La meva colla

Final de temporada. Amb el Giro di Lombardia ahir va acabar l’UCI Pro Tour, avui acaba el calendari internacional amb l’Escalada a Montjuïc, i aquest matí el Club Ciclista Routier ha acabat també la seva temporada de carretera amb la tradicional sortida fins al restaurant Sant Muç, a Cànoves (Vallès Oriental) per esmorzar tots plegats, recordar els millors i pitjors moments de l’any que acaba i, sobretot i que no falti, fer promeses per a l’any vinent: Que si la Marmotte, la Maratona dei Dolomiti, un viatge per la Vall d’Aosta.... ja sabeu que és més fàcil fer anar la llengua que les cames.
A la meva colla no som gaires, però això no obsta perquè ens ho passem bé i fem molts quilòmetres al cap de la temporada. A la meva colla hi ha gent que està molt forta i d’altres que no ho estem gens, hi ha qui te una bicicleta de 7.000 euros i qui pedala amb una que ja no en val ni 700, hi ha qui entrena moltíssim i qui entrena el que pot, hi ha qui crida i qui no diu mai res, hi ha qui es marca objectius cada any i qui va fent, hi ha qui fa moltes marxes i qui no en fa cap, hi ha qui és molt competitiu i qui ho odia, hi ha qui he pedalat per mig món i qui no ha passat d’Andorra, hi ha qui porta la bicicleta neta com una patena i qui sembla que la tregui d’una cort i hi ha qui porta una roba i un casc nous i lluents i qui porta un maillot descolorit de tant rentar-lo. A la meva colla no hi ha dues persones iguals, però això no vol dir res.
De vegades ens hem empipat la gent de la colla, a voltes hem discutit i algun cop hem tirat cadascú per la seva banda; però això no vol dir que no siguin oberts, amables i hospitalaris, que no acullin qualsevol qui hi vulgui venir i que no s’estimin el ciclisme. Ja fa onze anys que la gent de la meva colla em va ensenyar a anar en bicicleta, a posar-me una mica en forma, a rodar en grup i a posar a punt la bicicleta. No ho he après tot, però ells no han defallit mai.
Ho pensava avui tot tornant mentre intentava agafar la roda d’en Paco, ànima i motor dels Routiers: la gent de la meva colla són uns bons ciclistes, però sobretot són unes persones extraordinàries. De vegades no me n’adono d’això mentre esbufego pujant un coll o intentant no perdre roda en una carretera recta i ventosa, però en dies com avui, esmorzant, xerrant, rient i recordant els bons i mals moments de l’any, quan veig que, portar el maillot del nostre club és molt més que anar en bici, és descobrir cada diumenge el valor de l’amistat.

TV: Així guanya Bettini

No calen més paraules, repasseu tantes vegades com vulgueu els metres finals de Paolo Bettini, diumenge a Stuttgard, en guanyar per segona vegada consecutiva el mundial de ciclisme de fons en ruta.
On eren els espanyols? Que no deia tothom que eren els millors?
Cliqueu el link, veieu, i jutgeu.

http://www.youtube.com/watch?v=vVXM2iuEHtI

TV: alternatives pel final de temporada

Qui diu que el polo és un esport elitista i esclusiiu per a pijos propietaris de magnífics cavalls? A Dallas (EE UU) han inventat una interessant variant d'aquest esport, i apta per a ciclistes!
Amb tant de carboni, discs i xtr's, ja fa temps que les bicicletes de muntanya no tenen res a envejar als animals de raça dels picaderos, oi que no?
I ara que acaba la temporada potser no sabeu que fer un diumenge al matí, o potser odieu el bricolatge i el muntatge de mobles d'Ikea...DONCS JUGUEU AL POLO EN BICI.
Veieu aquest vídeo i ho entendreu. I si organitzeu un partit, aviseu-me, sisplau.

http://www.youtube.com/watch?v=1IQdvfm9SDY

Rebellin acabó con España

Se ignora la razón de tanta manía en hacer creer que la selección española de ciclismo era la mejor y que casi cualquiera de sus corredores podía ganar el mundial; ni hablar. Un solo italiano inspirado podía hundir a toda la escuadra española, los 800 metros finales en subida era idóneos para Bettini, y así sucedieron las cosas. El aspirante jamás coronado Valverde hizo lo que pudo, pero con eso no basta; Samuel Sánchez se vació tanto que llegó al momento crucial fundido y Flecha, Sastre y compañía hicieron su papel, pero no fue suficiente. Total, un buen trabajo de control hasta dos vueltas del final, pero con eso no basta. Es como jugar mejor y acabar perdiendo por uno a cero en el último minuto y de penalti. El control le sirvió a Freire en Verona y a Astarloa en Canadá, pero en Stuttgard no sirvió de nada.
Los italianos son un mal equipo, andan todos peleados a cara de perro y los no seleccionados se cabrean, pero individualmente son mucho mejores en carreras de un día y gran fondo. Así cuando Davide Rebellin saltó del grupo delantero a dos vueltas del final, aún sacando no más de treinta segundos a sus perseguidores, el solito se cargó a toda la selección española, su táctica de control y todo el excelente trabajo de grupo realizado a lo largo de más de 250 kilómetros. Sólo un Samuel Sánchez que se está saliendo en este final de temporada anduvo decidido a dejarse la piel para hacer fracasar la individualidad del perverso corredor del mal equipo italiano. Al final lo único que consiguió fue llegar extenuado para ver como Paolo Bettini, ‘el grillo’, uno de los más completos ciclistas de la última década se hacia con su segundo triunfo consecutivo. Y sin noticias de Freire.
No vamos a negar que en España hay muy buenos ciclistas y un pequeño manojo de extraordinarios corredores con un palmarés envidiable, pero muchos de ellos todavía no han consolidado suficiente su clase y otros, aún siendo magníficos, no son corredores hechos para el tipo de carreras como el mundial de ruta. Astarloa y Valverde tuvieron su año de gloria y Freire es el único con aptitudes mundialistas, siempre que el circuito no tenga grandes cuestas, y menos si están cerca de la llegada. El circuito alemán le venía a Bettini como la horma de su zapato, y el grillo es demasiado fuera de serie como para desaprovecharlo, al igual como Freire no desaprovechó el trazado favorable de Verona por dos veces o el de Lisboa, o como Boonen hizo lo propio con el de Madrid o Cipollini no dejó de rematar a su antojo en el súper llano trazado holandés. Y todos terminaron enfundándose el maillot arco iris. Quién es mejor que quién no es el dilema, todos fueron los mejores en su momento y según sus condiciones. Pero dar un mundial por hecho antes de correrlo, y sabiendo que el circuito era mucho más favorable a los italianos, aunque como equipo sean comparables al ejército de Pancho Villa, resulta de un patriotierismo provinciano e ignorante. Lo malo del asunto es que los propios corredores de la selección habían terminado creyéndose ese triunfalismo cañí; peor para ellos y peor para el deportes español. Así explicaciones como las de Valverde suenan a excusa inconsistente, y la derrota a fracaso estrepitoso. Va por el próximo año: Bettini lleva 2 y Freire 3.

Publicat a La Vanguardia

Acabin amb la UCI

L’afany pervers de la Unió Ciclista Internacional per controlar tot el ciclisme professional està acabant amb aquest esport. La tàctica destralera de Patrick McQuaid consistent a filtrar informacions sobre casos de dopatge pocs dies abans o durant la celebració de les principals curses del calendari que ell considera enemigues, amb la clara intenció de rebentar mediàticament el prestigi d’aquestes competicions, està creant una estat d’opinió pública general absolutament contrari al ciclisme. No hi ha dia que no em trobi a algú que, mig seriosament mig en broma, em diu que tots els ciclistes som uns drogotes i que aquest esport està més mort que viu.
La desautorització que ha patit la UCI davant del Tribunal del ‘esport de Lausana en el cas Valverde és la gota que omple el got. La derrota de McQuaid davant els tribunals ha de ser el seu final. La seva autoritat ha quedat posada en entredit, ara és el moment que tot el món del ciclisme s’aixequi com una sola persona i tombi definitivament i per totes la dictadura birmana de la UCI.
No es tracta de fer boicots, no es tracta de fer declaracions grandiloqüents que després queden en un no res; del que es tracta és de constituir una empresa a l’estil de les que gestiones la F-1, l’ACB o el Mundial de motos, que atorgui franquícies als equips i que aquests corrin durant tota a temporada les curses que organitzi aquesta societat. I punt. I la UCI caurà per si sola si, de veres, els equips, patrocinadors, corredors i mitjans de comunicació volen que aquest esport tiri endavant, fet que en alguns casos es posa en dubte. Ara, a més, hi ha un nou aliat, les federacions estatals, com l’Espanyola, que també estan començant a plantar cara a la Internacional. Ara o mai.

El desert ja no pot esperar

Hi havia qui semblava que escalfés els bessons, però la majoria escalfava la llengua tot fent una copa de cava i recordant les aventures viscudes al desert del Sahara la primavera passada i albirant les que, inxal·là!, viuran entre els pròxims 27 d’abril i 2 de maig per terres marroquines. Tot i que no érem a l’Àfrica, sinó a la Barcelona tardoral, tothom estava parlant de la Titan Desert 2008; a més d’un els ulls se li posaven blaus.
Tal i com ja havia avançat Tourmalet el passat 26 de juny, la tercera edició de la cursa africana tindrà un recorregut completament en línia, amb principi i final a dos llocs diferents per poder fer així un traçat nou i amb la dificultat afegida d’algun port de muntanya. La cursa començarà a Ouarzazat i acabarà a Erfoud, passant per Bourmalne Dadés, a les portes la vall del Dadés i amb les gorges del Todrà a l’est, ascendir amb vent de cara cap al feréstec i solitari altiplà d’Jbel Sarhro, baixar després fins l’oasi de Tazzarine, a les portes de l’espectacular Vall del Dra’a, per trencar definitivament a l’est en direcció Ramlia i, de nou a través del bellíssim Erg Chebbi, remuntar vers Erfoud. Un recorregut una mica més dur que l’any passat, però d’una bellesa i diversitat notablement superior.
Les inscripcions estan ja obertes a www.titandesert.es, el nombre de participants augmenta fins la ratlla dels 400, i la presència d’ex corredors professionals donarà projecció internacional a la prova. Però els autèntics protagonistes no seran Olano, Mauri, Iglesias, Ruíz Cabestany o els possibles Ciapucci o Jalabert a qui l’organització vol convidar, no; els veritables herois de la Titan Desert seran de nou els centenars de participants anònims que només aspiren a acabar i a fer un inoblidable viatge en bicicleta per una terra de somni, afeccionats que s’hauran passat tot l’hivern entrenant tot el que puguin a còpia de treure hores a la son, la feina i a la família. Són ells els que fan que la prova existeixi, són ells els que donen sentit a la romàntica idea de pedalar pel desert.
Ens veiem al Marroc?

TV: Lagos de Enol, la millor etapa

Probablement l'etapa més espectacular, la que recorda aquelles Vueltas dels anys 90. Quan tornarem a veure competicions com aquelles amb èpiques batalles entre Alex Zulle i Tomy Rominguer a ports de muntanya de gran duresa i amb condicions climatològiques al límit?
De moment ens hem de conformar amb aquest vídeo, una de les millors transmissions d'enguany.
I aprofito aquest espai per agrair la bona feina que fan Carles de Andrés i Pedro Delgado.

Clica aquí per veure el vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=xRn-_sHVl6Q