27/5/07

Records d’infantesa



La Volta recorre les ‘meves carreteres’. La darrera etapa de la Volta a Catalunya ha pujat alguns dels colls de la serralada litoral que separa el Vallès del Maresme. Per la història del ciclisme no són res, a penes tatxes innocents, però per mi Can Bordoi o el Collet són l’escenari natural de molts dels quilòmetres que faig al llarg de la temporada. Mort de fred o ofegat per la xafogor, valent i decidit o cansat i patint, aquestes són les carreteres del meu imaginari ciclista; per això m’ha fet il·lusió anar a trobar la cursa a peu de ruta, donant ànims als corredors i meravellant-me de la facilitat amb que pugen les rampes que, no per més conegudes, em són més fàcils.
De nen mai no em perdia una cursa ciclista a tocar de casa. La d’hores que havia passat al voral de la carretera esperant el pas emocionant i carregat de petits obsequis de la caravana publicitària, primer, i el ràpid i fugisser dels ciclistes i els cotxes dels equips una bona estona després.
En tots aquests anys el ciclisme ha canviat tant com jo, i cap dels dos no sempre per a bé, però mentre la il·lusió per veure passar la llarga filera de mil colors resti intacte al cor d’algú i el faci sentir de nou un nen, el ciclisme tindrà raó de ser per si mateix, perquè el món sàpiga que hi ha una forma romàntica d’entendre la vida.
Aquests dies, mentre una colla d’esportistes lluitaven per superar les dificultats de la carretera i, al seu pedalar, moltes persones glatien emocionades amb l’èpica humil del ciclisme, les declaracions de Bjarne Riis i Eric Zabel, el judici a Floid Landis i les acusacions mútues i creuades sobre la conveniència o no d’esbombar tota la porqueria que hi ha al voltant del dopatge, han entelat el ressò que la Volta ciclista a Catalunya es mereix. Llàstima, l’excel·lent feina de l’organització (vegeu ‘El cor de la Volta’ d’aquest bloc), la passió de corredors i afeccionats i, sobretot, l’esperit noble d’aquest antic i bell esport, no es mereixen això.
Riis, Zabel, Landis i tants que han fet de la ingesta de substàncies dopants la manera de convertir-se en falsos herois de la bicicleta potser no van ser mai canalla al voral d’una carretera esperant que passés la cursa pel seu poble. Si haguessin viscut aquesta emoció mai no haurien acceptat guanyar fent trampes; als nens els dol molt que els enganyin.
Jo em sento molt estafat per ells, però la il·lusió per l’èpica del ciclisme no la perdo. Per què, que en queda de la vida sense romanticisme? Que en queda de la meva infantesa sense la Volta?

25/5/07

El cor de la Volta





Una volta ciclista és un crustaci. L’exquisit és a l’interior, preuat, lleu i fràgil, i per això necessita revestir-se d’una carcassa exterior que li fa d’esquelet i que protegeix el cor i l’ànima de l’ésser viu. Amb 87 edicions, la Volta a Catalunya (http://voltacatalunya.com) és un adult que, des de dilluns, recorre la geografia del país. Com Joseph Conrad, però menys tràgic, El Tourmalet ha viatjat al cor de la Volta per viure una etapa des de dins i veure com funciona l’esquelet que organitza la cursa i garanteix el bon fer del seu interior més preuat i delicat: els corredors.
Des de primera hora del matí Tàrrega és un bullidor. Al trànsit quotidià de la vila s’hi afegeix avui la caravana de la Volta i tota la seva impedimenta, que ocupen la plaça del Carme, on Coca cola ha muntat el parc tancat pel control de firmes, i un tram de l’antiga carretera nacional, on hi ha la sortida. Els badocs i la canalla donen color a la festa fent fotos, demanant gorres i samarretes o, simplement mirant els autobusos dels equips.
Sembla mentida però, per l’enorme que és el desplegament d’una cursa UCI Pro Tour com aquesta, el nucli dur de l’organització no és gens macrocefàlic. En Rubèn Peris, el director general de la competició i gràcies la invitació del qual hem pogut assistir com a convidats a l’etapa reina Tàrrega – Arinsal distribueix la feina a la seva gent amb la placidesa de qui porta molts anys movent aquesta mena d’arsenals de persones i material. Te temps per xerrar amb tothom, per fer atendre els convidats i per supervisar que tot rutlli. I tot va com un rellotge. A les onze en punt s’obre el control de firmes. Metres els primers corredors van passant l’Arcadi Alibés, locutor de sortides i arribades, va explicant qui és qui. El públic mala per fotografiar-se amb els més populars (Sevilla, Mancebo, Samuel Sánchez, el català Florencio), però l’autèntica estrella mediàtica és el periodista de TV 3, que és de llarg el personatge més sol·licitat pel públic. En un racó de la zona reservada per convidats, fan tertúlia matinal Carles de Andrés (TVE), Juan Porcar (RPM, organitzadors de la Volta, l’ex pilot Carles Mas, Perico Delgado i uns quants vip’s més.
Sembla que res no es mogui, que no h hagi pressa per res, però a les dotze menys deu tothom és als seus llocs. Els corredors sota la pancarta, els convidats als cotxes que ens portaran a través de l’interior de la cursa (uns Skoda força trasto per cert), i els Mossos d’Esquadra, 90 motoristes, agents a peu, furgonetes i el cotxe de l’intendent, als seus llocs. No hi ha camí n cruïlla on no hi hagi policia. En un moment en què, per electoralisme, es qüestiona la seva eficàcia, des d’aquí volem defensar i agrair la ingent tasca de la policia de Catalunya en esdeveniments com aquest.
La vida a l’interior de la caravana és absolutament vertiginosa. El xofer que ens porta és en Josep Florencio, germà del corredor i ex corredor també ell. Viatgem amb l’amic i company de fatigues ciclistes Llorenç Pros i l’ex secretari de l’esport de la Generalitat, Pere Sust. Amb maniobres precises i agosarades, però actuant sempre amb enorme cura i amb l’autorització dels comissaris de la cursa, l’amable Josep condueix amb destresa, finor, rapidesa quan cal, i una lentitud inquietant quan és precís, a través de la caravana de cotxes dels equips. Llavors aprofita per saludar a amics (com el seu vei, l’ex ciclista i director del Geroldsteiner Raymond Dietsen) mentre avança cotxes per carreteretes de tres pams d’ample que, ho confesso, en algun moment m’encongeixen el cor. També aprofita per comentar-nos anècdotes de la Volta, per suggerir-nos llocs on aturar-nos. I dins de tots els cotxes, ràdio Volta informa puntualment de tot el que passa.
-Euskaltel, als escapats.
-Cofidis, al grup.
-Els dorsals 3, 79 i 208 porten una diferència de 7’55 al grup.
Els encarregats de transmetre la informació als interessats viatgen amb els cotxes dels directors. Ells són els primer en veure quan un corredor demana ajuda o quan algun te un problema.
Però per moure’t dins la cursa cal actuar amb rapidesa i saber tothora que passa per reaccionar amb agilitat. Avançar els ciclistes és més complicat i requereix un respecte enorme. Ningú millor que un ex corredor per saber quan es pot avançar el grup, quan es tancaran en un revolt i caldrà frenar (l’entrada a Andorra és tot a l’estona així), saber si hi ha temps de moure’s entre els escapats i el grup, pensar el millor lloc on aturar-se per veure’ls passar, i saber com i quan els podrem tornar a avançar sense risc. En Josep en sap un niu d’això, i no us penseu que s’hi guanya la vida, però. Ell te una botiga de bicis al seu poble, Mont-roig del Camp (http://www.esportsflorencio.com/), i col·laborar amb la Volta ho fa de manera voluntària, com desenes i desenes de persones que ajuden a que la gran cursa catalana sigui un èxit internacional i una de les millors del món, per això és a l’Uci Pro Tour. Vagi des d’aquí un homenatge de reconeixement per ell i la resta de voluntaris.
Arribem a Arinsal amb el temps de veure la gran ascensió d’Òscar Sevilla, que a la fi serà el guanyador de l’etapa després de superar sis colls i més de 200 quilòmetres. Viure la intensitat frenètica d’una volta és una experiència intensa i impressionant. Tot passa molt depressa, tot sembla molt voluble, però tot funciona amb una precisió inaudita. Tothom sap el que ha de fer, com ho ha de fer i quan ho pot fer. La responsabilitat de cadascuna de les persones que conformen la cursa, des dels corredors fins els xofers passant pels mecànics, massatgistes, policies, muntadors de arribades, protocol...i no acabaríem mai, és la clau que fa que tot rodi com una màquina perfectament engreixada, com la més lleugera i sofisticada de les bicicletes que aquests dies recorren les comarques del país. El cor de la Volta batega a 190 pulsacions, com si pedalés. Però, al contrari dels corredors, aquí no s’hi valen defalliments.

14/5/07

Primavera ciclista a la Garrotxa



La millor marxa del calendari català fa deu anys
En deu edicions, amb la que es va córrer diumenge, la Marxa Cicloturista Terra de Remences (http://www.terraderemences.com/) s’ha consolidat com la prova de referència en el calendari català de cicloturisme.
Quan el paisatge és exuberant, el recorregut variat, selectiu i a gust de tothom, l’organització brillant i el dia radiant, no hi ha cap excusa, per rampes o defalliments que hom tingui, per no dir que s’ha viscut un dia de ciclisme dels que triguen a oblidar-se. Els mals moments passen ràpid, els bons els desem a la memòria.
Amb gairebé 2.500 inscrits i la col·laboració entusiasta i voluntària de tota la Vall d’en Bas, el club ciclista de la vila pot estar content del que està fent, i la resposta dels participants el seu gran orgull. S’estigui molt en forma o es vagi més just, la Terra de Remences és una cita que ningú no es vol perdre, perquè hi ha emocions ciclistes per a tothom. I tot en un entorn bellíssim i amb un índex de seguretat que augmenten les ganes i la il·lusió per pujar cada primavera a la Garrotxa.
Potser de cara a l’any vinent, i vist l’augment del nombre d’inscrits, els organitzadors hauran de plantejar-se fer dues sortides (llarga i curta), separades mitja hora per evitar l’estressant allau de ciclistes als embuts de les rotondes i l’entrada a Olot, i disminuir el perill de caigudes, frenades brusques i piles.
Respecte de l’itinerari, l’actual es pot consolidar, posar Bracons primer disminueix el perill de caigudes per cansament al final. Dels altres colls, Cannes i Capsacosta, la bellesa de l’entorn son benzina extra per les cames dels ciclistes. Sobre la resta, incloses les cabines de WC per a noies als avituallaments, superb. Com els pagesos remences de l’edat mitjana, estem adscrits a una terra, aquesta terra garrotxina, i ja no ens podem deslliurar d’aquest domini.
La Federació Catalana de Ciclisme ha de prendre la Terra de Remences com a model a seguir i establir uns criteris mínims d’organització per a la resta de competicions del calendari. És intolerable que hi hagi marxes que puntuen, i per les que el participant paga el mateix que a la de la Vall d’en Bas, on els itineraris ratllen la temeritat, la seguretat policial és inexistent i els organitzadors tracten els participants com una nosa.

Amics i lectors
Enlloc com a Terra de Remences trobo tants amics i lectors. És d’una enorme il·lusió per a mi haver conegut una parella de Banyoles que aquest estiu recorreran les Dolomites després d’haver llegit el meu llibre ‘Volta a les Dolomites’ (Cossetània). Sense vosaltres, lectors, escriure no te cap sentit. Vull dir que escric perquè vosaltres em llegiu; o sigui que gràcies i molta sort a les carreteres.
No cal dir que retrobar-me un cop més amb el gran grup de l’Esport Ciclista Sant Andreu (http://www.ecsantandreu.com/), en especial amb l’agradable Josep Maria Sales, i amb la gent que em vaig trobar al cim de l’Stelvio, és ja de per si un bon motiu per citar-nos a la Vall d’en Bas.
Ara, les marxes i les voltes en bicicleta serien més avorrides i sense sentit si no fos per la impagable companyia i amistat dels meus col·legues del C.C. Routier de Premià (http://cc-routier.blogspot.com/index.html) i d’amics preuats com en Llorenç Pros o l’Anton Català. Rodar amb ells també ajuda a pujar colls.

9/5/07

Una vida pujant colls


Des del Marie Blanque pirinenc, mític per la Quebrantahuesos, fins a l’impressionant Tizi’n’Tichka a l’Atles (també et sortien dels revolts els nens venent-te pedres?), de la ruta per la vall de Leh, a la India budista (el petit Tíbet li diuen) al Pordoi coronat pel monument a Fausto Coppi, en Frederic Ràfols ha pujat un munt de colls al llarg de mes de trenta anys de pràctica ciclista. Ara s’ha decidit a fer-nos co-partíceps d’aquest projecte vital i enormement romàntic a través de les pàgines del llibre ‘En bicicleta por los puertos’, que ha editat el segell El cep i la nansa, de Vilanova i la Geltrú (http://www.elcepilanansa.com/).
Vaig conèixer en Frederic el dia de Sant Jordi. Em va venir a buscar a la parada de Proa Espais on jo firmava i em va regalar un exemplar del seu bell llibre. Vam estar una estona xerrant de ciclisme, és clar. En la seva modèstia no es va atrevir a explicar-me amb massa detalls els seus anys a la carretera; però us asseguro que la lectura d’aquest volum, que és el relat d’una vida pujant colls, us donarà una bis important de l’enorme dimensió humana d’en Ràfols. Vull dir que hi ha moltes raons per convertir en llibre una experiència, i la raó d’en Frederic és la generositat, la idea de compartir l’experiència amb altres ciclistes.
Prescindint de les habituals convencions literàries (i això no vol dir que no estigui ben escrit, al contrari, no es fa gens pesat ni pretensiós), l’autor desgrana en poc més de tres centes pàgines una imprescindible i ben exposada informació sobre colls de muntanya de mig món, però sobretot el que transmet és la passió i l’enorme il·lusió que se sent quan es puja qualsevol coll en bici, per modest que sigui. És clar que és una il·lusió que només coneixem els afeccionats, però ull viu, que de la lectura d’aquest treball sorgirà més d’un nou cicloturista.
Tots els que ens agrada donar pedals sense cap més intenció que la de superar-nos a nosaltres mateixos i sentir-nos vius gràcies a aqeusta peculiar manera d’entendre la vida que és anar en bicicleta, estem d’enhorabona; ja tenim un argument més per covar la nostra passió.


En bicicleta por los puertos.- Frederic Ràfols
Ed. El cep i la nansa

8/5/07

El señor de los adoquines


Johan Musseuw, amo de las clásicas del norte

Montar en bicicleta da tiempo para pensar. Se piensa en lo que se ha vivido y en lo que se ha de vivir aún como metáfora de lo pedaleado y lo que queda por sufrir. Eso mientras se ruede por asfalto y a paso de aficionado, claro. Si la bici va rebotando sobre la cresta de quebrados y resbaladizos adoquines, la situación no da para existencialismos. Lo conveniente es agarrar el manillar y dar pedales con todas las fuerzas posibles. Dicen los expertos que es la mejor manera de superar los tramos del terrorífico pavé de las carreteras rurales de Flandes y el norte de Francia sobre las que se disputan las carreras ciclistas más duras de la temporada, las que sólo tipos excepcionales son capaces de ganar.
Aquel domingo Johan Museeuw estaba más concentrado que nunca en dar pedales hasta el final, el auténtico final de su carrera, la despedida como ciclista en activo. A falta de siete kilómetros para terminar la París-Roubaix, apodada el Infierno del Norte por sus 51 kilómetros del pavé más cruel, el ciclista tenia en sus piernas la posibilidad de ganar por cuarta vez la carrera e igualar el récord histórico que consiguió Roger de Vlaeminck en 1972, 74, 75 y 77. Era el último tramo de adoquines de verdad, los últimos 1400 metros de dar botes en su larga carrera. Ese sector, llamado Hem, a penas tiene dificultad, incluso hay unas bandas laterales asfaltadas por donde es mucho más fácil rodar. Su bicicleta, diseñada especialmente por los ingenieros de Time para esta su última París Roubaix, rodaba como un tren en sus vías gracias a una distancia entre ejes aumentada y una rueda de mayor diámetro. Hasta que un vulgar pinchazo lo apeó del grupo de destacados.
Para uno de los jóvenes Cancellara, Hammond, Hoffman y Backstedt, a la postre el ganador, seria el triunfo. Johan Museeuw, el mito del ciclismo duro, de las clásicas del norte de Europa, de las carreras de más de 250 kilómetros, con muros hasta del 20 por ciento de pendiente, adoquines que machacan los riñones, frío, lluvia, viento e incluso barro, acababa de pasar de mito a leyenda por un simple pinchazo, una cosa que, hasta este domingo a eso de las cinco de la tarde, solo sucedía a los mortales.
En aquel momento el ciclista flamenco no se puso nervioso, ni dio prisas a los mecánicos de Mavic, que le cambiaron la rueda trasera todo lo rápido que pudieron conscientes del maldito minuto que estaban protagonizando. No. Apercibido de la realidad, aguardó calmado, montó tranquilamente y entró en meta de la mano de Peter van Petegem, vecino, rival y aspirante a la sucesión en el trono de rey del adoquín que hasta ese día era el suyo. En aquel instante Joham Musseuw tuvo tiempo para pensar en su pasado y en su futuro, como hacen los ciclistas aficionados. En aquel segundo fatídico, lejos de sentirse arruinado, vio como su mito se convertía en leyenda.
Como otros, Flandes es un país que no existe salvo en la historia, la mente y el corazón de los flamencos. Comparte a regañadientes estado con los valones de la región francófona vecina. Unos y otros insisten en decir que el único belga es el rey, y todos conformes y frustrados a la vez. Flandes solo existe al mundo el primer sábado de abril. Ese día media humanidad puede ver por la televisión la carrera que da fe de vida y estado al país: De Ronde van Vlanderen, Vuelta a Flandes en flamenco. Es una de las carreras más antiguas de la historia del ciclismo. En un siglo casi nada ha cambiado allí: carreteras rurales estrechas y mal asfaltadas, cubiertas de boñigas de vaca a veces, viento racheado del atlántico y una veintena de cuestas adoquinadas cortas pero violentas con pendientes que llegan al 23%. Este es el plan a lo largo de 257 kilómetros entre Brujas y Merbeke. Ese día todos los flamencos salen a la calle blandiendo la bandera nacional, el león negro sobre campo oro, y solo los mejores y más duros ciclistas están llamados a vencer. Los corredores locales, claro, son siempre los favoritos y los mejores sobre el resbaladizo piso del oeste del país. Son héroes cuyo nombre forja la leyenda de todos los tiempos: Buysse, Merckx, Plankaert, de Vlaeminck... Leones.
Si uno ha nacido en aquella bella tierra batida por el viento del norte, y no tiene la intención de pasarse la vida cultivando cereales o dando de comer a las vacas, puede escoger entre hacerse a la mar enrolándose en un carguero en el puerto de Ostende, uno de los mayores de Europa, o fijarse en los héroes del primer sábado de abril e intentar emularlos. Johan, hijo de Eddy, ciclista aficionado y mecánico de profesión, lo tuvo muy claro desde el primer día. Hoy, a sus treinta y ocho años, con el mejor palmarés de la historia en las llamadas clásicas, Johan Musseuw ha decidido colgar la bicicleta. El mito deviene leyenda, pero si alguien se merece el título de león es él.
Pero, aunque suene raro, poco le importa la fortuna y la gloria. Sigue viviendo en su pueblo natal, Gistel, cerca de Gante, y en una casa al lado del garaje paterno. Papa Eddy le acompaña en velomotor durante los fríos y lluviosos días de entrenamiento invernales y, tras su voz quebradiza esconde una personalidad tímida y poco dada a las vanidades habituales en los deportistas. Su padre es su modelo. A finales de los sesenta Eddy se hizo ciclista profesional, pero el equipo pagaba cuando pagaba y tenia dos bocas que alimentar. Lo dejó, claro. A pesar de esa frustración le compró una pequeña Bianchi a su hijo cuando él se lo pidió y, aunque jamás azuzó al pequeño Johan para que se dedicara a la bicicleta, tampoco se opuso. Y ahí comenzó todo.
Loa ciclistas del norte no nacen para la escalada. Tras los tiempos de aficionado y carrerillas de club, los primeros años de la carrera profesional de Museeuw se orientan hacia el sprint y la caza de puntos para las clasificaciones de la UCI. En 1990 el joven flamenco explotó en el Tour. Ganó la cuarta etapa, con final en Mont Saint Michel, y la última, en los Campos Eliseos. Ya nadie iba a olvidar su nombre. En 1992 fue campeón de Bélgica y, al año siguiente, el mito comenzó a andar. Aquella temporada fue la primera que lo dirigió su gran mentor, Patrick Lefévère. Eran los años del GB-MG con Ballerini, Cipollini y Tchmïl. Lefévère hizo de él un especialista en clásicas.
Aquella temporada ganó su primera Vuelta a Flandes y la París Tours. Al otro año ganó la Amstel Gold RACE, al siguiente volvió a ganar en Flandes y se alzó con la Copa del Mundo. En 1996 fue campeón de Bélgica y del Mundo además de ganar otra vez la Copa del Mundo y su primera París-Roubaix. Y la lista hubiera sido más larga si el mismo elemento que lo hizo rey no lo hubiera destronado de golpe. Durante la París-Roubaix de 1998, una semana después de ganar de nuevo en Flandes, Musseuw sufrió una dura caída en el sector de pavé del bosque d’Arenberg que a punto estuvo de retirarlo del ciclismo. Alguna prensa incluso habló de amputación de una pierna. Dolor, sangre, operaciones de rodilla y un largo y blanco silencio de hospital fueron su campo de batalla durante año y medio.
Pero los héroes no terminan sus días como los mortales. Johan volvió para ganar de nuevo en Roubaix alzando la pierna curada en señal de gracias a los médicos y de escarnio hacia ciertos periodistas que lo daban por acabado. Ese año ganó otra clásica, la Het Volk, por si quedaban dudas. Y si los héroes son tentados dos veces, Museeuw también. Un accidente de moto en 2001 pareció, este vez si, que lo iba a retirar definitivamente, aunque con tipos de esta madera... Su respuesta? Su tercera París-Roubaix en 2002 y dos clásicas más en 2003 antes de aquel domingo, del pinchazo vulgar en el último metro de pavé, de la conversión del mito en la leyenda del Señor de los Adoquines.

Publicat a La Vanguardia

6/5/07

Volta a la vall de Santa Magdalena


Amb bici pel parc de l’Alt Pirineu
Encaixada entre Andorra i el Pallars, la vall de Santa Magdalena és un dels indrets més bells i espectaculars de l’Alt Urgell, doncs en ben pocs quilòmetres es passa d’estar al peu del riu que dóna nom a la vall, en mig de boscos de pi, avet i bedoll, fins a colls des d’on es veuen unes magnífiques panoràmiques de la zona, que ben aviat passarà a formar part del nou parc natural de l’Alt Pirineu. Tot i que la ruta es fa en la seva totalitat per pistes fàcilment ciclables, el desnivell acumulat de pujada i la distància la fan recomanable per ciclistes amb experiència i entrenament
L’estació d’esquí nòrdic de Sant Joan de l’Erm, és on començarem la ruta. El refugi de la Basseta és confortable i te una cuina bona i abundant, que ofereix productes del país. Són veterans en la bicicleta de muntanya, doncs cada juliol s’hi celebra una de les proves clàssiques d’aquesta especialitat que acull participants d’arreu de Catalunya, Andorra i Aragó
La nostra ruta comença amb una suau baixada de set quilòmetres fins el riu, que creuarem (si baixa com enguany suqueu segur). Tres quilòmetres planers per la riba i trobem l’ermita de Santa Magdalena, modesta si la comparem amb les properes d’Ars o Asnurri, però una autèntica perla en el seu enclavament, envoltada de verd, al peu del riu i en una cruïlla de camins. En tornar desembocarem de nou a l’ermita pel de la dreta, però ara prenem el de l’esquerra segons venim. Una pista ample ens puja fins el pla de Bedet. passant per la font de Casals. La vista de la vall és extraordinària i compensa l’esforç. I a l’esquena hi ha el pic de Salòria. El camí de l’esquerra va a Tírvia, al Pallars, però baixem pel de la dreta. Al capdavall tornem a ser al riu, el creuem de nou i pugem amb un fort pendent, fins les bordes de Conflent. En tota la vall abunden aquestes construccions pensades per guardar el bestiar i refugiar-se en cas de mal temps. Aquí encara hi podeu trobar un pastor que hi viu. Si us tomba pluja, sabeu que el seu sostre, el seu foc i la seva taula sempre són a disposició de la bona gent. Ara el camí s’enfila de valent i convé posar el plat petit en alguns trossos. A 2.150 metres el Coll de Conflent és l’atalaia de la vall que aquest estiu semblava un tapís de tant verda. De l’altra banda es veu Os de Civís al fons, però no hi arribarem pas. Ull, perquè al quilòmetre 3’3 de la ràpida baixada hem de tombar a la dreta si no volem anar al poble. Planejarem una mica fins les bordes de Servella i ens enfilarem amb duresa fins el coll de la Quell (tanca de bestiar). Al nostre davant de nou la vall s’obre en tot el seu esplendor. A tres quilòmetres de baixada cal tombar a la dreta i seguir baixant sempre per la clara pista principal fins trobar un torrent que anirem deixant a l’esquerra. Passem les bordes de Corbassil, pugem una mica i passem les de Civís. Trenquem a l’esquerra per seguir baixant amb trams plans. Uns tres quilometres i mig després el camí fa un revolt amunt o segueix baixant per la dreta. Avall, ben poc després tornem a ser a Santa Magdalena. Ara cal refer amunt el camí que hem baixat a primera hora del matí fins tornar al refugi.

Accés.
Amb cotxe per la carretera N-260 fins a Montferrer. D’allà cal prendre la carretera local que va a Castellbò i a l’estació d’esquí nòrdic Sant Joan de l’Erm
Itinerari.
Sant Joan de l’Erm - riu de Santa Magdalena - ermita de Santa Magdalena - font de Casals - creu de Bedet - riu - bordes de Conflent - coll de Conflent - bordes de Servella - coll de la Quell - bordes de Corbassil - Bordes de Civís - ermita de Santa Magdalena - Sant Joan de l’Erm.
Dificultat.
Mitjana-Alta. Les pistes són bones i amples, però el desnivell acumulat és important i es pedala sempre a força alçada.
Durada.
De 5 h. 15 min a 6h. 30 min. 11’7 kms/h de mitjana.
Distància.
60’40 kms.
Desnivell.
1.665 metres
On menjar i dormir
Xalet refugi de la Basseta, Sant Joan de l’Erm, 973298015. A Sant Andreu, residència casa de pagès Cal Segú, 973298272. A Castellbò, residència casa de pagès Molí del Pau, 973351608, Habitacions Lluís Coll, 973352154 i Càmping Castellbò, 973352155
Mapa.
Sant Joan de l’Erm. Editorial Alpina. Escala 1: 40.000

Publicat a Descobrir Catalunya

Al desierto nunca se le vence


Melcior Mauri dejó clavados a todos sus rivales en la última etapa de la Titan desert y se adjudicó la segunda edición de esta maratón de moutain bike por el desierto marroquí. Una victoria en una carrera de esta dureza es un hito significativo incluso para un ex profesional.
Hasta la última etapa, de 86 kilómetros, en la que el ciclista catalán impuso su clase, el resto había sido correr en un puño. Llegadas al sprint, pelotones a cuchillo (se llegaron a medir puntas de 52 kilómetros por hora, que en bici de montaña es mucho), tácticas de navegación y disputas incluso para entrar primero en los controles de paso, endurecieron la carrera para decena que se iban a disputar la victoria. Mientras, la mayoría, hacía su carrera, intentando llegar cada día a meta hasta completar todas las etapas. Son dos maneras de entender este reto que han convivido en armonía sin contradicciones de ningún tipo. Hasta la última etapa el vencedor podía haber sido un empleado de banca o el propietario de una cadena de talleres de reparación; los dos mantuvieron en jaque hasta el último minuto al ex vencedor de la Vuelta a España. Así es la filosofía de esta competición.
Las condiciones climatológicas extremas y la complejidad del terreno elevan la Titan a la categoría de épica, eso lo sabe tanto Mauri como el resto de los 256 corredores que lograron terminar la competición, que ya de por si es una pequeña hazaña personal, porqué se puede ganar en el desierto, pero jamás vencerle.
A lo largo de sus casi 400 kilómetros, la Titan desert ha tenido de todo: lluvia, barro, viento, navegación con GPS, arena y calor, claro; casi todos los elementos a los que los 280 participantes sabían que se iban a encontrar en las pistas y dunas de la región de Errachidia.
Pero esta competición pensada más que como reto personal y descubrimiento del desierto, tiene otros alicientes, porque la mayoría de participantes a penas soñaban con terminar, que ya es muchísimo. Las noches estrelladas junto a una ‘haima’, el atardecer en las impresionantes dunas del Erg Chebbi, los grupos de música tradicional amazic que han amenizado algunas veladas, o la sorpresa de hospedarse en un lujoso hotel-kashba cuyo espacio central lleva por nombre plaza de Catalunya (es propiedad del sabadellense Lluís Pont) son imágenes que todos los participantes llevaran gravadas en sus pupilas durante mucho tiempo.
Durante la cena de entrega de premios, todavía con rostros cansados, pieles enrojecidas y muslos adoloridos, eran muchos ya los que hablaban del próximo año, cuando vuelvan al desierto a correr en bici; una cosa impensable hace pocos años y que solo la sofisticada tecnología de estos aparatos llamados mountain bike porqué en los EE UU nacieron, permite.

Publicat a La Vanguardia
Foto: Àngel Sahun (cedida per la organització)

Nunca llueve al sur de Marruecos


Tanto la organización como los participantes en el rally ciclista Titan desert, que se corre estos días en el desértico sur de Marruecos, habían previsto calor, polvo, arena i pistas durísimas que ponen a prueba tanto las máquinas como los riñones y piernas de los corredores. Lo que nadie había previsto eran fuertes aguaceros. Lluvia en este tiempo y en el desierto marroquí?
Lluvia no, esa es un término demasiado delicado, a la europea, para definir lo que cayó desde la madrugada hasta el mediodía del sábado. Como suele pasar en estos casos, ni los tres integrantes del Ramlia Team, los jóvenes corredores lugareños invitados por la organización, habían visto diluviar de tal manera en décadas. El resultado ya se lo pueden imaginar: imposible pedalear por dunas convertidas en arenas movedizas y caminos trasformados en lodazales. Se anunció etapa neutralizada para la desesperación de los más fuertes, los que vienen a ganar, y para alivio de la mayoría del pelotón, que ya se veían embarrados hasta el tuétano y convirtiéndose así en candidatos al abandono; ellos cuya manera de entender esta dura aventura es terminar cada etapa sea a la hora que sea. A penas tres horas más tarde la neutralización hasta el siguiente campamento se convirtió en una breve marcha por carretera hasta Erfoud donde un hotel previsto para casos de emergencia acogería a los corredores. La desesperaciones convirtió en enfado de unos cuantos, hasta que se acercaron a uno de los diversos ‘oueds’, ríos secos, próximos para comprobar con sus propios ojos como el lecho pedregoso se había convertido en un torrente que había desbordado hasta obligar a la policía a cortar la carretera general a Errachida. A partir de ahí, la neutralización hasta Erfoud fue un paseo entre risas, fotos y saludos a los niños que se agolpaban en la cuneta para ver pasar el gran grupo.
Ante la disyuntiva de mantener la competición o garantizar la seguridad, la organización apostó acertadísimamente por la seguridad de los corredores. En casos como el del sábado en Marruecos, créanlo, la peregrina idea de que el ‘show debe continuar’, es, simplemente, ridícula.
Hasta el aguacero, el Titan desert rodaba como estaba previsto. La primera etapa, un Saint de 34 kilómetros entre piedras y arena, se realizó a un ritmo muy rápido, en parte por que el calor no era muy agobiante, en parte por las ganas que se tenían los favoritos. Rafael Bosch, un aficionado del Maresme, ganói sacándole tres minutos a Abraham Olano ‘Donde vais tan aprisa!’ fue el comentario del campeón del mundo de fondo en carretera al terminar la etapa. El vencedor del pasado año, Pedro Vernis, resultó perjudicado por un par de pinchazos y llegó muy retrasado respecto los favoritos. El resto hicieron su carrera sin dormirse, eso si.
Anulada la segunda etapa, llega la hora de la verdad en la etapa reina. Tras introducir cambios en el libro de ruta para evitar los pasos sumergidos, a primera hora de la mañana del domingo los 280 participantes en este segundo Titan desert enfilaron las bicis hacia Ramlia, pequeño poblado fronterizo con Algeria y a las puertas del Erg Chebbi. Son dos etapas tipo maratón, es decir, sin asistencias, hoteles, mecánicos ni comunicaciones con el exterior, que decidirán sin lugar a dudas las clasificaciones finales de la carrera, eso para los que van a ganar, y quien es capaz de superar el reto personal con el desierto, para el resto de corredores. Esta tarde se sabrá que ha sido de unos y de otros. Y todavía quedará una paliza final mañana en una pista llena de trampas en forma de dunas. Han probado de montar en bici por la playa? No, pero se lo imaginan, verdad?

El traquetreo interminable
Inclemencias meteorológicas al margen, la Titan desert es una carrera durísima. Las pistas marroquinas por donde transcurre no tienen nada a ver con lo que cualquier aficionado a la bicicleta de montaña haya podido probar rodando por Catalunya. Si acaso recuerdan un poco a Los Monegros aragoneses, pero allí no hay esas trampas de arena ante las que solo cabe hacer tres cosas: pedalear fuerte para intentar superarlas zigzagueando y al borde de la catástrofe, saltar de la bici con gracejo cuando se queda trabada o dejarse caer aunque sea de cabeza. Si el ‘bunker’ arenoso es profundo no pasa casi nada, si no, es mejor tener suerte. Entre los cerca de trescientos participantes hay de todo. Con el cansancio se acumulan las caídas, y de so no se libran ni los exprofesionales.
El otro problema son las piedras y la dureza del terreno de las pistas. A parte de machacar los riñones sin miramientos, son una fuente inagotable de pinchazos de la tipología más diversa. Y de eso tampoco se libra nadie. El consuelo de los débiles es verse en algún momento por delante de Melchor Mauri o de Peio Ruíz Cabestany. Y eso solo puede suceder si pinchan.

Publicat a La Vanguardia

El Dakar de las bicis


El Dakar ha perdido su carácter aventurero y romántico hace años. Tecnología y dinero la han convertido en una carrera más cuyo interés entre el público va a la baja, con una proyección comercial estancada y, además, criticada por ser ambientalmente insostenible. Puede ser que la futura gran carrera de aventura africana sea en bici en lugar de en moto o en coche? Ese es el empeño que ponen los organizadores de la Titan desert, una carrera de bicicletas de montaña por las desérticas pistas del sur de Marruecos cuya segunda edición, con unos trescientos ciclistas aventureros, comienza en Maadid el próximo viernes.
M'hammed Boughrara, Ait Bahadou Moh y Hmad Boumeshoul son tres jóvenes del pequeño lugar de Ramlia, al sur del Erg Chebbi, en el Marruecos profundo y extremo meridional del trazado de la carrera. Han sido escogidos para representar a su pueblo en la segunda edición de la Titan desert. De momento se están entrenando con sus viejos cacharros pesados como el plomo, no tienen más, a penas hay nada más allí. Pero ellos también se han convertido en unos locos de la bici, y reclaman su derecho a participar, algo difícil en coche o moto. La organización, RPM Outsourcing, pondrá tres flamantes mountain bikes a su disposición con una promesa: si terminan la carrera se las quedan. En Ramlia hay agua potable gracias a un pozo que instaló hace algunos años esta sociedad del grupo editorial Alesport. El paso del Dakar exigía mostrarse solidario y cooperante, claro; pero lo de crear un equipo de jóvenes del lugar que competirán en igualdad de condiciones técnicas con los europeos, para el remoto poblado es saberse en el mundo, existir en el mapa. Y si el paso de la Titan con su equipo en el seno del pelotón, no es el acontecimiento del año, poco va a faltar.
En el desierto uno se da cuenta de que la tierra es redonda cuando, mirando al horizonte infinito donde el azul y el ocre se funden, se ve el trazo curvo de la bóveda celeste. Es en ese instante en que uno se da cuenta de que el cielo le protege, como escribió Paul Bowles, quien dejó los estados Unidos para vivir en Tánger y redactar algunas de las más bellas páginas sobre el descubrimiento de la civilizaciones magrebinas por un occidental en novelas como Tea in the Sahara’ (‘El cielo protector’ en castellano), que fue llevada al cine por Bernardo Bertolucci.
La intención de la Titan desert, al menos en estas primeras ediciones, es que la competición y la pugna deportiva se puedan compaginar con momentos mágicos como los que describió el autor norteamericano. El ciclista que no vuelva a casa habiendo hallado algún tesoro de esta índole habrá perdido más que el último clasificado en la carrera. Al día siguiente todos, del líder al farolillo rojo, tendrán que volver a sus trabajos en la loca civilización occidental. De nada habrás servido dejarse las piernas pedaleando si no se ha sido capaz de asumir una experiencia de calibre humano y emocional?
Ya habrá tiempo para que los ciclistas profesionales desembarquen en la Titan. Un día no lejano llegaran los Hermida, Absalon, Fullana y compañía con sus poderosos equipos, sus páginas de publicidad en los periódicos europeos, sus asistencias y todo el tinglado de las carreras profesionales. Esos locos aventureros románticos de la bici que este viernes se van a lanzar a dar pedales por las duras pistas africanas ya no van a poder ir más; probablemente tampoco les interesará. Recordaran que el cielo les protege y sabrán que en el pequeño lugar de Ramlia hay unos buenos colegas ‘bikers’ siempre dispuestos a enseñarles nuevas rutas que les lleven a emociones imprescindibles para vivir.

Olano y el GPS
Abraham Olano y el GPS no tenían nada a ver hasta ahora; pero a partir del viernes las cosas cambian. El ex profesional ha aceptado el reto de la Titan y se ha inscrito. Junto a él otros ilustres ex corredores como Peio Ruíz Cabestany y Melcior Mauri van a descubrir que, en esta original carrera, no todo es fuerza y muslo. La navegación y el seguimiento fiel y exacto del libro de ruta va a ser tan necesaria como cuadriceps y gemelos. En la primera edición un error de navegación estuvo a punto de coronar ganador al que, hasta la última etapa, iba en onceava posición. Al final fue todo por los pelos y termino cuarto, con el susto preceptivo para los tres del podium y la rabieta del resto por no haber sabido interpretar su posición y el recorrido de la carrera con la brújula y el GPS.
Partiendo de Maadid, donde dicen que Penélope Cruz se ha enamorado del desierto durante el rodaje de ‘Sahara’, el recorrido de la carrera se desplazara hacia el sur, atravesando el Erg Chebbi hasta Ramlia, para volver al norte trazando un arco. Serán en total 414 kilómetros en seis etapas, una de ellas maratón, es decir, sin asistencias, ni duchas, ni ropa de recambio al finalizar, solo lo que cada participante pueda trasladar en los escasos compartimentos de su pequeña mochila de hidratación. Poca cosa teniendo en cuenta que habrán pedaleado 108 kilómetros por pistas duras y pedregosas, y que, al día siguiente, tendrán 112 kilómetros más con dunas y un calor asfixiante a partir de mediodía. La aventura es cosa dura.

Publicat a La Vanguardia

La Volta a Flandes des de dins



Per anar a córrer la Volta a Flandes cicloturista és bo haver-se empassat unes quantes edicions d’aquesta mítica cursa per televisió, ser fan de Johan Museeuw (tres vegades guanyador, conegut com el Lleó de Flandes), haver llegit moltes cròniques a les revistes i, fins i tot, consultat desenes de vegades la pàgina web de la cursa on hi ha una descripció acurada de tot el recorregut i dels murs un a un. A més cal haver fet ben bé dos mil quilòmetres al llarg de l’hivern, amb fred i pluja, i haver pujat totes les costes amb un pendent de més del 15% que hi hagi als voltants de casa. Si no, us ho asseguro, no hi aneu. I, tot i així, un cop allà, quan el dia abans vaig anar al poble de Geraardsbergen a veure com era el famós Kapel Mur (mur de Graumont en francès), el cor em va fer un bot en veure aquella paret del 20% amb el pavés aixecat, i vaig pensar que allò d’anar a Flandes havia estat un acte de fatxenderia davant els col·legues del Club Ciclista Routier. Però ves, ja hi era, tenia la bicicleta apunt a l’hotel i la inscripció feta. No em podia tirar enrera. Vaig sopar al peu del mur, com el cavaller que vetlla les armes la vigília del duel.
Al cafè Civère d’or de la Gran Plaça de Bruges hi han anat famosos com Audrey Herpbrun, segons diuen, però també ciclistes anònims desitjant que un cafè els escalfi el cos abans de començar a pedalar. Posar-se a la feina a les 7 del matí amb 6 graus de temperatura no és la millor de les benaurances per passar el dia, però és el que hi ha. Els de casa, els holandesos i els alemanys, que són la majoria absoluta dels dotze mil cicloturistes, potser hi estan més fets, però pels escassos participants que venim de climes més benignes, simplement fa un fred que pela i el ventet del nord est talla la cara com una navalla.
Aviat veig que la idea d’intentar rodar a una mitjana de 25 quilòmetres per hora és un quimera estúpida d’aprenent que no sap ni on s’ha ficat, tot i les lectures, els vídeos i les web. Les carreteretes rurals de l’oest de Flandes, per on transita majoritàriament la cursa, són planes mentre són planes. Quan no ho són fan uns tobogans que, amb els quilòmetres i el ventet, es tornen molt incòmodes. És clar que, quan arribo als trams de pavés i als primers murs (i són els més suaus) desitjaria no haver-me llevat aquell matí. Massa tard, sense saber com estic rebotant dins d’una mena de batedora, definició molt encertada dels trams de pedalejar pel pavés que fa el meu company Llorenç Pros. Els entesos diuen que la tàctica és anar a tota velocitat, i que així es va lliscant de llamborda en llamborda i s’eviten els forats que hi ha enmig. Veig passar els flamencs a tota metxa i intento fer el mateix. Ataco el tram a més de 30 per hora, però la tortura no s’acaba mai. Els dos quilòmetres i escaig es fan eterns. La velocitat baixa de manera alarmant i acabo anant a 14 i amb por perquè les mans no em saltin del manillar. La patacada seria antològica i la meva dentista es faria d’or amb mi. Al final del tram la batedora funciona, com a mínim a la pròstata: hi ha més de cent pixaners a la cuneta. Però jo estic més preocupat pels portabidons, que s’estan descargolant. L’allen del cinc ho resol, tots els problemes fossin aquests.
L’autèntica Volta a Flandes comença a Oudenaarde, on hi ha el museu de la cursa. A partir d’aquí els murs es succeeixen en un trajecte que volta tot just per quatre municipis: el mateix Oudenaarde, Brakel, Geraardsbergen (on el Kapel Mur està retolat com un monument, perquè ho és) i Ninove, on hi ha la meta. Entre mur i mur, la cursa transcorre per carreteres rurals d’uns tres metres d’amplada planes de grava, sorra, fems, revolts tancats, amb uns forats que semblen fets per míssils Scout i, de tant en tant, algun tram d’asfalt normal, podríem dir-ne. El que passa és que, en entrar a una carretera general, la poli, obliga els cicloturistes a circular pel carril bici, estret i sotraguejat, però existent, cosa que no podem dir al nostre país on cada any moren un grapat de ciclistes atropellats per automòbils.
Els murs són pujades curtes i molt costerudes que es van fer sota la idea clàssica de que el camí més curt entre dos punts és la recta, per salvar els petits turons de trenta o quaranta metre d’alçada que hi ha a la regió. Alguns estan asfaltats, però la majoria són d’un pavés trinxat per dècades de passar-hi carros, tractors i camions. Tots tenen nom. Molenberg, pista de patinatge de pavés amb una lleu capa de fems humits on es forma un embús de ciclistes que obliga a posar peu a terra; Wolvenberg, Kluisberg i Knokteberg, on faig l’aprenentatge tant de pujar aquests rampots de pendents inhumanes com de sortejar la gent que fa figa a meitat de les costes, Patterberg i, a meitat de la cursa, l’horrible Koppenberg, un mur de pavés de mig quilòmetre, amb un 11’6% de desnivell mitjà i un pendent màxim del 22%. Altre cop en paraules d’en Llorenç: “Vaig mirar al cel i vaig veure tot de ciclistes que estaven com tres pisos per damunt meu. Vaig pensar que no podia ser”. Aquest mur va restar fora de la Volta uns anys perquè la Unió Ciclista Internacional (UCI) va considerar que les llambordes estaven massa fetes pols. Ara l’han arranjat (és un dir) i torna a ser un dels punts claus de la cursa professional. Aquí sovint s’ha trencat el grup i n’ha sorgit un escamot capdavanter del qual acaba sortint-ne el guanyador. L’escabetxina final és al Kapel Mur, la penúltima dificultat, a quinze quilòmetres de l’arribada. És una costa que va des del centre del poble fins un capella que hi ha en un turó. Te 825 metres de llargada, un pendent màxim del 20% i la mitjana és del 9%, però té el pitjor pavés de tota la cursa. Aquí la calçada és estreta i enfonsada, i les llambordes a més de separades i trencades, estan ensorrades una a una i en sobresurt un vèrtex tallant que forma una cresta. És com si pedalegessis damunt les dents d’una serra. A més hi ha molta gent mirant, aplaudint i rient-se dels seus veïns o amics que fan figa. Pujar sense aturar-se en mig d’aquest merder és un miracle; per això, quan arribo al capdamunt i passo sota la pancarta que indica que he fet el cim, no puc resistir-me d’esclatar d’alegria. Bosberg, el darrer mur a onze quilòmetres de l’arribada, em sembla un passeig tot i el seu 11% de pendent. El que resta ho faig a plat, com si marxés escapat. A la recta de meta, amb les grades les cameres de la tele, la pancarta, el cronòmetre, les cabines de transmissió, les tanques de publicitat i tot el cerimonial apunt per a l’endemà, no puc evitar l’esprint i l’entrada aixecant els braços com si hagués guanyat ves a saber què. Una estona després, mentre recullo el diploma acreditatiu de la pallissa i la samarreta commemorativa, m’hi repenso: he superat el repte que em vaig marcar el dia que vaig decidir anar a córrer la Ronde van Vlanderen. I per fer-ho no m’ha calgut derrotar a ningú. Pensar això, en els temps que corren, m’omple doblement de satisfacció. Dormo ben pla.

Publicat a El 9 esportiu

Voltant les Dolomites


Els Dolomites són una serralada alpina en general poc coneguda pels catalans. La majoria pensa que queden massa lluny i que, total, ofereixen gairebé el mateix que els Alps francesos, molt més pròxims i coneguts.
Però les enormes masses granítiques dels Dolomites, que emergeixen de sobte enmig del bosc, no només són una serralada d’un perfil geogràfic, paisatgístic i geològic enormement atractiu, sinó que són completament diferents de la tipologia de muntanyes que estem acostumats a veure als Pirineus i fins i tot als mitificats Alps, massís del Mont Blanc inclòs.
Només això ja és un atractiu per anar-hi; però n’hi ha més.
Sella, Gardena, Marmolada o Pordoi són referents mítics pels amants del ciclisme perquè formen part de la història de les 88 edicions del Giro d’Itàlia, una de les curses per etapes més important del món amb el Tour de França i la Vuelta a Espanya.
Noms que formen part de la història del ciclisme com Galleti, Binda, Coppi, Bartali, Anquetil, Mercks, Pantani. Bugno, Hinault o Indurain, han guanyat a la meta final de Milà i s’han vestit amb la maglia rosa.
La intenció del viatge era doble, doncs: d’una banda conèixer la serralada de primera mà i amb el detall i les vivències que et permet un viatge lent i calm en bicicleta i, d’altra banda, rememorar els llocs mítics de la història del Giro i com poden ser les agòniques batalles que cada anys hi ha a les carreteres dolomítiques.
L’objectiu del viatge era fer un volta circular al massís alpí dels Dolomites (situat a cavall de les regions del Trentino, l’Alt Adige i el Veneto i frontereres amb Àustria), tot seguint les carreteres dels principals ports de muntanya d’aquest massís. Hi vam destinar cinc dies. Els dos restants vam dedicar-los a pujar els cims més importants dels Alps italians a la zona de l’Alta Valtellina (Llombardia) i que limita amb Suïssa i França, fora ja de la zona dolomítica, però igualment mítics per als ciclistes.

Volta a les Dolomites i als Alps italians. Les rutes del Giro
Ed. Cossetània. Viatgers 1

La travessa dels Alps


L’estiu del 2003 el Tour de França va fer cent anys. La cursa més important de la història del ciclisme ha anat deixant al llarg dels anys un rastre d’indrets mítics i plens de referència per tots als afeccionats al ciclisme per allà on passa. Les carreteres que pugen colls dels Alps com la Madelèine, l’Alp d’Huez, el Galibier, l’Iseran o el coll de Vars formen part des de 1911 d’aquest reguitzell de llocs carregats de simbolisme.
L’any 2001 en Rafael Vallbona i en Llorenç Pros es van endinsar per les rutes dels colls de muntanya dels Pirineus i ho van narrar amb nervi literari i un entusiasme que s’encomana a De Donostia a Portbou (Ed, Proa). L’any següent van portar els lectors pedalejant per les carreteres dels mateixos grans colls alpins que, qualsevol tarda d’estiu, veiem escalar pels professionals a la televisió.
La èpica del ciclisme, un esport agònic que eleva els seus practicants a la categoria d’herois, es trasllada a les pàgines d’aquest llibre de la ma, i les bicicletes, de dos afeccionats que no saben de més heroïcitats que esforçar-se per aconseguir les seves fites personals i mitològiques.

De Ginebra a Niça. Les rutes del Tour 2
Ed. Proa. Alí Bei 22

La travessa dels Pirineus


A totes les colles de ciclistes que volten per carreteres i camins cada diumenge, sempre hi ha gent que te el cap la idea de travessar els Pirineus seguint la ruta dels grans colls del Tour. El Tourmalet, l’Aubisuqe o el Peyresourde són noms mítics que ressonen una vegada i una altra al cap, el cor i les orelles de molts afeccionats que en parlen i en parlen, però rarament ho acaben fent mai ja sigui per falta de temps o d’empenta organitzadora. Aquest llibre pretén, d’entrada, seduir el lector i fer-li venir moltes ganes de fer la travessa de la serralada, narrant la ruta que de Donosti a Port-Bou van fer els seus autors l’estiu del 2001.
El segon objectiu és convèncer de que no cal ser un atleta excepcional, ni cal disposar de molt de temps ni infrastructura per llençar-se a aquesta aventura possible. I per poder-ho fer s’explica tot fil per randa, inclòs el rutòmetre i les altimetries dels principals colls pirinencs. No us escalfeu més la boca parlant de la travessa dels Pirineus, llegiu aquest llibre i poseu-vos a pedalar !

De Donostia a Portbou. Les rutes del Tour 1
Ed. Proa. Alí Bei 20