Ciclisme a l’americana

El ciclisme és un esport molt practicat als Estats Units, aquí es va inventar a meitats dels setanta la bicicleta de muntanya i, en bona part, l’èxit innegable en tots els aspectes de la seva difusió internacional, ha estat deguda a la popularitat de que va gaudir des del primer moment en aquest país. Però no és menys cert que els set Tours de Lance Armstrong han contribuït a difondre força el ciclisme de carretera als USA, fent que el nombre de practicants augmenti considerablement any darrera any. Pot convertir-se el ciclisme nordamericà, amb diners de la televisió i els patrocinadors, marques potents (Trek, Specialized, Cannondale) en la plataforma per salvar l’agònic i desprestigiat ciclisme?

Per les carreteres californianes
És cert que cada any són més els cicloturistes nordamericans que venen a Europa a fer un viatge en bici pels Alps o els Pirineus seguint la ruta de les gestes del seu antic ídol; les empreses organitzadores d’aquesta mena de viatges així ho constaten. El nombre de seguidors de les curses, sobretot el Tour tant en directe com per TV, augmenta també als USA, així com les tirades de les revistes i el nombre de practicants que hom pot trobar-se un cap de setmana qualsevol per les carreteres.
De moment, perlar de ciclisme de carretera als USA és, sobretot, parlar de Califòrnia i Nova York. A l’estat més ‘mediterrani’ de la unió, pel clima i les formes de vida, el ciclisme de carretera està agafant fort. La volta a Califòrnia (shows com el de Cipollini enguany a banda) està creant afició i acostant els grans equips i corredors al continent americà. Pel que fa als usuaris, els voltants de San Francisco i Los Angeles són els llocs on en trobareu més. Les carreteres planeres prop del mar són les més transitades per uns ciclistes acostumats a pocs desnivells i sortides curtes però molt explosives. Les banyes de triatló s’imposen. Però cada dissabte (és el seu bike day) hi ha més gent que s’enfila cap al National Forest (un Collçerola però amb alçades de Montseny a tocar de L.A.) o els turons més baixos, però amb alguns colls durs al voltant de la badia de Frisco, per acostar la seva pràctica del ciclisme a les tendències europees, diguem-ne.

I pel Central Park a Nova York
A Nova York les coses són diferents. La dificultat de trobar bons llocs per circular en un radi acceptable són molt complicades, però els ciclistes locals no defalleixen, perquè tenen en la carretera que volta el Central Park un circuit magnífic i sense cotxes. Proveu d’enganxar-vos a un dels nombrosos grups que circulen un diumenge al matí, ganivet a la boca, amb el 52 davant i el 12 com a molt al darrera sense aturador i veureu el pa que s’hi dóna. I ull, que sembla pla, però hi ha un parell de costes que s’enganxen.
Les bicis de carretera dels americans són americanes, només faltaria. Trek i Specialized són les reines; Canondale va per darrera i algunes marques de paternitat desconeguda per un pobre europeu esquitxen notablement els grups. Ara bé, no és rar trobar-se més d’una preciosa Cervélo de gama molt alta i alguna Colnago, Pinarello...i Orbea, una marca que te molta sortida als USA.
No perdem de vista el ciclisme americà, busquem punts d’encontre amb l’europeu. Ensenyem el que sabem amb honestedat i aprenguem amb modèstia, sobretot ara que el futur de l’esport està tan posat en dubte; ningú millor que ells saben com organitzar competicions, franquícies, campionats...en Gasol ho sap molt bé.