Records d’infantesa

La Volta recorre les ‘meves carreteres’. La darrera etapa de la Volta a Catalunya ha pujat alguns dels colls de la serralada litoral que separa el Vallès del Maresme. Per la història del ciclisme no són res, a penes tatxes innocents, però per mi Can Bordoi o el Collet són l’escenari natural de molts dels quilòmetres que faig al llarg de la temporada. Mort de fred o ofegat per la xafogor, valent i decidit o cansat i patint, aquestes són les carreteres del meu imaginari ciclista; per això m’ha fet il·lusió anar a trobar la cursa a peu de ruta, donant ànims als corredors i meravellant-me de la facilitat amb que pugen les rampes que, no per més conegudes, em són més fàcils.
De nen mai no em perdia una cursa ciclista a tocar de casa. La d’hores que havia passat al voral de la carretera esperant el pas emocionant i carregat de petits obsequis de la caravana publicitària, primer, i el ràpid i fugisser dels ciclistes i els cotxes dels equips una bona estona després.
En tots aquests anys el ciclisme ha canviat tant com jo, i cap dels dos no sempre per a bé, però mentre la il·lusió per veure passar la llarga filera de mil colors resti intacte al cor d’algú i el faci sentir de nou un nen, el ciclisme tindrà raó de ser per si mateix, perquè el món sàpiga que hi ha una forma romàntica d’entendre la vida.
Aquests dies, mentre una colla d’esportistes lluitaven per superar les dificultats de la carretera i, al seu pedalar, moltes persones glatien emocionades amb l’èpica humil del ciclisme, les declaracions de Bjarne Riis i Eric Zabel, el judici a Floid Landis i les acusacions mútues i creuades sobre la conveniència o no d’esbombar tota la porqueria que hi ha al voltant del dopatge, han entelat el ressò que la Volta ciclista a Catalunya es mereix. Llàstima, l’excel·lent feina de l’organització (vegeu ‘El cor de la Volta’ d’aquest bloc), la passió de corredors i afeccionats i, sobretot, l’esperit noble d’aquest antic i bell esport, no es mereixen això.
Riis, Zabel, Landis i tants que han fet de la ingesta de substàncies dopants la manera de convertir-se en falsos herois de la bicicleta potser no van ser mai canalla al voral d’una carretera esperant que passés la cursa pel seu poble. Si haguessin viscut aquesta emoció mai no haurien acceptat guanyar fent trampes; als nens els dol molt que els enganyin.
Jo em sento molt estafat per ells, però la il·lusió per l’èpica del ciclisme no la perdo. Per què, que en queda de la vida sense romanticisme? Que en queda de la meva infantesa sense la Volta?

El cor de la Volta

Una volta ciclista és un crustaci. L’exquisit és a l’interior, preuat, lleu i fràgil, i per això necessita revestir-se d’una carcassa exterior que li fa d’esquelet i que protegeix el cor i l’ànima de l’ésser viu. Amb 87 edicions, la Volta a Catalunya (http://voltacatalunya.com) és un adult que, des de dilluns, recorre la geografia del país. Com Joseph Conrad, però menys tràgic, El Tourmalet ha viatjat al cor de la Volta per viure una etapa des de dins i veure com funciona l’esquelet que organitza la cursa i garanteix el bon fer del seu interior més preuat i delicat: els corredors.
Des de primera hora del matí Tàrrega és un bullidor. Al trànsit quotidià de la vila s’hi afegeix avui la caravana de la Volta i tota la seva impedimenta, que ocupen la plaça del Carme, on Coca cola ha muntat el parc tancat pel control de firmes, i un tram de l’antiga carretera nacional, on hi ha la sortida. Els badocs i la canalla donen color a la festa fent fotos, demanant gorres i samarretes o, simplement mirant els autobusos dels equips.
Sembla mentida però, per l’enorme que és el desplegament d’una cursa UCI Pro Tour com aquesta, el nucli dur de l’organització no és gens macrocefàlic. En Rubèn Peris, el director general de la competició i gràcies la invitació del qual hem pogut assistir com a convidats a l’etapa reina Tàrrega – Arinsal distribueix la feina a la seva gent amb la placidesa de qui porta molts anys movent aquesta mena d’arsenals de persones i material. Te temps per xerrar amb tothom, per fer atendre els convidats i per supervisar que tot rutlli. I tot va com un rellotge. A les onze en punt s’obre el control de firmes. Metres els primers corredors van passant l’Arcadi Alibés, locutor de sortides i arribades, va explicant qui és qui. El públic mala per fotografiar-se amb els més populars (Sevilla, Mancebo, Samuel Sánchez, el català Florencio), però l’autèntica estrella mediàtica és el periodista de TV 3, que és de llarg el personatge més sol·licitat pel públic. En un racó de la zona reservada per convidats, fan tertúlia matinal Carles de Andrés (TVE), Juan Porcar (RPM, organitzadors de la Volta, l’ex pilot Carles Mas, Perico Delgado i uns quants vip’s més.
Sembla que res no es mogui, que no h hagi pressa per res, però a les dotze menys deu tothom és als seus llocs. Els corredors sota la pancarta, els convidats als cotxes que ens portaran a través de l’interior de la cursa (uns Skoda força trasto per cert), i els Mossos d’Esquadra, 90 motoristes, agents a peu, furgonetes i el cotxe de l’intendent, als seus llocs. No hi ha camí n cruïlla on no hi hagi policia. En un moment en què, per electoralisme, es qüestiona la seva eficàcia, des d’aquí volem defensar i agrair la ingent tasca de la policia de Catalunya en esdeveniments com aquest.
La vida a l’interior de la caravana és absolutament vertiginosa. El xofer que ens porta és en Josep Florencio, germà del corredor i ex corredor també ell. Viatgem amb l’amic i company de fatigues ciclistes Llorenç Pros i l’ex secretari de l’esport de la Generalitat, Pere Sust. Amb maniobres precises i agosarades, però actuant sempre amb enorme cura i amb l’autorització dels comissaris de la cursa, l’amable Josep condueix amb destresa, finor, rapidesa quan cal, i una lentitud inquietant quan és precís, a través de la caravana de cotxes dels equips. Llavors aprofita per saludar a amics (com el seu vei, l’ex ciclista i director del Geroldsteiner Raymond Dietsen) mentre avança cotxes per carreteretes de tres pams d’ample que, ho confesso, en algun moment m’encongeixen el cor. També aprofita per comentar-nos anècdotes de la Volta, per suggerir-nos llocs on aturar-nos. I dins de tots els cotxes, ràdio Volta informa puntualment de tot el que passa.
-Euskaltel, als escapats.
-Cofidis, al grup.
-Els dorsals 3, 79 i 208 porten una diferència de 7’55 al grup.
Els encarregats de transmetre la informació als interessats viatgen amb els cotxes dels directors. Ells són els primer en veure quan un corredor demana ajuda o quan algun te un problema.
Però per moure’t dins la cursa cal actuar amb rapidesa i saber tothora que passa per reaccionar amb agilitat. Avançar els ciclistes és més complicat i requereix un respecte enorme. Ningú millor que un ex corredor per saber quan es pot avançar el grup, quan es tancaran en un revolt i caldrà frenar (l’entrada a Andorra és tot a l’estona així), saber si hi ha temps de moure’s entre els escapats i el grup, pensar el millor lloc on aturar-se per veure’ls passar, i saber com i quan els podrem tornar a avançar sense risc. En Josep en sap un niu d’això, i no us penseu que s’hi guanya la vida, però. Ell te una botiga de bicis al seu poble, Mont-roig del Camp (http://www.esportsflorencio.com/), i col·laborar amb la Volta ho fa de manera voluntària, com desenes i desenes de persones que ajuden a que la gran cursa catalana sigui un èxit internacional i una de les millors del món, per això és a l’Uci Pro Tour. Vagi des d’aquí un homenatge de reconeixement per ell i la resta de voluntaris.
Arribem a Arinsal amb el temps de veure la gran ascensió d’Òscar Sevilla, que a la fi serà el guanyador de l’etapa després de superar sis colls i més de 200 quilòmetres. Viure la intensitat frenètica d’una volta és una experiència intensa i impressionant. Tot passa molt depressa, tot sembla molt voluble, però tot funciona amb una precisió inaudita. Tothom sap el que ha de fer, com ho ha de fer i quan ho pot fer. La responsabilitat de cadascuna de les persones que conformen la cursa, des dels corredors fins els xofers passant pels mecànics, massatgistes, policies, muntadors de arribades, protocol...i no acabaríem mai, és la clau que fa que tot rodi com una màquina perfectament engreixada, com la més lleugera i sofisticada de les bicicletes que aquests dies recorren les comarques del país. El cor de la Volta batega a 190 pulsacions, com si pedalés. Però, al contrari dels corredors, aquí no s’hi valen defalliments.

Primavera ciclista a la Garrotxa

La millor marxa del calendari català fa deu anys
En deu edicions, amb la que es va córrer diumenge, la Marxa Cicloturista Terra de Remences (http://www.terraderemences.com/) s’ha consolidat com la prova de referència en el calendari català de cicloturisme.
Quan el paisatge és exuberant, el recorregut variat, selectiu i a gust de tothom, l’organització brillant i el dia radiant, no hi ha cap excusa, per rampes o defalliments que hom tingui, per no dir que s’ha viscut un dia de ciclisme dels que triguen a oblidar-se. Els mals moments passen ràpid, els bons els desem a la memòria.
Amb gairebé 2.500 inscrits i la col·laboració entusiasta i voluntària de tota la Vall d’en Bas, el club ciclista de la vila pot estar content del que està fent, i la resposta dels participants el seu gran orgull. S’estigui molt en forma o es vagi més just, la Terra de Remences és una cita que ningú no es vol perdre, perquè hi ha emocions ciclistes per a tothom. I tot en un entorn bellíssim i amb un índex de seguretat que augmenten les ganes i la il·lusió per pujar cada primavera a la Garrotxa.
Potser de cara a l’any vinent, i vist l’augment del nombre d’inscrits, els organitzadors hauran de plantejar-se fer dues sortides (llarga i curta), separades mitja hora per evitar l’estressant allau de ciclistes als embuts de les rotondes i l’entrada a Olot, i disminuir el perill de caigudes, frenades brusques i piles.
Respecte de l’itinerari, l’actual es pot consolidar, posar Bracons primer disminueix el perill de caigudes per cansament al final. Dels altres colls, Cannes i Capsacosta, la bellesa de l’entorn son benzina extra per les cames dels ciclistes. Sobre la resta, incloses les cabines de WC per a noies als avituallaments, superb. Com els pagesos remences de l’edat mitjana, estem adscrits a una terra, aquesta terra garrotxina, i ja no ens podem deslliurar d’aquest domini.
La Federació Catalana de Ciclisme ha de prendre la Terra de Remences com a model a seguir i establir uns criteris mínims d’organització per a la resta de competicions del calendari. És intolerable que hi hagi marxes que puntuen, i per les que el participant paga el mateix que a la de la Vall d’en Bas, on els itineraris ratllen la temeritat, la seguretat policial és inexistent i els organitzadors tracten els participants com una nosa.

Amics i lectors
Enlloc com a Terra de Remences trobo tants amics i lectors. És d’una enorme il·lusió per a mi haver conegut una parella de Banyoles que aquest estiu recorreran les Dolomites després d’haver llegit el meu llibre ‘Volta a les Dolomites’ (Cossetània). Sense vosaltres, lectors, escriure no te cap sentit. Vull dir que escric perquè vosaltres em llegiu; o sigui que gràcies i molta sort a les carreteres.
No cal dir que retrobar-me un cop més amb el gran grup de l’Esport Ciclista Sant Andreu (http://www.ecsantandreu.com/), en especial amb l’agradable Josep Maria Sales, i amb la gent que em vaig trobar al cim de l’Stelvio, és ja de per si un bon motiu per citar-nos a la Vall d’en Bas.
Ara, les marxes i les voltes en bicicleta serien més avorrides i sense sentit si no fos per la impagable companyia i amistat dels meus col·legues del C.C. Routier de Premià (http://cc-routier.blogspot.com/index.html) i d’amics preuats com en Llorenç Pros o l’Anton Català. Rodar amb ells també ajuda a pujar colls.

Una vida pujant colls

Des del Marie Blanque pirinenc, mític per la Quebrantahuesos, fins a l’impressionant Tizi’n’Tichka a l’Atles (també et sortien dels revolts els nens venent-te pedres?), de la ruta per la vall de Leh, a la India budista (el petit Tíbet li diuen) al Pordoi coronat pel monument a Fausto Coppi, en Frederic Ràfols ha pujat un munt de colls al llarg de mes de trenta anys de pràctica ciclista. Ara s’ha decidit a fer-nos co-partíceps d’aquest projecte vital i enormement romàntic a través de les pàgines del llibre ‘En bicicleta por los puertos’, que ha editat el segell El cep i la nansa, de Vilanova i la Geltrú (http://www.elcepilanansa.com/).
Vaig conèixer en Frederic el dia de Sant Jordi. Em va venir a buscar a la parada de Proa Espais on jo firmava i em va regalar un exemplar del seu bell llibre. Vam estar una estona xerrant de ciclisme, és clar. En la seva modèstia no es va atrevir a explicar-me amb massa detalls els seus anys a la carretera; però us asseguro que la lectura d’aquest volum, que és el relat d’una vida pujant colls, us donarà una bis important de l’enorme dimensió humana d’en Ràfols. Vull dir que hi ha moltes raons per convertir en llibre una experiència, i la raó d’en Frederic és la generositat, la idea de compartir l’experiència amb altres ciclistes.
Prescindint de les habituals convencions literàries (i això no vol dir que no estigui ben escrit, al contrari, no es fa gens pesat ni pretensiós), l’autor desgrana en poc més de tres centes pàgines una imprescindible i ben exposada informació sobre colls de muntanya de mig món, però sobretot el que transmet és la passió i l’enorme il·lusió que se sent quan es puja qualsevol coll en bici, per modest que sigui. És clar que és una il·lusió que només coneixem els afeccionats, però ull viu, que de la lectura d’aquest treball sorgirà més d’un nou cicloturista.
Tots els que ens agrada donar pedals sense cap més intenció que la de superar-nos a nosaltres mateixos i sentir-nos vius gràcies a aqeusta peculiar manera d’entendre la vida que és anar en bicicleta, estem d’enhorabona; ja tenim un argument més per covar la nostra passió.


En bicicleta por los puertos.- Frederic Ràfols
Ed. El cep i la nansa

El señor de los adoquines

Johan Musseuw, amo de las clásicas del norte

Montar en bicicleta da tiempo para pensar. Se piensa en lo que se ha vivido y en lo que se ha de vivir aún como metáfora de lo pedaleado y lo que queda por sufrir. Eso mientras se ruede por asfalto y a paso de aficionado, claro. Si la bici va rebotando sobre la cresta de quebrados y resbaladizos adoquines, la situación no da para existencialismos. Lo conveniente es agarrar el manillar y dar pedales con todas las fuerzas posibles. Dicen los expertos que es la mejor manera de superar los tramos del terrorífico pavé de las carreteras rurales de Flandes y el norte de Francia sobre las que se disputan las carreras ciclistas más duras de la temporada, las que sólo tipos excepcionales son capaces de ganar.
Aquel domingo Johan Museeuw estaba más concentrado que nunca en dar pedales hasta el final, el auténtico final de su carrera, la despedida como ciclista en activo. A falta de siete kilómetros para terminar la París-Roubaix, apodada el Infierno del Norte por sus 51 kilómetros del pavé más cruel, el ciclista tenia en sus piernas la posibilidad de ganar por cuarta vez la carrera e igualar el récord histórico que consiguió Roger de Vlaeminck en 1972, 74, 75 y 77. Era el último tramo de adoquines de verdad, los últimos 1400 metros de dar botes en su larga carrera. Ese sector, llamado Hem, a penas tiene dificultad, incluso hay unas bandas laterales asfaltadas por donde es mucho más fácil rodar. Su bicicleta, diseñada especialmente por los ingenieros de Time para esta su última París Roubaix, rodaba como un tren en sus vías gracias a una distancia entre ejes aumentada y una rueda de mayor diámetro. Hasta que un vulgar pinchazo lo apeó del grupo de destacados.
Para uno de los jóvenes Cancellara, Hammond, Hoffman y Backstedt, a la postre el ganador, seria el triunfo. Johan Museeuw, el mito del ciclismo duro, de las clásicas del norte de Europa, de las carreras de más de 250 kilómetros, con muros hasta del 20 por ciento de pendiente, adoquines que machacan los riñones, frío, lluvia, viento e incluso barro, acababa de pasar de mito a leyenda por un simple pinchazo, una cosa que, hasta este domingo a eso de las cinco de la tarde, solo sucedía a los mortales.
En aquel momento el ciclista flamenco no se puso nervioso, ni dio prisas a los mecánicos de Mavic, que le cambiaron la rueda trasera todo lo rápido que pudieron conscientes del maldito minuto que estaban protagonizando. No. Apercibido de la realidad, aguardó calmado, montó tranquilamente y entró en meta de la mano de Peter van Petegem, vecino, rival y aspirante a la sucesión en el trono de rey del adoquín que hasta ese día era el suyo. En aquel instante Joham Musseuw tuvo tiempo para pensar en su pasado y en su futuro, como hacen los ciclistas aficionados. En aquel segundo fatídico, lejos de sentirse arruinado, vio como su mito se convertía en leyenda.
Como otros, Flandes es un país que no existe salvo en la historia, la mente y el corazón de los flamencos. Comparte a regañadientes estado con los valones de la región francófona vecina. Unos y otros insisten en decir que el único belga es el rey, y todos conformes y frustrados a la vez. Flandes solo existe al mundo el primer sábado de abril. Ese día media humanidad puede ver por la televisión la carrera que da fe de vida y estado al país: De Ronde van Vlanderen, Vuelta a Flandes en flamenco. Es una de las carreras más antiguas de la historia del ciclismo. En un siglo casi nada ha cambiado allí: carreteras rurales estrechas y mal asfaltadas, cubiertas de boñigas de vaca a veces, viento racheado del atlántico y una veintena de cuestas adoquinadas cortas pero violentas con pendientes que llegan al 23%. Este es el plan a lo largo de 257 kilómetros entre Brujas y Merbeke. Ese día todos los flamencos salen a la calle blandiendo la bandera nacional, el león negro sobre campo oro, y solo los mejores y más duros ciclistas están llamados a vencer. Los corredores locales, claro, son siempre los favoritos y los mejores sobre el resbaladizo piso del oeste del país. Son héroes cuyo nombre forja la leyenda de todos los tiempos: Buysse, Merckx, Plankaert, de Vlaeminck... Leones.
Si uno ha nacido en aquella bella tierra batida por el viento del norte, y no tiene la intención de pasarse la vida cultivando cereales o dando de comer a las vacas, puede escoger entre hacerse a la mar enrolándose en un carguero en el puerto de Ostende, uno de los mayores de Europa, o fijarse en los héroes del primer sábado de abril e intentar emularlos. Johan, hijo de Eddy, ciclista aficionado y mecánico de profesión, lo tuvo muy claro desde el primer día. Hoy, a sus treinta y ocho años, con el mejor palmarés de la historia en las llamadas clásicas, Johan Musseuw ha decidido colgar la bicicleta. El mito deviene leyenda, pero si alguien se merece el título de león es él.
Pero, aunque suene raro, poco le importa la fortuna y la gloria. Sigue viviendo en su pueblo natal, Gistel, cerca de Gante, y en una casa al lado del garaje paterno. Papa Eddy le acompaña en velomotor durante los fríos y lluviosos días de entrenamiento invernales y, tras su voz quebradiza esconde una personalidad tímida y poco dada a las vanidades habituales en los deportistas. Su padre es su modelo. A finales de los sesenta Eddy se hizo ciclista profesional, pero el equipo pagaba cuando pagaba y tenia dos bocas que alimentar. Lo dejó, claro. A pesar de esa frustración le compró una pequeña Bianchi a su hijo cuando él se lo pidió y, aunque jamás azuzó al pequeño Johan para que se dedicara a la bicicleta, tampoco se opuso. Y ahí comenzó todo.
Loa ciclistas del norte no nacen para la escalada. Tras los tiempos de aficionado y carrerillas de club, los primeros años de la carrera profesional de Museeuw se orientan hacia el sprint y la caza de puntos para las clasificaciones de la UCI. En 1990 el joven flamenco explotó en el Tour. Ganó la cuarta etapa, con final en Mont Saint Michel, y la última, en los Campos Eliseos. Ya nadie iba a olvidar su nombre. En 1992 fue campeón de Bélgica y, al año siguiente, el mito comenzó a andar. Aquella temporada fue la primera que lo dirigió su gran mentor, Patrick Lefévère. Eran los años del GB-MG con Ballerini, Cipollini y Tchmïl. Lefévère hizo de él un especialista en clásicas.
Aquella temporada ganó su primera Vuelta a Flandes y la París Tours. Al otro año ganó la Amstel Gold RACE, al siguiente volvió a ganar en Flandes y se alzó con la Copa del Mundo. En 1996 fue campeón de Bélgica y del Mundo además de ganar otra vez la Copa del Mundo y su primera París-Roubaix. Y la lista hubiera sido más larga si el mismo elemento que lo hizo rey no lo hubiera destronado de golpe. Durante la París-Roubaix de 1998, una semana después de ganar de nuevo en Flandes, Musseuw sufrió una dura caída en el sector de pavé del bosque d’Arenberg que a punto estuvo de retirarlo del ciclismo. Alguna prensa incluso habló de amputación de una pierna. Dolor, sangre, operaciones de rodilla y un largo y blanco silencio de hospital fueron su campo de batalla durante año y medio.
Pero los héroes no terminan sus días como los mortales. Johan volvió para ganar de nuevo en Roubaix alzando la pierna curada en señal de gracias a los médicos y de escarnio hacia ciertos periodistas que lo daban por acabado. Ese año ganó otra clásica, la Het Volk, por si quedaban dudas. Y si los héroes son tentados dos veces, Museeuw también. Un accidente de moto en 2001 pareció, este vez si, que lo iba a retirar definitivamente, aunque con tipos de esta madera... Su respuesta? Su tercera París-Roubaix en 2002 y dos clásicas más en 2003 antes de aquel domingo, del pinchazo vulgar en el último metro de pavé, de la conversión del mito en la leyenda del Señor de los Adoquines.

Publicat a La Vanguardia

Volta a la vall de Santa Magdalena

Amb bici pel parc de l’Alt Pirineu
Encaixada entre Andorra i el Pallars, la vall de Santa Magdalena és un dels indrets més bells i espectaculars de l’Alt Urgell, doncs en ben pocs quilòmetres es passa d’estar al peu del riu que dóna nom a la vall, en mig de boscos de pi, avet i bedoll, fins a colls des d’on es veuen unes magnífiques panoràmiques de la zona, que ben aviat passarà a formar part del nou parc natural de l’Alt Pirineu. Tot i que la ruta es fa en la seva totalitat per pistes fàcilment ciclables, el desnivell acumulat de pujada i la distància la fan recomanable per ciclistes amb experiència i entrenament
L’estació d’esquí nòrdic de Sant Joan de l’Erm, és on començarem la ruta. El refugi de la Basseta és confortable i te una cuina bona i abundant, que ofereix productes del país. Són veterans en la bicicleta de muntanya, doncs cada juliol s’hi celebra una de les proves clàssiques d’aquesta especialitat que acull participants d’arreu de Catalunya, Andorra i Aragó
La nostra ruta comença amb una suau baixada de set quilòmetres fins el riu, que creuarem (si baixa com enguany suqueu segur). Tres quilòmetres planers per la riba i trobem l’ermita de Santa Magdalena, modesta si la comparem amb les properes d’Ars o Asnurri, però una autèntica perla en el seu enclavament, envoltada de verd, al peu del riu i en una cruïlla de camins. En tornar desembocarem de nou a l’ermita pel de la dreta, però ara prenem el de l’esquerra segons venim. Una pista ample ens puja fins el pla de Bedet. passant per la font de Casals. La vista de la vall és extraordinària i compensa l’esforç. I a l’esquena hi ha el pic de Salòria. El camí de l’esquerra va a Tírvia, al Pallars, però baixem pel de la dreta. Al capdavall tornem a ser al riu, el creuem de nou i pugem amb un fort pendent, fins les bordes de Conflent. En tota la vall abunden aquestes construccions pensades per guardar el bestiar i refugiar-se en cas de mal temps. Aquí encara hi podeu trobar un pastor que hi viu. Si us tomba pluja, sabeu que el seu sostre, el seu foc i la seva taula sempre són a disposició de la bona gent. Ara el camí s’enfila de valent i convé posar el plat petit en alguns trossos. A 2.150 metres el Coll de Conflent és l’atalaia de la vall que aquest estiu semblava un tapís de tant verda. De l’altra banda es veu Os de Civís al fons, però no hi arribarem pas. Ull, perquè al quilòmetre 3’3 de la ràpida baixada hem de tombar a la dreta si no volem anar al poble. Planejarem una mica fins les bordes de Servella i ens enfilarem amb duresa fins el coll de la Quell (tanca de bestiar). Al nostre davant de nou la vall s’obre en tot el seu esplendor. A tres quilòmetres de baixada cal tombar a la dreta i seguir baixant sempre per la clara pista principal fins trobar un torrent que anirem deixant a l’esquerra. Passem les bordes de Corbassil, pugem una mica i passem les de Civís. Trenquem a l’esquerra per seguir baixant amb trams plans. Uns tres quilometres i mig després el camí fa un revolt amunt o segueix baixant per la dreta. Avall, ben poc després tornem a ser a Santa Magdalena. Ara cal refer amunt el camí que hem baixat a primera hora del matí fins tornar al refugi.

Accés.
Amb cotxe per la carretera N-260 fins a Montferrer. D’allà cal prendre la carretera local que va a Castellbò i a l’estació d’esquí nòrdic Sant Joan de l’Erm
Itinerari.
Sant Joan de l’Erm - riu de Santa Magdalena - ermita de Santa Magdalena - font de Casals - creu de Bedet - riu - bordes de Conflent - coll de Conflent - bordes de Servella - coll de la Quell - bordes de Corbassil - Bordes de Civís - ermita de Santa Magdalena - Sant Joan de l’Erm.
Dificultat.
Mitjana-Alta. Les pistes són bones i amples, però el desnivell acumulat és important i es pedala sempre a força alçada.
Durada.
De 5 h. 15 min a 6h. 30 min. 11’7 kms/h de mitjana.
Distància.
60’40 kms.
Desnivell.
1.665 metres
On menjar i dormir
Xalet refugi de la Basseta, Sant Joan de l’Erm, 973298015. A Sant Andreu, residència casa de pagès Cal Segú, 973298272. A Castellbò, residència casa de pagès Molí del Pau, 973351608, Habitacions Lluís Coll, 973352154 i Càmping Castellbò, 973352155
Mapa.
Sant Joan de l’Erm. Editorial Alpina. Escala 1: 40.000

Publicat a Descobrir Catalunya

Al desierto nunca se le vence

Melcior Mauri dejó clavados a todos sus rivales en la última etapa de la Titan desert y se adjudicó la segunda edición de esta maratón de moutain bike por el desierto marroquí. Una victoria en una carrera de esta dureza es un hito significativo incluso para un ex profesional.
Hasta la última etapa, de 86 kilómetros, en la que el ciclista catalán impuso su clase, el resto había sido correr en un puño. Llegadas al sprint, pelotones a cuchillo (se llegaron a medir puntas de 52 kilómetros por hora, que en bici de montaña es mucho), tácticas de navegación y disputas incluso para entrar primero en los controles de paso, endurecieron la carrera para decena que se iban a disputar la victoria. Mientras, la mayoría, hacía su carrera, intentando llegar cada día a meta hasta completar todas las etapas. Son dos maneras de entender este reto que han convivido en armonía sin contradicciones de ningún tipo. Hasta la última etapa el vencedor podía haber sido un empleado de banca o el propietario de una cadena de talleres de reparación; los dos mantuvieron en jaque hasta el último minuto al ex vencedor de la Vuelta a España. Así es la filosofía de esta competición.
Las condiciones climatológicas extremas y la complejidad del terreno elevan la Titan a la categoría de épica, eso lo sabe tanto Mauri como el resto de los 256 corredores que lograron terminar la competición, que ya de por si es una pequeña hazaña personal, porqué se puede ganar en el desierto, pero jamás vencerle.
A lo largo de sus casi 400 kilómetros, la Titan desert ha tenido de todo: lluvia, barro, viento, navegación con GPS, arena y calor, claro; casi todos los elementos a los que los 280 participantes sabían que se iban a encontrar en las pistas y dunas de la región de Errachidia.
Pero esta competición pensada más que como reto personal y descubrimiento del desierto, tiene otros alicientes, porque la mayoría de participantes a penas soñaban con terminar, que ya es muchísimo. Las noches estrelladas junto a una ‘haima’, el atardecer en las impresionantes dunas del Erg Chebbi, los grupos de música tradicional amazic que han amenizado algunas veladas, o la sorpresa de hospedarse en un lujoso hotel-kashba cuyo espacio central lleva por nombre plaza de Catalunya (es propiedad del sabadellense Lluís Pont) son imágenes que todos los participantes llevaran gravadas en sus pupilas durante mucho tiempo.
Durante la cena de entrega de premios, todavía con rostros cansados, pieles enrojecidas y muslos adoloridos, eran muchos ya los que hablaban del próximo año, cuando vuelvan al desierto a correr en bici; una cosa impensable hace pocos años y que solo la sofisticada tecnología de estos aparatos llamados mountain bike porqué en los EE UU nacieron, permite.

Publicat a La Vanguardia
Foto: Àngel Sahun (cedida per la organització)