Teoria de la colla

Pràcticament tots els ciclistes tenen una colla amb la que sortir. N’hi ha que formen part de clubs federats, tenen pàgina web o facebook i programes les sortides puntualment a l’inici de cada temporada. N’hi ha d’altres que improvisen diumenge a diumenge en funció del temps i les ganes de pedalar, i n’hi ha que es troben amb dos o tres amics en un punt fixat i fan una volta.

Però també hi ha ciclistes que no tenen colla. Surten sols, amb l’edat els fa més mandra, fan pel que tenen ganes i, quan poden, s’enganxen sense dir res amb algun grup que troben i que fa la mateixa ruta. Si el ciclisme crea sociabilitat, els ciclistes solitaris deuen ser éssers antisocials. 

És clar que potser hi ha gent que prefereix sortir sola abans que fer-ho amb individus que es pensen que estan entrenant per al Tour, o que criden com energúmens, o que circulen de qualsevol manera menys com cal, o que fomenten absurdament la competitivitat o que... Llavors s’entén que és millor sortir sol que mal acompanyat.

Ara, des dels albors de l’esport, la idea general del ciclisme és la de practicar-lo en grup, colla, club o ‘grupetta’, com diuen ara ridículament molts afeccionats. I quan una d’aquestes ànimes solitàries te l’oportunitat de pedalar amb una colla de gent amable, esportista, educada i intel·ligent, renoi, allò si que és ciclisme del bo i ben entès. I poc importa que es vagi ràpid o lent o que calgui esperar tot el grup. El ciclisme gaudeix llavors de la seva màxima expressió humanística. Més que un esport es converteix en una activitat que relaciona les persones entre elles, les lliga al territori que descobreixen i les connecta amb l’entorn natural a través de l’esforç i l’afany personal de superació. Així de senzill.

Això va ser així dissabte a la 6èna Clàssica del Montseny, amb gent arribada del Velo Club l’Hospitalet, de la Colla del Reuma, de la Unió Ciclista de Vilanova...i d’algun passavolant convidat. En Manuel Méndez ho explica millor, i amb més passió al seu bloc. Llegiu-lo aquí.

La Histórica, cita soriana amb les clàssiques

A 30 quilòmetres de la capital, Sòria, i uns 500 de Barcelona hi ha el poble d’Abejar, que el dia 26 de maig acull una de les proves més interessants del calendari de marxes amb bicicletes clàssiques: La Histórica. 

Fotos: la Histórica

Els antics pobles sorians són el paisatge d’aquesta marxa de només 60 quilòmetres però més de 1.100 metres de desnivell. Carreteres secundàries, pavés, trams de terra, el fred de l’altiplà de Sòria i pobles perduts en la boira formen el gruix de l’encís de la ruta. Cotxes de seguiment d’època, avituallaments amb porró i llonganissa i un ambient únic per l’originalitat conformen la vesant humana de la trobada.

Això si, és clar, cal portar una bici anterior a 1992 i un maillot d’època. No hi ha ni cronòmetres ni classificacions, és clar, a la Histórica tothom i és ben rebut, vagi ràpid o lent. És una marxa per passar-s’ho be i, com a molt, presumir de bici ‘vintage’ restaurada, no per competir.

Més informació a: http://lahistorica.cc/

Bike in Venice beach

Banda sonora: Beach Boys.- Pet sounds (Capitol records)
Per llegir a la platja de Venice:  Steve Earle.- No saldré vivo de este mundo (El Aleph)

Els estanys de Sils i la Via Augusta a Girona

Dels estanys de Sils als boscos baixos de Riudellots, l’Onyar a Fornells o les termes de Caldes, la riquesa i varietat paisatgística de la plana de la Selva i el Gironès ben be es mereix descobrir-la al ritme lent d’una bicicleta i fora dels camins més fresats. 

Creuant la sèquia de Sils pel pont del dimoni

Eixuta durant més d’un segle, la llacuna de Sils és un dels espais lacustres més importants del país. Després d’un llarg procés de recuperació, la fauna i la vegetació típiques han tornat, i es poden conèixer amb una senzilla ruta circular que comença a l’estació de tren de la vila, que disposa d’un gran aparcament pels que hi aneu en cotxe. Al fons es veu el campanar, heu de començar a pedalar en aquesta direcció i baixar cap a la llacuna, que apareix a l’esquerra. La ruta volta la llacuna en sentit contrari a les busques del rellotge, i comença resseguint la sèquia (que portareu a ma esquerra) fins arribar a un pont de pedra (pont del dimoni), carregat de llegendes. Entre pollacres i vegetació de ribera haureu fet la meitat del camí. Travesseu-lo i aneu a buscar la llacuna passant per algun mas, camps de conreu i fins i tot un polígon industrial. La volta fa 10 kms.

Des del mateix punt on heu començat i acabat la volta surt la ruta que us portarà a Girona per Vidreres, Caldes de Malavella, Riudellots i Fornells en 33 kms. La primera etapa és Vidreres, la ruta està senyalitzada amb unes marques blanques i blaves tipus les dels GR. L’únic punt complicat és el creuament de la N-II (el camí continua exactament enfront). Us podeu desviar uns 300 metres a l’esquerra i superar-la per una rotonda elevada si no ho veieu clar. La travessa de Vidreres també està senyalitzada, ara bé, en un punt la ruta (dels segadors) deixa d’estar marcada en blau i blanc per passar a estar-ho en blau i groc. Sou al traçat de l’antiga Via Augusta romana que us portarà a Girona.

Davant l'església de Riudellots de la Selva

Sortiu de Vidreres en direcció el cementiri. Acaba l’asfalt i trobareu una fita en una cruïlla de quatre camins, seguiu recte endinsant-vos al bosc d’en Llop. Les cruïlles estan senyalitzades i hi ha marques groc i blanques fins els pobles, a l’interior no. Entreu a Caldes pel carrer de Sant Maurici, passeu l’església, seguiu pel carrer Major. Travesseu la carretera de Llagostera i seguiu pel carrer de Girona que surt enfront.

Cap a Riudellots pel camí antic de Girona, la ruta creua les vies del tren. A ma dreta veiem Sant Andreu Salou i, sense més dificultats, arribareu a les envistes de Riudellots. Hi entreu per un pont seguiu recte cap a l’església, segons que diuen les marques de colors, i desemboqueu en un carrer que creueu i seguiu dret fins creuar la carretera vers la zona escolar i esportiva. Quan el carrer acaba continueu pel camí i, entre camps, desemboqueu, en una amplia avinguda d’un polígon industrial. Gireu a l’esquerra i aviat a dreta per un camí que us mena al veïnat de Can Boixó i a una altra zona industrial. Vigileu en travessar-la, perquè és una zona una mica perdedora i les marques de colors no sempre es veuen be. Un cop superades les fàbriques el camí torna a ser de terra, però aviat l’heu de deixar per tombar a la dreta cap a una hípica. Entre les pastures dels cavalls, heu de baixar per un camí enfangat que trenca a la dreta i que volta la hípica fins desembocar en un pas sota les vies del tren. Un cop passades gireu a l’esquerra i seguiu pedalant per un camí boscà i humit en paral·lel al tren i a l’Onyar fins entrar a Fornells de la Selva.

Al poble, el sentit natural de la ruta us porta cap a l’església. Deixeu-la a dreta i seguiu recte fins desembocar en una rotonda, on gireu a dreta pujant per sortir de Fornells. Just passat el cementiri agafeu el carrer que en surt cap a la dreta (carretera de Palau), que va pujant suaument, creua la C-45 per damunt i passa a dir-se camí vell de Fornells. Sou a Girona, entrant-hi per la zona d’escoles classistes, clubs exclusius i xalets enormes. Un cop a les envistes de la universitat, a la zona de Montilivi, el carrer passa a dir-se pujada de la Creu de Palau i comença un llarg descens fins el final. A la rotonda amb l’avinguda Lluís Pericot, ja dins la ciutat, agafeu a ma dreta i baixeu aquesta fins la rotonda d’Emili Grahit. A ma dreta podríeu seguir per la via verda cap a Sant Feliu de Guíxols, a ma esquerra un còmode carril bici us portarà fins el carrer Barcelona, de nou la dreta trobareu aviat l‘estació del tren que us tornarà a Sils, o a casa.

Dificultat. Mitjana. Distància. 43.00 kms Temps: 3h 25’h (4h 35 total) Desnivell 340 metres.

A tocar de l'Onyar entrant a Fornells

París-Roubaix, de Poblet a Cancellara

La Paris-Roubaix se li va escapar a Miquel Poblet per menys d'un pam. Avui que el suïs Fabian Cancellara ha guanyat per tercera vegada a l'infern del nord, us volem mostrar el vídeo d'aquella edició de 1958, en que el ciclista de Montcada i Reixac va tenir un ull per controlar el gran Van Looy i un altre per a marcar a Van Setenbergeen, però no ho va poder fer amb el jove Leon Vandaele. Aquest, per no respectar al seu cap de files, va ser expulsat del Faema, però va convèncer el patró de bicicletes Flandria que creés un equip amb ell com  cap de files. El Flandria va estar actiu durant 20 anys.
L'hereu d'aquell català estrany què s'estimava els sprints i les curses d'un dia pel nord d'Europa, Joan Antoni Flecha ha estat avui 8è. Esperem que hagi tingut un instant per recordar-se de qui va obrir els camins de Flandes als catalans.

Ha mort Miquel Poblet, el millor ciclista català de tots els temps i doble guanyador de la 'Volta'

Miquel Poblet (1928-2013)

En Miquel Poblet ha mort avui a l'edat de 85 anys. Professional entre 1944 i 1962, aquest ídol del ciclisme català va ser també molt estimat a Itàlia, on va córrer força anys enauadrats en equips d’allà. Va guanyar 20 etapes al Giro, 3 al Tour i 3 a la Vuelta. També va vèncer en dues ocasions a la “Volta”, el 1952 i el 1960. Va ser el primer corredor espanyol en guanyar la Milà-Sanremo, ho va fer dues vegades (1957 o1959), i també va guanyar la Milà-Tori (1957) i el Midi-Libre (1955). Te 17 títols de campió d’Espanya en diverses especialitats, tan en carretera com en pista.

Miquel Poblet, l'amo de Montjuïc
A la pàgina destinada a les històries del ciclisme de Tourmalet, podeu llegir ara mateix el relat de l'estreta relació del desaparegut corredor amb la 'Volta' a Catalunya. Cliqueu en aquest enllaç: Miquel Poblet, l'amo de Montjuïc.

Article a El Mundo de Catalunya

Mas allá de la 'Volta'

'Fue mi época’, dijo Miquel Poblet señalando emocionado y con la mano temblorosa el panel relativo a los posteriores a la guerra en la exposición conmemorativa del centenario de la ‘Volta’ Ciclista a Catalunya. El ciclista de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) debutó en la “Volta” en 1946. En aquella ocasión Julián Berrendero, Delio Rodríguez y Fermín Trueba, el equipo Chicles Tabay eran la escuadra a batir. Bernat Ruíz, Bernat Capó y Ignacio Orbaiceta, de la U.E. Sants, habían de trabajar duro para tener alguna opción. Poblet iba de gregario. Ganó Berrendero, pero el joven novato le tomó la medida a la carrera. Al año siguiente (1947) Poblet ganó tres etapas al sprint (Vic, Tortosa y Barcelona), y aunque la competición se la llevó el líder de su equipo, Emilio Rodríguez, el de Montcada demostró que quería dejar de ser gregario. Quizás en aquellas victorias alguien ya pensó que aquel chaval podría llevar algún día el maillot amarillo del Tour. Él lo hizo en 1955; fue el primer español.

Miquel Poblet, ingresado el pasado miércoles en el hospital Quirón de Barcelona, falleció ayer a causa de una insuficiencia renal y una infección generalizada.

A pesar de tal fulgurante comienzo, con el que comenzó a labrarse el apodo de ‘la flecha amarilla’ que le pusieron cuando lideraba el equipo italiano Ignis, Miquel Poblet no ganó su querida “Volta” hasta 1952, y volvió a vencer en 1960, justo en el zenit de su popularidad como corredor. Por aquel entonces ya había ganado en dos ocasiones la clasicísima Milan-Sanremo (1957 y 1959), había entrado vencedor en la Milánm-Turín, en 3 etapas de la Vuelta, 3 del Tour y 17 del Giro. Antes de retirarse, dos años después, todavía tuvo tiempo de vencer en 3 ocasiones más en el Giro y ganar el campeonato de España.

Lo de la bici le venía a Poblet de Família. Su padre Enric tenía un taller y, a pesar de que comenzó a estudiar en la Escuela industrial de Terrassa, pronto lo dejó por los pedales. Como todos los ciclistas catalanes, tuvo que emigrar para triunfar, y en Italia halló las mejores condiciones para explotar sus cualidades de esprínter y todo terreno. ‘Si hubiera tenido un mejor equipo habría ganado más carreras’, solía decir con razón, pero sus 144 victorias no son pocas. Además, fue el primer español en lucir en las llamadas clásicas, esas largas y duras carreras de un día en las que los corredores españoles no han vuelto a ser protagonistas hasta hoy en día gracias a Óscar Freire o Joan Antoni Flecha.

En la inauguración de la exposición sobre el centenario de la carrera catalana, tras mostrar orgulloso la época de su debut, Poblet me condujo hasta otro panel, el relativo a los años a la época en que los más grandes de la historia del ciclismo, Mercks, Ocaña o Gimondi, se batieron en las carreteras de Catalunya por el maillot blanco a rayas verdes: “Esa también fue mi época, pero no desde la bici”. Y es que una vez retirado, el campeón no dudó en trabajar para que los ases del momento participaran en la que siempre fue su carrera. Y es que ‘il gato’, como también le apodaron, solo dio s brazo a torcer en un ajustadísimo final de la París-Roubaix que perdió por quince centímetros, y en la vida, como todos.

Miquel Poblet será enterrado el lunes en Montcada i Reixac, donde el pabellón deportivo lleva su nombre.

Pels barris del nord, miradors de Barcelona

Entre els anys cinquanta i els setanta es van anar edificant les rodalies d’Horta i de Sant Andreu. Amb tendència a enfilar-se cap a Collserola i amb molt poca planificació i massa especulació, van néixer els barris de Verdum, Guineueta, Canyelles, Roquetes o Trinitat Nova, que avui conformen gran part del districte de Nou Barris, el més jove de la ciutat. 

Pedalant per la plaça de Roquetes

Tot i l’intens treball per dignificar l’urbanisme i els habitatges d’aquests barris i per integrar-los a la ciutat, malauradament encara són una part de Barcelona molt poc coneguda i menys valorada. Per això avui us proposem una ruta per descobrir els barris del nord i els seus 170 mil veïns. I de passada, per contemplar la ciutat a vol d’ocell. Això si, l’orografia fa que hi hagi algunes pujades.

Comenceu a l’estació de metro de Lluchmajor (L4), un punt d’accés fàcil i idoni per endinsar-se en la història i la realitat de Nou Barris. Així, el primer que visitareu és el Parc Central, que incorpora la seu del Districte, la biblioteca i altres equipaments. Està construït sobre el centre del territori, els terrenys de l’antic hospital Mental de la Santa Creu, 120 hectàrees on, especulant-hi, es va aixecar la Guineueta, Canyelles i part de Verdum i Peguera. Els pavellons, obra de Josep Oriol Bernadet, es van començar a aixecar el 1886. Voltareu el parc, un dels més grans de Barcelona, per anar a trobar el Passeig Valldaura i el parc de la Guineueta. D’aquí saltareu la Ronda de Dalt cap a Canyelles bo i recorrent el parc Josep Mª Serra i Martí, primer regidor d’urbanisme de la democràcia. Remuntant Quarter de Simancas travessareu Roquetes fins el mirador del mateix nom, una bona talaia damunt Barcelona. A partir d’aquí començarà el descens cap a Trinitat Nova, passant pel popular Ateneu i escola de circ Rogelio River i la Casa de l’Aigua, antiga estació elevadora de les aigües de Montcada que abastien la ciutat i què també te una part a Trinitat Vella, a l’altra banda de l’autopista.

Creuareu aquesta via per un pont que us portarà a Trinitat Vella i d’aquí cap a Sant Andreu per contemplar la Casa Bloc, una joia de l’arquitectura racionalista dels anys trenta creada pels arquitectes del GATPAC i ara rehabilitada. Pel Bon Pastor, entre industries i habitatges, buscareu la Rambla Prim, per la que travessareu La Verneda, La Pau, Besòs i Maresme fins la plaça de Llevant, davant el Fòrum, on podreu agafar de nou el metro. El rutòmetre a seguir és aquest:

Pel carril bici del carrer d'Aiguablava, a Trinitat Nova

SORTIDA.- Estació de metro Llucmajor (L4 sortida Pg. Verdum). DRETA).- c/Lorena. ESQUERRA.- c/ Albert Einstein (passatge al costat d’entrada de pàrquing). RECTE.- Parc central de Nou Barris. Aneu fins el pont que creua Fabra i Puig i sortiu per l’extrem nord seguint el c/Mont Ral fins el final. DRETA.- c/ Vilalba dels Arcs. RECTE.- c/ Marie Curie. ESQUERRA.- c/ Alsàcia. DRETA.- Passeig Valldaura (carril bici). ESQUERRA.- c/ de l’Esquirol Volador. CREUAR.- Rambla Caçador. RECTE.- Parc de la Guineueta. Creueu el parc en pujada. En arribar a l’Institut i a unes escales gireu a la dreta i sortiu del parc. ESQUERRA.- c/Artesania. CREUAR.- Ronda de Dalt. ESQUERRA.- Via Favència. DRETA.- c/Guineueta Vella. ESQUERRA.- c/Antonio Machado. RECTE.- Parc de Josep Mª Serra i Martí. En arribar al final agafeu una rampa que puja a la dreta i sortiu del parc pel carrer Miguel Hernández. DRETA.- c/Miguel Hernández. DRETA.- c/García Lorca. ESQUERRA.- c/ Miguel Hernández. DRETA.- Guineueta Vella. ESQUERRA.- Antonio Machado. CREUAR.- c/Artesania. RECTE.- c/ Quarter de Simancas ESQUERRA.- en bifurcació c/d’Alcántara. DRETA.- c/ Torres. RECTE.- Immediatament c/Mina de la ciutat. DRETA.- Plaça de les Roquetes. Mirador damunt Barcelona. DRETA.- Pg del Bosc.

DRETA.- c/ de Roquetes en forta baixada. DRETA.- c/Portlligat Ateneu Popular de Nou Barris i escola de circ Rogelio Rivel. RECULAR.- c/ Portlligat. ESQUERRA.- c/ Aiguablava (carril bici) S’acaba el carril bici en rotonda. Seguir recte. DRETA.- c/Garbí (esquerra Casa de l’Aigua. Entrar i voltar-la). RECTE.- En sortir de la Casa de l’Aigua per c/ S’Agaró ESQUERRA.- c/ Sa Tuna. CREUAR.- Pont damunt autopista. RECTE.- c/ Almassora fins a escales. Baixar-les. DRETA.- c/ Turó de la Trinitat. RECTE.- Desemboca a Crta. De Ribes. Seguir recte. CREUAR.- Ronda de Dalt (per sota). ESQUERRA. Passeig de Sta. Coloma (carril bici). DRETA.- c/ Torras i Bages (casc Bloc). Passar Pça Orfila, seu districte, església, biblioteca Ignasi Iglesias i centre cultural can Fabra. ESQUERRA.- c/ Sant Adrià. DRETA..- Fra Juniper Serra. DRETA.- c/ Santander. ESQUERRA.- per rotonda Rbla. Prim (carril bici). FINAL.- Plaça de Llevant Estació Maresme i Fòrum (L4).

Dificultat. Fàcil. Distància. 16.00 kms Temps: 1h 38’h (2h 29 en total) Desnivell: 150 metres @: www.bcn.cat

Per l'esborrat (sic!) carril bici davant de la Casa Bloc, a Sant Andreu