Teoria de la colla

Pràcticament tots els ciclistes tenen una colla amb la que sortir. N’hi ha que formen part de clubs federats, tenen pàgina web o facebook i programes les sortides puntualment a l’inici de cada temporada. N’hi ha d’altres que improvisen diumenge a diumenge en funció del temps i les ganes de pedalar, i n’hi ha que es troben amb dos o tres amics en un punt fixat i fan una volta.

Però també hi ha ciclistes que no tenen colla. Surten sols, amb l’edat els fa més mandra, fan pel que tenen ganes i, quan poden, s’enganxen sense dir res amb algun grup que troben i que fa la mateixa ruta. Si el ciclisme crea sociabilitat, els ciclistes solitaris deuen ser éssers antisocials. 

És clar que potser hi ha gent que prefereix sortir sola abans que fer-ho amb individus que es pensen que estan entrenant per al Tour, o que criden com energúmens, o que circulen de qualsevol manera menys com cal, o que fomenten absurdament la competitivitat o que... Llavors s’entén que és millor sortir sol que mal acompanyat.

Ara, des dels albors de l’esport, la idea general del ciclisme és la de practicar-lo en grup, colla, club o ‘grupetta’, com diuen ara ridículament molts afeccionats. I quan una d’aquestes ànimes solitàries te l’oportunitat de pedalar amb una colla de gent amable, esportista, educada i intel·ligent, renoi, allò si que és ciclisme del bo i ben entès. I poc importa que es vagi ràpid o lent o que calgui esperar tot el grup. El ciclisme gaudeix llavors de la seva màxima expressió humanística. Més que un esport es converteix en una activitat que relaciona les persones entre elles, les lliga al territori que descobreixen i les connecta amb l’entorn natural a través de l’esforç i l’afany personal de superació. Així de senzill.

Això va ser així dissabte a la 6èna Clàssica del Montseny, amb gent arribada del Velo Club l’Hospitalet, de la Colla del Reuma, de la Unió Ciclista de Vilanova...i d’algun passavolant convidat. En Manuel Méndez ho explica millor, i amb més passió al seu bloc. Llegiu-lo aquí.