Titan desert: ‘Ij u baw ur ytegg thamriqth’ (Amb una fava no es fa la sopa)

Roberto Heras, el guanyador, Claudio Ciapucci, Melcior Mauri, Laurent Jalabert, Peio Ruíz Cabestany o l’ex-jugador de bàsquet Andrés Jiménez són noms sobradament coneguts per a qualsevol persona mínimament informada. Els seus noms han fet que aquests dies alguns mitjans de comunicació hagin parlat de la Titan Desert, però amb ells no n’hi ha prou, ni de bon tros, perquè aquesta competició es pugui portar a terme; aquest és el significat d’aquest antic proverbi amazic (els mal dits berebers).
Els amateurs Raúl Hernández, Rafael Bosch, Joan Llordella o Jaume Caro, per dir-ne uns quants, són noms fins ara anònims que han animat la Titan fins el darrer minut donant-li una mica de color, tot i que l’astut Heras va amarrar la victòria ja el primer dia; però ells tampoc no són suficients faves per a fer la sopa i, malgrat tot, l’organització sovint ha fet l’efecte que només ha pensat en aquests reduïts grups de participants a l’hora de dissenyar la cursa d’enguany, la que havia de ser la consolidació del projecte Titan i que, al final, només l’ha deixada en un interrogant difícil de respondre durant una bona colla de mesos. Per què?
Perquè la resta, els que fan la sopa i conformen el grup de 220 ciclistes que van sortir de Dades diumenge 27, s’han sentit a voltes abandonats, alguns fins i tot enganyats, i molts d’ells asseguren que no recomanaran a amics, coneguts i saludats d’inscriure’s a la Titan Desert 09, simplement perquè, tal i com l’han plantejada enguany, ja no és una cursa apta per a tothom, tot i que l’organització s’havia fet un fart de repetir aquesta idea al llarg de les dues edicions anteriors i durant tot l’any de preparació d’aquesta que ha acabat ara.
La Titan 08 s’ha assemblat més al Marató des Sables o a un Iron Man que no pas a una prova on cadascú posava el llistó de competitivitat segons les seves possibilitats. La majoria dels participants que van anar-hi amb la idea de viure una aventura personal d’esforç i superació van acabar abandonant en una etapa marató infernal per un traçat equivocat, una logística d’intendència errada i unes condicions climàtiques extremes (però quina possibilitat cal preveure).

Una cursa indefinida
És molt probable que la intenció d’RPM no sigui la d’excloure a ningú, però per mantenir el delicat equilibri entre els professionals, que fan venir la tele, i els amateurs, que fan omplir les inscripcions, s’ha de treballar amb molt més rigor de la que ha treballat enguany l’organització. Simplement, se’ls ha descontrolat la cursa pel seu mal cap i per no provar abans el recorregut damunt d’una bici (increïble!). I la resta són excuses de mal pagador (els participants en van sentir a dir-ne una bona colla).
Posar avituallaments cada 40 quilòmetres de ple desert, molts d’ells empenyent la bicicleta, raccionar l’aigua en algun avituallament, una aigua fastigosament calenta i era la única cosa que hi havia, i dissenyar etapes llarguíssimes i sense sentit que després s’han d’escurçar a corre cuita amb el perill d’errades que hi ha (com així va ser), no respon a la filosofia que havia anunciat prèviament als quatre vents l’organització. O una cosa o una altra, però manifestar ‘que l’últim sigui també un guanyador’, com va dir el director de la prova, Juan Porcar, a la presentació a la premsa i convertir-ho en un ‘que l’últim agonitzi per sobreviure’, és canviar les regles del joc sense avisar. I, en algun cas, a més, no volent reconèixer cap errada mantenint una actitud arrogant impròpia d’un grup de persones que han de conviure en condicions extremes.
A les mans d’RPM està ara decidir en què es vol convertir la Titan Desert; seva és la prova i és necessari que es defineixin ben aviat, més que res perquè tindran molta feina en recuperar la bona imatge desgastada enguany i reconquerir molts ciclistes desenganyats si volen fer una bona inscripció. Però ull, que només ells estan legitimats per decidir que ha de ser la cursa, si es vol tornar a la idea de la èpica per a tothom o es vol tornar una marató des Sables en bici. Ningú, per ben classificat que hagi quedat, per capacitat de generar opinió pública que tingui o per pes específic dins el sector de la bici de que gaudeixi, ha de dir-los cap a on ha d’anar aquesta marató del desert. Si volen sempre tindran les opinions de la gent que s’estima aquesta aventura, però la decisió és seva, i després els ciclistes faran.
Ara, us assegurem que pedalar pel Sàhara i els seus voltants (l’Jbel Sarho) és una vivència humana i esportiva emocionant i enriquidora. Una d’aquelles coses que fa més grans i nobles les persones.