20/6/07

Morir en diumenge

Cada diumenge sortim a les carreteres del país milers de ciclistes que només pretenem practicar el nostre esport preferit, un dret inalienable, diria jo, en un país lliure i democràtic.
Diumenge passat vaig sortir amb la meva colla. Vam anar a Sant Celoni per retre homenatge a l’Alfons, un company que va morir ara fa tres anys envestit per un cotxe en un túnel sense llum, estret i amb el paviment ple de brutícia, pedres i restes de les càrregues de camions que, per excés de gàlib, topen amb el sostre de punt rodó del túnel. L’empresa encarregada del manteniment de la via ha estat exculpada de qualsevol responsabilitat sobre l’accident del nostre company. L’Alfons, com la resta dels ciclistes que han deixat la seva vida a la carretera, només pretenia practicar el seu esport preferit, un dret inalienable en un país lliure, oi?
Quan sortíem de Premià ha anat d’un pel que un animal al volant d’un autobús no s’emportés per davant dos dels nostres en avançar-los tan si com no en un pas estret d’un sol sentit. Quan he tornat a casa he sabut pel Telenoticies de la mort d’un ciclista atropellat prop de Santa Coloma de Queralt. L’automobilista anava begut i ha fugit.
Fa uns deu anys que surto els diumenges en bicicleta de carretera. Cada any recorro uns 7.000 quilòmetres i, per sort, no m’ha passat mai res; ensurts si, però res més. Quan algú aliè a aquest esport sap de la meva afecció sempre em pregunta si no tinc por, si no seria millor que abandonéssim la nostra afecció perquè la carretera, es veu, és només pels cotxes. De tan en tan les autoritats també intenten foragitar-nos de l’asfalt posant tota mena de traves.
Encara que hi hagi companys que deixin la vida un diumenge assolellat a la carretera per culpa d’un conductor irresponsable i criminal, els ciclistes no marxarem de les carreteres; ja ho voldrien molts automobilistes. I no marxarem perquè tenim el dret d’usar les vies públiques, perquè no fem cap delicte, perquè ens dóna la gana, som feliços damunt la bici i som en un país lliure, oi?.
Encara que algú se’n pugui sorprendre, les carreteres no són propietat exclusiva dels cotxes. I que no em vinguin amb la cantarella de que sovint incomplim alguna norma de circulació, que de vegades fem ziga-zagues imprevistes o que algun cop anem massa pel mig de la calçada. Que no ho fan els automòbils i no hi ha cap altra vehicle que se’ls llenci al damunt atropellant-los? El que passa és que la carretera és la selva i qui porta un cotxe se sap fort i rei de la jungla. Mai no s’atrevirà amb un de més fort, però amb un de dèbil, ja! I els ciclistes som dèbils.
No descarto morir un diumenge al matí. Però deixar la bici per la por als cotxes tampoc no em farà immortal.
Diumenge passat, després d’homenatjar al nostre company vàrem pujar al Turó de l’Home. Feia un dia clar i preciós, d’aquells que els recordes. L’atmosfera era neta i l’aire fresc entrava a glopades als meus pulmons. Vaig ser feliç aquell matí pedalejant. Més d’un automobilista ens hauria envejat.

Publicat el 17 de maig de 2004 a El Mundo de Catalunya. Malauradament pels ciclistes aquest article segueix essent absolutament actual.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Voldria recomanar un enllaç sobre ciclisme:

http://www.imagineonbike.com/

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

salutacions. l'equip sala/pagès no podrem fer via al Pirineu, agraeixo la convidada, saluda al gran Moreno, "el muro", ell ja tenia un alies quasi ciclistic, per allò de "el muro", tot i que li va caure per motius handbolistes... ara, segur, "el muro" li escau cada vegada que enfila murs d'asfalt.
Bé, tenim el Sala amb el braç embolicat per quinze dies i jo estic molt fluix de forma, ha estat una primavera a zero per eleccions i altres imprevistos. Anirem als Alps amb calma, i entrenarem el Sala i jo de manera gradual, de fet som de la gamma baixa del cicloturisme, fem coses interesants tots els anys, pirineus, alps, massís central, etc... però anem molt xino xano. el que compta és la regularitat, jo des que vaig abandonar l'stress de cal routier, més aviat m'he convertit en un solitari cicloamateur que intenta ser regular i fer tres sortides setmanals de poca durada entre 40 i 60 km. El Sala s'ha apuntat a aquest format i culminem les temporades amb un circuit de Tour, com el d'enguany, que ja vaig fer pel meu compte fa uns 13 anys.
Bé, seguim en contacte. Piano piano si va lontano.