Des que l’any 1911 es puja per primera vegada el Galibier, la idea d’Henri Desgragne, fundador del Tour, és que la cursa es desplaci el més a l’est dels Alps possible fins a trobar un eix.nord sud que passi pels cims més alts de la serralada. En aquest projecte, la consolidació del Galibier és vital pels interessos de la cursa. És doncs per la seva posició estratègica, a banda de la seva enorme dificultat, que aquest coll esdevé mític en la tradició ciclista.
Situat al límit de la Savoia i del departament dels Alts Alps, la carretera que remunta aquest coll posa en comunicació la vall de la Maurienne, per on vàrem baixar de l’Iseran fins Saint Avre nosaltres, amb la vall del Romanche, el riu que ens ha acompanyat durant bona part de l’ascensió al Lautaret, i el Briançonès, la comarca cap a on ens dirigim ara. O sigui, es pot considerar que el Galibier és la frontissa entre els Alps del Nord i els del Sud.
En realitat el Galibier són diversos colls que es remata en un de final, que duu aquest nom. Si es puja per la cara nord, la més llarga i dura, l’ascensió total és d’uns 33 quilòmetres. Es comença a Saint Michel de Maurienne, a 712 metres d’alçada i es puja el coll del Télégraphe, a 1570 metres. Des d’allà es baixa a la Valloire, i en aquest poble-esatció d’esquí arrenca l’escalada final ver el cim. El pendent mitjà és del 7 per cent amb algunes rampes del 14 a mitja pujada i un 9 per cent al darrer quilòmetre. El cim és a 2645 metres, i des d’allà hi ha una vista impressionant dels cims del Gran Galibier (3229 metres), i del mont Viso (3841). AL fons, les muntanyes del Briançones indiquen el camí vers l’Izoard. Per la cara sud el Galibier s’afegeix al Lauteret, tal i com ja hem relatat.
No vull ni imaginar-me com va ser de dura la primera pujada al Galibier, durant el Tour de 1911. Va ser el dia 10 de juliol en el decurs de l’etapa enrte Chamonix i Grenoble, guanyada per Émile Georget. Ell mateix va passar el primer pel Galibier seguit de Duboc i Garrigou. Van ser els únics que van fer tota la pujada sense baixar de la bicicleta. D’aquella etapa històrica, el propi creador del Tour i propietari del diari l’Auto, organitzador d ela cursa durant els primers anys en va escriure un article històric titulat Acte d’adoració.
“Avui, germans, ens reunirem, si voleu, per pensar pietosament sobre la divina bicicleta. Li rendirem tota la nostre pietat i el nostre reconeixement pels inefables i preciosos moments de joia que ella ens dispensa, pels records de la nostra memòria esportiva que ella ja ha omplert i pel que ens ha donat avui. Estic content per mi d’haver estat l’amo capaç de comprendre, estic content de que m’hagi pres el cor amb els seus raigs, de que hagi encerclat una part important de la meva vida al voltant del seu quadre harmònic, i de que m’il•lumini sense parar l’esclat victoriós del seu metall. No forma part ja la bicicleta de la història de la humanitat per haver estat el primer esforç reeixit dels éssers intel•ligents per poder superar les lleis de la pesantor?” Després de lloar els herois del ciclisme de l’època, l’article prosseguia: “Qh Sappey, oh Laffrey, oh col Bayard, oh Tourmalet, no refusaré el meu deure de dir-vos que, al costat del Galibier, sou cims vulgars. Enfront d’aquest gegant cal treure’s el barret i saludar ben alt..
La carretera a penes s’obre entre murs de gel. Calorosa a la part baixa, a la part alta fa un fred terrible quan Georget passa després d’haver posat el peu al coll al gegant”.
A partir de l’any 1979 es va suprimir el pas del túnel (ara tancat a la circulació) i es va allargar la ruta en un quilòmetre, passant l’alçada final de 2556 als 2645 actuals. A més, a prop del cim, hi ha un monòlit en record al fundador del Tour Henry Desgragne, impulsor de la cursa i descobridor de la majoria de grans colls mítics que la competició travessa, ja siguin als Pirineus des de 1910 o als Alps, des de l’any següent.
El Galibier s’ha pujat un total de 59 vegades durant la historia del Tour. És el cim més visitat per la cursa. Barthélemy, Pélisier, Magne, Ezquerra (1934), Bartali, Coppi, Bahamontes (1954 i 1964), Janssens, Jiménez (1966 i 1967), Merckx, Zoetemelk, Ocaña (1973), López-Carril (1974), Van Impe, Rodríguez, Herrera, Muñoz (1987), Chioccioli, Rominger, Pantani, Arrieta (1999) o Botero han estat alguns dels grans escaladors que s’han coronat reis del Galibier.
Del llibre 'De Ginebra a Niça. Les rutes del Tour 2', de Llorenç Pros i Rafael Vallbona (Proa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada