Camí de l'infern del Nord

No és que tinguem vocació de consultori, però el comentari que va penjar l’Oriol, i que potser ha passat desapercebut per a molts lectors de El Tourmalet, pot ser d’interès general, per això el reproduïm.
A l’Oriol, que no se’n refia de portar bicicletes als avions, li agradaria assistir com a espectador a la Paris-Roubaix, però no troba cap mena d’informació, explicació i recomanació de com anar-hi.

Anar a veure la París-Roubaix des de Barcelona, és molt fàcil. La cursa es corre enguany el dia 123 d’abril, en plena Setmana Santa, per això se’n diu també 'La Pascale'.
Comença a 85 quilòmetres al nord de París, a la ciutat de Compiègne i acaba al velòdrom de Roubaix. El més senzill és volar amb Ryanair fins a Beauvais (l’aeroport de París per a aquesta companyia), que és a 60 quilòmetres de la sortida per autopista i a uns 80 de la capital. Allà es pot llogar un cotxe i anar seguint la cursa. El plànol de la competició es pot trobar a www.letour.fr buscant la Roubaix a la part baixa de la pàgina, on diu 'Épreuves cyclistes'.
També es pot volar a Charleroi (Ryanair Brussel•les) i anar, amb cotxe de lloguer, si us voleu moure fins a Roubaix, que és a 122 quilòmetres per autopista.
Nosaltres recomanem la primera opció. Els vols són molt barats i n’hi ha tres cada dia.
Pel que fa a portar les bicis a l’avió, hi ha de tot. Ibèria ens va tractar la bici com si fos un farcell de fems, Ryanair i Air Europa la van tractar amb la cura necessària. El que cal mirar és que no us cobrin més per portar la bici que per viatjar vosaltres (cas de Ryanair). recomanem busca packs que incloguin transport il•limitat de paquets.
I passeu-ho bé a l’infern del nord.

Miqui Bort, guanya la Copa Catalana de ciclocross

L’any passat va començar a córrer ciclocross per passar l’estona. Ell en deia ‘passar-se a la cara fosca’ en referència a l’escàs ressò que te aquesta especialitat hivernal. Malgrat això va sorprendre la majoria de corredors més experts i va estar a punt de pujar al podi final a la Copa Catalana de l’especialitat. Als campionats d’Espanya, on hi va anar per lliure i gràcies al suport del seu amic i mestre José Antonio Hermida, va quedar més ben classificat que el representant oficial de la Federació Catalana.
Enguany en Miqui Bort (esports Iris de Puigcerdà) s’ho ha agafat seriosament. Ha buscat temps per a entrenar, ha posat ben a punt la seva Specialized i ha anat a totes les curses de la temporada. Com no podia ser d’una altra manera, en Miqui ha guanyat àmpliament la Copa Catalana de Ciclocross a la seva categoria Màster 30. I als campionats d’Espanya ha quedat en cinquena posició.
Ara ja no sorprèn, ara tots els rivals el temen. Enhorabona Miqui!

Clàssiques per a cicloturistes, emocions de ‘pro’

No cal tenir mentalitat ultracompetitiva (aquí no en som partidaris), tampoc cal mobilitzar amics i familiars ni buscar patrocinadors ni disposar d’un pressupost elevat. Això si, cal viure intensament el ciclisme, emocionar-se amb l’èpica de l’esport, desitjar sensacions que recordareu per anys que passin. Per això un dia voldreu anar a córrer una de les grans clàssiques europees. I quan hi aneu la vostra percepció del ciclisme canviarà per sempre.
Per les estretes carreteres d’Europa, elsls cicloturistes també podem emocionar-nos com Tom Boonen, Stijn Devolder, Oscar Freire o Joan Antoni Flecha.
La primera del calendari és la Ronde Van Vlanderen (Volta a Flandes), dia 4 d’abril. Hi ha tres recorreguts: 256 kms, igual que els pros, entre la Grande Place de Bruges (una de les més maques d’Europa) i Ninove. El segon recorregut te 150 kms i comença i acaba a Ninove. Us estalvieu les llargues rectes a tocar de l’Atlàntic i les ratxes de vent de cara, però de murs no us en estalvieu ni un. El tercer recorregut te 75 kms i puja set murs. L’arribada és la mateixa per a tothom. Ja podeu inscriure-us al web que us hem enllaçat, però no patiu que hi ha lloc per a tothom, car la prova no és competitiva, no hi ha classificacions i, qui vol la medalla, l’ha de pagar a part (la inscripció és molt barata). L’any passat eren 17.000 ciclistes.
I a l’endemà, a veure els professionals. Ells van més de pressa, és clar, però les emocions són les mateixes, us ho assegurem. Comproveu per vosaltres mateixos l'emoció de la RvV per a cicloturistes en aquest vídeo.
Per anar a Flandes podeu volar amb Ryanair de Girona a Charleroi o amb Vueling de Barcelona a Brussel•les. A prop de Ninove hi ha força hotels, però convé reservar abans. Si sou dels que us ofegueu amb la logística, us recomanem visiteu el web de Giant Tours, estan preparant una anada en grup a la RvV.

Quinze dies després, el 18 d’abril, es corre la versió cicloturista de l’Amstel Gold Race, que no per ser una clàssica jove (és dels anys seixanta) és menys emocionant. Les estretes carreteres del Lindwurg, amb sortida i arribada a Maastrich i una breu incursió a Bèlgica són un escenari magnífic per una cursa sense llambordes, però amb uns murs que tomben i un final en pujada que us remata. Com a curiositat, tot i no ser una marxa competitiva ni tenir classificacions, els controls de pas són electrònics, i immediatament us envia un sms on diu el temps i el promig que porteu. Hi ha recorreguts de 65, 100, 125, 150, 200 i 250 quilòmetres. Això és ciclisme per a tothom. Atenció que fa ben poc Ryanair vola a Maastrich des de Girona. Una temptació.
El 30 de maig és el torn de la Lieja - Bastogne - Lieja, amb tres recorreguts també de 67 -137 -237 quilòmetres, la cursa més antiga de la història del ciclisme. Murs, pluja, vent i una satisfacció fora de mida que reuneix a 15 mil ciclistes en una organització de Golazo Sports.
Enguany no hi ha París – Roubaix per a cicloturistes, és bianual, però si que hi ha la Milan - Saremo. La versió cicloturista de la classicissima es corre el dia 7 de juny amb 297 quilòmetres de recorregut i el famós Poggio al final. Tot com a la cursa dels pros. A Milà hi podeu volar amb moltes companyies, i l’organització posa un bus per tornar-vos des de l’arribada a la sortida, sempre que acabeu abans de dos quarts de vuit de la tarda!
Les emocions dels professionals també les podem sentir els cicloturistes.

L’arbre caigut

L’endemà de la tempesta anaven en bicicleta per un camí boscà de pins enormes i antics que tot just deixaven passar els tímids raigs de sol. La ventada havia deixat l’atmosfera clara i neta, però dins el bosc feia fred, per això els dos amics pedalaven amb energia. Després d’un revolt, però, un gran pi jeia damunt del camí, barrant completament el pas i obligant els dos ciclistes a frenar bruscament.
-Deu haver estat el vent. L’ha arrencat d’arrel.
Van deixar llurs màquines recolzades al talús i es van atansar fins on la soca, vella i vençuda, havia estat arrencada de la terra pel vent que havia bufat amb força tot el dia anterior. Des d’allà, en perspectiva, l’immens arbre semblava un edifici en runes. Hi havia escampades per tot com si es tractés de l’ona expansiva d’una terrible explosió de gas.
-Devia fer ben bé quatre metres.
-Quants anys deuen haver calgut perquè arribés a tenir aquestes dimensions?
-Segles potser.
-I acabar així, en una nit de vent.
-Va ser el seu moment, com li passa a qualsevol ésser viu i com ens passarà a nosaltres també.

Van restar una estona muts, contemplant aquell autèntic elefant del bosc abatut per l’infortuni. Que ho podien fer ells dos? Res probablement, però la imatge d’un arbre antic però encara viu i productiu caigut en mig d’un camí, humiliat davant els altres que havien resistit una tempesta com tantes altres, era una escena tràgica.
-Em sento molt fatigat avui. Crec que no ha estat una bona idea sortir amb bici per la muntanya.
-Si vols baixem fins el poble a prendre una cervesa. Jo també en tinc prou per avui.
Es van posar un a cada banda del tronc gruixut de l’arbre caigut i van passar les bicis d’un costat a l’altre. Després, sense dir-se res, van buscar el camí que baixés més directament al poble i es van deturar davant del casinet. Van deixar les màquines recolzades a la paret i van entrar.
-Dues cerveses, sisplau.
Van beure estintolats contra la barra i en silenci, amb la mirada clavada al fons ros dels seus gots i amb els pensaments encara en aquell vell arbre derrotat per una simple tempesta com n’hi havia tantes en aquella època. Al cap de pocs minuts un dels dos va pagar i van sortir del bar.
Descansant contra mur del casinet només hi havia una bicicleta.
-No, avui no era un bon dia per sortir amb bicicleta per la muntanya.

Bloc del dia

El 3cat24 vol destacar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Si vols recomanar-nos un o ensenyar-nos el teu, escriu-nos a 3cat24@tv3.cat.

El BLOC DEL DIA ÉS:



Tourmalet
per Rafael Vallbona
23/01/2009 // Una llarga però gratificant ascensió als estanys de la Pera
Als peus del pic de Perafita, (2.752 m), els estanys de la Pera (2.335 m) són una de les zones lacustres més espectacularment belles dels Pirineus Orientals. Si bé durant l'estiu la seva visita s'ha convertit en una mena de processó de cotxes tothora....

Gràcies a tots els que llegiu i seguiu Tourmalet. Aquest modest reconeixement és vostre.

Una llarga però gratificant ascensió als estanys de la Pera

Als peus del pic de Perafita, (2.752 m.), els estanys de la Pera (2.335m.) són una de les zones lacustre més espectacularment belles dels Pirineus Orientals. Si bé durant l’estiu la seva visita s’ha convertit en una mena de processó de cotxes tothora, traient-li absolutament tota la gràcia, quan al glaç i la neu fan desaparèixer la superfície líquida, l’ascensió als estanys pren una dimensió que, sense resultar en absolut perillosa, dona un punt d’aventura en alta muntanya a la sortida.
En un any de neu abundant com aquest, pujar amb esquís als estanys de la Pera és trobar-se amb tota l’exultant riquesa de recursos naturals dels Pirineus concentrada en a penes unes hectàrees. Hi ha de tot: boscos espessos, altiplans assolellats, refugis lliures, rierols glaçats amb les aigües que corren per sota o prats convertits en mantells impol•luts.
L’ascensió es pot fer des de dos punts, o bé des de l’estació de Lles, a la zona coneguda com a Cap de Rec (1.983m.), on hi ha un refugi propietat del Club Muntanyenc de Sant Cugat on s’hi menja francament bé, o des de la d’Arànser (1.850m.), on també menjareu la mar de bé al restaurant el Fornell. Nosaltres us proposem que pugeu per Lles i baixeu per Arànser, fet que us obligarà a tenir un cotxe a cada aparcament, o bé algú que us faci de xofer, és clar.
La ruta comença agafant l’autopista, un camí ample i sense dificultats que puja durant 2kms. fins el Pla de la Molina (2.100m.), des d’on tindreu unes vistes úniques del Cadí, la Tossa Plana de Lles i fins el Mirador del Pla de Llet, a Arànser. A partir d’aquí el camí planeja fins al refugi lliure del Pradell (4kms.) i després fins la zona d’esbarjo de les Pollineres (8kms.). Just quan veieu les taules de pedra i el petit refugi lliure al capdavall d’un revolt en baixada, trobareu un camí a la dreta que us portarà directament als estanys. Hi ha un sol indicador. Són 3 kms. de pujada amb una neu abundant però no en gaires bones condicions. Cal vigilar les congestes que hi ha als revolts. A banda d’això la pujada per dins del bosc és d’allò més esperonadora.

Just cent metres abans d’arribar als estanys deixareu un camí a la dreta i seguireu pràcticament recte. Ja veureu l’enorme esplanada lacustre, a l’estiu un mirall d’aigua, i ara blanca i silent com el mateix pic de Perafita que la protegeix i on s’acumulen uns tous de neu que cal tenir en compte (11kms.). Travesseu els estanys i busqueu el peu mateix de la muntanya per l’altre costat i, descrivint una gran volta, pujar còmodament fins dalt el refugi, generalment tancat. La vista del Baridà, amb el mur del Cadí al fons, val la pena el darrer esforç, potser el més dur del dia.
El descens no te més perill que el de vigilar durant els tres primers quilòmetres l’estat irregular de la neu, tot i que el pendís és molt suau. Tant us podeu enfrontar a zones ben toves com, de sobte, agafar trams glaçats que us faran lliscar ben de pressa. Un cop arribats a la cruïlla de les Pollineres (14kms.), seguiu baixant fins el berenador. Des d’allà us queda una darrera i molt còmoda pujada fins el coll del pas de la Pera (2.150m., 17kms.). A partir d’aquí si que tot es posa de cara. Són 3’5 kms. de descens força ràpid (ull viu si esteu cansats) que us portaran a l’estació d’Arànser passant abans pel refugi de Prat Miró, un indret solà molt apte per a fer un pic-nic abans d’acabar la ruta (hi ha taules i bancs de pedra) i fer les darreres fotos de la jornada. No us deixéssiu pas la càmera en aquesta sortida.
Dificultat. Alta. Distància. 19’5 kms (anada per Lles i tornada per Arànser). Temps: 4h Desnivell.525 metres.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

La BVB 09 ha estat un èxit

Els ciclistes / blocaires han demostrat la força de les xarxes socials que es generen a través d'Internet. La cita es va fer a través de post i comentaris als blocs, i la Mariona i en Miquel 'van Krujem' en van ser els impulsors. Ningú no sabia que passaria aquest diumenge, a les 10 del matí a l'estació de Sant Andreu Arenal.
I el que ha passat és que una trentena de ciclistes hem anat apareixent poc a poc pels carrers adjacents, de dins l'estació i d'altres s'han afegit al llarg de la ruta. A estones feia impressió veure en perspectiva el pilot de mil colors rodar amb un pedalar alegre, però gens ofegador, per les carreteres del Vallès i el Maresme.
Ha estat una primera experiència que ningú no dubta a repetir. Hi ha hagut descobriments, sorpreses, primers contactes, amistats que es retroben...una mica de tot i, en general, tot amarat d'un ambient extraordinari. Cadascú al seu ritme i segons les seves possibilitats.
Així, i gràcies també al dia que ha acompanyat i a que no hi ha hagut cap ensurt ni problema greu tret d'una punxada i una cadena que ha petat, la BVB 09 (Barcelona, Vallgorguina, Barcelona), ha estat un èxit en tots els aspectes.
Tots en sou convidats a les properes cites. Aquí no es limita la presència de ningú. Només és qüestió d'estar atents a la xarxa, al Tourmalet, per exemple.