"Cada dia torno emprenyat"

M'ho diu un ciclista amb qui comparteixo una estona de pedalada per la carretera N-II. Un monovolum dels grossos l'acaba de tallar a l'entrada d'una rotonda deixant-li a penes un pam i mig per seguir el seu traçat i obliogant-lo a fer una estranya ziga-zga. A més la conductora l'ha avançat a menys d'un metre de distancia; una maniobra molt perillosa per a la integritat del ciclista.

Hi ha molts dies que jo també torno emprenyat a casa. I no hauria de ser així, perquè anar en bici ha de ser motiu d'alegria; es un cant a la vida en llibertat, sana, sostenible ambientalment i generadora d'endorfines, un dels màxims desigs de l'existència humana. I en lloc d'aquesta il.lusió per poder fer una activitat que ens plau tant, tot és al revés: empipades per automobilistes que gairebé ens fereixen, per col.legues que ni saluden i per l'estrès que suposa sobreviure a la carretera.

Així que a ningú no li estranyi si, abans de morts, ferits o atacats del cor per tanta tensió, hi ha qui decideix abandonar la bici, font de salut, diuen. Hi ha molts dies que els entenc.