avisa que la cosa be forta és que va de veres. A mig matí de diumenge, al coll de can Bima, extenuat vaig comprovar com, efectivament, la primera etapa havia estat una passejada.
Aquesta era una Volta amb regust nostàlgic, car recuperava en un vuitanta per cent el recorregut de la primera edició i el lloc de sortida, les excel·lents instal·lacions del càmping Stel de Puigcerdà. És clar que, a negra nit, un no està per massa gaudis. La primera etapa no tenia cap problema d’orientació, de fet no em calia ni rutòmetre. És la travessa clàssica de la comarca que tant es fa per creuar els Pirineus com per sortir un dia amb uns col·legues. I encara ens van estalviar la pujada a Fontaneda pel camí vell; però clarejant i amb tanta colla la carretera que s’enfila fins els 1905 metres de l’estació de fons és més segura. La resta pista ample gràcies a la qual es podia admirar l’exultant bellesa del paisatge cerdà i sense més dificultats que el desnivell en les ascensions a la Bastida, Cap de Rec i el coll de la Font d’Aristot. Després la baixada brutal, complicada pel ràpida que era i les paraules premonitòries d’en Caué: “ja veureu demà...”
El Cadí esquerp
I dit i fet. Així que vam sortir ja ens vam despistar. Res, un quilometret extra, però alguna cosa presagiava que el dia seria dur. Per sort, per aquesta edició tenia una parella de gran luxe, l’amiga ceretana Gemma Arro, excel·lent atleta, campiona d’Espanya d’esquí de muntanya, gran coneixedora del territori i, per damunt de tot, una persona magnífica. La vaig enredar jo a inscriure’s i, a la fi, va ser ella qui va haver de prendre la iniciativa i tibar de mi amb paciència i un bon rotllo extraordinari.
I és que les pujades molt fortes que anunciaven el llibre de ruta entre Alàs i Ansovell no eren pujades, ni murs, eren vies sense ferrar! Si el bon amic Anton Català hagués tingut a ma uns ternals d’alguna de les seves obres per pujar-nos creieu-me que no els hauria menyspreat. Aquell tram, bell però cruel, va deixar tocat a molts, i encara quedava el sector d’orientació. Aquí la Gemma va demostrar les seves dots corrent raids. Va escollir el camí més dret, però també el més curt i ràpid. Va encertar de ple, vam avançar moltes parelles i, el més important, ens vam sentir molt a gust pels paratges feréstecs i esquerps dels contraforts del Cadí; ara, d’esgarrinxades a les cames i cops amb els pedals no en vulgueu tants.
El meu tràngol va començar després. Amb trenta i pocs quilòmetres ja estava extenuat. L’erma baixada al riu i la pujada al coll de can Bima em van treure de punt definitivament. Arribava al tall horari de la vall de Ridolaina a temps per entrar-hi, el problema seria si resistiria; i després encara quedava la feixuga pujada als Cortals de l’Ingla..... Estava content amb el que havia fet, la muntanya i la bicicleta m’havien donat de bell nou molts motius de satisfacció durant aquells dos intensos dies. Li vaig demanar a la Gemma que seguís, tenia força i empenta. Jo, content per haver-me retrobat amb la bellesa i la duresa de la Volta a la Cerdanya sis anys després d’haver-la fet per darrer cop, vaig tirar cap a Puigcerdà. No em sentia decebut, ans al contrari, estava content, tot havia sortit rodó. Així, que més dona una classificació?
Garantia de seguretat, tècnica i humana
El servei mecànic de Probike instal·lat al Parc del Segre no va parar durant tota la tarda i fins ben entrat el vespre. Sense un gest de cansament, l’eficaç Javi Calero i la seva inseparable gorra posava oli, ajustava un canvi, treia pols a les cadenes, buscava una llanda, sagnava un fre o es tornava ximple buscant un sorollet i sempre amb un somriure, amb paraules d’ànim pels que posaven cara de cansats o de preocupats.
I el mateix es pot dir dels controls, serveis d’avituallament (a poques proves hi ha tant de menjar i tant variat) i la resta de la gent, anònima a la força, que fa possible que els participants puguem afrontar amb garanties reptes com aquests.

4/9/07

Demasiado joven para morir


La primera vez que se subieron los Lagos de Enol (mal llamados de Covadonga) fue en 1983, año en que Bernard Hianult ganó la Vuelta; por eso en aquella época se les llamaron los lagos de Hinault. Ayer Vladimir Efimkin se convirtió en el cuarto ruso en ganar en la niebla que a menudo cubre aquellos extraordinariamente bellos parajes; les llamaran ahora los lagos de los rusos, o los lagos de los cisnes, por Tchaikovsky que era de un pueblo de los Urales?
Gentilicios ciclistas al margen, este año la gran montaña asturiana llega demasiado pronto y un pelo descafeinada (cuarta y quinta etapas) como para descartar a algún favorito. Sin quitarle merito a Efimkin, el escaso minuto y 23 segundos que hay entre Menchov (4º) y Samuel Sánchez (17º), entre los cuales están todos los favoritos incluidos Pereiro, Sastre, Evans o Marchante, a penas significa nada con diecisiete etapas todavía por disputar incluidos tres finales en alto y dos contrarelojes. Lástima, porqué el medio kilómetro largo de la Huesera a más del 15%, una cuesta que solo los que la hemos subido en bici sabemos de su crueldad por lo que queda todavía de ascensión después de superarla, es de los que parecen hechos para dejar frito a quien no este para las alegrías del podio final.
Pero quien paga condiciona la ruta y, a pesar de que la organización no quiso poner el clásico puerto del Fitu antes de los Lagos para no atornillar más a los corredores y tentarlos a tomar cosas prohibidas, fue el propio pelotón quién decidió endurecer la subida y hacerla emocionante tanto para los ciclistas de sofá como para los que se esparcieron a lo largo de la carretera, cosa que es de agradecer. Y ya que estamos en el capítulo de agradecimientos, a los comodones que nos plantamos ante la tele nos encantó ver a Pedro Delgado en muy buena forma comentando la subida desde el sillín de su bici y sufriendo un poco como un mortal cicloturista más; no vaya a ser que alguien piense que todos los que salimos en bici vamos puestos hasta las cejas.
La gran etapa asturiana fue una gran fiesta y un éxito relativo, todos fueron demasiado jóvenes para morir en la ascensión a los lagos de Covadonga, Enol, Hianult o de los rusos y eso les hizo sentirse bien, pero ya por la noche, en la soledad de la habitación del hotel, quizás alguno empezó a pensar que puede que ya este demasiado viejo para el rock’n’roll, como decía el clásico de Jethro Tull.

Publicat a La Vanguardia

3/9/07

La épica y la ética


Septiembre es un mes a la baja. La gente vuelve al trabajo, los niños al cole, la climatología se pone otoñal y los ciclistas, éxitos o fracasos al margen, llevan ya un montón de kilómetros. Con esta perspectiva organizar una carrera ciclista de tres semanas, una de las que debería atraer a más público, audiencias televisivas y estrellas rutilantes, es tarea muy difícil, y más teniendo en cuenta el denigrado prestigio del ciclismo profesional tras los casos de dopage de algunas de las estrellas más aplaudidas por el público.
Con esta tesitura no lo tiene nada fácil Unipublic para sacar adelante una Vuelta a la vez digna, competitiva y atractiva al espectador, pero también de una dureza limitada, limpia de tramposos y mínimamente rentable. Cabe decir en su favor que no son gente nada apoltronada ni resignada a conformarse con lo que la naturaleza y la UCI les han dado (cornadas), y que no hay año que no busquen fórmulas para hacer atractiva la carrera. Lo intentaron con puertos salvajes como el Anglirú, pero cuestas así no favorecen precisamente el juego limpio. Probaron con contrarelojes urbanas, pero tras el boicot de los ciclistas a aquella crono en Barcelona bajo la lluvia, mejor dejarlo; y siguen intentando descubrir nuevos puertos en territorios donde pueda crecer la afición, pero septiembre es un mes muy cruel.
En la enésima vuelta de tuerca a la búsqueda desesperada de resolver la ecuación emoción, afición, limpieza, este año la organización de la ronda española ha optado por reducir la dureza del itinerario y dejar que sean los ciclistas quienes, según su estado, ganas y clasificación, endurezcan la carrera. Y a quien pillen dopado, vergüenza y a la calle, porqué no va a tener excusa alguna. De los seis finales en alto del pasado año se han pasado a cuatro en esta edición. Se ha descartado encadenar diversos puertos de gran dureza, y de los 42 puertos solo 5 van a ser de primera y 3 de categoría especial. La etapa reina será el día 10 en Arcalís, los kilometrajes de cada etapa son contenidos y habrá dos contrarelojes estratégicamente situadas para equilibrar la general. Para atraer al público, otra de las asignaturas de la Vuelta, Unipublic ha optado por probar con finales en circuito. Vigo, Santiago, Ávila, Luarca, Zaragoza, Abantos y Madrid van a ser la prueba. Intentar hacer desaparecer recuerdos como el de aquel patético inicio de Vuelta por unas calles de Salamanca vacías, es el reto que se ha fijado la organización.
Los organizadores pueden ingeniarse mil y una estrategias, pero ellos no pedalean. Con el calendario, la participación y el dopage como amenazas, han de ser los corredores quienes hagan que la Vuelta sea interesante, emocionante y ayude a recuperar el prestigio perdido por el ciclismo profesional. En una edición en la que, como suele suceder, los corredores españoles son los máximos candidatos al podio (Sastre, Pereiro, Sánchez o Marchante con permiso de Evans o Menchov) son ellos los primeros interesados en contribuir a hacer una Vuelta interesante, competida y, sobretotdo, que contribuya a recuperar su maltrecho prestigio profesional. Los organizadores han puesto poca épica para que nadie pierda la ética. De ellos depende.

Publicat a La Vanguardia

18/8/07

Volta a les Gavarres



Entre alzinars pel vessant oest de la serralada. Els Centres BTT de la Federació Catalana de Ciclisme permeten recórrer itineraris naturals de gran bellesa sense haver-se de preocupar de preparar la ruta. Seguin el model europeu de fletxes grogues, proposen itineraris segons l’habilitat i resistència del ciclista. El problema són els habituals desaprensius que destrossen o canvien els senyals. Porteu un mapa per si un cas i pregunteu al punt de sortida si hi ha alguna alteració a la ruta que voleu fer. A la pàgina web gencat.net/turisme/btt, hi trobareu informació.
Les Gavarres és una serralada que s’estén a cavall de les comarques del Gironès i el Baix Empordà. Les seves alçades, que tot just superen els 500 metres, una antiga presència humana i un clima suau la fan molt apta per recórrer-la tot l’any. Us proposem fer la ruta que surt i arriba al centre d’acolliment de BTT de Quart, al Gironès. Pedalarem per la vessant oest de la serralada, entre alzinars, matolls, pins i alguns nuclis de població d’una bellesa notable. Però, el millor de la volta són les vistes que hi ha des del bosc del castell i el turó de Masmontalt (a 411 metres).
El centre BTT de Quart és sota el poliesportiu i està indicat. Sortiu seguint la ruta del carrilet a Girona i tombeu a la dreta pel primer carrer, creueu un pont, travesseu la carretera i amunt. Fixeu-vos bé amb les fletxes.
Aviat hi ha les primeres rampes dures (entre el quilòmetre 2 i el 3), però la vista que hi ha al coll paga la pena. Planegeu i comenceu a baixar fins la riera de Celrà. Tornen les costes, amb replans per recuperar l’alè, això si, fins arribar a una carretera. Es pren a l’esquerra i, una mica després, altre cop a l’esquerra i avall. Un corriol obac i fresc baixa fins una riera. Allà comença la pujada al turó de Masmontalt. Durant una bona estona no hi ha fletxes, seguiu sempre la pista principal. Ull al quilòmetre 10’400, el camí trenca a la dreta i l’heu de seguir, però enfront en surt un altre que baixa i que heu de deixar. Des del turó comença el descens cap al petit nucli i ermita de Sant Mateu de Montengre (res a veure amb el del Maresme), i després torna a baixar cap a l’ermita de Sant Cristòfol del Bosc. Ambdues baixades són molt ràpides, però relliscoses pel sauló, vigileu. Des d’aquesta darrera ermita se segueix baixant fins a l’entrada d’una vall farcida de camps de pereres. Consulteu les fites de pas d’aquesta fitxa per no perdre-us. D’aquesta vall se surt remuntant un petit pujol per una costa pronunciada que, un cop coronat, pren una pista principal una estona i la deixa a la dreta per baixar fins un rierol (ull, creuat el torrent és a l‘esquerra). Llavors ja sou al nucli d’Erols i d’allà entre camps la ruta us porta a Quart.
FITXA:
Dificultat: Mitjana. El recorregut no te grans alçades ni collades llargues, però algunes pujades són molt dretes.
Durada: 3h 30’ mirant el paisatge
Distància: 32’30 kms.
Desnivell: 850 metres
Època: tot l’any
Com arribar-hi: amb cotxe: autopista A-7 sortida Girona Sud o per la N-II. Prendre la C-249 fins a Quart. Amb tren, estació de Girona.
Sortida i d’arribada: Punt d’acolliment de Quart. C/del tren s/n
Cobertura de mòbil: en un 80 per cent.
Cartografia: Mapa Comarcal de Catalunya. Gironès. Escala 1: 50.000
4ª edició: abril 2002
FITES DE PAS
1.- Km 3’850. Bosc del Castell. Hi arribarem després d’haver superat un parell de costes curtes i dures. A l’esquerra Girona, el Costabona al fons, Rocacorba en primer pla, la cinglera del Cabrerès i el Montseny a l’esquena. A la dreta les Gavarres.
2.- Km 8’500. Carretera. La seguim a l’esquerra durant un quilòmetre i prenem el corriol que baixa a l’esquerra. Cal fixar-se amb els senyals, són als arbres de la dreta.
3.- Km 12’500. Turó de Masmontalt i punt més alt de la ruta. Cruïlla de quatre camins. Hem d’anar recte. Com que fa una estona que planegem val la pena anar mirant el paisatge (Alberes, Montgrí i extrem est de les Gavarres).
4.- Km 15’300 Sant Mateu del Montnegre. Ermita romànica amb la plana del baix Empordà als peus. Comença una forta baixada.
5.- Km 22’850 Sant Cristòfol del Bosc. Després d’una ràpida baixada arribem a un alzinar en mig del qual hi ha l’ermita.
6.- Km 24’200 camps de pereres. Deixem la pista principal, travessem un gual i ens endinsem a una vall farcida de camps de pereres. Cal anar amb cura de no perdre’s. Travessem un altre torrent (km 25’00) i el mantenim a l’esquerra, arribem a un petit mas tancat, el voltem per la dreta i, just al darrera, prenem un corriol que s’enfila amb duresa.

Publicat a Descobrir Catalunya

Elogi del ciclisme lent



En Javier de Valladolid , que viu i treballa a Catalunya, diu que cada dia gaudeix més del cicloturisme, per què que cada vegada corre menys. És a dir, més enllà de l’estrès de les marxes, falses curses per a ciclistes frustrats (i no nego a ningú el dret a jugar a sentir-se ‘pro’, però com a mínim que els organitzadors no enganyin), hi ha una pràctica ciclista tant autèntica com qualsevol altra; cosa que neguen molts dels que surten a la carretera pensant en que potser, aquest any si, ells i la seva colla aconseguiran la ‘performance’ que els farà aparèixer a la portada de l’Equipe o de Vélo Magazine.
Repeteixo, que tothom faci ciclisme com li doni la gana mentre no contravingui les normes de circulació, de convivència i de respecte al medi i als altres, però que ningú negui l’autenticitat, l’agonia i la duresa dels que, simplement, van en bicicleta a un altre ritme, amb unes altres intencions, a la recerca d’unes ‘performances’ més pròximes a l’aventura, la descoberta d’un territori o el simple plaer de pedalar sota el sol, els núvols o la pluja.
Cada dia estic més fart de l’angoixa de donar pals (més aviat de rebre’n), de suportar estrebades terribles, d’intentar aguantar una roda impossible i de morir damunt la bici. Jo vull viure a la bicicleta no deixar-hi la vida!
Com en Javier, o els amics amb qui comparteixo rutes, viatges i vivències, jo també cada dia sóc un ciclista més lent, i cada dia gaudeixo més de l’art d’anar en bicicleta, que és una de les experiències vitals i intel·lectuals que més m’omple les alforges de la memòria.

14/8/07

Els Pirineus uneixen





Vaig conèixer Javier Sánchez Beaskoetxea dins d’un cotxe i fent mala cara; jo també feia mala cara. Tots dos érem dalt la Pierre de Saint Martin i acabàvem d’abandonar a la Quebrantahuesos més llarga i bèstia que s’ha fet mai, la de l’any de l’esllavissada al Portalet que va obligar els organitzadors a fer una volta de 234 quilòmetres amb un calor sufocant i mancats d’avituallament.
En Javier és un dels cicloturistes més prestigiosos i coneguts de l’estat per la defensa aferrissada que fa tothora de l’autèntic esperit del ciclisme popular, com a ciclista des de la carretera i com a periodista des de diversos mitjans de comunicació. En d’aquesta doble perspectiva hem compartit experiències literàries al voltant de la bici (articles, llibres...) i hem pedalat junts alguna vegada (el viu a Bilbo i jo a Catalunya), però mai no havia participat directament en un del seus viatges ciclistes fins dijous passat.
La setmana passada en Javier va travessar de nou la serralada Pirinenca. Si l’any passat ho va fer per la cara nord, la vessant dels ports mítics del Tour, enguany ho ha fet per la cara sud, menys mitificada per la competició però tant interessant com l’altra pels cicloturistes. Va sortir d’Hondarribia, dijous a la tarda va arribar a Puigcerdà i a l’endemà vam pedalar plegats fins Banyoles (144 qms.). Podreu llegir ben aviat el relat complert de l’aventura al seu bloc El col del agonístic (http://www.agonistic.blogspot.com/) i a la revista digital A rueda (http://www.arueda.com/); jo ara només pretenc fer un breu makin off de la ruta.
L’etapa que vam fer va ser la més llarga de la travessa, però calia tenir en compte que hi havia més desnivell de baixada que no pas de pujada i que per primer cop als seus dos viatges no pedalava sol; amb la meva bici de carretera i sense pes, jo era la llebre perfecta per tirar dels més de 20 quilos que portava entre la bici (una híbrida que no escatima en detalls com timbre, parafang o un porta paquets immens), i les dues alforges més la bossa de manillar.
El dia es va llevar clar i assolellat com només ho és a la Cerdanya. Recollir la bugada del dia abans, enfundar-se en un maillot de les metes volants de la darrera volta al País Basc, i, cap a la Collada que hi falta gent. La pujada a Tosses és llarga però suau, i no vam parar de xerrar en tota l‘estona. A dalt, com veieu a les fotos, cal preparar tot l’operatiu fotogràfic. Posar la càmera al petit trípode, enfocar, programar-la i tornar a passar per immortalitzar el moment de la nostra arribada al coll sense necessitat de que ningú no ens hagi de fer cap foto. La logística del Javier és de professional. Cap a Ribes (bocata), Ripoll amb visita obligada al monestir, Sant Joan de les Abadeses, el bellíssim coll de Capsacosta per la cara senzilla, Olot (bocata) i el trajecte final trencacames i pesat però d’una enorme bellesa per Santa Pau, un indret que ell desconeixia i que li va entusiasmar, Mieres i Banyoles.
A l’endemà ell seguia fins al Cap de Creus. Jo vaig tornar a Premià una mica enyorat, amb ganes de fer més bici i d’aprendre més coses al costat d’aquest extraordinari ciclista i millor persona, però no ho podia fer; era el seu viatge, el seu èxit el de travessar tot sol la serralada per segon cop. Us asseguro que, en un moment en que el ciclisme està essent tan desprestigiat per culpa del dopatge dels professionals, cilcoturistes com en Javier Sánchez tornen a fer gran i bell aquest esport aparentment solitari i romàntic, però amb una capacitat per relacionar llocs, cultures i persones com pocs. Ezkerri kasko, Javier.

1/8/07

Manual de mitologia clàssica


M’escriu en Xavier Arderiu, un amable ciclista practicant, amb problemes de consciència. Diu que com s’entén que corredors com Vinokourov o Mayo, professionals de primera línia que se saben observats i controlats tothora, puguin donar positiu de manera tant suposadament innocent com ho han fet. Que si no és possible que els controls no siguin de fiar i que si hi ha algun llibre que expliqui amb suficients garanties científiques com funciona això del dopatge i la seva detecció (jo no el conec). Segueix dient l’expert però escamat comentarista, que l’únic que sabem els afeccionats és la brutal descàrrega de brutícia mediàtica interessada que hi ha cada cop que es detecta un cas (i si no es detecta també hi afegeixo) i que això està fent perdre la confiança en els professionals (lògic, crec).
Però en Xavier Arderiu també en diu una de molt bona: “Una de les coses que més m'agraden del ciclisme és que els professionals i els aficionats sempre hem estat més a prop que en d'altres esports, com el futbol, on les estrelles viuen en un pedestal.” I aquí l’encerta del tot. Que et fitxin a El 9, benvolgut; però sobretot, si t’agrada el ciclisme, queda’t amb això i engega tota la resta (dopats, dopatge, UCI, la premsa que tu i jo sabem, molts metges, i alguns directors esportius) a fer la ma.
El ciclisme és un esport agònic. En la lluita de l’ésser humà contra si mateix, el designi dels Déus i la superació de les dificultats naturals, factors que defineixen l’èpica hel·lènica, només és capaç de guanyar aquell que arriba més a prop del llindar de la mort. És aquesta agonia la que ha construït algunes de les èpiques més grans del ciclisme. És el relat d’aquestes gestes heroiques el que constitueix l’epopeia d’aquest esport en el qual, a més, persona i màquina es confonen en una de sola com un centaure. Queda’t amb això, amic Arderiu, i viuràs de nou el ciclisme amb la passió que cal viure’l. Per la resta de coses no cal passar-se hores al peu d’una carretera o assegut al sofà de casa mentre la resta de mortals fan la becaina estiuenca.
El Tour de França és un mite perquè és la competició esportiva que és capaç de sintetitzar millor la narració de l’epopeia ciclista. Com tot mite és una narració no fonamentada en la raó, ni en la demostració ni en l’argumentació; no expressa conviccions filosòfiques, morals o religioses, però com tot bon mite, és una figura inqüestionable, intocable, absoluta. Jo em quedo amb això i, et juro, que ara mateix tinc ‘mono’ de Tour i estic per posar-me cada migdia Eurosport, que el tornen a emetre. I tinc ‘mono’ i agafo la bicicleta i m’empaito a mi mateix uns quants matins per les carreteres del Maresme perquè sento la terrible necessitat de tornar a ser feliç recreant la llegenda dels ciclistes en competició.
Després descobrim desconsolats que n’hi ha que fan trampes. Els Déus s’encarregaran de castigar-los, això no es feina nostra. Nosaltres només om pobres mortals que estimem les bicicletes.

Publicat a El 9 Esportiu

30/7/07

Blues del Tour de Francia


A pesar de los tramposos que, tomando substancias dopantes prohibidas, creen que pueden superar el reto que impone la carretera, la lucha contra el resto de rivales y las normas de la competición deportiva. A pesar de los que piensan que, con burdas mentiras van a burlar la legalidad y limpieza que inspira el deporte. A pesar de los enfrentamientos entre la UCI y la organización de la carrera, que se traducen en malas pasadas y jugarretas indignas entre ambos. A pesar de la arrogancia de la organización, que a menudo pretende que toda la familia ciclista (corredores, directores de equipo, prensa, patrocinadores) cumplan sus, en ocasiones, caprichosos designios.
A pesar de las caídas y montoneras que ponen los pelos de punta y dan carnaza a los que no entienden nada de ciclismo. A pesar de las llegadas con curvas, rotondas y estrechamientos que conllevan mucho peligro y poco espectáculo. A pesar de esa composiciones florales sumamente horteras con que los pueblos por donde pasa el Tour pretenden quedar inmortalizados por los helicópteros de a televisión.
A pesar de los mezquinos intereses y la falta de profesionalidad de una parte de la prensa, que criminalizan a cualquiera que lleve el jersey amarillo y lo convierten en sospechosos de dopaje. A pesar de la esquizofrenia chauvinista de muchos medios de comunicación franceses (con la televisión a la cabeza), que parecen convencidos de que, si no gana uno de los suyos, es porqué son los únicos que no se dopan (sic!). A pesar de los achaques de nacionalismo español rancio y trasnochado de algunos medios de comunicación de aquí cuando gana un ciclista de los nuestros, como si el hecho de ser de casa fuera la única razón de su categoría como ciclistas respecto a los contrincantes. A pesar de la modorra que te sume en una inevitable siesta durante las etapas llanas con llegadas al ‘sprint’, las grandes incomprendidas por los ciclistas de sofá. A pesar del fatal audio, con un ruido ambiente exagerado, de TVE durante muchas etapas que ha impedido escuchar los inteligentes, amenos y divertidos comentarios de Carles de Andrés y Pedro Delgado. A pesar delas horas de trabajo perdidas por todos los enfermos de Tour. A pesar del orgullo con que cualquier ciclista vive estos días, sabiéndose incomprendido por todos los que están convencidos que esto de dar pedales es un atraso cultural.
A pesar de todo eso y mucho más que me dejo, porqué los recuerdos de estas semanas se agolpan como vídeos en mi memoria, estoy feliz porqué amo esta carrera, amo estas largas y duras jornadas en el sofá de mi estudio y las espero con pasión y amo este deporte sufrido, y un poco de pringados porqué negarlo, desde que, de pequeño, veía pasar la caravana de al Volta por mi pueblo. A pesar de todo ello, y de mucha más porquería que los interesados y desventurados de siempre van a lanzar desde hoy mismo contra esta bella carrera; por suerte: todavía nos queda el Tour, ‘Still got the blues’, que canta el gran guitarrista de blues Gary Moore.

Publicat a La Vanguardia

28/7/07

Los mentirosos y los cojos


Que a Michael Rasmussen lo haya echado del Tour su equipo, no la organización, y por mentiroso, no por dopado, dice mucho respecto como se están poniendo las cosas de serias en el ciclismo. Dice que hay gente dispuesta a acabar con la trampa del doping, dice que hay directores de equipo que están decididos a mantener su estructura deportiva y el patrocinador que la paga aunque deban tomar decisiones dolorosas, y dice que hay profesionales, como el resto de corredores del Rabobank, que entienden que la disciplina de un profesional pasa por encima de adhesiones inquebrantables.
El ex jersey amarillo del Tour 07 mintió en más de una ocasión respecto a un paradero que le permitió saltarse unos controles, por casualidad fue descubierto su farol y todos, director, compañeros, Tour y patrocinador, han actuado con el rigor debido. La carrera no lo podía echar a pesar de que se ponía en duda la honorabilidad del líder, el equipo tenía el deber de esclarecer la duda, y los compañeros lo han acatado a pesar de lo duro que significa pensar en todo lo que se han matado (sobretodo en la etapa reina) para defender a un colega que ha resultado ser un mentiroso. Y como dice el viejo refrán catalán: “se coge antes a un mentiroso que a un cojo”, frase más que válida en el ciclismo por motivos obvios.
A pesar de que, para el público en general, el lamentable espectáculo de Vinokurov, Rasmussen y Moreni haya puesto en entredicho de nuevo La Grande Boucle, lo cierto es que el ahínco con que el Tour lucha contra el dopage y la estafa deportiva que ello supone, no lo iguala ninguna otra carrera. La detección de tramposos afea la puesta en escena mediática, claro, pero limpia la carrera y impide que se falseen los resultados. Aún le quedan años al Tour de andar cabizbajo por culpa de sujetos sin escrúpulos que se drogan aun a sabiendas que van a ser pillados y que van a montar un número impresentable ante la opinión pública, pero el día que esta lacra consiga erradicarse, el Tour, y las carreras que se apunten a esa estricta disciplina, van a tener una larga y fecunda vida, como la que ha tenido la carrera francesa durante casi un siglo. La batalla está en su fase más cruda, y lo peor quizás todavía está por llegar.
Ver a Menchov retirarse con gesto de asco y desesperación (él que también ganó la Vuelta de rebote por el positivo de Heras) duele mucho a cualquier aficionado, pero les juro que más duele admirar y aplaudir el esfuerzo de individuos que, al cabo de dos días, se demuestra que han hecho trampas o su propio director lo expulsa porqué él es el primero que se sabe engañado. Seguro que mi colega de página, Joan Antoni Flecha, está confuso y dolido por todo lo que ha sucedido, pero él, que ama las grandes clásicas de primavera, la esencia pura del ciclismo secular, entiende que, o vamos de legales y apartamos todas las manzanas podridas, o lo dejamos estar. Y el ciclismo, metáfora de la épica helénica de la lucha agónica, es un deporte demasiado bello para desgraciarlo más.

Publicat a La Vanguardia

22/7/07

Los Pirineos sentencian


Los Alpes fueron un aperitivo, la contrareloj de Albi un cedazo que dio esperanzas a algunos, pero la responsabilidad de decidir quien tiene opciones reales de ganar el Tour es cosa de los puertos pirenaicos, en especial de la etapa reina del miércoles con final en el Aubisque.
Como sucede en todos los banquetes, hay quien con cuatro patatas y unas aceitunas ya está harto; las llegadas a Le Grand Bornand, Tignes y Briançon seleccionaron a los hambrientos de podio y descartaron a los hastiados. El favorito, Alexandre Viniokurov, por caída, y otros como Pereiro, Menchov, Popovich o Karpets, por la selección natural que han impuesto cuestas impresionantes como Iseran o Galibier más que por ataques planificados. A falta de alguien destacado a batir, este año los corredores han pasado los Alpes con más miedo a quedarse que con espíritu ofensivo.
Sin un Armstrong, un Indurain o un Ullrich, las contrareloj actuales ejercen de filtro más que de sentencia. Reordenan el Íbex 35 de la clasificación, suben a algunos y baja a otros, como la bolsa. Y así, apiñados, una decena de ciclistas afrontaron la primera etapa pirenaicas con la responsabilidad de mantener su crédito como candidatos al podio de París, o fundírselo con tristeza y desesperación en cualquier puerto.
La llegada a Plateau de Beille, con sus casi 16 kilómetros y después de haber superado el feroz Palhieres ya ha rendido definitivamente a más de uno empezando por un Vinokurov que parecía renacido y incluyendo a un Cadel Evans que presenta más dudas que certezas. Por el camino han quedado Andreas Klöden, Andrey Kashechkin, Iban Mayo y Alejandro Valverde. Hoy el Peyresourde (un col terrible porqué ves el final de la subida pero no llegas nunca) y el col de Mente los pueden rematar.
Pero la gran duda es saber si el joven Alberto Contador va a resistir o, como ha declarado él mismo, ya ha hecho más de lo que venia a hacer a su segundo Tour. A Michael Rasmussen se le ve bien, sin un atisbo de sufrimiento extra. Con treinta y tres años está en el punto de cocción justo para el Tour y, por lo visto el sábado en Albí, ha aprendido a luchar contra el crono.
La traca final del miércoles con el Larrau, la Pierre de San Martín, la Marie Blanque de sobras conocido por todos los cicloturistas que hayan corrido la Quebrantahuesos, y el final en cuesta en el Aubisque, el col donde los tábanos de comen literalmente a los ciclistas, puede dejar prácticamente lista esta edición de la Grande Boucle. Claro que queda una contrareloj final por la patria chica del cómic, Angoulème; pero eso será después de pasar los Pirineos, tras muchos kilómetros en cuesta, mucho calor, muchos nervios y con mucho terreno propicio para que, los que han quedado descartados de la general, intenten ganar una etapa. Una situación propicia para corredores españoles como Sastre, Mayo, Pereiro o Txurruca, que pueden crecer con el soporte de los muchos aficionados españoles que están de vacaciones en las cunetas pirenaicas.
Y si Contador no puede con el líder, que nadie se sienta frustrado, ha hecho mucho, le esperan días de gloria si sigue así. Solo tiene 24 años. A esa edad las sentencias que dictan los puertos del Tour son absolutorias.

Publicat a La Vanguardia

Tribike factory, per viure la bici


Si Tribike factory, al carrer de la Vela 14 de Cabrils (Maresme), existeix és perquè el Sergio i la seva gent han entès que la bicicleta és la seva forma de vida. L’aire que omple el gran espai de Tribike està fet de pedalades, sortides, curses, entrenaments, tècnica, somnis i esforç, un enorme esforç quotidià que ha convertit un anhel d’uns nois que sortien junts en bici ja fa anys en una important realitat. I el que és més important, han sabut contagiar aquesta passió a tothom qui s’acosta a la botiga, gent que han esdevingut amics, perquè ells també fan de la bici una manera d’entendre la vida.
Avui Tribike Factory, ubicada en una antiga nau tèxtil al centre del poble, és una casa per a molts ciclistes, sobretot de muntanya, del Baix Maresme. Demanen consell, xerren de bicis, preparen sortides (no es poden deixar passar les bitubikes), posen a punt les seves màquines o en busquen i preparen de noves. A Tribike Factory no hi ha pregunta sense resposta ni inquietud sense sortida. Espaiosa, amb molt de lloc per aparcar, amb un serveix de taller fi com un quiròfan i unes ganes de fer-ho bé excel·lents, els ciclistes que rondeu per la serralada litoral sabeu que a Cabrils hi teniu casa.

9/7/07

No se admiten apuestas


Puesto que las acciones más importantes delos últimos Tours, las que han puesto y quitado líderes y vencedores, han sucedido en despachos con poca luz, lejos de las carreteras refulgentes del sol de julio, hoy mismo no has aficionado ni periodista que se atreva a hacer un pronóstico sobre quien puede subir al podio de los Campos Elíseos. Ahora bien, en lo que coinciden todos es que, o cesa el linchamiento público a que se está sometiendo el ciclismo, o se hunde.
Nadie quiere tener que tragarse sus palabras, o sea, nadie apuesta. En los corrillos de cicloturistas y aficionados todos tienen algún nombre en la mente o en el corazón, pero siempre que lo pronuncian está sujeto a un “eso si no lo pillan”. La sospecha ha dejado paso al descrédito y la desconfianza a la apatía.
Una de las más prestigiosas revistas de ciclismo, la francesa Vélo Magazine, sitúa a Alexandre Vinokourov como principal candidato a la victoria, pero eso fue hace unas semanas, antes de que Jörg Jaksche, ex compañero suyo en el Liberty, contara con todo detalle a Der Spiegel los métodos dopantes del equipo de Manolo Saiz. Otro tanto puede decirse de Alejandro Valverde, favorito indiscutible, aunque permanentemente puesto bajo sospecha por la ‘Operación Puerto’. Ambos han firmado el ‘Compromiso por un nuevo ciclismo’, la carta-amenaza que la UCI ha obligado a suscribir a todos los corredores por la que ponen, poco menos, que su cabeza y su honestidad a disposición de quién convenga a cambio de correr el Tour, sin firma no hay carretera, claro.
Por si los favoritos pinchan, o les echan, o los descalifican después de subir al podio, o vayan a saber qué, Andres Klöden, Alberto Contador, Oscar Pereiro, Cadel Evans, Yaroslav Popovich, Carlos Sastre, Denis Menchov o Levi Leipheimer son los ‘outsiders’ con posibilidades. Unos años atrás estos corredores entrarían en las listas de animadores de la carrera, pero claro, visto lo de los últimos años...y si no que se lo digan a Pereiro.
Lo cierto es que la convulsión en que vive el ciclismo, y su principal símbolo, el Tour, está descorazonando a aficionados y practicantes y está apartando de la pantalla del televisor a muchos espectadores ganados para el circo gracias a Indurain y Armstrong. Los aficionados, más o menos desanimados, resisten, porqué la pasión por los pedales, el mito de las grandes cumbres y la leyenda de la carrera les circula por las venas más que el EPO, pero lo del espectador medio es preocupante, porqué sin él no hay publicidad, y sin anunciantes el dinero huye a otros deportes con menor riesgo policial y judicial.
Pero antes de que todos deserten y el ciclismo se desmorone, hay una cierta tesis instalada entre los seguidores, activos y pasivos, que sostiene que el Tour es, como mínimo tan importante como la Champions o la NBA. Si en ambos deportes los casos de dopage apenas han trascendido y la dignidad de los deportistas y la limpieza de la propia competición jamás ha estado bajo sospecha; porqué no hacer igual con el ciclismo y privatizar y franquiciar las grandes carreras al estilo de la F-1 o las motos? Es una salida, puede que la única capaz de levantar los ánimos a la afición y que vuelva a apostar por sus favoritos.

Publicat a La Vanguardia

3/7/07

Tornar als Pedals de Foc


La volta en BTT al Parc d'Aigüestortes és un repte, esportiu i paisatgístic, apassionant per a qualsevol ciclista de muntanya. Enguany hi torno amb una grup de companys que s'hi estrenen. Des de dijous 4 fins diumenge 8 farem els 220 quilòmetres i més de 5.500 metres de desnivell que ens portaran a través de la Vall d'Aran, Ribagorça, Vall de Bohí, Vall Fosca, Valls d'Aneu i Motgarri, alguns dels paratges d'alta muntanya més impressionants del país amb la intenció d'explicar-vos-ho després en el que serà ja el meu quart llibre de viatges en bicicleta.
Pedalarem pensant en compilar dades, experiències, imatges i vivències que, convenientment escrites, us facin sentir les emocions necessàries que empenyen qualsevol ciclista a llevar-se aviat un bon dia, agafar la bici i posar-se a pedalar perdut de tot i de tothom, exactament com farem nosaltres.
En aquest cas l'organització (www.pedalsdefoc.com), garanteix la seguretat del recorregut, allotjaments, rutòmetre i els serveis necessaris. Vosaltres només heu de posar-hi les cames i la il·lusió per recórrer sense presses ni rellotges, un itinerari d'alta muntanya d'una bellesa inigualable.
No cal que us digui que, a través d'aquest bloc, us mantindrem informats de la nostra aventura.

1/7/07


EL VALOR DE L'AMISTAT. En Xavier és un ciclsta tranquil. Les seves obligacions no li permeten fer les quilometrades que tenim la sort de poder fer d'altres, però això no li impedeix escometre alguns objectius que, per a molts, poden semblar simples, però per a ell són autèntiques fites. Amb esforç, paciència i amb la gran amistat que ens uneix de molts anys, en Xavier ha assolit una petita fita en la seva afecció al ciclisme. Aquí el veieu pujant l'Envalira. Mai no havia arribat tan amunt, mai no havia fet tants quilòmetres (vam fer la volta de les tres nacions). Anar en bibicleta el fa feliç, i saber que és capaç de superar-se dona un valor afegit a l'amistat. Trobar-se amb altres ciclistes a la carretera, com la colla del Baix Camp que anaven cap a Ax les Thermes i el col de Port i als que qualsevol diumenge visitarenm, fa gran aquest esport i enalteix als que el practiquen. El ciclisme entès així potser és una forma d'humanisme.

26/6/07

Probike, 18 anys de passió per la bici


Quan l’any 1989 en Pere Cahué, un enamorat de la muntanya i les bicis, va obrir una petita botiga al carrer Laforja de Barcelona a la que va posar de nom Probike, poc es pensava que la seva idea romàntica i passional arribaria on és avui, 18 anys després.
Jo el vaig conèixer llavors. Volia iniciar-me en la BTT tot i que no anava en bici des d’adolescent. Ell em va inocular el cuc de nou, dos dies després em vaig comprar una d’aquelles mítiques Specialized Hard Rock negres i grogues, i vaig començar a sortir. Si miro enrera i penso en la de quilòmetres, aventures, patiments i, sobretot, plaer i felicitat, que m’ha donat i em dona la bici, crec que és just agrair-li al Pere la idea que va tenir un dia i que ara ja ha fet la majoria d’edat en plena forma.
En poc temps Probike va anar creixent al ritme que ho feia l’afecció a la bicicleta de muntanya al nostre país, va anar aprenent tal i com ho feien els practicants d’aquell nou esport que emergia, i va anar derivant cap a on demanaven els seus amics i clients. Així, la nova seu de Probike inaugurada recentment al carrer de Viladomat 310, amb 1500 metres quadrats, 350 de pati i àrees de BTT, carretera, free, urbana i infantil, no només és una de les botigues de bicicletes més complertes de d’Europa, sinó que també és un centre d’apassionats pel ciclisme, de compromís amb el medi ambient, de tècnics de primera línia i, sobretot, un lloc de trobada d’amics i coneguts units per l’afecció per la bici.
Coincidint amb la inauguració de la nova botiga, Probike també ha renovat la seva ja popular revista. Més pàgines, més informació, més temes d’interès, un disseny més acurat i modern i gratuïta, com sempre, per a tots els clients i aquells ciclistes que la vulgueu rebre. Podeu demanar-la a www.probike.es.

Noticia de la Titan desert 2008


Després de l’excel·lent acollida que la segona edició de la cursa de BTT pel Sàhara ha tingut tant en els participants com l’opinió publicada, l’equip d’RPM outsourcing, que dirigeix Juan Porcar, ja està treballant en la tercera edició de la Titan desert.
El Tourmalet pogut saber alguns dels primers detalls del que serà la cursa. Les dates seran, aproximadament, les mateixes, aprofitant el pont del primer de maig. Les etapes seran 5, però es pensa en la possibilitat de que no hi hagi etapa pròleg el mateix dia de l’arribada dels participants al Marroc, per alliberar-los de les presses i nervis del primer dia i deixar que puguin prendre contacte amb l’entorn còmodament.
El recorregut de l’any vinent serà lineal, és a dir, la cursa portarà els participants d’un extrem del Sàhara a un altre, i no tornarà al punt de partida. Es mantindrà l’etapa marató, tot i que s’han oblidat propostes agosarades que es plantejaven fa unes setmanes als participants de la segona edició a través d’una enquesta; és a dir, no hi haurà etapes de més de 100 i pocs quilòmetres.
Per a l’any vinent la seguretat dels participants també augmentarà. Hi haurà dos helicòpters (en principi un serà per a la TV, doncs està gairebé garantit un resum dia per altres a Teledeporte) i cada corredor podria anar equipat amb un xip mitjançà el qual l’organització sabrà tothora on és.
A bada dels Mauri, Olano o Reíz Cabestany, que han donat tirada mediàtica a la Titan desert 07, RPM està pensant en convidar algun altre ex professional. Pensen en algun cèlebre ex campió francès i un altre d’italià, però de moment el més calent és a l’aigüera.
La duresa de la prova serà similar a la de l’edició anterior, tot i que asseguren els organitzadors que a la Titan 08 faran acomplir els horaris de tancament de controls (fet que només desqualifica el participant per a la classificació final, però no el fa fora de la prova) També es plantegen retocs en els serveis de menjar, a la vegada que es manté la idea de campaments en ‘haimes’ i només fer nit a hotels el primer i darrer dies.
Pels que ja friseu per tornar al desert, o aquells que els amics o les cròniques us han posat les dents llargues, sapigueu que la inscripció s’obre el dia 17 de setembre a www.titandesert.com i que a l’edició 2008 hi podran participar prop de 400 ciclistes, un centenar més que l’any 2007.
Jo, de vosaltres, aniria entrenant.

20/6/07

Morir en diumenge

Cada diumenge sortim a les carreteres del país milers de ciclistes que només pretenem practicar el nostre esport preferit, un dret inalienable, diria jo, en un país lliure i democràtic.
Diumenge passat vaig sortir amb la meva colla. Vam anar a Sant Celoni per retre homenatge a l’Alfons, un company que va morir ara fa tres anys envestit per un cotxe en un túnel sense llum, estret i amb el paviment ple de brutícia, pedres i restes de les càrregues de camions que, per excés de gàlib, topen amb el sostre de punt rodó del túnel. L’empresa encarregada del manteniment de la via ha estat exculpada de qualsevol responsabilitat sobre l’accident del nostre company. L’Alfons, com la resta dels ciclistes que han deixat la seva vida a la carretera, només pretenia practicar el seu esport preferit, un dret inalienable en un país lliure, oi?
Quan sortíem de Premià ha anat d’un pel que un animal al volant d’un autobús no s’emportés per davant dos dels nostres en avançar-los tan si com no en un pas estret d’un sol sentit. Quan he tornat a casa he sabut pel Telenoticies de la mort d’un ciclista atropellat prop de Santa Coloma de Queralt. L’automobilista anava begut i ha fugit.
Fa uns deu anys que surto els diumenges en bicicleta de carretera. Cada any recorro uns 7.000 quilòmetres i, per sort, no m’ha passat mai res; ensurts si, però res més. Quan algú aliè a aquest esport sap de la meva afecció sempre em pregunta si no tinc por, si no seria millor que abandonéssim la nostra afecció perquè la carretera, es veu, és només pels cotxes. De tan en tan les autoritats també intenten foragitar-nos de l’asfalt posant tota mena de traves.
Encara que hi hagi companys que deixin la vida un diumenge assolellat a la carretera per culpa d’un conductor irresponsable i criminal, els ciclistes no marxarem de les carreteres; ja ho voldrien molts automobilistes. I no marxarem perquè tenim el dret d’usar les vies públiques, perquè no fem cap delicte, perquè ens dóna la gana, som feliços damunt la bici i som en un país lliure, oi?.
Encara que algú se’n pugui sorprendre, les carreteres no són propietat exclusiva dels cotxes. I que no em vinguin amb la cantarella de que sovint incomplim alguna norma de circulació, que de vegades fem ziga-zagues imprevistes o que algun cop anem massa pel mig de la calçada. Que no ho fan els automòbils i no hi ha cap altra vehicle que se’ls llenci al damunt atropellant-los? El que passa és que la carretera és la selva i qui porta un cotxe se sap fort i rei de la jungla. Mai no s’atrevirà amb un de més fort, però amb un de dèbil, ja! I els ciclistes som dèbils.
No descarto morir un diumenge al matí. Però deixar la bici per la por als cotxes tampoc no em farà immortal.
Diumenge passat, després d’homenatjar al nostre company vàrem pujar al Turó de l’Home. Feia un dia clar i preciós, d’aquells que els recordes. L’atmosfera era neta i l’aire fresc entrava a glopades als meus pulmons. Vaig ser feliç aquell matí pedalejant. Més d’un automobilista ens hauria envejat.

Publicat el 17 de maig de 2004 a El Mundo de Catalunya. Malauradament pels ciclistes aquest article segueix essent absolutament actual.

18/6/07

Una marxa en decadència




Que la ruta Pirinenca de les Tres Nacions (www.esportpuigcerda.com), no passa pels seus millors anys és un fet irrefutable; la veterania de l’organització i el declivi general que pateixen la majoria de marxes del calendari català per motius ben diversos i que algun dia s’haurien d’analitzar, són dos arguments que la majoria de cicloturistes no discuteixen. Ara bé, per damunt de tot l’organització d’una marxa ha de garantir uns mínims als participants. I si no es veu capaç d’acomplir-los, o bé cedeixen el pas a noves generacions d’afeccionats que prenguin les relles de la prova, o bé que la deixin d’organitzar abans no haguem de lamentar mals majors.
La 28èna edició de la popular Tres Nacions que es va fer diumenge va tenir problemes des del primer dia de la seva convocatòria. Els programes estaven mal fets i plens d’errades. Fins i tot el preu de la inscripció el dia abans era incorrecte, cosa que va molestar força els participants arribats el darrer moment. El canvi en l’itinerari no constava, tot i que se sabia de feia temps. Els tristament famosos túnels de la N-260, que tants accidents han ocasionat, segueixen sense tenir la seguretat necessària i els controls a cruïlles i rotondes, un cop s’entra a Andorra i després a França són, simplement, inexistents. A alguns avituallaments encara segueixen donant aliments tan poc útils per a una prova esportiva com pollastre (sic!).
Tot i que el recorregut és dels més bells de tota la temporada, així no es pot fer una marxa del calendari oficial de la Federació. La pluja que va caure diumenge durant la primera part de la prova podia haver posat en perill a molts participants que, per sort i per precaució, van preferir recular i abandonar abans que jugar-se-la pedalant cap a la tempesta desconeguda. Suposo, no ho se, que per sort no va passar res. Per sort i perquè l’ensurt que havia provocat que, el dia abans, l’organització es tragués de la màniga un document que feien firmar a tots els participants (i que ells l’atribuïen a la federació, però que no portava cap segell oficial), on tots els corredors declaraven no exigir cap responsabilitat als organitzadors en cas d’accident o similar i on, en el no va més del ridícul, es feia reconèixer que aquella era una prova no competitiva. Ah si? I perquè es fan temps, classificacions i premis, doncs? I si la responsabilitat ha de ser personal del participant, perquè ens hem de treure la llicència federativa?
Per sort el temps es va arreglar a la segona meitat de la prova, els que van decidir seguir no van patir cap penúria especial, molts voluntaris van suplir amb empenta el que, institucionalment, ni organitzadors ni federació no saben fer, i tot ca acabar bé. Però això no pot seguir així. La ruta Pirinenca de les Tres Nacions, una clàssica del calendari català, no es mereix aquesta trista decadència.

4/6/07

Descobrir el país en BTT


Si ja costa que d’un llibre en català se’n facin dues edicions, imagineu-vos d’un llibre de rutes ciclistes, és un èxit enorme. ‘50 itineraris en BTT per Catalunya’ (ed. Cossetània), http://www.cossetania.com/, de Manuel Cajide, te aquest mèrit.
L’èxit d’aquest volum és del tot justificat. La tria de rutes és diversa i abasta pràcticament tot el país. L’autor ha dividit els itineraris segons durada; mitja jornada o una sencera. Els graus de dificultat són variats, però ha obviat expressament els molt fàcils, és un llibre per ciclistes amb una certa experiència. Les rutes estan ben explicades i amb gran simplicitat (ho dic per experiència personal). No calen colorins, ni vinyetes ni altres elements gràfics que, pedalant, distreuen. Això fa que el llibre sigui senzill, que cada ruta es pugui fotocopiar per usar-la a la muntanya i així evitem fer malbé el llibre i que es pugui entendre cada indicació a la primera.
Si ja n’esteu farts de voltar sempre pels camins que teniu a tocar de casa compreu aquest llibre. No us l’acabareu aviat.

50 itineraris en BTT per Catalunya. Manuel Cajide i Plaza
Cossetània Edicions. Col Azimut - 53

Als peus del Puigmal


Una forta escalada de Puigcerdà al Coma Morera
La Cerdanya ofereix innombrables possibilitats d’efectuar belles i variades excursions en bicicleta de muntanya. Des de fàcils recorreguts per la plana, travesses integrals d’est a oest de la comarca o ascensions a cims que, fa uns anys, semblaven impossibles d’assolir amb una bicicleta, la zona te ofertes per a tots els gustos. En aquesta ruta de 48 quilòmetres us proposem acostar-vos al mític cim del Puigmal (2.910 metres) tot intentant conquerir amb les vostres màquines el cim del Coma Morera (2.202 metres), al qual podeu arribar per una pista en bon estat, de fet fins i tot mal enquitranada en un tram, però d’una gran duresa física tant per l‘alçada total que assoliu, com pel desnivell que heu de superar des de la capital Puigcerdà. És molt important aprofitar l’ascensió per gaudir de les vistes que anireu tenint de la vall.
La BTT és un esport jove, no fa ni trenta anys que va ser inventat als EE UU. Ned Overend, un dels primers campions del món que avui col·labora amb la casa Specialized, va ser anomenat “el pulmó” per la capacitat de suportar llargs esforços aeròbics durant hores. Quan els seus competidors feien figa ell encara tenia esma per estona. El dia que vàrem fer aquesta travessa Overend no era amb nosaltres, hauria xalat prou!, però teníem una de les meravelles on ell ha treballat: l’Specialized Epic, la primera bicicleta de muntanya amb suspensió intel·ligent al darrera. Una vàlvula fa que l’esmorteïdor només treballi quan hi ha sotracs i es bloquegi quan la pista és plana. Així s’evita el molest balanceig de la doble suspensió i la pèrdua de força del pedaleig. Sports Iris, concessionari Specialized a Puigcerdà, ens en va cedir una unitat.
L’estructura de la ruta no te pèrdua. Sortiu de la plaça de l’estació de Puigcerdà en direcció a la rotonda d’entrada a la vila. Gireu a l’esquerra i preneu direcció Les Pereres. Des d’aquest lloc convertit en urbanització, a la dreta cap a Queixans. Haureu recorregut una bella part de la plana. A l’entrada del poble, just al costat de la font, un camí que estan arreglant s’enfila cap al Pla de les Tres Forques. Paciència i pulmons que ja hi arribareu. Un cop a dalt, no deixeu de fitar les vistes pel camí, esquerra i seguint el GR fins la carena. Després de travessar un prat d’una verdor feridora, i havent deixat abans el GR a la dreta, un suau descens us portarà al bosc del l‘Orri de l‘Andreu. Sou al terme municipal d’Osseja, a la Cerdanya francesa, hi ha una font i lloc per fer pic-nic. Preneu llavors el camí enquitranat a la dreta fins el trencall que puja al Coma Morera. Tres quilòmetres més d’esforç i ja hi sereu. Cavalls i vaques us saludaran mentre pasturen. Després només cal recular fins la cruïlla i seguir avall per la pista principal fins Osseja. D’aquí a Puigcerdà no hi ha pèrdua, perquè ambdues viles es miren, i la frontera només ha estat una entelèquia de polítics que mai no han conegut aquesta terra.
Rutòmetre
1.- Km 0.00 Plaça de l‘estació de Puigcerdà (1.180 m). Sortim en direcció a la carretera de França, voltem la rotonda i agafem el trencall que diu Age Vilallovent Les Pereres (1.175 m.). Dels dos camins que en surten agafem el de la dreta, cap a les Pereres.
2.- Km 2.700 Travessem el Segre i tombem a la dreta direcció Queixans. Curta pujada fins les Pereres (km 3.400). Dreta Queixans (1.125 m.). Entrem al poble fins trobar la font (km. 4.500). Agafem el camí que puja a l’esquerra.
3.- km 11.600. Pla de les tres Forques (1.655 m.) Agafem el camí que surt a l’esquerra. Vistes damunt la Molina. Trencall a l’esquerra (km. 12.600) el deixem. Seguim pista principal amb marques de GR.
4.- km 16.00 Basseta del ras (1.910 m.). Prat, tancat de bestiar. Una mica després (km 16.500) arribeu a una tanca amb un senyal de prohibit el pas. Deixeu el GR que marxi a la dreta i travesseu la tanca per enfilar-vos coll amunt pel mig del prat..
5.- km 17.000 Coll de la Bassa (1.975 m.) El travessem seguint les roderes fins que arribem a una tanca de bestiar. La obrim i la tornem a tancar i seguim avall deixant un camí que puja a la dreta (km. 17.600)
6.- km 18.600. Bosc de l’Ori de l’Andreu. Font, Àrea de pic nic. Seguim el camí avall fins que desemboca en una estreta pista enquitranada. La prenem a la dreta. (1.890 m.)
7.- Km. 21.500. Trencall. A la dreta és el camí enquitranat que puja en tres quilòmetres fins el Coma Morera.(2.202 m.). Tornem per el mateix camí i, quan arribem de nou al trencall (km. 27.500 ) seguim la pista enquitranada avall.
8.- Km. 27.300. Desemboquem a una altra pista enquitranada. Dreta i avall fins el poble d’Osseja (km. 34.800) passeu el pont sobre el riu i sempre recte sortireu a la carretera que va a palau de Cerdanya i Bourg Madame. Des d’aquí ja veieu Puigcerdà. La segona rotonda és la que heu voltat al matí en sortir. A la dreta hi ha l’estació (km. 48.00).
Fitxa
Dificultat: Mitjana-alta. El desnivell acumulat i l’alçada requerirà un notable esforç físic, això si, exempt de dificultats tècniques
Durada: 4h mirant el paisatge
Distància: 48.00 kms.
Desnivell: 1.005 metres
Època: De maig a octubre
Com arribar-hi: amb cotxe: per l‘eix del Llobregat i túnel del Cadí fins Puigcerdà o per la Collada de Tosses. Amb tren, estació Puigcerdà.
Punt de sortida i d’arribada: Estació de tren de Puigcerdà.
Cobertura de mòbil: En un 80 per cent.
Cartografia: Mapa de la Cerdanya. Editorial Alpina. Granollers 2.003.

Publicat a Descobrir Catalunya