La Volta recorre les ‘meves carreteres’. La darrera etapa de la Volta a Catalunya ha pujat alguns dels colls de la serralada litoral que separa el Vallès del Maresme. Per la història del ciclisme no són res, a penes tatxes innocents, però per mi Can Bordoi o el Collet són l’escenari natural de molts dels quilòmetres que faig al llarg de la temporada. Mort de fred o ofegat per la xafogor, valent i decidit o cansat i patint, aquestes són les carreteres del meu imaginari ciclista; per això m’ha fet il·lusió anar a trobar la cursa a peu de ruta, donant ànims als corredors i meravellant-me de la facilitat amb que pugen les rampes que, no per més conegudes, em són més fàcils.
De nen mai no em perdia una cursa ciclista a tocar de casa. La d’hores que havia passat al voral de la carretera esperant el pas emocionant i carregat de petits obsequis de la caravana publicitària, primer, i el ràpid i fugisser dels ciclistes i els cotxes dels equips una bona estona després.
En tots aquests anys el ciclisme ha canviat tant com jo, i cap dels dos no sempre per a bé, però mentre la il·lusió per veure passar la llarga filera de mil colors resti intacte al cor d’algú i el faci sentir de nou un nen, el ciclisme tindrà raó de ser per si mateix, perquè el món sàpiga que hi ha una forma romàntica d’entendre la vida.
Aquests dies, mentre una colla d’esportistes lluitaven per superar les dificultats de la carretera i, al seu pedalar, moltes persones glatien emocionades amb l’èpica humil del ciclisme, les declaracions de Bjarne Riis i Eric Zabel, el judici a Floid Landis i les acusacions mútues i creuades sobre la conveniència o no d’esbombar tota la porqueria que hi ha al voltant del dopatge, han entelat el ressò que la Volta ciclista a Catalunya es mereix. Llàstima, l’excel·lent feina de l’organització (vegeu ‘El cor de la Volta’ d’aquest bloc), la passió de corredors i afeccionats i, sobretot, l’esperit noble d’aquest antic i bell esport, no es mereixen això.
Riis, Zabel, Landis i tants que han fet de la ingesta de substàncies dopants la manera de convertir-se en falsos herois de la bicicleta potser no van ser mai canalla al voral d’una carretera esperant que passés la cursa pel seu poble. Si haguessin viscut aquesta emoció mai no haurien acceptat guanyar fent trampes; als nens els dol molt que els enganyin.
Jo em sento molt estafat per ells, però la il·lusió per l’èpica del ciclisme no la perdo. Per què, que en queda de la vida sense romanticisme? Que en queda de la meva infantesa sense la Volta?
2 comentaris:
Primer que res, enhorabona pel bloc.
El teu article m’ha fet pensar en com vivíem al meu poble la volta a Catalunya, i sí, com tu dius, era un dels esdeveniments més esperats de l’any. Amb mirada de nena, era el dia en què més cotxes i motos passaven per les carreteres noves; amb record de nena, pensava en l’enorme esforç que aquells ciclistes feien per arribar el més aviat possible.
I un any va ser final d’etapa, ep!!! Això si que era una festassa, unes noies rosses i uns ciclistes que, vistos de prop, tenien unes cames tant musculades que em feia difícil d’entendre i ningú em podia explicar, i com arribaven d’extasiats, em feien patir.
Això devia ser pels anys 1974/75.
Des de llavors i sobretot des del dia que va ser final d’etapa, us he admirat ciclistes !!!
això de la nostra infantesa ciclista em fa pensar molt amb lo "malparits" que erem quan matxacavem el veí Joan Carles Santos. Aleshores tú tenies una Derbi blava i jo una Orbea verda...i el veí tenia una "de carreres", una Peugeot blanca magnífica (amb els logos de l'equip Peugeot BP Michelin, com el Roger Pingeon i el Ferdinand Brake!)...i un dia li vam fotre la bici a terra en un acte d'enveja descomunal...l'avi del Joan Carles era un vell guanyador de la VOLTA, es deia Martí, li deien "Martí de la Garriga"...
Records d'infantesa, efectivament. De ciclisme emergent, de curses imaginàries per ports imaginaris per carrers en construcció.
Llarga vida a aquesta vida de ciclista!
Intempestius, els records ens configuren.
Publica un comentari a l'entrada