27/5/14

Val de Zafán, la ruta 66 de les bicicletes (part 1)

Quan l'any 1863 es va projectar una línia fèrria per unir el Baix Aragó amb Sant Carles de la Ràpita per tal de donar sortida als productes del territori i a la vegada crear una ruta d'abastiment al sud de l'Ebre en cas d'una nova invasió pels Pirineus, poc es pensaven que el traçat atrauria més viatgers sense vies que amb elles. El tren va tancar l'any 1973 sense haver arribat al mar, però el camí que ha deixat és avui una via ciclista amb un valuós atractiu geogràfic i cultural. La gran ruta del sud.
Només sortir d'Alcanyís ja trobem els primers túnels dels molts que hi ha al llarg de la ruta. No oblideu portar llums
El secà aragonès, estacions abandonades, pobles silents, matolls, camins pedregosos, viaductes de vertigen i llum meridional. Amb un centenar de quilòmetres a través del Baix Aragó, el Matarranya, la Terra Alta, El Port, el congost del riu Canaletes i l'ampla vall de l'Ebre, la Via verda de la Val de Zafán és l'autèntica Ruta 66 de les bicicletes. Us proposem recórrer-la tota en dues etapes; per això hi dedicarem un article a cadascuna.
Tot i que el ferrocarril començava a La Puebla de Hijar, el tram entre aquesta localitat i Alcanyís no està adequat. La millor forma d'arribar a la ciutat amb la bicicleta és viatjant amb la companyia d'autobusos Hife, que surt de Barcelona i passa per Reus i Gandesa. Contràriament al que sol ser comú, a la Hife tot són facilitats per transportar-hi la bicicleta, el personal és amable i els vehicles còmodes. Insòlit però cert.
Fixarem, doncs, el punt d'inici del viatge a la bella ciutat situada als peus del riu Guadalope. A més de l'ajuntament i la Llotja gòtica, que conformen una de les places més belles de l'Aragó, no podeu abandonar la ciutat sense visitar la Col·legiata de Santa Maria la Major, el teatre municipal o el Castell dels Calatravos, avui parador.
Passat el pont sobre el riu una petita rotonda indica Terol a l'esquerra i Casp i Lleida a la dreta. Girem cap aquí i pedaleu per un lateral separat de la carretera pel muret protector de formigó. Al cap d'un moment veureu ja el primer dels molts túnels que hi ha a tota la ruta. No us oblideu de portar llums o ho passareu malament. Els primers 13 quilòmetres, fins el poble de Val d'Algorfa són una poderosa immersió pel secà baixaragonès. Són terres dures, clivellades per alguna pluja antiga on l'olivera escampa les seves potents arrels per trencar-la i trobar una mínima humitat. El camí, de primer asfaltat, aviat es torna pedregós i polsegós en consonància amb el país. Els túnels i les trinxeres excavades pel pas del tren ajuden a crear en el fràgil viatger ciclista una literària sensació de desolació i desarrelament. No us estranyeu si us ve al cap una cançó de Labordeta. Fins Val d'Algorfa el camí puja molt suaument. Arribareu a l'estació abandonada i la sensació de Ruta 66 i la seva col·lecció de Dinners, motels i benzineres abandonades us transportarà a un món de viatges mitològics. I és que aquest ho és.
Val d'Algorfa és un dels pobles de la ruta del tambor i el bombo, la tradició aragonesa de Setmana Santa. Tot i que a penes te 620 habitants, al poble hi trobareu tots els serveis inclosos allotjaments rurals. Malgrat la pujada que hi ha per arribar al centre, val la pena fer-hi una visita i recórrer el patrimoni històric escampat per la seva trama urbana de finals del XVI. A Val d'Algorfa va exercir de farmacèutic, i morir l'any 1909, l'eminent botànic José Pardo Sastrón, una personalitat aragonesa.

L'estació abandonada de Vall del Tormo
A Val d'Algorfa, però, cal abandonar momentàniament la via verda seguint sempre els rètols de color grana del dit 'camino natural'. Segons Adif el túnel de l’Equinocci (dit així per què durant els equinoccis el sol travessa durant uns minuts els seus 2.200 metres) corre perill d'esfondrar-se i la ruta ha de fer una llarga marrada d'uns 4 quilòmetres per una carretera local a penes sense trànsit però que puja i va fent tobogans entre oliveres fins recuperar la via prop de Valljunquera, ja a la comarca del Matarranya. A partir d'aquí la via ja és sempre enquitranada fins el final.
Baixant amb suavitat passem per les estacions abandonades de Vall del Tormo (La Vall li diu la gent d'allà) i Torre del Compte, on l'estació s'ha convertit en un preciós hotel. A partir d'aquí (km 31) la ruta torna a ascendir molt més suaument però sense parar fins Vall de Roure. Les següents estacions són Queretes (hi ha taules de pic-nic) i Arnes/Lledó (fons i àrea de lleure als antics tallers del tren), i les passarem ràpidament per què anem baixant sense interrupció fins arribar a Horta de Sant Joan. Travessem el riu Matarranya per un gran viaducte que ens aporta una insòlita perspectiva del territori. Hem deixat el bell i dur secà, el riu rega els fruiters, la vegetació mediterrània s'imposa, l'aire és més humit i fi. Poc després entreu a la Terra Alta. La via verda canvia de nom i se forma de senyalització, però continua recte sense cap marrada.
A l'abandonada estació d'Horta de Sant Joan deixem per avui la via. Just després de superar-la veurem un pont que creua la via. Hi accedim per un amí que en surt a esquerra i que s'enfila amb duresa. Paciència i empenyeu si no us queden forces (no sereu els únics). Al final de la costa hi ha la plaça de Catalunya (plaça dels bars li diuen). Sou al centre d'Horta de Sant Joan, final d'etapa. Aquí no podeu deixar de visitar el Centre Picasso, on es rememora de forma museïtzada les dues estades del genial pintor va fer al poble (1897 i 1909) gràcies al seu amic i veí Manuel Pallarès. Picasso va dir repetidament que tot el que sabia ho havia après a Horta, o Orta, com li diuen. Heu fet 57 kms, descanseu que només sou a mig camí.
Dificultat. Mitjana/alta. Distància. 57 kms Temps: 2h 30’ (6h 15' amb aturades) Desnivell. 665 metres. bibliografia: La via verda de la Val de Zafán.- Carlos Gracià (Cossetània edicions)

Creuant el riu Matarranya

Cap comentari: