12/11/08

Pels boscos boirosos de la Llitera


A la comarca de la Llitera, a la Franja, en aquesta època de l’any anticicló vol dir boira. Però lluny de ser un inconvenient, pedalar entre la boira és un plaer que els que no són d’aquest país no coneixen. La boira tenyeix el territori d’un tel de nostàlgia i tendresa a l’hora que dona a la ruta una emoció incomparable. La Lliterana, marxa BTT que organitza l’Almacelles Pedal Club per camins de la comarca, és un excel•lent marc per descobrir aquestes sensacions.
La comarca de la Llitera és una de les quatre que conformen la Franja de Ponent, zona limítrof entre Aragó i Catalunya que forma part d’Osca per la divisió provincial de 1833, i on, per raons històriques, la presència del català és ben forta i present. La bicicleta de muntanya és un excel•lent mitjà per acostar-nos a la realitat d’un territori tan poc conegut com bell i amable.
Que ningú no pensi en paratges erms i monòtons. Camins entre sembrats, pinedes i alzinars d’un verd espès que contrasta amb l’ocre del camí, pistes com balconades amb vistes impressionants damunt el Montsec i els Pirineus i un parell de tallafocs d’impressió, són els alicients d’una ruta que surt d’Alcampell, per anar a buscar Tamarit, San Esteban, les proximitats de Peralta de la Sal i Baells. Els 59 quilòmetres i 1281 metres de desnivell, són alguns dels ingredients naturals que han fet de la Lliterana una clàssica de les terres de ponent.
Deixem el cotxe a tocar del camp de futbol d’Alcampell i ens posem a pedalar vers l’interior del poble, que travessem en direcció a la zona del Pla, circulant tothora entre camps de conreus. Al final dels camps busquem el redós d’una petita serralada que anem pujant i que ens mena a Les Cheses. Des d’allà la ruta baixa en direcció a la carretera de Tamarit, que travessem. Portant la mateixa minúscula serralada a la dreta busquem l’estany eixut de Queraltó circulant a trams o dins o a prop de la llera d’un torrent. Després de l’estany, un repetjó curt ens deixa a la zona de Las Forcas, a tocar de Sant Esteban. Ara agafem el barranc de Rue direcció nord i costa amunt fins arribar a la muntanya d’Alcanà, una delícia de verdor pedalar pels corriols que recorren la pineda, primer en baixada i després en ascens. En sortir del bosc cal parar atenció, doncs poc després hem de baixar pel tallafocs d’Alcanà i, si no teniu bons frens o la tècnica suficient, és millor baixar de la bici. El tobogan és de vertigen.

La ruta continua cap a Torres d’Alcanà, tot i que abans haurem de passar el tallafocs de Collbató, aquest cop de pujada: cames i coratge! Deixem el refugi forestal i seguim per una pujada llarga però molt suau des d’on gaudim d’unes vistes espectaculars. Un cop al Coscollar podem decidir si seguim cap a la serra de Baells (esquerra) o trenquem, ja en baixada, direcció a Alcampell de nou (la ruta quedarà en 43 quilòmetres).
Si fem la volta llarga seguim pujant direcció Cuatrecorz. Baixem després primer per una pista ampla i després per un corriol preciós en mig del bocs fins travessar Cuatrecorz i seguir direcció el barranc de Canalillo per un descens tècnic. Ull viu. Un cop al fons del barranc cap pujar cap al Tossal Gros direcció el castell de Mora. Llavors ja tornarem a ser a l’altra banda de la serra de Baells. Pugem de nou al Coscollar i, per fi ja en baixada, arribem a Alcampell. No és una ruta de grans desnivells, però el caràcter trencacames l’endureix. Ens hem guanyat el dinar. A Alcampell hi ha una correcta oferta gastronòmica. Al web www.agolpedepedal.com hi trobareu els track’s del GPS i informació complementària
Dificultat. Mitjana/Alta. Distància. 59 kms. Temps: 4h 30’ Desnivell.1281 metres.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Rafael,
Gràcies per la teva assistència a la Lliterana.
La boira, lluny de transformar un paisatge en fantasmagòric, ens fa imaginar-nos com seran els camps, els boscos, els camins (les pujades) i els llogarets que voregem, tenint només com a llum el comentari d'un altre ciclista, el record d'altres paratges, llogarets coneguts (en ficció o no).
Al final de la ruta, per terres lliteranes, s'obrí el sol i es va presentar davant nostre tot allò que havíem imaginat i, com sempre, superava en escreix les nostres espectatives: camps verds configurant un seguit d'onades, boscos densos i grans, neu a les muntanyes llunyanes i roques il.luminades al Montsec proper; la imaginació i les cames es relaxen davant una bonissima baixada.
Salut
Serentill

Anònim ha dit...

Bones Rafel,
l'article collonut. La veritat que la boira donava un ambient especial a la ruta. Ja pots ficar a l'agenda del 2009 la cita a la Lliterana. T'hi esperem.

Javi Castillo