Ahir el company Miquel Roca ens avançava un tast de l’estafa que suposa que algunes grans ciutats de Catalunya, començant per Barcelona, apostin per la Vuelta a España quan la Volta a Catalunya està agonitzant per falta de recursos. Roca va tocar el crostó de l’Ajuntament a Barcelona, que es va doblegar a Alberto Fernández Díaz, l’home (sí, és ell) que encara es pensa que la Vuelta espanyola és tan o més important que el Tour de França, l’únic esdeveniment ciclista que pot rendibilitzar mediàticament una gran inversió econòmica.
Més enllà del Tour, doncs, qualsevol altra ajuda que es faci a una cursa ciclista ha d’anar lligada a la vocació intrínseca d’amor per aquest esport o, quan parlem de la nostra Volta, de la voluntat de fer país, Barcelona, Tarragona i Girona, amb diversos graus i dins les seves possibilitats, han estat al costat de la Volta aquets últims anys. I Lleida? Demà les seves autoritats sortiran cofoies a la sortida de la vuitena etapa de la Vuelta a España després d’haver invertit una quantitat que desconec. Però això no seria especialment criticable –tothom fa el que vol amb els seus diners–si no fos per l’actitud que ha tingut Lleida aquets últims anys amb la Volta a Catalunya. S’ha negat en rodó a rebre una sortida o una arribada de la prova, fins i tot en la històrica edició dl centenari. Ep, i això que parlem d’un alcalde, Àngel Ros, que presumptament és el gran representant de l’ala catalanista del PSC. Si el ciclisme és una metàfora de la seva política de promoció de l’esport i la ciutat això explica que la deriva d’aquest partit sigui catastròfica. A Lleida, de fet, tampoc van ser capaços de salvar la seva pròpia volta, una prova que tenia un prestigi internacional indiscutible i que es va deixar de fer el 2008 després d’una victòria d’un dels millors ciclistes holandesos de l’actualitat.
En una època en què les agressions al país vénen de tots els sectors, començant per l’econòmic i acabant pel simbòlic, la deixadesa dels polítics i fins i tot la seva voluntat manifesta de pujar al carro dels vencedors –que no serem pas nosaltres, lògicament–fa que anem perdent a poc a poc la nostra essència. Tant costa a Catalunya prioritzar la Volta, la segona més antiga d’Europa, per sobre de la Vuelta a España, una cursa que té assegurat el seu futur a curt, mitjà i llarg termini? El 2015, fins i tot, ja s’ha anunciat que hi haurà cinc etapes a Holanda!
La presència de la Vuelta aquests dos últims anys, coincidint amb el govern del PP a La Moncloa, a Catalunya, el País Basc i Navarra no és innocent. És un petit instrument per marcar territori o paquet, si usem l’argot carpetovetònic. La Vuelta, més enllà del seu impacte esportiu, s’utilitza des de fa temps amb finalitats polítiques. Només cal veure el recorregut d’aquest any. Els últims que hauríem de caure en aquesta trampa som nosaltres que, per no tenir, no tenim ni el futur de la nostra llengua assegurat.
La resistència pacífica, en aquets casos, té camins a recórrer, encara que siguin simbòlics. Des de Girona podem dir, per exemple, que Espanya, en forma de Vuelta, no ens ha trepitjat mai. I que duri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada