A Menorca la tardor no és ocre, és d’un blau tenyit gris de nostàlgia, d’un verd intens que amanyaga l’esperit i d’un gris perlejat pel sol que a penes besa ja obliquament les pedres talaiòtiques. Voleu millor paisatge per acomiadar la temporada de carretera? El que pels professionals és la cursa de les fulles mortes, el Giro de Llombardia, una prova carregada de nostàlgia per la temporada que acaba, pels afeccionats ho és la Volta a Menorca, des de fa vuit anys present al calendari el darrer cap de setmana d’octubre.
Retrobar-se amb amics i coneguts sempre és un plaer, fer-ho a Menorca un luxe. Per tot pegat l’Artur Sintes, director de la Volta i animador incansable del ciclisme menorquí, és un amfitrió immillorable. I si plou o venta, que voleu, som a la tardor!
Amb aquest esperit engrescat, però amb el temor de l’aigua, temor finalment infundat, dissabte a les nou més de tres cents participants s’arrengleraven nerviosos sota la pancarta a la plaça de l’ajuntament de Maó. Pedalar pel camí d’en Kane amb les finques esclatant en verd és un rar privilegi d’aquest indret mediterrani a mig camí d’orient. Després cap a Ciutadella, avituallament, gentada que es vol fotografiar amb el medalla d’or als JJ OO de Beijing, Samuel Sánchez, i la resta de professionals asturians convidats.
Una sorpresa impagable
La segona part va ser més dinàmica. Una deliciosa marrada per es Migjorn Gran i Es Mercadal va portar els ciclistes cap a la carretera de Fornells i la més agradable sorpresa d’aquesta volta, la pujada a Sa Roca, uns 900 metres amb algun rampot al 16%, i la travessa d’un espès i obac bosc per una carretereta rural recent reasfaltada que va trasnmetre a tots els participants l’autèntica ànima menorquina; l’equilibri de l’ésser humà amb la natura, la diversitat del medi i la necessitat de gaudir-ne preservant-ho. Potser mai la Volta havia estat tant a prop de l’essència de l’illa. Felicitats als encarregats de traçar la ruta i encoratjar-los a que cerquin camis d’aquest estil i facin pedagogia del que significa ser reserva de la biosfera entre tots els participants.
Diumenge el dia es va llevar més ufanós, tardoral, però serè. Calia temperar els ànims per pujar al Toro, i el temps hi va ajudar. Després cadascú va escalar-lo com va poder, és clar, però l’important era que tothom hi fes cap, al seu ritme, la duresa de la costa s’ho mereix. Són tres quilòmetres al 7, 9 i 10 % de promig i amb trams a l’11 i al 12.; una autèntica festa de la bicicleta contemplar el pas lent de la riuada de ciclistes. Després, de tornada a Maó, amb una animada fuetada de velocitat del grup capdavanter entre Torralba d’en Salor i Sant Climent,. una volta pels camins rurals de Sant Lluís, a tocar de l’aeroport, un lloc que ven pocs coneixen. Llàstima que calgui embalar de nou la bici i tornar al risc incert de l’avió, som tots tan feliços pedalant per Menorca.
Coses que no
Tot i que l’organització és molt curosa, hi ha certs tics que no canvien any rera any, i potser ja toca. Tractant-se d’una marxa controlada, cal preveure que potser un grup de participants, pels motius que sigui, no puguin seguir el ritme. Deixar-los abandonats a la seva sort és fer un flac favor al prestigi de la Volta. Cal preveure un cotxe que els acompanyi, o posar velocitat mínima a les normes d’inscripció.
La plaça des Born de Ciutadella és preciosa, però no és lloc per fe-hir un avituallament. S’hi pot passar fent un tomb per la ciutat, però no aturar-s’hi. Menjar, beure i pixar deixa residus, i la façana de l’ajuntament no és el lloc més indicat perquè hi restin. Lamentable l’espectacle de ciclistes asseguts sota les porxades del consistori i pixant pels racons; això per no parlar dels porcs que llancen els papers per terra perquè, tot i que no és excusa, l’organització a penes va preveure llocs on deixar la brossa. Un altre any, es fa la volta per Ciutadella i l’aturada al poliesportiu, que s’hi passa pel davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada