Malgrat les modestes alçades i l’elevada urbanització, la Serralada Litoral, entre les depressions del Besòs i la Tordera, és un autèntic jardí metropolità amb vegetació rica i diversa i espais naturals de la més variada morfologia. Fa molts anys que la pressió urbana dels municipis posa en perill aquest ecosistema, però malgrat l’antiguitat geològica i la modèstia general del massís, la serralada sempre sorprèn a qui la descobreix i és capaç de mostrar a qui la visita una colla d’indrets naturals i històrics d’una bellesa esclatant. I tot sempre amb el mar al fons, el blau i el verd retallant-se en l’horitzó, els colors de les terres del Maresme.
Els ciclistes hem fet nostra la serralada des que es va començar a popularitzar la bicicleta de muntanya. La Vellensana, la Conreria, Sant Mateu, Céllecs, la riera d’Argentona, els boscos d’Òrrius, els de Dosrius, can Bruguera, el Corredor i, evidentment, la joia feréstega del massís, el Montnegre, són territori ciclista per excel·lència. La proximitat als pobles tant del Maresme com del Vallès, la facilitat de comunicacions amb vehicle privat i transport públic, l’enorme varietat de camins i dificultats, el clima temperat que permet pedalar-hi tot l’any i la bellesa dels paisatges garanteixen un dia de bicicleta inoblidable.
Per als que no conegueu la serralada litoral, hi ha dues bones guies per a iniciar-se en la descoberta del territori. Una és el mapa excursionista i turístic (escala 1:25.000) de l’editorial Alpina (www.editorialalpina.com), l’altre és el llibre La Serralada Litoral en BTT, de Joan Portell i publicat per Cossetània edicions (www.cossetania.cat). Amb aquesta documentació i una mica de cames podeu gaudir d’una bona colla de jornades ciclistes.
Per la gent del Maresme, la Serralada Litoral és el nostre pulmó verd i el nostre lloc d’esbarjo, però també te molt de territori sentimental, d’indret mític on la vida de cada dia pren una dimensió rica i imparable. Recórrer ara en bici camins que de jovenets havíem fet caminant en excursions inoblidables, o de més grans portant-hi els fills menuts a collir molsa per Nadal o pinyes per fer carn a la brasa, contemplar des de la talaia que representa el massís els pobles, les carreteres, els llocs de la nostra vida comú quotidiana i, sobretot, saber que som a muntanya i tenim el mar al davant, de nou el blau i el verd, no deixa a ningú d’aquí indiferent, per dura que sigui la pujada o vertiginós el descens. De la Serralada Litoral estant, la gent del Maresme ens sentim més a prop del nostre país petit, ens adonem que formem més part de la terra del que al neguit diari ens deixa veure. Jo crec que tothom qui descobreix i coneix la Serralada Litoral se sent estranyament emocionat per aquesta joia menuda, lleu, domèstica, amb dos dits de verd al cap i el blau als ulls.
El Club ciclista Routier (www.cc-routier.blogspot.com) destina els mesos d’hivern a fer bicicleta de muntanya sense més pretensions que passar-ho bé els diumenges al matí rodant pels boscos i camins de la serralada, descobrint racons, recordant indrets que hom creia oblidats.
Voleu acompanyar-los a conèixer aquest petit paradís domèstic?
4 comentaris:
hola Rafael
L'altre dia de casualitat vaig anar a parar al teu blog. moltes vegades t'he llegit o t'he escoltat per la ràdio. Però ara t'he conegut en el teu blog com a ciclista. Se m'ha acudit una cosa, no te gaire a veure amb el ciclisme, però noi, com t'ho fas per tenir tants blogs actius i fer tantes coses. el cert és que m'has despertat una admiració cap a tu. Ostres, et felicito i espero que segueixis així. Si mai necessites res, aqui em tens.
Jordi
jordige@icab.es
Benvolgut Jordi,
gràcies per les teves paraules de coratge, són la millor ajuda que es pot tenir. Saber que hi ha algú a l'altra banda del missatge que entén i reflexiona sobre el sentit de les coses, i valora l'esforç i desgast personal que suposa defensar una idea argumentant-la, prendre partit pel que hom creu que és just, lògic, raonable o simplement bell, és d'allò més plaent, dóna sentit a aquesta feina, a l'existència.
El normal és que l'habitual colla de desvagats, ressentits i ignorants que leviten per l'univers comunicatiu es llencin com voltors damunt d'una presa per devorar qui gosa dir alguna cosa diferent al que toca dir per correcció política o per mimetisme estúpid.
Per això, trobar a la blogosfera gent del teu estil és com creuar un oasi. Gràcies de nou. Ja saps on sóc, no dubtis d'exposar sempre els teus criteris, les idees que puguin millorar aquest bloc i qualsevol altra cosa, i tot allò que consideris que poden ser aportacions interessants. En parlarem.
Salut i bon 08
bona tarda rafael
el cert és que no sóc cap geni de la informàtica i encara no enetenc quan he enviat un comentari o quan no ho he fet. No sé si ahir et vaig enviar més d'una versió o la mateixa vàries vegades. Espero aquesta vegada encertar-la.
m'has tornat a sorprendre de nou, primer no esperava que responguessis tan ràpidament, ni que fessis una defensa del lliure pensament.
Estic d'acord amb tu, potser en una mesura distinta ens afecta l'haver de conviure amb el pensament políticament correcte. jo no sòc cap personatge públic, o millor dit no faig opinió pública, i per tant potser no ho visc en les meves carns de forma tan aferrissada. Però m'he sentit moltes vegdes un ésser estrany, per defensar idees a contracorrent del pensament imperant. O et liquiden amb un simple ets un retògrad o amb un mira que ets "raro tio". Però jo crec que qui és capaç d'argumentar les seves idees, mereix com a mínim ser escoltat i respectat.
Uf, potser estic una mica profund amb aquest comentari, però després de llegir varis comentaris sobre el que ha publicat el periódico avui, penso que ara més que mai hem de defensar les nostres idees, i no hem de deixar que el poder ens faci viure com a nens petits.
en fi que és un bloc de ciclisme i jo fent una defensa del lliure pensament i a més davant d'un tipus que entre les seves habilitats està la d'escriure articles d'opinió, em sembla que em comença a entrar allò que en les meves èpoques de carrera en deien el temor reverencial, davant vos.
En, t'he d'agrair els teus comentaris respecte a mi, no acostumo a escriure mai en blocs, però en el teu, em va impulsar una mica una admiració/enveja. Potser la paraula enveja no és la correcta ja que per mi l'enveja sempre porta un component negatiu respecte als altres. Però és com quan un a vegades somia en la seva platja de la polinèsia, on tot queda enrera iél món es perfecte. En el meu cas, el veure aquesta activitat teva ha estat una mica somiar en la meva platja, però no pensant perquè ell si i jo no. Si no que és una mica allò que a vegades ens agradaria fer, però per decisions que un pren a la vida no pot. Particularment, les decisions que he pres han fet que hagi donat el meu temps a una altra causa i que no pugui dedicar-lo a, per exemple fer una sortideta amb la bicicleta. ves ja he encarrilat el tema cap al motiu del blog, el ciclisme.
Per mi el millor d'agafar una bicicleta és que ets lliure d'escollir el camí que vols i parar si convé a on vols. Potser aquesta llibertat és el que es van menjar les grans carreres i el món professional. Crec que el ciclisme ha estat el bóc expiatori del políticament correcte en el món de l'esport. Un esport amb prou difusió però que no mou els interessos d'altres esports com el futbol, i per tant podem massacrar-lo i exhibir a tots que som els reis de les mans netes. potser tindrem els palmells nets però el revers de la ma ves a saber com les tenim.
En fi Sr. que un dels meus defectes és que quan començo a escriure m'enrollo molt, tallo. Només dir-te que m'he sentit afalagat per la teva resposta, i tranquil, que normalment no tinc tan de temps com per afusellar els blocs amb comentaris que no tenen res a veure amb les temàtiques.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada