Santiga i un bosc espès de quatre pins

Pere IV va descriure la plana del Vallès con un territori on 'quatre pins un bosc espès'. Si hi afegim ermites com la de Santiga, tenim bons arguments per fer una ruta ciclista per descobrir què, 'com el Vallès, no hi ha res'.

Pedalant prop de la masia de can Salau

La ruta surt i arriba a l'estació de Renfe de Barberà del Vallès (línia R4) en un trajecte de 27 minuts de de Plaça de Catalunya. Agafeu el carrer dels Marquesos de Lió (sortint de l'estació a dreta) per empalmar després amb el d'Isaac Albèniz. El deixeu a dreta pel carrer de Pere Sanfeliu, que desemboca a l'antiga N 150. Aquí gireu a dreta pel carril bici fins la següent rotonda, on travesseu la carretera i agafeu a dreta per Ronda Indústria. Creueu la ronda de Santa Maria en una rotonda i seguiu rectes pel carrer Circumval·lació, que gira a esquerra. Deixeu un carrer a esquerra i, a la següent cruïlla, agafeu la carretereta de la dreta que baixa en forta pendent fins creuar el riu Ripoll.

Seguiu recte en pujada entre una arbreda, passeu la font de can Llobateras fins arribar a la B-140, la carretera de Sabadell. Creueu-la i agafeu un camí pedregós i herbei que surt gairebé enfront, al costat d'un seguit d'indicadors (Sabadell i polígons). Aquest camí, en mal estat i per moments perdedor, desemboca en un carrer asfaltat a tocar d'una depuradora. Ja dins d'un polígon industrial, i després de rebre una incorporació per l'esquerra, desemboca a l'avinguda de can Roqueta. Gireu a dreta, passeu per davant de l'empresa Logística S.L. i, en arribar al final del carrer, agafeu el camí que surt enfront del carrer que travessa. El camí fa un clar descens i te un disc de limitació de velocitat a 20 per hora a l'entrada. Passeu per un bosquet de pins típicament vallesans, deixeu l'entada a una granja (esquerra) i, quan desemboca en un que se li creua recte agafeu a dreta i arribareu al llogarret de Santiga.

Santiga és poc més d'un grup de masos esparsos, una ermita dels segles XI-XIII i un bell mas fortificat que ens diu molt de om era la rica vida pagesa de la comarca abans de la industrialització. Passada l'ermita agafeu el camí que baixa a esquerra cap a la riera seca. Arribareu a un terreny amb caravanes aparcades. Gireu a dreta i travesseu la riera per un pontet. Immediatament a esquerra passant per davant de can Barnola i amunt que fa pujada. Un cop a dalt tindreu una bona visió de la plana de Santa Perpètua. El camí desemboca en un altre que el creua. Agafeu a dreta i baixeu fins un altre polígon. A la primera cantonada de naus tombeu a esquerra pel carrer Roger de Flor i a dreta pel primer carrer (Ramon Berenguer Primer) Sortiu a la carretera de Sabadell.

Circuleu cap a l'esquerra per la vorera, travesseu la carretera a la rotonda pròxima i enfront veureu la masia de Can Sabau, una altra joia que ha vist dies millors. Gireu a dreta i circuleu per la carretereta lateral fins Can Carnisser i gireu a esquerra per l'ample camí terrer. Un tros enllà veureu la Torre Ferrussa, avui un centre de recuperació d'animals. Seguiu fins desembocar en un altre camí, que agafareu a esquerra i després gira a dreta per passar per sota l'autopista. A l'altra banda el camí gira a dreta per posar-se paral·lel a l'autopista. Però a la primera cruïlla (rètol d'hípica), heu de girar a esquerra. el camí passa a tocar d'una pineda i després per la hípica. Poc després travessa les vies del tren per sota i, immediatament, heu de girar a esquerra i a dreta al primer trencall, que us deixa al nucli de Santa Perpètua. Passareu la riera de Polinyà i el parc d'Europa, i sortireu al carril bici del Passeig de Can Taió, que agafareu a dreta fins el final. Aquí heu de seguir rectes per un camí de terra a tocar d'un mur de contenció i amb la riera al costat fins desembocar al carrer Casal dels Mogoda, que poc després us deixa a l'avinguda Set. Gireu a dreta per l'avinguda Divuit, que després es diu Miguel Hernández i passa sota del tren. Seguiu rectes pel carrer Josep Montserrat i desemboqueu al carrer Puigcerdà. Gireu a dreta. Passeu una rotonda i, per la dreta, entreu al lateral de la C-17. L'heu de seguir fins el carrer Lloret, el primer que trobareu a dreta. Us servirà de referència dues torres de pisos. Sou a Montcada i Reixac.

Al lloc de Santiga

Seguiu rectes. el carrer gira a esquerra i passa a dir-se Joan Miró. Apareix un carril bici què desapareix amb la mateixa sorpresa. en una rotonda desemboqueu a l'avinguda d'Europa i gireu a dreta fins arribar a les envistes del llac de Can Duran. Entreu al parc per la dreta i agafeu el camí del centre que avança cap a l'interior fins veure, a esquerra, un pont que travessa la riera que limita el parc. Passeu-lo i sortiu del parc. El camí, pel mig d'un descampat i en pujada, segueix fins desembocar al carrer Primer de Maig de Ripollet. Aquest és un pas que pot ser perdedor. Fixeu-vos hi be, què el camí entre el descampat es veu de lluny, l'heu d'anar a buscar.

Dreta pel carrer de Sarrià de Ter, què després gira a esquerra i es converteix en el carrer de Sant Andreu. Esquerra al final (García Lorca). Dreta en baixada (Cervantes) i dreta per la Rambla dels Pinetons, amb un altre bosquet honora el nom. A la rotonda heu de girar a dreta en pujada per Maria Torras i, a la rotonda que hi ha al cap de munt, creueu i agafeu el camí que planeja i després baixa fins el límit d'un gran parc. Veureu dos dipòsits molt grans. Gireu a esquerra fins que el camí es converteix en un carrer (avgda. del Mediterrani). Dreta per la B-140, carretera de Santiga (hi ha un breu carril bici) i esquerra a la primera rotonda, tot just havent passat el tren per sobre. El carrer davalla ràpidament i, quan gira a dreta, us trobareu a esquerra amb la via verda del riu Ripoll. Agafeu-la a dreta, passant per sota l'autopista i per una altra carretera, fins desembocar al pont sobre el riu que heu travessat poc després de començar la ruta, al capdavall d'aquella baixada.

Ara toca pujar. La costa és curta però dura. Quan arribeu a dalt seguiu recte pel carrer Monturiol, entre naus, fins desembocar a l'antiga N 150. Agafeu-la a l'esquerra pel carril bici i a la següent rotonda (Ronda de l'Est), agafeu aquesta avinguda en baixada. Ull que gira a dreta. Aneu-hi tot seguint les indicacions de l'estació. En un no res sereu al tren.

Dificultat. Mitjana. Distància. 26 kms Temps: 2h 10’ (2h 45' temps total) Desnivell. 300 m.

La gran ruta del sud, Terra Alta i Baix Ebre (i 2)

La línia fèrria entre Alcanyís i Tortosa va tancar l'any 1973 sense haver arribat al mar, però el camí que ha deixat és avui una gran ruta amb un valuós atractiu geogràfic i cultural que s'ha dividit en tres vies verdes: la de Val de Zafán, la de la Terra Alta i la del Baix Ebre. Totes tres, que es fan seguides, constitueixen la gran ruta ciclista del sud.

Un dels diversos viaductes de l'antiga via del tren

A l'anterior article vam descriure la primera part de la ruta, entre Alcanyís i Horta de Sant Joan (57 kms). Us proposàvem fer nit a la vila de la Terra Alta i visitar el Centre Picasso, on es rememora les estades que el pintor va fer al poble (1897 i 1909) gràcies al seu amic i veí Manuel Pallarès. Picasso sempre va dir que tot el que sabia ho havia après a Horta, o Orta, com li diuen. La segona etapa fins a Tortosa és més curta (47 kms), i a penes te desnivell. O sigui que, encara que esteu cansats de la jornada anterior, penseu que gairebé tot el que us resta és pla o baixada.

Per començar, la mateixa pujada que ahir vau fer amb penes i treballs, i potser empenyent, i que us va deixar a la plaça de Catalunya, avui la fareu de baixada. Creueu la via verda per un pont, gireu pel camí de l'esquerra i ja sou altre cop a la ruta. Seguiu a esquerra deixant enrere l'estació. Ben aviat deixeu també a les espatlles la muntanya de Santa Bàrbara i el convent de Sant Salvador, l'sky line emblemàtic d'Horta i us comenceu a voltar el massís del Port. La perspectiva des de la ruta és d'una bellesa insondable. Al cap de nou quilòmetres passareu pel poble de Bot, un dels pocs que queden al peu de la ruta. La via descriu un gran arc que dona una bona perspectiva de la localitat. Al cap de 5 kms sereu a Prat del Comte, i 1 kms més endavant al santuari de la Fontcalda, on hi ha un reconegut balneari. A partir de Prat us endinseu en el congost del riu Canaleta. El tram des d'aquí fins passat Pinell de Brai ( a 9 kms de Fontcalda) és el més exuberant de tota la ruta; també és el que te més usuaris. La via passa per la gorja del riu, que cada cop és més estreta i que atorga al paratge un indubtable aire de Gran Canyó. Després del túnel més llarg de tot el viatge, encara tindreu una estona més del paisatge sec i rude de la Terra Alta, però poc a poc la mirada se us anirà empeltat de la vegetació mediterrània que es va escolant pel territori fins que, de sobte, en un gir passada l'estació de Benifallet (a 7 kms de Pinell), apareix l'Ebre que ja portareu a la vostra esquerra fins creuar-lo al final de la ruta, a Tortosa. 

Pel congost del riu Canaleta

Creuareu amb molta cura la C-12, passareu per l'Assut de Xerta i 2 kms després passareu per l'estació de Xerta. Aquí la via queda tallada i us fan desviar per l'interior de la població. Està ben senyalitzat, però és una marrada absurda. Entre canyars, hortes, fruiters i el canal de la dreta de l'Ebre, passareu per Aldover (a 5 kms de Xerta) i per l'Entitat Municipal Descentralitzada de Jesús (a 2 kms). Aquí la via com a tal desapareix i cal seguir un carril bici que no sempre està molt clar (sobretot quan travessa una zona d'aparcament i una àmplia avinguda a Roquetes). Però un quilòmetre després ja es veu Tortosa al davant, recupereu un ample camí que voreja una zona industrial i, abans no us n'adoneu, esteu creuant una carretera i el riu per un nou pont fet especialment per donar un bell final a aquest espectacular viatge. Un cop a l'altra banda del riu travesseu l'avinguda de Lleida. El carrer que surt gairebé enfront (c/ de l'Argentina) us porta a l'estació de RENFE, des d'on podeu tornar a casa.

Heu acabat la gran travessa del sud del país. Han estat 104 kms amb una gran varietat de paisatges i amb un valor cultural inqüestionable. Sens dubte és un dels millors viatges cicloturistes que es poden fer a Catalunya.

Dificultat. Mitjana. Distància. 47 kms Temps: 3h (3h 50' temps total) Desnivell. 45 m. bibliografia: La via verda de la Val de Zafán.- Carlos Gracià (Cossetània edicions)

Pont damunt l'Ebre, a Tortosa, final del viatge

Pedals de Clip: ara el vídeo

Poques proves esportives aporten tanta informació als participants un cop acabades. La Pedals de Clip acaba de penjar el vídeo amb el reportatge de la darrera edició celebrada el passat dia 18 de maig. Cliqueu damunt la imatge per veure'l.

Val de Zafán, la ruta 66 de les bicicletes (part 1)

Quan l'any 1863 es va projectar una línia fèrria per unir el Baix Aragó amb Sant Carles de la Ràpita per tal de donar sortida als productes del territori i a la vegada crear una ruta d'abastiment al sud de l'Ebre en cas d'una nova invasió pels Pirineus, poc es pensaven que el traçat atrauria més viatgers sense vies que amb elles. El tren va tancar l'any 1973 sense haver arribat al mar, però el camí que ha deixat és avui una via ciclista amb un valuós atractiu geogràfic i cultural. La gran ruta del sud.

Només sortir d'Alcanyís ja trobem els primers túnels dels molts que hi ha al llarg de la ruta. No oblideu portar llums

El secà aragonès, estacions abandonades, pobles silents, matolls, camins pedregosos, viaductes de vertigen i llum meridional. Amb un centenar de quilòmetres a través del Baix Aragó, el Matarranya, la Terra Alta, El Port, el congost del riu Canaletes i l'ampla vall de l'Ebre, la Via verda de la Val de Zafán és l'autèntica Ruta 66 de les bicicletes. Us proposem recórrer-la tota en dues etapes; per això hi dedicarem un article a cadascuna.

Tot i que el ferrocarril començava a La Puebla de Hijar, el tram entre aquesta localitat i Alcanyís no està adequat. La millor forma d'arribar a la ciutat amb la bicicleta és viatjant amb la companyia d'autobusos Hife, que surt de Barcelona i passa per Reus i Gandesa. Contràriament al que sol ser comú, a la Hife tot són facilitats per transportar-hi la bicicleta, el personal és amable i els vehicles còmodes. Insòlit però cert.

Fixarem, doncs, el punt d'inici del viatge a la bella ciutat situada als peus del riu Guadalope. A més de l'ajuntament i la Llotja gòtica, que conformen una de les places més belles de l'Aragó, no podeu abandonar la ciutat sense visitar la Col·legiata de Santa Maria la Major, el teatre municipal o el Castell dels Calatravos, avui parador.

Passat el pont sobre el riu una petita rotonda indica Terol a l'esquerra i Casp i Lleida a la dreta. Girem cap aquí i pedaleu per un lateral separat de la carretera pel muret protector de formigó. Al cap d'un moment veureu ja el primer dels molts túnels que hi ha a tota la ruta. No us oblideu de portar llums o ho passareu malament. Els primers 13 quilòmetres, fins el poble de Val d'Algorfa són una poderosa immersió pel secà baixaragonès. Són terres dures, clivellades per alguna pluja antiga on l'olivera escampa les seves potents arrels per trencar-la i trobar una mínima humitat. El camí, de primer asfaltat, aviat es torna pedregós i polsegós en consonància amb el país. Els túnels i les trinxeres excavades pel pas del tren ajuden a crear en el fràgil viatger ciclista una literària sensació de desolació i desarrelament. No us estranyeu si us ve al cap una cançó de Labordeta. Fins Val d'Algorfa el camí puja molt suaument. Arribareu a l'estació abandonada i la sensació de Ruta 66 i la seva col·lecció de Dinners, motels i benzineres abandonades us transportarà a un món de viatges mitològics. I és que aquest ho és.

Val d'Algorfa és un dels pobles de la ruta del tambor i el bombo, la tradició aragonesa de Setmana Santa. Tot i que a penes te 620 habitants, al poble hi trobareu tots els serveis inclosos allotjaments rurals. Malgrat la pujada que hi ha per arribar al centre, val la pena fer-hi una visita i recórrer el patrimoni històric escampat per la seva trama urbana de finals del XVI. A Val d'Algorfa va exercir de farmacèutic, i morir l'any 1909, l'eminent botànic José Pardo Sastrón, una personalitat aragonesa.

L'estació abandonada de Vall del Tormo

A Val d'Algorfa, però, cal abandonar momentàniament la via verda seguint sempre els rètols de color grana del dit 'camino natural'. Segons Adif el túnel de l’Equinocci (dit així per què durant els equinoccis el sol travessa durant uns minuts els seus 2.200 metres) corre perill d'esfondrar-se i la ruta ha de fer una llarga marrada d'uns 4 quilòmetres per una carretera local a penes sense trànsit però que puja i va fent tobogans entre oliveres fins recuperar la via prop de Valljunquera, ja a la comarca del Matarranya. A partir d'aquí la via ja és sempre enquitranada fins el final.

Baixant amb suavitat passem per les estacions abandonades de Vall del Tormo (La Vall li diu la gent d'allà) i Torre del Compte, on l'estació s'ha convertit en un preciós hotel. A partir d'aquí (km 31) la ruta torna a ascendir molt més suaument però sense parar fins Vall de Roure. Les següents estacions són Queretes (hi ha taules de pic-nic) i Arnes/Lledó (fons i àrea de lleure als antics tallers del tren), i les passarem ràpidament per què anem baixant sense interrupció fins arribar a Horta de Sant Joan. Travessem el riu Matarranya per un gran viaducte que ens aporta una insòlita perspectiva del territori. Hem deixat el bell i dur secà, el riu rega els fruiters, la vegetació mediterrània s'imposa, l'aire és més humit i fi. Poc després entreu a la Terra Alta. La via verda canvia de nom i se forma de senyalització, però continua recte sense cap marrada.

A l'abandonada estació d'Horta de Sant Joan deixem per avui la via. Just després de superar-la veurem un pont que creua la via. Hi accedim per un amí que en surt a esquerra i que s'enfila amb duresa. Paciència i empenyeu si no us queden forces (no sereu els únics). Al final de la costa hi ha la plaça de Catalunya (plaça dels bars li diuen). Sou al centre d'Horta de Sant Joan, final d'etapa. Aquí no podeu deixar de visitar el Centre Picasso, on es rememora de forma museïtzada les dues estades del genial pintor va fer al poble (1897 i 1909) gràcies al seu amic i veí Manuel Pallarès. Picasso va dir repetidament que tot el que sabia ho havia après a Horta, o Orta, com li diuen. Heu fet 57 kms, descanseu que només sou a mig camí.

Dificultat. Mitjana/alta. Distància. 57 kms Temps: 2h 30’ (6h 15' amb aturades) Desnivell. 665 metres. bibliografia: La via verda de la Val de Zafán.- Carlos Gracià (Cossetània edicions)

Creuant el riu Matarranya

La Pedals de Clip creix

Amb 261 participants, un centenar llarg més que l'edició anterior, la única marxa cicloturista per a bicicletes clàssiques que es fa a Catalunya, La Pedals de Clip, ha deixat ja de ser una sortida d'amics. No ha abandonat ni el seu romanticisme, la filosofia retro, ni l'amor per les velles màquines, ni l'ambient festiu i a voltes carnavalesc, ni molt menys la cura que l'organització te pels participants; però es va fent gran i la infraestructura que mou comença a reclamar un vestit més a mida.

Un dels ex ciclistes professionals que hi va participar m'ho deia: "En pocs anys arribarà als mil participants. Ho te tot a favor: ruta, ambient, tracte. És la nostra Eroica." I és clar, amb tanta gent movent-se, les sortides tots a la vegada, els agrupaments o la llarga aturada a l'esmorzar de les bodegues Torres (que enguany va tenir un punt de caòtic per l'acumulació de gent) no es podran mantenir més. Alenteixen molt la prova, refreden els participants i poden suposar un punt de perill per l'agombolament de ciclistes en unes rutes estretes i plenes de revolts que són una de les màgies de la Pedals.

S'imposa un vestit més a mida per la prova. Sortides esglaonades, dos punts d'avituallament líquid en lloc d'agrupament i esmorzar lliure per què cadascú s'hi deturi l'estona que vulgui. Potser allarga l'estona de control de la circulació per les carreteres, però també la fa més segura. A més, tothom ha de ser prou responsable per saber que quan arriba a una cruïlla s'ha d'aturar. Ni a l'Eroica ni a les grans marxes europees com l'Amstel Gold Race o la Ronde Van Vlanderen, hi ha policies i controladors a totes les cruïlles. Total, que no quedem que no són curses? Si el grup va estirat al llarg de tot el recorregut els futurs mil participants aniran més còmodes.

La Pedals és una gran marxa i te un futur brillant, ho diem ara i ja ho vam dir l'any passat. Només necessita roba a mida. Ja no és una nena, ha crescut i tothom l'admira. Nosaltres els pirmers.

Àlbum de la Pedals de Clip 2014

Èxit de participants (un centenar més que l'any passat), bona ruta i un clima idoni per pedalar. La Pedals de Clip ha omplert el Penedès de bicicletes que han anat tot el matí amunt i avall pel mig de vinyes, rieres, camins rural, carreteretes i pobles adormits en la calma dominical.
Aquestes són algunes imatges de la quarta edició d'aquesta clàssica de clàssiques.

Sortida dels primers participants des de Sant Martí Sarroca

Les carreteres de terra aporten un aire més retro a la marxa, i molta duresa /el de negre és el peirodista Carlos de Andrés)

Els tàndems també tenen cabuda a la Pedals de Clip

Una llarga filera de participants acostant-se a l'avituallament situat a les caves Torres

Si aquest anglès no era el participant de més edat, poc n'hi faltava

Ciclisme per a tothom

En Jaume Mir, homenatjat en acabar la prova