Paraula de bicicleta

Sóc una de les tres milions i mig de bicicletes que hi ha a Catalunya. Ara estic reposant al porxo de casa, al costat de dues bicicletes de muntanya i una d’urbana, d’aquestes de roda petita que estant de moda a les ciutats; però jo sóc d’una altra mena. Sóc una autèntica bicicleta tota de carretera de fibra de carboni, lleugera i construïda amb la tecnologia més moderna. Jo podria anar a córrer el Tour i no desentonaria gota entre la resta de bicis. Li vaig costar una pasta al meu propietari i, lògicament, cada cop que sortim, no em treu l’ull del damunt, no fos cas que em segrestessin com li ha passat al dinou per cent dels dos cents mil ciclistes habituals que hi ha al país. Fa una estona hem tornat de fer una volta d’entrenament, 53 quilòmetres, res de l’altre món, no el tinc gaire en forma l’amo enguany, deu ser que comença a fer-se gran. Però més depressa o més poc a poc, tots dos ens ho passem molt bé rodant, ja sigui per les carreteres del Maresme, a prop d’on vivim, pels ports de muntanya dels Pirineus i fins i tots hem anat als Dolomites. De vegades em fica dins el cotxe i participem en alguna cursa; llavors si que ens ho passem de conya! Fa poc hem estat a la Garrotxa. Érem més de 2000 bicis d’arreu. Ja us podeu imaginar quin ambient d’esport i fraternitat.
El que te d’emocionant rodar, ja siguis bici o ciclista, és el contacte amb la natura, sentir l’aire a la cara o al quadre, esforçar-te per superar els colls, traçar amb elegància els revolts baixant depressa, i saber que l’únic rival a batre ets tu mateix i les dificultats que et posa la natura. Proveu-ho, no us en penedireu.
Però malgrat que a Catalunya som tantes bicicletes, que no fem malbé el medi ambient i que fem que els ciclistes gaudeixin de bona salut, no se per què però la societat no ens tracta gaire bé. Els automobilistes ens odien, Més d’una vegada he estat apunt d’anar per terra per culpa d’un conductor que gairebé em frega en avançar-me. Avui mateix gairebé m’empotro contra un Mercedes que ha frenat en sec per tombar sense posar els intermitents ni avisar. Els renecs s’han sentit per tot. No seria la primera vegada que ens discutim amb un conductor babau i arrogant que opina que els ciclistes hauríem de ser expulsats de les carreteres. Enrabiat, el meu propietari s’ha saltat dos semàfors en vermell, cosa que sempre li dic que no s’ha de fer, tot i que ho fa amb tota cura i només quan sap que després li costarà molt d’arrencar i encara provocarà més enuigs i cops de botzina entre la corrua de xofers impacients. Hi ha gent que voldria anar en helicòpter per no fer cua, però el sou a penes els dona per un utilitari i han de pencar mentre hi ha gent que gaudeix d’una volta en bici. Això encara els enrabia més contra els ciclistes, crec. Si es venguessin el cotxe i es compressin una bona bici estarien de més bon humor i menys nerviosos.
La Generalitat ha anunciat vàries vegades que farien tot de carreteres per a bicis d’una punta a l’altra del país. Això és difícil, per no dir impossible, perquè ni la Generalitat ni cap administració mai no es gastarà tants diners pels ciclistes. Jo crec que, amb més respecte per al dèbil ja n’hi hauria prou. A la carretera hi cabem tots. Heu anat en bici per França? Dona gust. Ni un clàxon, ni una maniobra perillosa, res. Els cotxes i els ciclistes es respecten d’allò més. Aquí encara hi ha massa bàrbar al volant. I jo no em vull quedar orfe de ciclista, o sigui que, cotxes, vigileu sisplau.