Gràcies Carles.
Aquest és en Pablo Urtsun, la foto és a l'entrada del velòdrom de Roubaix, just després d'arribar en última però digníssima posició a aquesta edició de la París-Roubaix. A la sortida comentava que durant la setmana no s'havia pogut entrenar a fons per culpa d'una gastroenteritis. Abans d'entrar a Arenberg va quedar-se endarrerit, però entre els cotxes va poder enllaçar amb un últim grup d'onze corredors. La sorpresa va ser que al segon avituallament tots van abandonar, però ell és va dir que allò ho acabava com fos -per dir-ho finament-. Li faltaven uns 70 quilòmetres i 11 trams de llambordes, quasi res... Va poder superar una crisi amb els ànims del públic i la voluntat per acabar. Un cop a Roubaix l'esperàvem pocs espectadors ja, animant-lo això si, i en Borja, un dels massatgistes.
Em vaig atrevir a demanar-li una foto. Va dir que l'experiència de la París-Roubaix el va enfortir psicològicament. A mi la cursa em va fer tocar un tros de cel a l'infern del nord.
I és que el primer classificat en una cursa és un campió, però el darrer, és un heroi.
Text i foto: cortesia de Carles Costa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada