“Volta” a Catalunya 1911-2011. Un segle d'esport i país'. El llibre definitiu sobre la nostra cursa

Aquest llibre no pretén ser la història de la “Volta” ciclista a Catalunya, només té la intenció de ser la crònica d’un segle en el qual esport i país coincideixen en la intenció d’impulsar i fer créixer un gran cursa ciclista per etapes que reflecteixi la realitat de Catalunya des de la perspectiva que dóna un esdeveniment internacional d’aquesta mena.

Com qualsevol iniciativa de la societat civil, la “Volta” neix fruit d’un moment econòmic, cultural i polític concret. Així mateix, la seva llarga vida es mou també a cavall, a voltes tranquil i a voltes desbocat, dels designis que marquen els temps i la història del país.

Portada del llibre editat per Cossetània

1911-1914. Els orígens

El naixement de la “Volta” ciclista a Catalunya l’any 1911, va ser una expressió pràctica de la idea de modernitat de l’època lligada a l’esport i del caràcter emprenedor de la societat catalana. En un país en ple creixement econòmic, amb una burgesia emergent i una classe obrera organitzada, col·lectivament es va entendre que, per tenir un lloc capdavanter en la nova civilització, calia ser del seu temps. I a primers de segle XX l’esport era un dels senyals de cosmopolitisme més evidents.
Les dues vies d’importació de l’esport a Catalunya són, o a través dels estrangers que viuen al país, o dels catalans que viatgen fora. Tot i que les ambaixades són a Madrid, el que no es fa per via política es fa per via econòmica. En contacte professional amb l’elit industrial del país, personatges com Hans Gamper (fundador del F.C. Barcelona), William Tarin (introductor de l’esport a Tarragona), l’alemany Udo Steinberg o els enginyers anglesos de la Canadenca o de la Fabra i Coats, descobreixen als seus homònims la natació o la gimnàstica.
D’altra banda, molts catalans que viatgen pel continent com Narcís Masferrer, un dels pares de la “Volta”, o Bernat Picornell, introductor de la natació realitzen també una feina ingent per donar a conèixer les darreres tendències de la vida quotidiana als països més avançats.
El ciclisme arriba a Catalunya durant els anys 80 del segle XIX. El primer club en crear-se és el Velo Club de Barcelona, l’any 1887. El segueixen altres clubs ciclistes a Reus, Mataró, Tarragona, Sabadell, Valls i Olot entre altres ciutats. El maig de 1893 s’inaugura a Figueres el primer velòdrom de Catalunya. L’any 1895 s’inauguren els velòdroms de la Bonanova, a Barcelona, i de Reus. I a l’any següent el de Lleida.

Cartell de la primera edició de la 'Volta'

Ja l’any 1908 es comença a parlar de crear d’organitzar una cursa ciclista ambiciosa i amb capacitat per a consolidar-se: una volta a tot Catalunya. Després d’un temps de tempteig sense cap resultat, el dia 14 d’octubre de 1910, el Club Deportivo de Barcelona convoca als seu local a constructors i comerciants de bicicletes i a tots els elements quina participació pot ser important per a l’èxit de l’empresa. Qui ha desenterrat el que semblava un projecte oblidat i encapçala la iniciativa és Miquel Artemán, redactor de ciclisme de El Mundo Deportivo.
Es decideix que la “Volta” ciclista a Catalunya tingui categoria nacional, estigui reservada tant a professionals com a amateurs amb llicència de la UVE (federació). Com que no hi ha bones carreteres per anar de Lleida a Girona, la comissió organitzadora opta per fer un recorregut que uneixi Barcelona amb Tarragona (97 km), aquesta ciutat amb Lleida (111 km), i una darrera etapa entre la capital del Segrià i Barcelona (157 km). Per fer la competició més dura, i per tant més emocionant i èpica per als lectors de El Mundo Deportivo (tal i com havia fet l’any anterior Henry Desgrange incorporant els Pirineus al Tour), es decideix celebrar la primera “Volta” els primers dies de gener de 1911; concretament la sortida de Barcelona es fa el dia de Reis des de l’avinguda de la Reina Elisenda, just a l’alçada de la plaça de Sarrià.

Pont de la Reina Elisenda (Sarrià), dia de Reis de 1911. Sortida de la 'Volta'

Si a la lògica duresa de les carreteres d’aquells temps hi afegim les inclemències meteorològiques de l’època de l’any, ja es pot donar per suposat que la primera edició de la “Volta” és una empresa només a l’abast d’autèntics atletes. La sortida es fa sota una cortina de pluja que no remet fins Tarragona. El glaç envaeix la calçada en alguns trams de la segona etapa provocant caigudes. I la tercera etapa es disputa amb un fortíssim vent de cara que fa acumular un important retard als corredors.

Sebastià Masdeu, primer guanyador

Quan Sebastià Masdeu creua la meta en primer lloc el públic que omple el velòdrom de Sants es llença a la pista enfervorit. Masdeu ha guanyat la primera i la darrera etapa. En aquesta ha perdut una sabatilla en travessar una riera plena de llot, però un pagès li ha deixat la seva espardenya i així, literalment amb una sabata i una espardenya, recupera els 15 minuts perduts, atrapa els seus companys i els venç. Van començar la primera “Volta” 34 corredors i només l’acaben 22; alguns arriben amb hores de retard, quan els guanyadors ja celebren el triomf amb un bon àpat gràcies a les 500 pessetes de premi al guanyador.
Per la segona edició la “Volta” es trasllada als dies 6, 7 i 8 d’abril, dates climatològicament més favorables. Josep Magdalena guanya les tres etapes. L’any 1913 la “Volta” passa a celebrar-se el mes de setembre, un mes que, històricament, està lligat a la cursa. En aquesta edició presenta una primera etapa llarga i dura entre Barcelona i Lleida passant per Tarragona (190 km), i dues més de 128 i 131 quilòmetres entre Lleida i Manresa i aquesta ciutat i Barcelona per Terrassa. Joan Martí, que en l’anterior edició ha quedat l’últim en ser penalitzat per haver agafat una drecera, guanya aquesta “Volta”.
La Gran Guerra provoca la primera aturada en la història de la “Volta”.

Francesc Macià lliura el trofeu al guanyador de 1933

1914-1936. Un projecte per a un país
Després de l’important creixement econòmic i industrial durant els anys de la Primera Guerra Mundial, Catalunya es veu abocada a una època de conflictivitat social que la República i l’autogovern aconseguit només poden resoldre en part. La Guerra Civil significa la desfeta política, cultural i nacional més important que ha patit mai Catalunya, i la fi d’una època d’esplendor que ha situat l’esport català en un lloc de privilegi.
Durant aquest període l’esport passa de ser una activitat elitista a un fenomen popular i de masses. El ciclisme, junt amb la boxa i el futbol, són els esports més seguits i practicats. I la “Volta” esdevé un projecte cabdal en la construcció nacional de Catalunya. Ajudats per l’eclosió d’autèntics ídols locals com els futbolistes Josep Samitier i Ricard Zamora, el boxejador Josep Gironès, el ‘crack’ de Gràcia, o Marià Cañardó, el ciclista d’Olite afillat a Sant Andreu, durant aquesta època els esports amb major seguiment popular són el futbol, que s’aferma com a veritable esport de masses, la boxa i el ciclisme.
El ciclisme, fins llavors un esport exclusivista per l’elevat preu de les màquines, es popularitza gràcies a l’abaratiment de les bicicletes. Creix la producció i, lògicament, baixen els preus. A més, és un dels primers esports considerats de masses. Això anima a organitzar la quarta edició de la “Volta”, sis anys després de l’aturada per la Guerra. Però els retorns mai no són fàcils. La falta d’entesa entre El Mundo Deportivo i la Unión Velocipédica Española, que organitza aquesta edició, provoca un cert desgavell organitzatiu que, és clar, degudament amplificat sembla que sigui un autèntic caos. Tot i això 31 dels 37 inscrits prenen la sortida davant de l’estació de tramvies de Sant Martí per recórrer les 5 etapes de la cursa, tot una novetat. Per primer cop la “Volta” és internacional; la “Volta” comença a assemblar-se a la d’avui. El francès José Pelletier guanya 4 etapes.
Després d’aquest retorn certament frustrant i molt criticat, el projecte de la “Volta” sembla entrar en una fase de letargia, i els anys 1921 i 1922 no es celebra.

Marià Cañardo, amb la seva filla Neus, al podi

El 1922 el FC Internacional, el Centre d'Esports de Sants, el Club Velo de Sants i el Club Ciclista Nou Velòdrom, decideixen unir els seus esforços organitzatius sota unes soles sigles. Així neix la Unió Esportiva de Sants. L'any 1923, essent Josep Roig el president de la U.E. Sants i Ramon Torres el president de la secció ciclista, el club decideix assumir el repte de tirar endavant la cinquena edició de la “Volta”. La tasca és complexa, però l'embranzida del jove club és decisiva per una prova que ja no s'aturarà mai més, tret del període de la Guerra Civil, fins arribar a acomplir el primer segle de vida.
Després dels èxits de Mus Miquel (1924 i 1925) i de Víctor Fontán (1926 i 1927), la desena “Volta” marca l’inici de l’era de Marià Cañardó. Entre 1928 i 1939 guanya set vegades la cursa i es converteix en una llegenda. Ell, un home senzill i casolà nascut a Olite (Navarra) però afillat al barri barceloní de Sant Andreu, és el primer mite popular del ciclisme català. Si abans sortia gent als carrers i carreteres per veure passar la “Volta”, quan les gestes de Cañardó comencen a córrer de boca en orella la gentada es multiplica.
Si a això li afegim l’augment de participants (l’any 1929 en són 133) i la internacionalització gradual, és normal que la cursa catalana estigui ja molt ben considerada tant per la premsa d’aquí com per la de la resta de països europeus on el ciclisme és un esport de masses. Potser és per això que, a l’edició de 1929, desembarca a Barcelona un potent equip belga amb Jean Aerts al capdavant. Tothom dubta del que podran fer a la muntanya, però Aerts guanya cinc de les set etapes d’aquella edició. Suporta bé les pujades i rodant i esprintant no té rivals. Però la “Volta” la guanya Cañardó de nou.
Abans d’un mes el país entra en guerra. Passat els primers mesos de la sublevació els espectacles es reprenen i ajuden a mantenir els ànims a la població. Però l’any 1937 la “Volta” ja no es celebra. A Marià Cañardo l’aixecament l’agafa disputant el Tour i no torna a Catalunya fins setembre. Quan ho fa participa als actes esportius que s’organitzen per l’Onze de setembre en suport a les milícies lleials a la República.

Jaques Anquetil a Sabadell el 1966

1939 – 1967. Sobreviure i avançar
Sota la feroç dictadura de Franco, la Catalunya dels anys quaranta i cinquanta és un país en ruïna econòmica, social i moral. Amb una Espanya condemnada a l’autarquia i la subsistència miserable per la resta de països democràtics, i amb la Falange i el Movimiento controlant la vida pública i els delators i col·laboracionistes del règim la social i cultural, l’activitat esportiva no deixa de ser gairebé una anècdota que, si existeix, és més per la voluntat dels vencedors de donar una imatge de falsa normalitat, que no pas perquè la realitat ho permeti.
Les transformacions econòmiques dels anys seixanta, per l’expansió d’Europa un cop recuperada de la Guerra, comencen també a transformar el país.
Poder aixecar una edició de la “Volta” escassament vuit mesos després d’acabada la guerra a Catalunya és gairebé un miracle. Lògicament és una edició plantejada d’entrada com de perfil baix. Pocs participants, a penes 40, i cap estranger; etapes pocs dures, ja prou malmeses estan les carreteres, i el material que s’hagi pogut salvar del conflicte. D’entrada sembla una “Volta” de compromís. La realitat després és ben diferent. Marià Cañardó, que ha pogut seguir competint a l‘estranger, sembla d’entrada l’únic candidat amb aspiracions serioses, però no compta amb què, a Mallorca, la guerra va acabar fa més temps, les carreteres a penes han sofert danys i els corredors d’allà han pogut preparar-se. Tot i això, Marià Cañardó guanya la seva setena i darrera “Volta”.

Escalant Montjuic

L’any 1940 la prova és plena de corredors estrangers que venen fugint dels aires de guerra que ressonen a Europa. Belgues, francesos, italians i holandesos conformen bona part dels 65 ciclistes que prenen la sortida per recórrer nou etapes en les quals, per primer cop, hi ha dues contrarellotges. Sense corredors estrangers, doncs la Segona Guerra Mundial ha esclatat el dia 1 de setembre anterior, l’edició de 1941 té l’atractiu de veure la lluita entre els ciclistes del FC Barcelona i els del RCE Espanyol.
L’any 1942 es donen per primer cop bonificacions. L’any 1945 la “Volta” celebra la seva XXVa edició amb una cursa extraordinària de 14 etapes, dues amb dos sectors, fins llavors mai no vista a Espanya. Es recorre tot el país. Per una vegada ningú no pot dir que no ha vist passar la “Volta” prop de casa seva.
L’any 1946 debuta a la “Volta” un jove corredor que promet, és de Montcada Reixac i es diu Miquel Poblet. L’any 1952 Poblet sent que ja li toca guanyar la “Volta” i ho demostra. Líder a la primera etapa, a la segona perd el mallot. El recupera en una espectacular tercera etapa amb un pujada a Montserrat, però la pluja no permet filigranes. La jornada es resol al coll de l’Illa, on un grup en el qual hi ha Poblet es desenganxa de la resta. S’arriba a Montjuïc entre el deliri de la gent que ja el té per un heroi. És una “Volta” dura i incerta fins el final, però la guanya Poblet.

Miquel Poblet, un altre dels herois catalans de la 'Volta'

L’any 1960 sap que potser és la darrera oportunitat per tornar a guanyar la “Volta” i no la desaprofita, el de Montcada està en bona forma i el seu equip, el Ferry’s, és el més fort. Els tres primers classificats són de la mateixa esquadra: Poblet, Josep Pérez Francés i Emilio Cruz. Malgrat el seu impressionant palmarès internacional, Miquel Poblet ha forjat la seva llegenda de ciclista fort i rapidíssim a la “Volta” a Catalunya. L’arribada a l’esprint a Montjuïc, un lloc on tantes vegades ha guanyat, és apoteòsica.
Ja en els darrers anys de la seva vida ciclista, Jaques Anquetil accedeix a participar a la “Volta”. Així l’any 1966 es troben a la cursa catalana ell, Walter Godefrot. Jean Stablinsky o Paul Gutty, que se les han amb els locals Antonio Gómez del Moral, Vicente López Carril o Josep Pérez Francés. Hi ha qui diu que és la millor participació de la història. El triomf és per Ariel den Hartog. Però Anquetil no és dels que llencen la tovallola i torna l’any següent a les carreteres catalanes decidit a guanyar. I tot i la presència de Jan Janssen, Pérez Francés, José Mari Lasa o Angelino Soler. El del Bic decideix la cursa al seu favor a la contrarellotge entre Figueres i l’Estartit.

1968 – 1987. Dues dècades d’èpica
A finals dels seixanta Catalunya es consolida com a potència econòmica. La força de treball que suposa la immigració és un important instrument en aquest procés, a la vegada que transforma l’estructura social del país. És gràcies a aquesta situació, amb l’aparició de sindicats i organitzacions cíviques i polítiques, que la pressió sobre la dictadura és molt forta.
Com a resultat, quan després de mort Franco l’estat enceta passes cap a la democràcia i la llibertat, Catalunya n’és al capdavant aconseguint recuperar l’autogovern. L’esport democratitza les seves estructures, la Generalitat assumeix les competències institucionals i Barcelona reviu de nou el somni de ser ciutat olímpica. En aquestes dècades d’esforç i il·lusió la “Volta” viu els seus anys daurats.
La celebració dels Jocs del Mediterrani a Barcelona l’any 1955 suposa l’inici d’un procés d’obertura esportiva inèdit en plena dictadura. Mentre que políticament i econòmica l’autarquia encara emmordassa el país sencer, des del món de l’empresa fins la universitat o la cultura, en el terreny esportiu es produeix un procés de creixement que té en la Llei d’Educació Física i els Jocs dos puntals fonamentals.

Les etapes per Barcelona (aquí a la Rambla) fan lluir especialment la 'Volta'

Quan, en una mateixa cursa, es reuneixen Eddy Merkx, que amb vint-i-tres anys ja ha guanyat un Giro; Felice Gimondi, amb un Giro, un Tour i una Vuelta al palmarès; i Luís Ocaña, llavors campió d’Espanya, hi ha tots els ingredients per tenir una gran competició. Però Giancarlo Ferretti, Txomin Perurena o els germans Manuel i Joaquín Galera, tampoc no es queden enrere i ho posen tot de la seva part per fer la festa grossa. És la 48a edició de la “Volta”, l’any 1968, i la guanya Eddy Merkx. A partir d’aquesta edició, el palmarès de la “Volta” abasta a tots els grans mites del ciclisme modern: Franco Bitossi, Luís Ocaña, Felice Gimondi, Domingo Perurena, Bernard Thevenet, Fausto Bertoglio, Freddy Maertens, Francesco Mosser, Johan Van de Velde, Vicent Belda, Marino Lejarreta, José Recio, Sean Kelly, Robert Millar o Álvaro Pino.

Ambient a Vilanova i la Geltrú per l'arribada de la 'Volta' l'any 1982

Són els anys daurats de la prova que el 1970 celebra les noces d’or, que estén el seu recorregut fins l’Alguer, Andorra, el Mont Caro o Menorca, i que programa espectaculars etapes en plenes Rambles de Barcelona o de nit pels carrers de la ciutat. La concessió de la Creu de Ssant Jordi i el monument a la “Volta” a la plaça de Sants suposen el colofó institucional i popular d’aquesta època.
Resten en la memòria de milers de nens d’aquell temps els dies en què la classe sencera abandonava l’aula per anar a aplaudir els esforçats ciclistes al pas pel seu poble. Minvats de llibertats i de projecció exterior, la “Volta” es va consolidar com un dels grans estendards internacionals del sentiment de catalanitat.

Espectacular imatge del pas dels corredors per la Plaça d'Espanya l'any 1980

1988 – 2010 La modernitat d’una clàssica
El final dels anys vuitanta és un temps d’esperança per Catalunya. D’una banda l’autogovern busca fites de benestar d’acord amb les necessitats del temps i els anhels dels ciutadans. D’altra banda, amb els JJ OO de 1992 en l’horitzó, es genera un corrent d’il·lusió en el futur inèdit des dels anys trenta. Gràcies als Jocs, Catalunya es més coneguda al món. El país entra en una fase de creixement com mai no ha conegut en la seva història.
Pocs dies abans de la “Volta” de 1988 mor Mariano Cañardo. No pot veure córrer un jove anomenat Miguel Indurain que, en aquella edició guanyada per Álvaro Pino, queda en el lloc 22 i que, l’any següent, n’és el guanyador. L’època moderna de la carrera començar amb la primera de les tres victòries del navarrès, les altres van ser el 1991 i el 1992.
Laudelino Cubino, Hernán Buenahora, Claudio Chiapucci, Laurent Jalabert, Alex Zulle, Maurizio Fondriest, Fernando Escartín, Manuel Beltrán, José María Jiménez, Joseba Beloki, Roberto Heras, Alejandro Valverde o Joaquim Rodríguez són protagonistes del palmarès d’una època en què, no sense esforç, la “Volta” s’ha convertit en una clàssica insubstituïble del calendari esportiu internacional en ingressar com a prova de ple dret en l’exclusiu ‘UCI Pro Tour’, autèntica primera divisió mundial del ciclisme. Després del ‘Tour’ i el ‘Giro’ no hi competició per etapes més antiga a tot el món que la catalana.

Lloret de Mar ha acollit algunes de les darreres edicions a la 'Volta'

Per arribar fins aquí sense alterar el seu objectiu de competició de gran nivell, la “Volta” abandonaa les seves tradicionals dates de setembre per passar a juny, maig i actualment marc, i s’adapta als nous temps constituint la ‘Volta Ciclista a Catalunya Associació Esportiva’, entitat que relleva a la Secció ciclista de la Unió esportiva de Sants.L’any 2010, el canvi de dates al març facilita una millor inscripció i més competitivitat. Des de 1983 (Josep Recio) un ciclista català no guanya la “Volta”. Aquest any Joaquim Rodríguez s’emporta la cursa amb Xavi Tondo en segon lloc. A l’etapa reina, amb final a la Seu d’Urgell, les posicions es capgiren i ‘Purito’ agafa el mallot de líder que ja no deixa. Els mitjans de comunicació parlen de l’excel·lent moment del ciclisme de casa. Rodríguez i Tondo fan gran el ciclisme català.

Les muntanyes d'Andorra són sovint etapes reina de la 'Volta' actual

2011 la “Volta” del centenari
La “Volta” arriba al segle de vida enmig d’una crisi econòmica mundial que posa en perill moltes iniciatives esportives i fins i tot el propi estat del benestar. Gràcies al suport de les màximes institucions del país, la cursa celebra amb il·lusió l’edició del centenari.
Lloret de Mar, Santa Coloma de Farners, Banyoles, Sant Esteve d’en Bas, La Seu d’Urgell, El Vendrell, Mollet del Vallès, Parets del Vallès, la ciutat de Tarragona, la capital, Barcelona, i Andorra, el país germà de llengua i cultura, acullen la “Volta” del centenari. L’interès que demostren tots aquests indrets de voler veure passar la cursa pels seus carrers i per acollir corredors, equips, comissaris i organitzadors, és un motor que manté viva la cursa any rere any. Alberto Contador s’assegura la victòria final a l’etapa reina que acaba a l’estació de Pal, a Andorra.

Els carrers de Barcelona, el millor escenari per a la 'Volta' del segle

A l’etapa final la “Volta” del centenari torna de nou a un circuit urbà pels carrers del centre de Barcelona. La implacable cacera dels escapats que els equips interessats en l’esprint final fan durant les quatre voltes és d’allò més intensa; és una gentada la que s’ha acostat al Pla de Palau per celebrar el primer segle de vida de la “Volta” a Catalunya.
A la fi el corredor del Cofidís Samuel Dumoulin s’emporta l’etapa final superant a José Joaquin Rojas, de Movistar. Tots dos conservaran ben desats a la memòria els records d’aquesta “Volta”; els aplaudiments de la gentada a Barcelona, però també allà per on la cursa ha passat, els emocionants esprints a Mollet, Tarragona i El Vendrell i, evidentment, la duresa de l’etapa d’Andorra, un traçat ben poc apte per a velocistes com ells.
Al públic barceloní li restarà l’emoció de veure el grup a gran velocitat pel circuit urbà a fi de capturar els fugats, la intensitat de la cursa, la velocitat, els grinyols dels canvis, els clàxons del cotxes, les sirenes dels Mossos... Una cursa de veres.

La filla de Marià Cañardo i el net de Seabstià
Masdeu davant la placa que recorda el lloc d'on
va sortir la primera edició de la 'Volta'

Andorra, el país de les pujades

Amb 65 cims, alguns de més de 2.000 metres d’alçada, per als cicloturistes el principat d’Andorra es mereix ben be el nom del país de les pujades. El que passa és que als ciclistes els entusiasma escalar colls de muntanya, i el petit país pirinenc en te una bona colla que formen part, per mèrits propis, del patrimoni ciclista de la humanitat. Ara el govern els ha retolat i n’ha editat una guia, fent de la pràctica del ciclisme una atractiu més per visitar les valls.

Pal, Arinsal, Envalira la Comella o Arcalís són noms vivament associats a l’èpica de les grans competicions ciclistes internacionals. El Tour, la Vuelta i la “Volta” els han escalat en nombroses ocasions, i els grans corredors de tots els temps han escrit damunt el seu asfalt pàgines inesborrables de la història del ciclisme. Ara, igual com ho estan els mítics colls del Tourmalet, l’Aubisque o l’Izoard, vint ports de muntanya de la xarxa de carreteres andorranes han estat senyalitzats amb una retolació especial per a ciclistes. A partir de moment en que comença la pujada hi ha un plafó a cada quilòmetre. A cadascun d’ells s’indica el total de quilòmetres de l’ascensió, quans en resten, el pendent mig del quilòmetre en que el ciclista ingressa i els metres de desnivell. A l’arribada, el darrer dels rètols explica quines curses han escalat aquell port.
Amb un mapa de carreteres i els PDF que us podeu descarregar del web, es pot planificar una excel·lent ruta. Hi ha uns 200 quilòmetres senyalitzats. Això si, cal estar en bona forma, les pujades no són broma.
La ruta que hem dissenyat per descobrir la senyalització dels ports d’Andorra segueix, en part, la de l’etapa reina de la darrera edició de la “Volta” a Catalunya. Aquesta etapa, que va guanyar Alberto Contador, entrava a Andorra pel la Seu d’Urgell i, en arribar a la capital del país, es desviava a l’esquerra en direcció al port de la Comella. El port es troba a 1.347 metres, el desnivell mitjà és d’un 8’1% i la distància és de 4’3 kms, segons diu el primer rètol. A patir d’aquí cames i amunt.
Com que el descens es fa per la mateixa carretera que baixa del llac d’Engolasters, ens proposem pujar al llac. Des d’Escaldes Engordany, el cim d’Engolasters (1.649 m.) és a 6’4 kms, amb un pendent mig de 8’4% i amb un desnivell total de 540 metres.

Aquests dos colls ja posen les cames a to, però encara resten les ascensions més dures de la jornada: l’estació d’esquí de Pal i el port de Cabús, a tocar de la frontera amb la Vall Ferrera (Pallars Sobirà). De les Escaldes cal pujar fins la Massana (5 kms), que no és un port però que puja sense miraments. D’aquí la carretera es suavitza durant 2’5 kms fins a Erts, on comença la doble ascensió. Pal és a 1.900 metres, aquí va acabar l’etapa de la “Volta”. La pujada s’allarga durant 8’4 kms al 6’7%. Són 560 metres de dur desnivell. El port de Cabús, un dels colls més bells del principat, és a 2.302 metres. La distància és llarga, 15’6 kms, i el desnivell total és de 962 metres a un 6’2%.
L’eufòria es desferma en coronar el darrer port de la ruta, i la baixada fa oblidar la fatiga, però nomé sentint la duresa de l’escalada a les cames es pot gaudir de l’epopeia personal que és anar en bicicleta.
Dificultat. Molt difícil. Distància. 72.00 kms Temps: Entre 5h 30’ i 7h Desnivell 2.115 metres. @: http://www.andorra.ad/

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

El Bike polo, de moda als EE UU, també a BCN

Que van a fer tot de colles de ciclistes camí del Fòrum pedalant amb les seves fixies i singletracks i amb masses de polo a l’espatlla? Doncs van a jugar al bike polo, i l’esplanada asfaltada que hi ha darrera del nou museu de Ciències Naturals, l’esplanada del Fòrum, és un dels millors llocs de Barcelona per fer-ho.
El bike polo te els seus arrels a Seatle, però a hores d’ara ja es juga a moltes ciutats dels Estats Units. El primer gran torneig internacional d’aquests esport, el East Side Polo Invitational es es va fer el 2007 a Nova Iork, i el segon a Londres l'any següent. A la ciutat nordamericana és molt habitual veure grups de gent a les pistes d’street basket del Lower Est Side jugant-hi a migdia i a l’horabaixa.
Al bike polo hi juguen equips de dues a cinc persones. Es marquen les porteries amb cons dels de les obres públiques. El partit es juga al primer equip que fa cinc gols, tot i que també es pot fixar un temps. El ciclista que toca amb el peu a terra és penalitzat.

A la pàgina de la U.S. Bicycle polo Association hi trobareu més informació. I al bloc mexicà BicipoloTapatio, Mèxic és un país amb força afició, trobareu tota mena d’entrades i vídeos sobre aquest joc que ja és a BCN.

Cycling in the grass at Prospect Park



Vida relaxada amb bici i cançons a Brooklyn

Banda sonora: Vitoria Suite.- Wynton Marsalis & Jazz at Lincoln Center Orchestra. Featuring Paco cde Lucia 

Per llegir damunt l'herba: Sunset Park.- Paul Auster (Ecicions 62)

La BIlbao-Bilbao 2012 es farà el 18 de març

Una de les proves més interessants del calendari cicloturista, la Bilbao-Bilbao, ja te data de celebració per a l'any vinent. Apunteu-vos-ho a l'agenda, serà el diumenge 18 de març. La UCi ha confirmat el calendari de la prova basca.
Amb la Bilbao-Bilbao, diumenge 18 de març començarà oficialment la temporada 2012 de cicloturisme. Sense classificacions, amb cinc sortides (des del pont de Deusto a partir de les 8 cada 15 minuts) segons el ritme de cadascú i amb una organització impecable en tots els aspectes, la marxa basca s’ha convertit des de 1988 en un punt de cita de milers de cicloturistes de tot l’estat que ja tenen ganes de començar a pedalar de valent; i amb l’hivern que hem tingut enguany, segur que les ganes encara seran més intenses.

La Bilbao-Bilbao te uns 115 quilòmetres recorreguts íntegrament per carreteres biscaïnes, la majoria de les quals romanen tancades al transit durant tota la proba. Ascendeix a quatre petits ports: Andraka, a 141 m, Umbe, a 232 m., Artebakarra, a 137 m., Gerekiz, a 181 m. I Moega, a 320 m., fet que la fa assequible per a tota mena de ciclistes L’arribada és un llarg i espectacular esprint per una Gran Via bilbaïna plena de públic a vessar, després d’haver pujat fins la basílica de la Begonya, d’haver creuat el pont de la Salve i de passar pel costat del museu Guggenheim. Hi ha premi per a tothom, records de participació (una samarreta i una motxilla) i un ambient extraordinari. L’afecció al ciclisme i la bellesa d’Euskadi hi posen la resta.
L'edició 2011 de la clàssica cicloturista Bilbao-Bilbao va batre tots els seus propis rècords de participació: 9247 ciclistes (txirrindularis en euskera) es van trobar al pont de Deusto per recórer els bellíssims 116 kms de la ruta.

Un plaer que s'encomana

Rodar en bicicleta per la ciutat és un plaer que s'encomana. Les presses, els neguits, els embussos i les llargues esperes es converteixen en estones de lleure i sensacions de benestar. Un parèntesi en mig de l'atrafegada jornada laboral. Hi ha qui, a més, és capaç de traslladar aquest petit plaer quotidià en esbarjo per als dies de lleure i en pràctica esportiva saludable. La petita bici urbana pren una nova i potent dimensió universal. La pràctica del ciclisme en calma sociabilitza. Digueu-ho als vostres amics, parents o parelles. Els canviarà l'humor pedalar camí de la feina per miserable que sigui el contracte laboral que es te.
Tot això ho expliquen aquests dos magnífics vídeos produïts per la companyia de bicicletes plegables britàniques Brompton. Amb el sentit de l'humor que els caracteritza (i que mantenen perquè van en bici), els de Brompton ens presenten una nova edició del seu peculiar campionat del món. El segon és un divertit exemple dels evidents avantatges de desplaçar-se en bici plegable per la ciutat.

Ens volen morts a tots

Els ciclistes fem nosa. A l'administració perquè interpel·lem la seva nefasta gestió de l’espai públic, dels recursos energètics i de la política mediambiental i de mobilitat. Als conductors de vehicles a motor perquè, exigint el nostre espai a la via pública, posem en qüestió el poder de l’automòbil, que és la única demostració de força que poden fer la majoria de persones. A les corporacions financeres, perquè qüestionem el paradigma de la civilització del petroli i la indústria de l’automòbil, que és un dels eixos fonamentals de creixement i consolidació del capitalisme.
I el ciclista que fa menys nosa és el ciclista mort. Per això la justícia, submisa al poder, a penes actua  contra els conductors que assetgen, atropellen i maten ciclistes amb la contundència penal que una mort comporta.
I tampoc ningú no actua contra els que fan apologia de l’eliminació física dels ciclistes de la via pública i el seu entorn (cas de molts comentaris que surten als diaris relatius a l’atropellament i mort de ciclistes).
Aquest diumenge ha estat un altre ciclista mort per un conductor. Ja no cal ni l’excusa de l’alcoholisme. Simplement se’l mata i un de menys. El pròxim pots ser tu, puc ser jo. Fins que acabin amb nosaltres. Llavors s’haurà acabat el problema.
De moment, però, els ciclistes no parem de créixer i de posar en entredit totes les males pràctiques socials que posem al descobert amb la nostra simple activitat de pedalar.