Ciclistes a la carretera

Pedalant còmodament per la carretera de la Roca a Santa Agnès de Malanyanes (Vallès Oriental) un plàcid matí de primavera sense urgències competitives de cicloturista que havia d’anar al Tour. M’avancen mitja dotzena de ciclistes amb el maillot del C.C. Provençalenc a un ritme no gaire més elevat que el meu, alguns fins i tot es queden just davant la roda de la meva bici. Tret d’una noia que m’avança en solitari, cap dels altres no diu ni bon dia ni aquí et podreixis. No són els únics poc educats de la carretera, però són els d’avui. Per sort una estona després, mentre espero el meu company a tocar de Samalús, passa un ciclista d’una edat força provecta i, en veure’m aturat, el primer que diu, després del bon dia, és si tinc avaria i em cal ajuda. Gràcies company, amb gent com tu val la pena sortir a la perillosa carretera qualsevol dia.
Evidentment no demano que em saludi un ciclista en plena ascensió, panteixant i patint, i només demano a aquests ‘pros’ de via estreta que entrenen tot el dia per les curses de festa major que no em facin fora de la carretera quan m’avancen a mil fendint l’aire i bescanviant pintures del quadre com si fossin un autobús, però no dir ni bon dia a algú amb qui pedales gairebé de costat, dona raó de la mala fama, més que justificada en massa cassos, de poc cívics que tenim els ciclistes que sortim a la carretera. I després protestem perquè ens volen fer fora entre els brètols al volant, les autoritats agenollades davant l’automòbil i la inepte federació de ciclisme , és el que aconseguirem amb el comportament que demostrem, per començar,m envers els nostres propis companys.
No us empipeu si no us saludo en creuar-me amb vosaltres, estic fart de fer el passerell.