24/1/09

L’arbre caigut


L’endemà de la tempesta anaven en bicicleta per un camí boscà de pins enormes i antics que tot just deixaven passar els tímids raigs de sol. La ventada havia deixat l’atmosfera clara i neta, però dins el bosc feia fred, per això els dos amics pedalaven amb energia. Després d’un revolt, però, un gran pi jeia damunt del camí, barrant completament el pas i obligant els dos ciclistes a frenar bruscament.
-Deu haver estat el vent. L’ha arrencat d’arrel.
Van deixar llurs màquines recolzades al talús i es van atansar fins on la soca, vella i vençuda, havia estat arrencada de la terra pel vent que havia bufat amb força tot el dia anterior. Des d’allà, en perspectiva, l’immens arbre semblava un edifici en runes. Hi havia escampades per tot com si es tractés de l’ona expansiva d’una terrible explosió de gas.
-Devia fer ben bé quatre metres.
-Quants anys deuen haver calgut perquè arribés a tenir aquestes dimensions?
-Segles potser.
-I acabar així, en una nit de vent.
-Va ser el seu moment, com li passa a qualsevol ésser viu i com ens passarà a nosaltres també.

Van restar una estona muts, contemplant aquell autèntic elefant del bosc abatut per l’infortuni. Que ho podien fer ells dos? Res probablement, però la imatge d’un arbre antic però encara viu i productiu caigut en mig d’un camí, humiliat davant els altres que havien resistit una tempesta com tantes altres, era una escena tràgica.
-Em sento molt fatigat avui. Crec que no ha estat una bona idea sortir amb bici per la muntanya.
-Si vols baixem fins el poble a prendre una cervesa. Jo també en tinc prou per avui.
Es van posar un a cada banda del tronc gruixut de l’arbre caigut i van passar les bicis d’un costat a l’altre. Després, sense dir-se res, van buscar el camí que baixés més directament al poble i es van deturar davant del casinet. Van deixar les màquines recolzades a la paret i van entrar.
-Dues cerveses, sisplau.
Van beure estintolats contra la barra i en silenci, amb la mirada clavada al fons ros dels seus gots i amb els pensaments encara en aquell vell arbre derrotat per una simple tempesta com n’hi havia tantes en aquella època. Al cap de pocs minuts un dels dos va pagar i van sortir del bar.
Descansant contra mur del casinet només hi havia una bicicleta.
-No, avui no era un bon dia per sortir amb bicicleta per la muntanya.

2 comentaris:

Routier67 ha dit...

Vaya. Que mala suerte. Animo!!!

Nuria ha dit...

Es precioso como relato y un poco triste. La naturaleza esta enfadada, eso seguro, pero aun nos quedan bosques para pasear.