La meva colla

Final de temporada. Amb el Giro di Lombardia ahir va acabar l’UCI Pro Tour, avui acaba el calendari internacional amb l’Escalada a Montjuïc, i aquest matí el Club Ciclista Routier ha acabat també la seva temporada de carretera amb la tradicional sortida fins al restaurant Sant Muç, a Cànoves (Vallès Oriental) per esmorzar tots plegats, recordar els millors i pitjors moments de l’any que acaba i, sobretot i que no falti, fer promeses per a l’any vinent: Que si la Marmotte, la Maratona dei Dolomiti, un viatge per la Vall d’Aosta.... ja sabeu que és més fàcil fer anar la llengua que les cames.
A la meva colla no som gaires, però això no obsta perquè ens ho passem bé i fem molts quilòmetres al cap de la temporada. A la meva colla hi ha gent que està molt forta i d’altres que no ho estem gens, hi ha qui te una bicicleta de 7.000 euros i qui pedala amb una que ja no en val ni 700, hi ha qui entrena moltíssim i qui entrena el que pot, hi ha qui crida i qui no diu mai res, hi ha qui es marca objectius cada any i qui va fent, hi ha qui fa moltes marxes i qui no en fa cap, hi ha qui és molt competitiu i qui ho odia, hi ha qui he pedalat per mig món i qui no ha passat d’Andorra, hi ha qui porta la bicicleta neta com una patena i qui sembla que la tregui d’una cort i hi ha qui porta una roba i un casc nous i lluents i qui porta un maillot descolorit de tant rentar-lo. A la meva colla no hi ha dues persones iguals, però això no vol dir res.
De vegades ens hem empipat la gent de la colla, a voltes hem discutit i algun cop hem tirat cadascú per la seva banda; però això no vol dir que no siguin oberts, amables i hospitalaris, que no acullin qualsevol qui hi vulgui venir i que no s’estimin el ciclisme. Ja fa onze anys que la gent de la meva colla em va ensenyar a anar en bicicleta, a posar-me una mica en forma, a rodar en grup i a posar a punt la bicicleta. No ho he après tot, però ells no han defallit mai.
Ho pensava avui tot tornant mentre intentava agafar la roda d’en Paco, ànima i motor dels Routiers: la gent de la meva colla són uns bons ciclistes, però sobretot són unes persones extraordinàries. De vegades no me n’adono d’això mentre esbufego pujant un coll o intentant no perdre roda en una carretera recta i ventosa, però en dies com avui, esmorzant, xerrant, rient i recordant els bons i mals moments de l’any, quan veig que, portar el maillot del nostre club és molt més que anar en bici, és descobrir cada diumenge el valor de l’amistat.