La bellesa infinita

Luchon
No sóc Octave Lapize, ni estic corrent el Tour de 1910, però ara mateix, estirat al llit del simpàtic hotel Le Relais Aspois, a Gurmençon, sento un cansament infinit, gairebé tant com la bellesa dels paisatges que he recorregut en bici, els mítics colls del ‘cercle de la mort’ dels alts Pirineus: Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor i Aubisque. Tampoc no he cridat ‘assassins’ als amables organitzadors de la Luchon Baiona (només els faltaria, pobres!), perquè sóc aquí perquè he volgut, perquè les carreteres d’avui no són els camins de cabra de fa un segle i perquè les bicis de carboni que portem ara...uf, ni les compareu amb les que portaven els herois mítics dels primers anys de la Grande Boucle.
Però ni materials lleugers, ni asfalts compactes, quan la carretera s’enfila cal posar-hi cames i pulmons i, és clar, després l’esforç es paga. I així estic de fos. Compensa la matada? És clar, si no, amb baixar-se de la bici i pujar a la furgoneta llestos, no he vingut pas a guanyar cap Tour, jo, contràriament al que es creuen alguns cicloturistes amb els quals havia compartit altres experiències.


Baiona
Assegut la riba de la ria de Baiona porto endrapats quatre entrepans de cansalada, una Coca, dues cerveses i unes galetes que no se d’on han sortit. Hem acabat la Luchon Baiona i, tot i l’evident fatiga, em sento enormement feliç. Per poc que pugui, encara que torni a ser un dels pocs catalans que hi participin, hi tornaré d’aquí a dos anys per celebrar el centenari de la primera etapa de muntanya del Tour.
L?any 1910 Òscar Lapize va trigar 14 hores, el darrer classificat, Georges Cauvry s’hi va estar 22, nosaltres n’hem trigat 15 i poc, tot i que hem parat a fer nit. Sento els nous amics que he fet a la carretera discutir sobre ves a saber què; són bascos, la discussió és un dels seus esports preferits, mentre una piragua llisca suaument per l’aigua i el TGV travessa el pont que hi ha al fons. No puc demanar res més, he recorregut una de les rutes més belles, indòmites (encara avui, si) i dures d’Europa, ho he fet en companyia de gent extraordinària i molt entesa i tot ha sortir d’allò més bé, fins i tot la climatologia ens ha respectat, que amb la primavera que portem ja és dir.
El ciclisme m’ha tornat a donar unes jornades de plaer i emocions, inmenses ganes de viure. És el que pretenc, per això vaig en bici.
Vull dedicar especialment aquest text, i totes les extraordinàries sensacions que, espero, transmeti als lectors, a l’hospitalària gent de la Iurretia Txirrindulari Elkartea i a l’amic Javier S. Beaskoetxea, ciclista i profund coneixedor de les epopeies d’aquest esport. Eskerrik asko a tots i fins aviat. Ens retrobem a la carrtetera.