13/12/11

“Volta” a Catalunya 1911-2011. Un segle d'esport i país'. El llibre definitiu sobre la nostra cursa

Aquest llibre no pretén ser la història de la “Volta” ciclista a Catalunya, només té la intenció de ser la crònica d’un segle en el qual esport i país coincideixen en la intenció d’impulsar i fer créixer un gran cursa ciclista per etapes que reflecteixi la realitat de Catalunya des de la perspectiva que dóna un esdeveniment internacional d’aquesta mena.


Com qualsevol iniciativa de la societat civil, la “Volta” neix fruit d’un moment econòmic, cultural i polític concret. Així mateix, la seva llarga vida es mou també a cavall, a voltes tranquil i a voltes desbocat, dels designis que marquen els temps i la història del país.
Portada del llibre editat per Cossetània

1911-1914. Els orígens
El naixement de la “Volta” ciclista a Catalunya l’any 1911, va ser una expressió pràctica de la idea de modernitat de l’època lligada a l’esport i del caràcter emprenedor de la societat catalana. En un país en ple creixement econòmic, amb una burgesia emergent i una classe obrera organitzada, col·lectivament es va entendre que, per tenir un lloc capdavanter en la nova civilització, calia ser del seu temps. I a primers de segle XX l’esport era un dels senyals de cosmopolitisme més evidents.
Les dues vies d’importació de l’esport a Catalunya són, o a través dels estrangers que viuen al país, o dels catalans que viatgen fora. Tot i que les ambaixades són a Madrid, el que no es fa per via política es fa per via econòmica. En contacte professional amb l’elit industrial del país, personatges com Hans Gamper (fundador del F.C. Barcelona), William Tarin (introductor de l’esport a Tarragona), l’alemany Udo Steinberg o els enginyers anglesos de la Canadenca o de la Fabra i Coats, descobreixen als seus homònims la natació o la gimnàstica.
D’altra banda, molts catalans que viatgen pel continent com Narcís Masferrer, un dels pares de la “Volta”, o Bernat Picornell, introductor de la natació realitzen també una feina ingent per donar a conèixer les darreres tendències de la vida quotidiana als països més avançats.
El ciclisme arriba a Catalunya durant els anys 80 del segle XIX. El primer club en crear-se és el Velo Club de Barcelona, l’any 1887. El segueixen altres clubs ciclistes a Reus, Mataró, Tarragona, Sabadell, Valls i Olot entre altres ciutats. El maig de 1893 s’inaugura a Figueres el primer velòdrom de Catalunya. L’any 1895 s’inauguren els velòdroms de la Bonanova, a Barcelona, i de Reus. I a l’any següent el de Lleida.
Cartell de la primera edició de la 'Volta'
Ja l’any 1908 es comença a parlar de crear d’organitzar una cursa ciclista ambiciosa i amb capacitat per a consolidar-se: una volta a tot Catalunya. Després d’un temps de tempteig sense cap resultat, el dia 14 d’octubre de 1910, el Club Deportivo de Barcelona convoca als seu local a constructors i comerciants de bicicletes i a tots els elements quina participació pot ser important per a l’èxit de l’empresa. Qui ha desenterrat el que semblava un projecte oblidat i encapçala la iniciativa és Miquel Artemán, redactor de ciclisme de El Mundo Deportivo.
Es decideix que la “Volta” ciclista a Catalunya tingui categoria nacional, estigui reservada tant a professionals com a amateurs amb llicència de la UVE (federació). Com que no hi ha bones carreteres per anar de Lleida a Girona, la comissió organitzadora opta per fer un recorregut que uneixi Barcelona amb Tarragona (97 km), aquesta ciutat amb Lleida (111 km), i una darrera etapa entre la capital del Segrià i Barcelona (157 km). Per fer la competició més dura, i per tant més emocionant i èpica per als lectors de El Mundo Deportivo (tal i com havia fet l’any anterior Henry Desgrange incorporant els Pirineus al Tour), es decideix celebrar la primera “Volta” els primers dies de gener de 1911; concretament la sortida de Barcelona es fa el dia de Reis des de l’avinguda de la Reina Elisenda, just a l’alçada de la plaça de Sarrià.
Pont de la Reina Elisenda (Sarrià), dia de Reis de 1911. Sortida de la 'Volta'
Si a la lògica duresa de les carreteres d’aquells temps hi afegim les inclemències meteorològiques de l’època de l’any, ja es pot donar per suposat que la primera edició de la “Volta” és una empresa només a l’abast d’autèntics atletes. La sortida es fa sota una cortina de pluja que no remet fins Tarragona. El glaç envaeix la calçada en alguns trams de la segona etapa provocant caigudes. I la tercera etapa es disputa amb un fortíssim vent de cara que fa acumular un important retard als corredors.
Sebastià Masdeu, primer guanyador
Quan Sebastià Masdeu creua la meta en primer lloc el públic que omple el velòdrom de Sants es llença a la pista enfervorit. Masdeu ha guanyat la primera i la darrera etapa. En aquesta ha perdut una sabatilla en travessar una riera plena de llot, però un pagès li ha deixat la seva espardenya i així, literalment amb una sabata i una espardenya, recupera els 15 minuts perduts, atrapa els seus companys i els venç. Van començar la primera “Volta” 34 corredors i només l’acaben 22; alguns arriben amb hores de retard, quan els guanyadors ja celebren el triomf amb un bon àpat gràcies a les 500 pessetes de premi al guanyador.
Per la segona edició la “Volta” es trasllada als dies 6, 7 i 8 d’abril, dates climatològicament més favorables. Josep Magdalena guanya les tres etapes. L’any 1913 la “Volta” passa a celebrar-se el mes de setembre, un mes que, històricament, està lligat a la cursa. En aquesta edició presenta una primera etapa llarga i dura entre Barcelona i Lleida passant per Tarragona (190 km), i dues més de 128 i 131 quilòmetres entre Lleida i Manresa i aquesta ciutat i Barcelona per Terrassa. Joan Martí, que en l’anterior edició ha quedat l’últim en ser penalitzat per haver agafat una drecera, guanya aquesta “Volta”.
La Gran Guerra provoca la primera aturada en la història de la “Volta”.
Francesc Macià lliura el trofeu al guanyador de 1933

1914-1936. Un projecte per a un país
Després de l’important creixement econòmic i industrial durant els anys de la Primera Guerra Mundial, Catalunya es veu abocada a una època de conflictivitat social que la República i l’autogovern aconseguit només poden resoldre en part. La Guerra Civil significa la desfeta política, cultural i nacional més important que ha patit mai Catalunya, i la fi d’una època d’esplendor que ha situat l’esport català en un lloc de privilegi.
Durant aquest període l’esport passa de ser una activitat elitista a un fenomen popular i de masses. El ciclisme, junt amb la boxa i el futbol, són els esports més seguits i practicats. I la “Volta” esdevé un projecte cabdal en la construcció nacional de Catalunya. Ajudats per l’eclosió d’autèntics ídols locals com els futbolistes Josep Samitier i Ricard Zamora, el boxejador Josep Gironès, el ‘crack’ de Gràcia, o Marià Cañardó, el ciclista d’Olite afillat a Sant Andreu, durant aquesta època els esports amb major seguiment popular són el futbol, que s’aferma com a veritable esport de masses, la boxa i el ciclisme.
El ciclisme, fins llavors un esport exclusivista per l’elevat preu de les màquines, es popularitza gràcies a l’abaratiment de les bicicletes. Creix la producció i, lògicament, baixen els preus. A més, és un dels primers esports considerats de masses. Això anima a organitzar la quarta edició de la “Volta”, sis anys després de l’aturada per la Guerra. Però els retorns mai no són fàcils. La falta d’entesa entre El Mundo Deportivo i la Unión Velocipédica Española, que organitza aquesta edició, provoca un cert desgavell organitzatiu que, és clar, degudament amplificat sembla que sigui un autèntic caos. Tot i això 31 dels 37 inscrits prenen la sortida davant de l’estació de tramvies de Sant Martí per recórrer les 5 etapes de la cursa, tot una novetat. Per primer cop la “Volta” és internacional; la “Volta” comença a assemblar-se a la d’avui. El francès José Pelletier guanya 4 etapes.
Després d’aquest retorn certament frustrant i molt criticat, el projecte de la “Volta” sembla entrar en una fase de letargia, i els anys 1921 i 1922 no es celebra.
Marià Cañardo, amb la seva filla Neus, al podi

El 1922 el FC Internacional, el Centre d'Esports de Sants, el Club Velo de Sants i el Club Ciclista Nou Velòdrom, decideixen unir els seus esforços organitzatius sota unes soles sigles. Així neix la Unió Esportiva de Sants. L'any 1923, essent Josep Roig el president de la U.E. Sants i Ramon Torres el president de la secció ciclista, el club decideix assumir el repte de tirar endavant la cinquena edició de la “Volta”. La tasca és complexa, però l'embranzida del jove club és decisiva per una prova que ja no s'aturarà mai més, tret del període de la Guerra Civil, fins arribar a acomplir el primer segle de vida.
Després dels èxits de Mus Miquel (1924 i 1925) i de Víctor Fontán (1926 i 1927), la desena “Volta” marca l’inici de l’era de Marià Cañardó. Entre 1928 i 1939 guanya set vegades la cursa i es converteix en una llegenda. Ell, un home senzill i casolà nascut a Olite (Navarra) però afillat al barri barceloní de Sant Andreu, és el primer mite popular del ciclisme català. Si abans sortia gent als carrers i carreteres per veure passar la “Volta”, quan les gestes de Cañardó comencen a córrer de boca en orella la gentada es multiplica.
Si a això li afegim l’augment de participants (l’any 1929 en són 133) i la internacionalització gradual, és normal que la cursa catalana estigui ja molt ben considerada tant per la premsa d’aquí com per la de la resta de països europeus on el ciclisme és un esport de masses. Potser és per això que, a l’edició de 1929, desembarca a Barcelona un potent equip belga amb Jean Aerts al capdavant. Tothom dubta del que podran fer a la muntanya, però Aerts guanya cinc de les set etapes d’aquella edició. Suporta bé les pujades i rodant i esprintant no té rivals. Però la “Volta” la guanya Cañardó de nou.
Abans d’un mes el país entra en guerra. Passat els primers mesos de la sublevació els espectacles es reprenen i ajuden a mantenir els ànims a la població. Però l’any 1937 la “Volta” ja no es celebra. A Marià Cañardo l’aixecament l’agafa disputant el Tour i no torna a Catalunya fins setembre. Quan ho fa participa als actes esportius que s’organitzen per l’Onze de setembre en suport a les milícies lleials a la República.
Jaques Anquetil a Sabadell el 1966

1939 – 1967. Sobreviure i avançar
Sota la feroç dictadura de Franco, la Catalunya dels anys quaranta i cinquanta és un país en ruïna econòmica, social i moral. Amb una Espanya condemnada a l’autarquia i la subsistència miserable per la resta de països democràtics, i amb la Falange i el Movimiento controlant la vida pública i els delators i col·laboracionistes del règim la social i cultural, l’activitat esportiva no deixa de ser gairebé una anècdota que, si existeix, és més per la voluntat dels vencedors de donar una imatge de falsa normalitat, que no pas perquè la realitat ho permeti.
Les transformacions econòmiques dels anys seixanta, per l’expansió d’Europa un cop recuperada de la Guerra, comencen també a transformar el país.
Poder aixecar una edició de la “Volta” escassament vuit mesos després d’acabada la guerra a Catalunya és gairebé un miracle. Lògicament és una edició plantejada d’entrada com de perfil baix. Pocs participants, a penes 40, i cap estranger; etapes pocs dures, ja prou malmeses estan les carreteres, i el material que s’hagi pogut salvar del conflicte. D’entrada sembla una “Volta” de compromís. La realitat després és ben diferent. Marià Cañardó, que ha pogut seguir competint a l‘estranger, sembla d’entrada l’únic candidat amb aspiracions serioses, però no compta amb què, a Mallorca, la guerra va acabar fa més temps, les carreteres a penes han sofert danys i els corredors d’allà han pogut preparar-se. Tot i això, Marià Cañardó guanya la seva setena i darrera “Volta”.
Escalant Montjuic
L’any 1940 la prova és plena de corredors estrangers que venen fugint dels aires de guerra que ressonen a Europa. Belgues, francesos, italians i holandesos conformen bona part dels 65 ciclistes que prenen la sortida per recórrer nou etapes en les quals, per primer cop, hi ha dues contrarellotges. Sense corredors estrangers, doncs la Segona Guerra Mundial ha esclatat el dia 1 de setembre anterior, l’edició de 1941 té l’atractiu de veure la lluita entre els ciclistes del FC Barcelona i els del RCE Espanyol.
L’any 1942 es donen per primer cop bonificacions. L’any 1945 la “Volta” celebra la seva XXVa edició amb una cursa extraordinària de 14 etapes, dues amb dos sectors, fins llavors mai no vista a Espanya. Es recorre tot el país. Per una vegada ningú no pot dir que no ha vist passar la “Volta” prop de casa seva.
L’any 1946 debuta a la “Volta” un jove corredor que promet, és de Montcada Reixac i es diu Miquel Poblet. L’any 1952 Poblet sent que ja li toca guanyar la “Volta” i ho demostra. Líder a la primera etapa, a la segona perd el mallot. El recupera en una espectacular tercera etapa amb un pujada a Montserrat, però la pluja no permet filigranes. La jornada es resol al coll de l’Illa, on un grup en el qual hi ha Poblet es desenganxa de la resta. S’arriba a Montjuïc entre el deliri de la gent que ja el té per un heroi. És una “Volta” dura i incerta fins el final, però la guanya Poblet.
Miquel Poblet, un altre dels herois catalans de la 'Volta'
L’any 1960 sap que potser és la darrera oportunitat per tornar a guanyar la “Volta” i no la desaprofita, el de Montcada està en bona forma i el seu equip, el Ferry’s, és el més fort. Els tres primers classificats són de la mateixa esquadra: Poblet, Josep Pérez Francés i Emilio Cruz. Malgrat el seu impressionant palmarès internacional, Miquel Poblet ha forjat la seva llegenda de ciclista fort i rapidíssim a la “Volta” a Catalunya. L’arribada a l’esprint a Montjuïc, un lloc on tantes vegades ha guanyat, és apoteòsica.
Ja en els darrers anys de la seva vida ciclista, Jaques Anquetil accedeix a participar a la “Volta”. Així l’any 1966 es troben a la cursa catalana ell, Walter Godefrot. Jean Stablinsky o Paul Gutty, que se les han amb els locals Antonio Gómez del Moral, Vicente López Carril o Josep Pérez Francés. Hi ha qui diu que és la millor participació de la història. El triomf és per Ariel den Hartog. Però Anquetil no és dels que llencen la tovallola i torna l’any següent a les carreteres catalanes decidit a guanyar. I tot i la presència de Jan Janssen, Pérez Francés, José Mari Lasa o Angelino Soler. El del Bic decideix la cursa al seu favor a la contrarellotge entre Figueres i l’Estartit.

1968 – 1987. Dues dècades d’èpica
A finals dels seixanta Catalunya es consolida com a potència econòmica. La força de treball que suposa la immigració és un important instrument en aquest procés, a la vegada que transforma l’estructura social del país. És gràcies a aquesta situació, amb l’aparició de sindicats i organitzacions cíviques i polítiques, que la pressió sobre la dictadura és molt forta.
Com a resultat, quan després de mort Franco l’estat enceta passes cap a la democràcia i la llibertat, Catalunya n’és al capdavant aconseguint recuperar l’autogovern. L’esport democratitza les seves estructures, la Generalitat assumeix les competències institucionals i Barcelona reviu de nou el somni de ser ciutat olímpica. En aquestes dècades d’esforç i il·lusió la “Volta” viu els seus anys daurats.
La celebració dels Jocs del Mediterrani a Barcelona l’any 1955 suposa l’inici d’un procés d’obertura esportiva inèdit en plena dictadura. Mentre que políticament i econòmica l’autarquia encara emmordassa el país sencer, des del món de l’empresa fins la universitat o la cultura, en el terreny esportiu es produeix un procés de creixement que té en la Llei d’Educació Física i els Jocs dos puntals fonamentals.
Les etapes per Barcelona (aquí a la Rambla) fan lluir especialment la 'Volta'
Quan, en una mateixa cursa, es reuneixen Eddy Merkx, que amb vint-i-tres anys ja ha guanyat un Giro; Felice Gimondi, amb un Giro, un Tour i una Vuelta al palmarès; i Luís Ocaña, llavors campió d’Espanya, hi ha tots els ingredients per tenir una gran competició. Però Giancarlo Ferretti, Txomin Perurena o els germans Manuel i Joaquín Galera, tampoc no es queden enrere i ho posen tot de la seva part per fer la festa grossa. És la 48a edició de la “Volta”, l’any 1968, i la guanya Eddy Merkx. A partir d’aquesta edició, el palmarès de la “Volta” abasta a tots els grans mites del ciclisme modern: Franco Bitossi, Luís Ocaña, Felice Gimondi, Domingo Perurena, Bernard Thevenet, Fausto Bertoglio, Freddy Maertens, Francesco Mosser, Johan Van de Velde, Vicent Belda, Marino Lejarreta, José Recio, Sean Kelly, Robert Millar o Álvaro Pino.
Ambient a Vilanova i la Geltrú per l'arribada de la 'Volta' l'any 1982
Són els anys daurats de la prova que el 1970 celebra les noces d’or, que estén el seu recorregut fins l’Alguer, Andorra, el Mont Caro o Menorca, i que programa espectaculars etapes en plenes Rambles de Barcelona o de nit pels carrers de la ciutat. La concessió de la Creu de Ssant Jordi i el monument a la “Volta” a la plaça de Sants suposen el colofó institucional i popular d’aquesta època.
Resten en la memòria de milers de nens d’aquell temps els dies en què la classe sencera abandonava l’aula per anar a aplaudir els esforçats ciclistes al pas pel seu poble. Minvats de llibertats i de projecció exterior, la “Volta” es va consolidar com un dels grans estendards internacionals del sentiment de catalanitat.
Espectacular imatge del pas dels corredors per la Plaça d'Espanya l'any 1980
1988 – 2010 La modernitat d’una clàssica
El final dels anys vuitanta és un temps d’esperança per Catalunya. D’una banda l’autogovern busca fites de benestar d’acord amb les necessitats del temps i els anhels dels ciutadans. D’altra banda, amb els JJ OO de 1992 en l’horitzó, es genera un corrent d’il·lusió en el futur inèdit des dels anys trenta. Gràcies als Jocs, Catalunya es més coneguda al món. El país entra en una fase de creixement com mai no ha conegut en la seva història.
Pocs dies abans de la “Volta” de 1988 mor Mariano Cañardo. No pot veure córrer un jove anomenat Miguel Indurain que, en aquella edició guanyada per Álvaro Pino, queda en el lloc 22 i que, l’any següent, n’és el guanyador. L’època moderna de la carrera començar amb la primera de les tres victòries del navarrès, les altres van ser el 1991 i el 1992.
Laudelino Cubino, Hernán Buenahora, Claudio Chiapucci, Laurent Jalabert, Alex Zulle, Maurizio Fondriest, Fernando Escartín, Manuel Beltrán, José María Jiménez, Joseba Beloki, Roberto Heras, Alejandro Valverde o Joaquim Rodríguez són protagonistes del palmarès d’una època en què, no sense esforç, la “Volta” s’ha convertit en una clàssica insubstituïble del calendari esportiu internacional en ingressar com a prova de ple dret en l’exclusiu ‘UCI Pro Tour’, autèntica primera divisió mundial del ciclisme. Després del ‘Tour’ i el ‘Giro’ no hi competició per etapes més antiga a tot el món que la catalana.
Lloret de Mar ha acollit algunes de les darreres edicions a la 'Volta'
Per arribar fins aquí sense alterar el seu objectiu de competició de gran nivell, la “Volta” abandonaa les seves tradicionals dates de setembre per passar a juny, maig i actualment marc, i s’adapta als nous temps constituint la ‘Volta Ciclista a Catalunya Associació Esportiva’, entitat que relleva a la Secció ciclista de la Unió esportiva de Sants.L’any 2010, el canvi de dates al març facilita una millor inscripció i més competitivitat. Des de 1983 (Josep Recio) un ciclista català no guanya la “Volta”. Aquest any Joaquim Rodríguez s’emporta la cursa amb Xavi Tondo en segon lloc. A l’etapa reina, amb final a la Seu d’Urgell, les posicions es capgiren i ‘Purito’ agafa el mallot de líder que ja no deixa. Els mitjans de comunicació parlen de l’excel·lent moment del ciclisme de casa. Rodríguez i Tondo fan gran el ciclisme català.
Les muntanyes d'Andorra són sovint etapes reina de la 'Volta' actual
2011 la “Volta” del centenari
La “Volta” arriba al segle de vida enmig d’una crisi econòmica mundial que posa en perill moltes iniciatives esportives i fins i tot el propi estat del benestar. Gràcies al suport de les màximes institucions del país, la cursa celebra amb il·lusió l’edició del centenari.
Lloret de Mar, Santa Coloma de Farners, Banyoles, Sant Esteve d’en Bas, La Seu d’Urgell, El Vendrell, Mollet del Vallès, Parets del Vallès, la ciutat de Tarragona, la capital, Barcelona, i Andorra, el país germà de llengua i cultura, acullen la “Volta” del centenari. L’interès que demostren tots aquests indrets de voler veure passar la cursa pels seus carrers i per acollir corredors, equips, comissaris i organitzadors, és un motor que manté viva la cursa any rere any. Alberto Contador s’assegura la victòria final a l’etapa reina que acaba a l’estació de Pal, a Andorra.
Els carrers de Barcelona, el millor escenari per a la 'Volta' del segle
A l’etapa final la “Volta” del centenari torna de nou a un circuit urbà pels carrers del centre de Barcelona. La implacable cacera dels escapats que els equips interessats en l’esprint final fan durant les quatre voltes és d’allò més intensa; és una gentada la que s’ha acostat al Pla de Palau per celebrar el primer segle de vida de la “Volta” a Catalunya.
A la fi el corredor del Cofidís Samuel Dumoulin s’emporta l’etapa final superant a José Joaquin Rojas, de Movistar. Tots dos conservaran ben desats a la memòria els records d’aquesta “Volta”; els aplaudiments de la gentada a Barcelona, però també allà per on la cursa ha passat, els emocionants esprints a Mollet, Tarragona i El Vendrell i, evidentment, la duresa de l’etapa d’Andorra, un traçat ben poc apte per a velocistes com ells.
Al públic barceloní li restarà l’emoció de veure el grup a gran velocitat pel circuit urbà a fi de capturar els fugats, la intensitat de la cursa, la velocitat, els grinyols dels canvis, els clàxons del cotxes, les sirenes dels Mossos... Una cursa de veres.
La filla de Marià Cañardo i el net de Seabstià
Masdeu davant la placa que recorda el lloc d'on
va sortir la primera edició de la 'Volta'

25/7/11

Andorra, el país de les pujades

Amb 65 cims, alguns de més de 2.000 metres d’alçada, per als cicloturistes el principat d’Andorra es mereix ben be el nom del país de les pujades. El que passa és que als ciclistes els entusiasma escalar colls de muntanya, i el petit país pirinenc en te una bona colla que formen part, per mèrits propis, del patrimoni ciclista de la humanitat. Ara el govern els ha retolat i n’ha editat una guia, fent de la pràctica del ciclisme una atractiu més per visitar les valls.

Pal, Arinsal, Envalira la Comella o Arcalís són noms vivament associats a l’èpica de les grans competicions ciclistes internacionals. El Tour, la Vuelta i la “Volta” els han escalat en nombroses ocasions, i els grans corredors de tots els temps han escrit damunt el seu asfalt pàgines inesborrables de la història del ciclisme. Ara, igual com ho estan els mítics colls del Tourmalet, l’Aubisque o l’Izoard, vint ports de muntanya de la xarxa de carreteres andorranes han estat senyalitzats amb una retolació especial per a ciclistes. A partir de moment en que comença la pujada hi ha un plafó a cada quilòmetre. A cadascun d’ells s’indica el total de quilòmetres de l’ascensió, quans en resten, el pendent mig del quilòmetre en que el ciclista ingressa i els metres de desnivell. A l’arribada, el darrer dels rètols explica quines curses han escalat aquell port.
Amb un mapa de carreteres i els PDF que us podeu descarregar del web, es pot planificar una excel·lent ruta. Hi ha uns 200 quilòmetres senyalitzats. Això si, cal estar en bona forma, les pujades no són broma.
La ruta que hem dissenyat per descobrir la senyalització dels ports d’Andorra segueix, en part, la de l’etapa reina de la darrera edició de la “Volta” a Catalunya. Aquesta etapa, que va guanyar Alberto Contador, entrava a Andorra pel la Seu d’Urgell i, en arribar a la capital del país, es desviava a l’esquerra en direcció al port de la Comella. El port es troba a 1.347 metres, el desnivell mitjà és d’un 8’1% i la distància és de 4’3 kms, segons diu el primer rètol. A patir d’aquí cames i amunt.
Com que el descens es fa per la mateixa carretera que baixa del llac d’Engolasters, ens proposem pujar al llac. Des d’Escaldes Engordany, el cim d’Engolasters (1.649 m.) és a 6’4 kms, amb un pendent mig de 8’4% i amb un desnivell total de 540 metres.
Aquests dos colls ja posen les cames a to, però encara resten les ascensions més dures de la jornada: l’estació d’esquí de Pal i el port de Cabús, a tocar de la frontera amb la Vall Ferrera (Pallars Sobirà). De les Escaldes cal pujar fins la Massana (5 kms), que no és un port però que puja sense miraments. D’aquí la carretera es suavitza durant 2’5 kms fins a Erts, on comença la doble ascensió. Pal és a 1.900 metres, aquí va acabar l’etapa de la “Volta”. La pujada s’allarga durant 8’4 kms al 6’7%. Són 560 metres de dur desnivell. El port de Cabús, un dels colls més bells del principat, és a 2.302 metres. La distància és llarga, 15’6 kms, i el desnivell total és de 962 metres a un 6’2%.
L’eufòria es desferma en coronar el darrer port de la ruta, i la baixada fa oblidar la fatiga, però nomé sentint la duresa de l’escalada a les cames es pot gaudir de l’epopeia personal que és anar en bicicleta.
Dificultat. Molt difícil. Distància. 72.00 kms Temps: Entre 5h 30’ i 7h Desnivell 2.115 metres. @: http://www.andorra.ad/

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

22/7/11

El Bike polo, de moda als EE UU, també a BCN

Que van a fer tot de colles de ciclistes camí del Fòrum pedalant amb les seves fixies i singletracks i amb masses de polo a l’espatlla? Doncs van a jugar al bike polo, i l’esplanada asfaltada que hi ha darrera del nou museu de Ciències Naturals, l’esplanada del Fòrum, és un dels millors llocs de Barcelona per fer-ho.
El bike polo te els seus arrels a Seatle, però a hores d’ara ja es juga a moltes ciutats dels Estats Units. El primer gran torneig internacional d’aquests esport, el East Side Polo Invitational es es va fer el 2007 a Nova Iork, i el segon a Londres l'any següent. A la ciutat nordamericana és molt habitual veure grups de gent a les pistes d’street basket del Lower Est Side jugant-hi a migdia i a l’horabaixa.
Al bike polo hi juguen equips de dues a cinc persones. Es marquen les porteries amb cons dels de les obres públiques. El partit es juga al primer equip que fa cinc gols, tot i que també es pot fixar un temps. El ciclista que toca amb el peu a terra és penalitzat.

A la pàgina de la U.S. Bicycle polo Association hi trobareu més informació. I al bloc mexicà BicipoloTapatio, Mèxic és un país amb força afició, trobareu tota mena d’entrades i vídeos sobre aquest joc que ja és a BCN.

20/7/11

Cycling in the grass at Prospect Park


Vida relaxada amb bici i cançons a Brooklyn

Banda sonora: Vitoria Suite.- Wynton Marsalis & Jazz at Lincoln Center Orchestra. Featuring Paco cde Lucia 
Per llegir damunt l'herba: Sunset Park.- Paul Auster (Ecicions 62)

19/7/11

La BIlbao-Bilbao 2012 es farà el 18 de març

Una de les proves més interessants del calendari cicloturista, la Bilbao-Bilbao, ja te data de celebració per a l'any vinent. Apunteu-vos-ho a l'agenda, serà el diumenge 18 de març. La UCi ha confirmat el calendari de la prova basca.
Amb la Bilbao-Bilbao, diumenge 18 de març començarà oficialment la temporada 2012 de cicloturisme. Sense classificacions, amb cinc sortides (des del pont de Deusto a partir de les 8 cada 15 minuts) segons el ritme de cadascú i amb una organització impecable en tots els aspectes, la marxa basca s’ha convertit des de 1988 en un punt de cita de milers de cicloturistes de tot l’estat que ja tenen ganes de començar a pedalar de valent; i amb l’hivern que hem tingut enguany, segur que les ganes encara seran més intenses.

La Bilbao-Bilbao te uns 115 quilòmetres recorreguts íntegrament per carreteres biscaïnes, la majoria de les quals romanen tancades al transit durant tota la proba. Ascendeix a quatre petits ports: Andraka, a 141 m, Umbe, a 232 m., Artebakarra, a 137 m., Gerekiz, a 181 m. I Moega, a 320 m., fet que la fa assequible per a tota mena de ciclistes L’arribada és un llarg i espectacular esprint per una Gran Via bilbaïna plena de públic a vessar, després d’haver pujat fins la basílica de la Begonya, d’haver creuat el pont de la Salve i de passar pel costat del museu Guggenheim. Hi ha premi per a tothom, records de participació (una samarreta i una motxilla) i un ambient extraordinari. L’afecció al ciclisme i la bellesa d’Euskadi hi posen la resta.
L'edició 2011 de la clàssica cicloturista Bilbao-Bilbao va batre tots els seus propis rècords de participació: 9247 ciclistes (txirrindularis en euskera) es van trobar al pont de Deusto per recórer els bellíssims 116 kms de la ruta.

Un plaer que s'encomana

Rodar en bicicleta per la ciutat és un plaer que s'encomana. Les presses, els neguits, els embussos i les llargues esperes es converteixen en estones de lleure i sensacions de benestar. Un parèntesi en mig de l'atrafegada jornada laboral. Hi ha qui, a més, és capaç de traslladar aquest petit plaer quotidià en esbarjo per als dies de lleure i en pràctica esportiva saludable. La petita bici urbana pren una nova i potent dimensió universal. La pràctica del ciclisme en calma sociabilitza. Digueu-ho als vostres amics, parents o parelles. Els canviarà l'humor pedalar camí de la feina per miserable que sigui el contracte laboral que es te.
Tot això ho expliquen aquests dos magnífics vídeos produïts per la companyia de bicicletes plegables britàniques Brompton. Amb el sentit de l'humor que els caracteritza (i que mantenen perquè van en bici), els de Brompton ens presenten una nova edició del seu peculiar campionat del món. El segon és un divertit exemple dels evidents avantatges de desplaçar-se en bici plegable per la ciutat.

18/7/11

Ens volen morts a tots

Els ciclistes fem nosa. A l'administració perquè interpel·lem la seva nefasta gestió de l’espai públic, dels recursos energètics i de la política mediambiental i de mobilitat. Als conductors de vehicles a motor perquè, exigint el nostre espai a la via pública, posem en qüestió el poder de l’automòbil, que és la única demostració de força que poden fer la majoria de persones. A les corporacions financeres, perquè qüestionem el paradigma de la civilització del petroli i la indústria de l’automòbil, que és un dels eixos fonamentals de creixement i consolidació del capitalisme.
I el ciclista que fa menys nosa és el ciclista mort. Per això la justícia, submisa al poder, a penes actua  contra els conductors que assetgen, atropellen i maten ciclistes amb la contundència penal que una mort comporta.
I tampoc ningú no actua contra els que fan apologia de l’eliminació física dels ciclistes de la via pública i el seu entorn (cas de molts comentaris que surten als diaris relatius a l’atropellament i mort de ciclistes).
Aquest diumenge ha estat un altre ciclista mort per un conductor. Ja no cal ni l’excusa de l’alcoholisme. Simplement se’l mata i un de menys. El pròxim pots ser tu, puc ser jo. Fins que acabin amb nosaltres. Llavors s’haurà acabat el problema.
De moment, però, els ciclistes no parem de créixer i de posar en entredit totes les males pràctiques socials que posem al descobert amb la nostra simple activitat de pedalar.

14/7/11

Quarta trobada de tàndems al Penedès

Llorenç del Penedès és la població escollida enguany per la quarta edició de la Trobada de Tàndems. La cita més multitudinària d’aquest tipus de bicicletes que es fa a Catalunya serà diumenge 4 de setembre a les 9 del matí.

La intenció dels organitzadors és mantenir la filosofia de concentració; reunir el màxim possible d'amants dels tàndems tant de carretera com de muntanya, fer un recorregut també d’una quarantena de quilòmetres, intercanviar opinions i fer un esmorzar. La zona rural és molt tranquil·la, hi han molts camins asfaltats, carreteres tranquil·les i el paisatge envoltat de vinyes és fantàstic, a més la ruta es realitzarà en plena verema i els participants podran gaudir de les olors i colors d'aquesta feina.
La ruta, molt plana, és apta per a qualsevol model de tàndems, tot i que els de carretera farien bé en portar pneumàtics una mica més gruixuts, doncs el circuit passa per molts camins rurals asfaltats o cimentats
A mig camí s’aturarà a esmorzar en un dels antics casinos de poble que encara queden en aquesta zona. Cada parella pagarà el seu. La inscripció és gratuïta, doncs aquesta trobada no és competitiva, és una volta lúdica per fer cames, gaudir de l'entorn i de la companyia.
Cada parella ha de ser responsable del seu tàndem, portar casc, eines i recanvis. Tanmateix hi haurà un vehicle d'ajuda per si sortís algun problema.
Aquesta cita no està organitzada per cap club ni instància oficial. Es tracta d’una colla d’amics amants dels tàndems que promouen un dia de trobada amb d’altres companys. La trobada està oberta exclusivament a les bicicletes tàndem. És per això que no cal inscriure’s, però si confirmar l’assistència al correu: carlessol@gmail.com.
Trobareu més informació a: http://trobadatandem.blogspot.com

12/7/11

Cannondale Synapse HiMod Sram red: una americana amb glamour italià

La Cannondale Synapse HiMod és una bicicleta precisa i preciosa, nascuda del compromís entre les prestacions esportives i la comoditat d’ús per a tota mena d’usuaris. Amb components com el grup Sram Red o les llandes Mavic Ksyrium, la màquina de Bedford (Pennsylvania), arrodoneix una posada en escena glamurosa a un preu raonable.

Fins no fa tants anys, els que han tingut alguna Cannondale de les sèries CAAD ho saben, les màquines americanes es definien per una notable comoditat en detriment, però, de la capacitat escaladora i velocista. Els ‘pros’ preferien les clàssiques bicicletes italianes, sempre fidels a unes pautes de competició radicals i sense concessions. Les americanes quedaven per als ‘globeros’, més interessats en la comoditat dels seus cossos i la llarga vida de les seves bicis.
Fundada fa ara 40 anys, Cannondale Bicycle Corporation ha tingut una estreta relació amb Itàlia. Cannondale eren les bicis que equipava el Saeco a les èpoques glorioses del gran Mario Cipollini al Tour de 1999 i les d’Ivan Gotti al Giro de 1997. Posteriorment, Simoni (2003), Cunego (2004), di Luca (2007) i el controvertit Basso (2010), han fet aquesta màquina guanyadora a les carreteres italianes; i encara el basc Igor Astarloa, quan corria al Saeco, la va fer campiona del món al Canadà (2003). A Cannondale saben el que els agrada als que pedalegen damunt bicis italianes. I amb la Sypanse els han fet un vestit a mida i millorat.

Què te que fascina?
La Synapse és una extraordinària muntura esportiva i nerviosa que entusiasma als més radicals i, a la vegada, una bici que enamora a tothom, faci els quilòmetres que faci al cap de la temporada. La clau de volta és la geometria. Sense l’extrema i forçada posició de l’Specialized Tarmac, ni arribant al nivell de generositat de mides d’alguns quadres Trek que recorden el tòpic que abans explicàvem, la Sypanse te una geometria situada just al bell mig, en el punt equidistant entre l’esportivitat i la confortabilitat de marxa. Amb una distància entre eixos suficient per ser una bici tan ràpida pujant i baixant com qualsevol altra de les que usen els equips UCI ProTour, el que diferencia a la Cannondale és la distància entre la forquilla i la potència del manillar. Un centímetre i mig de més és una posició de conducció més fiable als revolts, menys forçada muscularment i més confortable amb l’ús pels que no som ‘pros’ ni aspirem a fer el Tour.
Tot plegat fan de la Cannondale una màquina extraordinàriament fàcil de portar, ràpida en tots els terrenys i senzilla d’adaptar-s’hi. Vam tenir l’ocasió de comprovar-ho en un cap de setmana de ports d’Andorra. Abans de portar un quilòmetre damunt la bici ja estàvem pujant les rampes del 8% de la Comella, i una hora després baixàvem a tota metxa per la costeruda i boteruda carretera dels llacs d’Engolasters. Cap ensurt, cap maniobra arriscada. Poses la bici al revolt i ella segueix la traçada sense immutar-se. I si cal corregir, un gest a l’estret manillar i suaument retroba el camí.

Pujades i pujades
Les llargues ascensions al Port de Cabús i a Arcalís tampoc no van presentar més inconvenient que el de fer treballar cames i pulmons. Les 28 dents del pinyó gros de l’Sram Red t’ajuden a pujar per tot sense deixar-hi l’ànima, i la seva combinació amb la geometria fa que els angles morts de pedalada minvin gairebé fins desaparèixer. Resultat: com si l’haguéssim portat sempre. No vaig enyorar la meva ‘triple’.
Si l’Sram Red és un grup compacte gairebé perfecte pel que respecta a la transmissió, no ens acaba d’agradar la frenada. Les manetes tenen un disseny al qual costa trobar-hi el tacte si s’activen amb les mans als escaladors. I aquests, tanmateix, tenen una ergonomia peculiar; massa peculiar pel nostre gust.
Però les llandes Mavic Ksyrium élite, el comodíssim selló Fi’zik i l’eficaç i ben dissenyat manillar FSA (estret però un dels millors que he provat mai a l’hora d’agafar-s’hi, que és el que compta), fan que aquesta americana adquireixi un glamour italià que la fan desitjable per a molts ciclistes i envejada per moltes marques clàssiques d’aquell país.
A Cannondale la seva llarga experiència italiana els ha anat d’allò més bé. Com a bons americans que són han fet una bici còmode i fàcil de fer córrer, però enamorats d’italià com estan, han construït una màquina esportiva, ràpida i a l’alçada de qualsevol guanyador del Giro...i del Tour?

11/7/11

Tres viles i un poeta

Al Maresme, Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt i Caldes d’Estrac són tres municipis pràcticament maclats l’un dins l’altre, amb termes municipals ínfims en algun cas. A fi de promoure la gestió del seu complex territori fa un temps que han creat la marca ‘Tres viles’. Ara un seguit de rutes senyalitzades amb les marques blanca i groga dels senders de petit recorregut, recórrer descobrir un espai que, no per minimalista és menys divers.

 De la mateixa riba del mar fins el turó de Montalt un seguit de fondals i petites valls que aquesta ruta pretén descobrir amaguen una rica mostra del paisatge mediterrani. Us proposem, doncs, un petit viatge en blau i verd.
Podeu situar la sortida a la riera de Llavaneres, un cop creuada la carretera Nacional II. És un lloc fàcil d’accedir-hi tant si hi arribeu en tren (estació de Llavaneres) com en cotxe, doncs hi ha espai per aparcar-lo. Agafeu el magnífic carril bici que remunta el curs de la riera. Pedaleu a tocar dels els típics canyars que limiten aquests indrets. Heu de seguir sempre les dues franges groc i blanca. A les principals cruïlles hi ha, amés, pals indicadors de distància i direcció. Cap dels itineraris no te pèrdua.
La ruta presenta múltiples itineraris. Al cap de 500 metres un primer trencall a la dreta (direcció Tenis Mora) us portarà cap a Sant Llop, Montalt Parc i les Tres Torres abans d’entrar a la riera de Caldes per tornar a la línia de la costa. És el trajecte més curt, i te a penes 9 quilòmetres i 190 metres de desnivell. Si seguiu recte,pe`ro, arribareu al nucli de Llavaneres. Aquí us podeu desviar fins l’església vella, fer una marrada cap a can Cabot o seguir ascendint suaument per la serralada en direcció al cim del Montalt (596 m.), el punt més alt i un bon mirador de les tres viles.
El descens també presenta diversos trajectes. El podeu fer en direcció cap al nucli de Sant Vicenç, o anar a buscar el Torrentbò per agafar després cap a la zona coneguda com a Milans del Bosc o be cap a Caldes d’Estrac. Ja sigui pel rial d’en Navarra o per la riera de Caldes, després d’una ràpida baixada aviat veureu la esvelta silueta de la torre dels Encantats, una torre de guaita símbol del petit poble on el poeta Joan Maragall va estiuejar força anys. Aquí va escriure el seu famós poema ‘El pi d’Estrac’.
Abans d’agafar la línia costanera per tornar a la sortida val la pena visitar els nombrosos indrets maragallians de la vila, ara que es commemoren els cent cinquanta anys del naixement i el centenari de la mort de l’escriptor. La fonda de la Providència, l’hotel Colom, la platja de les barques o la casa del carrer Ciudad de la Paz, on va estiuejar amb tota la família, són els més notables.
Recordant com eren aquells bels estius de primers de segle, podeu tornar pedalejant còmodament pel Passeig del Marquès de casa Riera fins el port esportiu del Balís. Un cop l’hagueu creuat, un pas sota les vies i la carretera us tornarà a l’inici del recorregut.
Dificultat. Mitjana. Distància. Entre 9 i 21 kms Temps: Entre 1h 10’ i 2h 30’ Desnivell de 190 a 400 metres. Bibliografia: Joan Maragall a Caldes d’Estrac (Institució de les Lletres Catalanes) @: www.caldetes.cat

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

27/6/11

Pedalant per valls occitanes

Abastant un territori comprès entre el Piemont i la costa atlàntica de les Lanes, Occitània va ser el país més important d’Europa entre els segles XI i XIII. En ple esplendor del romànic arreu del seu territori i amb una influent literatura d’arrel trobadoresca, Occitània ha estat un indret clau per definir l’actual personalitat europea. Només la cobdícia expansiva francesa, que amb ajuda papal va aconseguir aixecar la croada albigesa contra els senyors occitans, va acabar amb la seu protagonisme a la batalla de Muret (1213).
La ruta de BTT anomenada Pedals d’Occitània proposa recórrer diverses valls de la regió de la Gascunya que compren, entre d’altres, els territoris de la Vall d’Aran, Alts Pirineus i Alta Garona, en un circuit de 230 quilòmetres i més de 6.000 metres de desnivell positiu. Es tracta d’una ruta de gran dificultat per a la qual convé estar suficientment entrenat, però el programa que ofereix l’organització de l’activitat facilita la logística del viatge en reservar els llocs per dormir a cada final d’etapa, el transport de l’equipatge i facilitar un llibre de ruta a més de diversos obsequis, el més preuat dels quals és el maillot que reconeix als que han completat el recorregut. A www.pedalsdoccitania.com podeu contractar el viatge.
La ruta us endinsarà per algunes de les recòndites valls d’aquest territori nord pirinenc, totes elles d’una bellesa inqüestionable i tothora presidides per la verdor dels paisatges d’alta muntanya. La Vall d’Aran, el país Luchonais, la vall de la Barouse (cèlebre pel formatge del mateix nom), les valls del Ger, el Job i l’Arbas, la impressionant catedral de Sant Bertran de Comenges, el poblet de Bourg d’Oueil o els ports de muntanya de el Portilló, Paloumères o Menté, són alguns dels paratges pels quals val la pena conèixer aquest antic, ric i noble país a cop de pedal.
Tot i que la ruta es pot fer en tres etapes, la organització recomana realitzar la ruta en cinc etapes. És el temps que us permetrà gaudir del paisatge, els monuments i la gastronomia del territori. La primera etapa va de Vielha a Bagneres de Luchon. El desnivell acumulat: 1340 metres i el temps varia entre 4 h i 5h. La distancia és de 51 km. És una etapa dura que recorre els pobles de Vielha, Gausac, Aubèrt, Arròs, Vilamòs, Arres de Sus, Bossòst, St. Mamet i Bagnères de Luchon.
La segona etapa va de Bagneres de Luchon a Sant Bertran de Comenges. El desnivell és de 1834 metres. El temps està calculat entre 5h3o i 7h. La distancia és de 62 km. Travessareu Sant. Aventin, Benque-Dessous, Cirés, Bourg d'Oueil, Sost, Esbareich, Mauléon Barousse, Bramevaque, Sacoue i St. Bertrand de Commenges.
La tercera etapa va de Sant Bertrand a Aspet. El desnivell és de 851 metres. El temps estimat és de 3h30min a 5h. La distancia és de 46 km. És una etapa mitjana que travessa els pobles de Loures Barousse, Barbazan, Lourde, St. Pé d’Ardet, Genós, Gesset, Bagen, Reston, Lôo, Regades, Encausse-les-Thermes, Soueich i Aspet.
La quarta etapa va de Aspet a Les El desnivell és de 1377 metroes. El temps va de 5h a 6h. La distancia és de 49 km i, tot i la sser curta és una etapa dura. Passa per Gouillou, Girosp, Juzet d’Izaut, Gouillou, Girosp, Juzet d’Izaut, Argut Dessous, Argut Dessus, Fos, Pontaut i Les.
La darrera etapa és força senzilla i discorre tota per la Vall d‘Aran entre Les i Vielha i a tocar de la Garona. El desnivell a penes és de 500 metres i la distància d’uns 25 quilòmetres, la podeu fer en dues hores i passareu pels pobles de Pobles: Bossòst, Era Bordeta, Es Bòrdes, Eth Pònt de Arròs, Aubèrt, Vilac i Vielha. A les oficines de l’empresa organitzadora us espera un maillot que certifica que heu fet els Pedals d’Occitània.
Dificultat. Molt difícil. Distància. 230.00 kms Temps: de 3 a 5 dies Desnivell. més de 6.000 metres. Bibliografia: Pedals d’Occitània (editorial Alpina) @ www.pedalsdoccitania.com
Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

1/6/11

Midbike in Paris


Banda sonora: Au bois de mon cooeur.- Christian Escoude (EmArcy)
Per veure en un cine del barri Llatí: Midnight in Paris.- Woody Allen Vegeu trailer

30/5/11

Girona, la dels quatre rius

Girona és una de les ciutats més belles, i per tant visitades, de Catalunya. El barri vell, les cases damunt l’Onyar, la muralla, la catedral o el call jueu són, probablement, indrets que ja coneixeu. Er avui us proposem una ruta de ciclisme urbà per descobrir la Girona que no tanta gent coneix, però que no per això és menys atractiva que la freqüentada per tants turistes d’arreu del món. I passarem pels seus quatre rius: Onyar, Güell, Ter i Galligans.
El parc de les ribes del Ter i el pavelló de Fontajau, el cèlebre restaurant el Celler de Can Roca, la indòmita Vall de Sant Daniel, els carrerons de Sant Pere de Galligans, l’interior del parc de la Devesa, la plaça de la Independència, la zona universitària de Montilivi i el modern i espectacular parc de migdia són alguns dels mes interessants llocs que visitarem en un recorregut entre els quatre rius de la ciutat.
És un recorregut sense dificultat física i amb alguns trams dotats de carril bici. A la resta aneu amb compte, tot i que els automobilistes d ela ciutat solen ser respectuosos amb els ciclistes. On hi hagi voreres prou amples podeu circular-hi (cas del Passeig de la Devesa); sempre que respecteu els vianants no us diran res.
Hem previst al sortida des de l’aparcament del pavelló de Fontajau on podreu deixar còmodament el cotxe. A partir d’aquí només heu de seguir el següent rutòmetre. Per començar a pedalar situeu-vos a la rotonda de Fontajau.
DRETA.- Joan Badia i Cassanyes. CREUAR.- Rotonda de Taialà. RECTE.- Joan Badia i Cassanyes. ESQUERRA.- Can Sunyer. (El Celler de can Roca). ESQUERRA.- Carretera de Sant Gregori. CREUAR.- Rotonda de Taialà. RECTE.- Carretera de Sant Gregori. CREUAR.- Rotonda Josep Tarradellas. RECTE.- Rambla d’en Xavier Cugat. Rotonda. DRETA.- Pont de la Barca. DRETA.- Passeig de les Ribes. Auditori. ESQUERRA.- Passeig de la Devesa. ESQUERRA.- Entreu al Parc de la Devesa. Centre educació ambiental. DRETA.- camí dins el parc. Sortida per la rotonda del Pont de Pedret. RECTE. Pont de Pedret. Pas inferior de les vies tren. RECTE.- Bellaire. Sant Pere de Galligans. RECTE.- Sant Daniel. Restrurant Mas Sirvent. Mitja volta i tornar pel mateix carrer de Sant Daniel. DRETA.- Monges. Monestir de Sant Daniel. ESQUERRA.- Llucià Ansó. ESQUERRA.- Segle XVI. DRETA.- Sant Daniel. Sant Pere de Galligans. RECTE.- Rosa. DRETA.- Plaça de Sant Pere. ESQUERRA.- Sant Nicolau (Policia Nacional). RECTE.- Jaume Pons i Martí. RECTE.- Plaça Sant Feliu. DRETA.- Pont. ESQUERRA.- José Canalejas. RECTE.- entrada a la Plaça de la Independència. Sortida pel vèrtex diagonalment oposat. RECTE.- Santa Clara. Pont de Pedra. Plaça de Catalunya. RECTE.- General Mendoza. Pont Areny. RECTE.- Rutlla. ESQUERRA.- Emili Grahit. CREUAR.- Plaça dels Països Catalans. RECTE.- Emili Grahit. DRETA.- Joaquim Botet i Sisó (Guàrdia Civil). DRETA.- Anton Agullana. ESQUERRA.- Avinguda de Montilivi. ESQUERRA.- Lluís Santaló. Zona universitària. ESQUERRA.- Maria Aurèlia Campmay. ESQUERRA.- Carril bici dins un jardí. DRETA.- Avinguda de Montilivi. ESQUERRA.- Francesc Palau i Quer. RECTE.- Jaume Marquès. DRETA.- Baldiri Reixac. ESQUERRA.- Joan Reglà. DRETA.- Entrada Parc de Migdia. Volta al parc i sortida del pel mateix punt. DRETA.- Pau Vila. DRETA.- Carretera de Barcelona. ESQUERRA.- Emili Grahit. Pas inferior de la via del tren. Rotonda Plaça Europa. RECTE.- Passeig d’Olot. DRETA.- Riu Güell. Plaça Güell. RECTE.- Josep Tarradellas. CREUAR.- Rotonda plaça Assemblea de Catalunya. Pont sobre el Ter. DRETA.- Rotonda de Fontajau. FINAL.- Aparcament del pavelló de Fontajau.
Dificultat. Fàcil. Distància. 18.00 kms Temps: 2h 15’ Desnivell 90 metres. @: www.girona.cat

Publicatal suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

24/5/11

Xavier Tondo, el ciclista consecuente

En la ciudad de Valls (Alt Camp), patria de los ‘castellers’, se valora como en pocos lugares la capacidad del ser humano para desafiar y, sufriendo, vencer a las leyes de la naturaleza. El sacrificio que supone para los integrantes de un ‘castell’ levantar una torre humana de nueve pisos o más, es comparable al esfuerzo agónico del ciclista para superar los duros puertos de montaña que jalonan una etapa. Probablemente por eso Valls es una ciudad muy ciclista, que trata a sus corredores como auténticos héroes ciudadanos. Es por este motivo que, a media mañana del lunes, la ciudad se sumió en el silencio al conocerse la trágica y súbita muerte de su vecino, el ciclista del Movistar Team, Xavi Tondo. El corredor padeció un accidente doméstico el lunes en Granada, cuando una puerta de garaje le golpeó quitándole la vida.
Tondo había nacido en Valls el 5 de noviembre de 1978 y ya de chaval, siguiendo la estela de otro gran corredor local, Miguel Angel Iglesias, decidió que los esfuerzos más duros de su vida no serían para levantar castillos como hacen tantos jóvenes de la ciudad en las ‘collas’Jove’ i ‘Vella’, sino para pedalear. Y lo logró; con 24 años debutó como profesional en el Paternina-Costa de Almería.
Consecuente con ese carácter sufridor que los ‘castells’ confieren a la gente de Valls, Xavi Tondo tuvo siempre claro el camino a tomar como ciclista profesional. Corrió en equipos pequeños, con contratos humildes y dedicación absoluta, pero no cayó en la trampa fácil. Hace unos meses recibió un correo electrónico en el que se le invitaba a comprar substancias dopantes. Acababa de firmar un buen contrato con uno de los mejores equipos del pelotón internacional, el Movistar de Eusebio Unzué, y se esperaba de él lo mejor, tal y como había apuntado la temporada anterior en París-Niza y “Volta” a Catalunya; pero Tondo sabía lo que cuesta subir y lo fácil que es caer, como les sucede a veces a los ‘castellers’. Informo a la los Mosssos d’Esquadra de la oferta de dopaje y, gracias a ello, la policía detuvo a una banda de traficantes en la llamada ‘Operació Cursa’.
Y la vida siguió, porqué tras haber corrido en el Barbot-Gaia portugués (2994), en el frustrado proyecto de equipo profesional catalán Catalunya-Àngel Mir (2005), en el Relax-Gam (2006), en el LA Aluminios MSS (2007-08) y en el Andalucía-Cajasur (2009), la buena suerte del que se la trabaja la dio la oportunidad de demostrar su valía en 2010) en el Cervélo Test de Carlos Sastre. En esa temporada Tondo consiguió algunos de los mejores resultados del equipo: una etapa en París-Niza, y la etapa reina y el segundo lugar en la general en la “Volta” a Catalunya. Cuando Unzué halló patrocinador para su equipo, el mítico Banesto de Indurain, no dudó a ofrecerle una plaza al corredor de Valls. La respuesta del ciclista fue, como siempre, abnegada, sufridora: el pasado mes de abril ganó la vuelta a Castilla y León, en lo que se convirtió en el primer triunfo importante de la escuadra.
Además de los triunfos ya reseñados Xavier Tondo había ganado la Subida al Naranco, la Vuelta a Portugal y el trofeo Joaquim Agostinho. También se había adjudicado etapas en la Vuelta al Alentejo, el Tour de San Luís y las vueltas a Asturias y Andalucía; hasta que aquella maldita puerta de garaje de los apartamentos donde se hospedaba en Sierra Nevada mientras preparaba el Tour, le impidió seguir escalando más arriba, como hacen los ‘castellers’ de su ciudad.

Publicat al diari El Mundo de Catalunya

17/5/11

Sants, el barri més ciclista

Sants és un dels barris més populars de Barcelona. El fet de tenir l’estació central de tren de la ciutat l’ha convertit en un barri molt freqüentat, però poc conegut. És per això que us proposem una ruta en bici per descobrir la intimitat del barri més ciclista de la ciutat.
De Sants són el tenor Josep Carreras, la cantant Núria Feliu i una de les comunitat gitanes més implantades de Catalunya que s’ubica al voltant de la plaça d’Herenni. Però l’antic municipi és també un bullidor de gents vingudes d’arreu que, barrejant la seva cultura i costums amb els hàbits dels oriünds, han donat una fortíssima personalitat al barri que es veu tan al seu atractiu comerç, com als carrers i places.
La Unió Esportiva de Sants va fundar la “Volta” Ciclista a Catalunya, que enguany acompleix el primer segle de vida. Aquí hi va haver dos velòdroms a cavall dels segles XIX i XX, aquí hi ha avui la seu de l’organització de la “Volta”, i a la plaça de Ramon Torres hi ha el monument al ciclisme erigit per commemorar el 75è aniversari de la cursa. Fer una ruta en bici per descobrir el barri és, doncs, un acte de justícia amb el territori.
A Sants ens hi acostem en metro. Sortirem de la Plaça del Centre (L3). A partir d’aquí ens posem a pedalar seguint el següent rutòmetre:

RECTE.- Vallespir. DRETA.- Melcior de Palau. RECTE.- Jardins de Can Mantega (Hivernacle). RECTE.- Melcior de Palau. ESQUERRA.- Tenor Massini / Jardí del Tenor Massini. DRETA.- Rosés. ESQUERRA.- Rambla del Brasil. CREUAR.- Carrer de Sants. ESQUERRA.- Daoiz i Velarde. ESQUERRA.- Sant Jordi. ESQUERRA.- Càceres. DRETA.- Riera d’Escuder. CREUAR.- Carrer de Sants. DRETA.- d’en Blanco ULL CONTRA DIRECCIÓ. ESQUERRA.- Can Mantega. DRETA.- Cardó. DRETA.- Joan Güell (Vapor Vell). ESQUERRA.- Plaça de Sants. CREUAR.- Plaça Ramon Torras (Monument a la “Volta”). ESQUERRA.- Carrer de Sants (Centre Cívic Cotxeres). ESQUERRA.- Pas de Fructuós Gelabert. RECTE.- Plaça Bonet i Muixí (església. de Sta. Maria i casa del rellotge /Arxiu). ESQUERRA.- Plaça d’Ibèria. RECTE.- Rossend Arús. ESQUERRA.- Plaça de la Farga. RECTE.- Noguera Pallaresa. ESQUERRA.- Alpens. DRETA.- Ferreria ULL CONTRA DIRECCIÓ DRETA.- Gaiarre (plaça de la Vidriera). RECTE.- Cuyàs ULL CONTRA DIRECCIÓ. DRETA.- Corral. DRETA.- Jardins Celestina Vigneaux. DRETA. Passatge Solsona. ESQUERRA.- Gavà per carril bici. DRETA.- Almería. ESQUERRA.- Juan Bravo. DRETA.- Olzinelles. DRETA.- Carrer de Sants. ESQUERRA.- Riego (“Seu de la Volta” a Catalunya). RECTE.- Plaça d’Osca (Número 1 lloc de naixement de Núria Feliu). DRETA.- El Masnou. CREUAR.- Wat. ESQUERRA.- Espanya Industrial. RECTE.- Parc de l’Espanya Industrial. SORTIR.- per rampa en espiral. RECTE.- Plaça dels Països Catalans. DRETA.- Tarragona. DRETA.- Mallorca. ESQUERRA.- Béjar. DRETA.- Sant Nicolau. DRETA.- Rector Triadó. ESQUERRA.- Ermengarda ULL CONTRA DIRECCIÓ. ESQUERRA.- Torre d’en Damians. DRETA.- Plaça d’Herenni. RECTE.- Torre d’en Damians. DRETA.-. Consell de Cent. CREUAR.- Carrer de Sants (Mercat d’Hostafrancs). RECTE / ESQUERRA.- Àliga. ESQUERRA.- Vilardell. CREUAR.- Sant Roc. RECTE.- Vidriol. ESQUERRA.- Cap de Guaita. CREUAR.- Carrer de Sants. RECTE.- Rector Triadó. ARRIBADA.- Plaça dels Països Catalans / RENFE.
Dificultat. Fàcil. Distància. 9.00 kms Temps: 1h 45’ Desnivell inapreciable. Bibliografia: Gabriel Pernau. Barcelona amb bicicleta (Columna) @: http://www.bcn.cat/


Publicat sl suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

5/5/11

Per la plana del Baix Montseny

Estès als peus del Montseny, el territori comprès entre els municipis de Vallgorguina, al sud, i Hostalric, al nord, forma una subcomarca natural amb capital a Sant Celoni que, tot i no estar reconeguda políticament, te una acusada personalitat pròpia que, unida a la seva bellesa natural, la converteixen en una interessant destinació cicloturista.

La ruta que us proposem avui comença i acaba a la vila de Cardedeu i volta la zona més plana d’aquest territori per carreteres locals. Tan per la distància com pel desnivell aquesta és una excursió que es pot fer en un matí bo i aturant-vos a esmorzar i a contemplar el paisatge, sempre presidit pel Montseny com a teló de fons. L’amabilitat del paisatge i la suavitat de les costes fan que no requereixi un gran entrenament, tot i que pel trànsit desaconsellem fer-la amb canalla.
Situeu el punt de sortida i arribada a l’estació de RENFE de Cardedeu (línia R-2 Nord) i comenceu a pedalar en direcció a Granollers. Després de deixar una cruïlla que porta a La Roca i un circuit de karts (tots dos a l’esquerra) veureu a ma dreta una exposició de piscines prefabricades. Immediatament surt de biaix una camí rural asfaltat que heu d’agafar. Al cap d’uns metres hi ha un stop, heu de girar a la dreta (2’7 kms) i passar per damunt de la via del tren. Sou camí del llogarret de Marata, on arribeu després d’una dura costa (4,4 kms). Atureu-vos a observar la impagable bellesa del paisatge, perquè quan facin el quart cinturó desapareixerà per sempre.
Després d’un ràpid descens desemboqueu en una cruïlla (5,1 kms), que cal agafar a la dreta direcció Corró D’amunt, poblet el que arribareu al quilòmetre 7,5. En aquest agregat de les Franqueses val la pena visitar l’església romànica de Sant Mamet abans de seguir carretera amunt durant uns 3 quilòmetres d’ascens suau però constant. Al cap de munt sereu en una cruïlla (11 kms). A l’esquerra aniríeu a la Garriga, però heu d’agafar cap a la dreta en direcció Cànoves. Sota la protecció del massís del Montseny, que porteu sempre a l’esquerra, travessareu Cànoves residencial (11,6 kms) i La Rosaleda (12,5). Aquí hi ha un trencall que porta a l’embassament de Cànoves, però la vostra ruta segueix per la carretera principal. Deixareu una cruïlla que porta a Cardedeu (13,7 kms) i arribareu al restaurant Sant Muç (14,4 kms), un clàssic pels ciclistes de la zona on podeu fer un bon esmorzar. Continueu cap a Sant Antoni de Vilamajor (17,5 kms). Al nucli hi ha diverses mostres d’arquitectura modernista com Can Perpunter, actual seu de l’ajuntament.
A partir d’ara gireu per començar el descens cap a Llinars. En arribar a la rotonda d’entrada al poble (21 kms) seguiu recte fins una cruïlla (21,7 kms) que agafareu a la dreta. Travesseu tot el poble i al quilòmetre 26 arribareu de nou a Cardedeu. L’estació la teniu a ma esquerra, a la mateixa carretera per on veniu. Abans de marxar, però, us recomanem la visita a l’ermita romànica de Sant Corneli.
Dificultat. Mitjana. Distància. 26.00 kms Temps: 1h 15’ Desnivell 309 metres. @: www.viamichelin.es.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

30/4/11

Pineda de Mar acollirà del 3 al 5 de juny les terceres jornades de cicloturisme

El congrés Cycle and Walking, que es va fer per primer cop l’any 2009 a Platja d’Aro, va obrir els seus objectius al senderisme a la segona edició feta a Palafrugell. Ara, transformat en unes jornades, es farà per primer cop al Maresme. La vila de Pineda de Mar acollirà la tercera edició d’aquest encontre entre els dies 3 i 5 de juny.
Oberta a professionals del sector del turisme, la bicicleta i les activitats derivades, la jornada d’enguany farà especial èmfasi en les possibilitats que el Maresme ofereix per a la pràctica del cicloturisme i el caminar. La jornada s’obrirà amb una conferència sobre el Danubi, un territori que s’ha adaptat molt bé a aquestes formes de turisme sostenible. Després de tastar la gastronomia comarcal, es faran 10 tallers sobre diversos aspectes relacionats amb els temes de la jornada. Posteriorment es faran les sortides tècniques: a peu per la serralada litoral, nordic walking per Pineda i una ruta cicloturista entre Pineda i Blanes. El dia es clourà amb una cycle chic party. Dissabte es farà la caminada popular del Maresme i diumenge Pineda organitza la primera ciclovia de Catalunya. Durant tot el matí una avinguda estarà talada al trànsit de vehicles a motor i disponible només per a ciclistes, patinadors i passejadors.
Per a més info i inscripcions: http://cycleandwalking.org/ca

28/4/11

'I love bicis', un bon bloc de ciclisme urbà

Pablo León i Pilar Álvarez, periodistes del diari El País i ciclistes, mantenen un interessant bloc sobre ciclisme urbà al que li han posat un títol tan poc original com 'I love bicis'.
Sempre amb la intenció de reivindicar l’ús de la bicicleta a les ciutats com a un instrument bàsic en la responsabilitat ambiental i la mobilitat sostenible, tan parlen de carrils bici, dels components més ‘chic’ per guarnir la bici com una mona, com de polítiques, bones, dolentes o nefastes, sobre el desenvolupament de l’ús de la bicicleta a les ciutats.
El seu és un bloc militant, és clar, però escrit i pensat sempre des del rigor i la professionalitat de l‘exercici del periodisme. Des de Tourmalet recomanem la seva lectura a tots els que pedaleu per la ciutat.

21/4/11

Per Sant Jordi pedaleu fins Montgat per visitar la recentment restaurada torre de Ca n’Alsina

Un cop enllestida la restauració de la torre de guaita de Ca n'Alsina de Montgat, que formava part del mas enderrocat el 1987, aquest dissabte, diada de Sant Jordi, se n’ha programat una primera jornada de portes obertes entre les 10 i les 13h. Situada al Passeig Marítim, a llevant del turó de Mongat, la torre te avui l’efecte simbòlic de ser una la porta del Maresme.
La torre va ser construïda durant el segle XVI, quan la casa era propietat de la família Matheu. És de planta absidal. i conserva diverses finestres emmarcades de pedra i restes de matacans. La torre de guaita de Ca n’Alsina (Alzina segons en quins documents) és l’edificació més antiga del municipi, superada solament per la capella de Sant Martí.
La costa va ser objectiu de nombrosos atacs per part de pirates d'origen sarraí, italià o francès. Al segle XVI es va estructurar una xarxa defensiva a la costa amb la construcció de torres de vigilància associades als masos o aïllades. La seva situació alçada permetia la comunicació entre elles a través de senyals, pel que resultava un sistema molt eficaç per defensar-se de possibles atacs foranis. Amb uns 11,5 metres d’alçada, la torre de Ca n’Alsina es comunicava amb la de Can Canyadó, a Badalona i ca n’Umbert, a Montgat mateix. Més enllà hi havia la de can Nadal, a Vilassar.
L’accés en bicicleta fins la torre és complicat degut a l’absurda mesura municipal de prohibir la circulació de bicicletes pel tram de Montgat del passeig marítim que enllaça Barcelona i Premià de Mar sense deixar la costa. S’hi pot anar pedalant fins el baixador de Montsolís, si veniu del nord, i fins el peu del turó, si veniu de Barcelona. Després haureu d'empènyer o d'arriscar-vos a tenir raons amb la urbana del poble. Sigui com sigui, pedaleu a ritme de vianant. Des de la plaça de Llevant, a la zona del Fòrum, fins la torre hi ha 8,5 kms.

19/4/11

Els poetes portuguesos van en bicicleta

El carril bici que recorre el Tejo a Lisboa, entre Cais do Sodré i Belem, ha estat convertit en una instal·lació poètica per l'artista Nuno Trinidade Lopes. El projecte consisteix a transcriure un poema d'Alberto Caeiro (heterònim de Fernando Pessoa) al llarg de tot el carril. En una ciutat de poetes com Lisboa, però tant poc amable amb els ciclistes per les pujades i les 'cançadinhes', aquesta tuta pel costat del riu és una passejada memorable.

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo te grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per a aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap a on va
i d’on ve.

I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells que la troben.
Ningú no pensa mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba als eu costat només es troba al seu costat.

(Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)

15/4/11

Pedalant pels camins de Josep Pla

La biblioetca de Palafrugell (Baix Empordà), amb la col·laboració de la Oncolliga Girona i del C.C. Palafrugell organitzen per aquest dissabte a les 10 del matí la tradicional bicicletada popular als bibliobarris. Enguany la bicicletada porta l'eslògan de '+ llibres - càncer'.
El punt de sortida és al pàrquing de l'IES Baix Empordà (Avinguda de les Corts Catalanes), i s'anirà fins a Pals recorrent alguns dels indrets que Josep Pla va descriure als seus llibres més populars.
La bicicletada es fa enguany per a recaptar diners per a la lluita contra el càncer. Podeu fer les inscripcions a la Biblioteca fins el 8 d'abril. Preu: 5 € (inclou esmorzar i regal sorpresa). Cal portar un llibre de 2a mà per bescanviar i comprar-ne un altre.
El pròxim dia de sant Jordi farà ja trenta anys de la mort de Josep Pla. Si aneu a Palafrugell a pedalar, podeu aprofitar la tarda per visitar la fundació dedicada a l'escriptor.