Fins no fa tants anys, els que han tingut alguna Cannondale de les sèries CAAD ho saben, les màquines americanes es definien per una notable comoditat en detriment, però, de la capacitat escaladora i velocista. Els ‘pros’ preferien les clàssiques bicicletes italianes, sempre fidels a unes pautes de competició radicals i sense concessions. Les americanes quedaven per als ‘globeros’, més interessats en la comoditat dels seus cossos i la llarga vida de les seves bicis.
Fundada fa ara 40 anys, Cannondale Bicycle Corporation ha tingut una estreta relació amb Itàlia. Cannondale eren les bicis que equipava el Saeco a les èpoques glorioses del gran Mario Cipollini al Tour de 1999 i les d’Ivan Gotti al Giro de 1997. Posteriorment, Simoni (2003), Cunego (2004), di Luca (2007) i el controvertit Basso (2010), han fet aquesta màquina guanyadora a les carreteres italianes; i encara el basc Igor Astarloa, quan corria al Saeco, la va fer campiona del món al Canadà (2003). A Cannondale saben el que els agrada als que pedalegen damunt bicis italianes. I amb la Sypanse els han fet un vestit a mida i millorat.
Què te que fascina?
La Synapse és una extraordinària muntura esportiva i nerviosa que entusiasma als més radicals i, a la vegada, una bici que enamora a tothom, faci els quilòmetres que faci al cap de la temporada. La clau de volta és la geometria. Sense l’extrema i forçada posició de l’Specialized Tarmac, ni arribant al nivell de generositat de mides d’alguns quadres Trek que recorden el tòpic que abans explicàvem, la Sypanse te una geometria situada just al bell mig, en el punt equidistant entre l’esportivitat i la confortabilitat de marxa. Amb una distància entre eixos suficient per ser una bici tan ràpida pujant i baixant com qualsevol altra de les que usen els equips UCI ProTour, el que diferencia a la Cannondale és la distància entre la forquilla i la potència del manillar. Un centímetre i mig de més és una posició de conducció més fiable als revolts, menys forçada muscularment i més confortable amb l’ús pels que no som ‘pros’ ni aspirem a fer el Tour.
Tot plegat fan de la Cannondale una màquina extraordinàriament fàcil de portar, ràpida en tots els terrenys i senzilla d’adaptar-s’hi. Vam tenir l’ocasió de comprovar-ho en un cap de setmana de ports d’Andorra. Abans de portar un quilòmetre damunt la bici ja estàvem pujant les rampes del 8% de la Comella, i una hora després baixàvem a tota metxa per la costeruda i boteruda carretera dels llacs d’Engolasters. Cap ensurt, cap maniobra arriscada. Poses la bici al revolt i ella segueix la traçada sense immutar-se. I si cal corregir, un gest a l’estret manillar i suaument retroba el camí.
Pujades i pujades
Les llargues ascensions al Port de Cabús i a Arcalís tampoc no van presentar més inconvenient que el de fer treballar cames i pulmons. Les 28 dents del pinyó gros de l’Sram Red t’ajuden a pujar per tot sense deixar-hi l’ànima, i la seva combinació amb la geometria fa que els angles morts de pedalada minvin gairebé fins desaparèixer. Resultat: com si l’haguéssim portat sempre. No vaig enyorar la meva ‘triple’.
Si l’Sram Red és un grup compacte gairebé perfecte pel que respecta a la transmissió, no ens acaba d’agradar la frenada. Les manetes tenen un disseny al qual costa trobar-hi el tacte si s’activen amb les mans als escaladors. I aquests, tanmateix, tenen una ergonomia peculiar; massa peculiar pel nostre gust.
Però les llandes Mavic Ksyrium élite, el comodíssim selló Fi’zik i l’eficaç i ben dissenyat manillar FSA (estret però un dels millors que he provat mai a l’hora d’agafar-s’hi, que és el que compta), fan que aquesta americana adquireixi un glamour italià que la fan desitjable per a molts ciclistes i envejada per moltes marques clàssiques d’aquell país.
A Cannondale la seva llarga experiència italiana els ha anat d’allò més bé. Com a bons americans que són han fet una bici còmode i fàcil de fer córrer, però enamorats d’italià com estan, han construït una màquina esportiva, ràpida i a l’alçada de qualsevol guanyador del Giro...i del Tour?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada