Tipologies (1). El que mai no saluda

Es vol donar una imatge del ciclista com a persona amable, generosa, compromesa amb la societat d’avui en dia (salut, sostenibilitat, mobilitat), i que transmet empatia i ‘bon rotllo’ per allà on passa. Aquesta actitud, per ara, no va més enllà de la publicitat i d’alguns col·lectius molt benemèrits i formats per bona gent farcida de millors intencions. La realitat és més dissortada: damunt d’una bicicleta hi ha de tot, com a la vida.

La bicicleta no sempre ha estat un símbol de modernitat, gust i cultura. Pedalant per carreteres i camins encara hi ha gent amb molt poques llums i menys educació. Aquesta sèrie d’entrades pretenen desemmascarar algunes situacions ben desagradables amb que un usuari de la bicicleta es pot trobar i provocar una reflexió general entre la gent que va en bici: són el que la seva imatge pública transmet. I només s’aconseguirà augmentar el prestigi social de les bicis i els ciclistes millorant les pautes de comportament.

Dediquem la primera entrada als ciclistes que no saluden mai. Els hem dividit entres tipus:

Convulsiu. Per aquest individu, dir bon dia fa dominguero. És el típic espècimen que considera que tots els ciclistes que es saluden per camins o carreteres són uns ‘globeros’, afeccionats de mitja pela o avis. Ell no, ell és un ‘pro’, que ha quedat el 4.108 a la Quebrantahuesos, fet que li dona un alo especial entre els de la seva colla (què potser vesteix un maillot patrocinat per una fusteria d’alumini o un contractista). Cridaner de mena, potser per un excés d’adrenalina que allibera dalt de la bici, encara hi ha gent d’aquesta mena que no dubta a dirigir tota mena d’improperis sòrdids quan, pedalant per una carretera a ran de mar, veuen persones practicant el nudisme o el top-les.

Esportiu. No pot dedicar ni un segon a saludar, li va l’entrenament, la sèrie que està fent i els wats de potència que ha de consumir precisament en aquell segon, tal i com li diuen les abundants pantalles que porta ancorades al manillar. De fet quan avança els altres ciclistes i aquests li diuen passi-ho be, ni tan sols parpelleja; un acte així suposaria un consum d’energia equivalent a perdre una milionèsima fracció de nano segon un cop en cursa contra el crono.

Com que no s’atura als semàfors tot i que estiguin vermells, tampoc no te ocasió de saludar els qui pedalen amb ell ni estan aturats. És el cas típic de no pocs triatletes que pedalen tot el sant dia N-II amunt i avall preparant-se per guanyar la Xallenge Barcelona Maresme. Com a mínim no xumen roda, per les normes de la cursa, no per falta de ganes.

Obsessiu. És el mal educat de naixement. El clàssic paio que considera la resta d’humans uns ésser inferiors què no tenen dret a relacionar-se amb ell ni per dir-los bon dia. Sol ser un sobrat, egoista, ignorant, masclista, arrogant i, a més, com que es pensa que és el rei de la creació, se sent feliç de les seves pautes de comportament.

És el clàssic individu que, quan condueix cotxe, no posa mai l’intermitent, “perquè els altres no n’han de fer res de cap a on vull anar jo”.