Ara, ho sento molt perquè els afeccionats també en som perjudicats, han de carregar amb les conseqüències de la seva errònia decisió de transigir de la manera denigrant i indigna com ho han fet. Ara no els toca més que aguantar la que els cau al damunt cada dos per tres.
Però per què s’han deixat maltractar d’aquesta forma? Per què han permès que el ciclisme hagi arribat a una cota d’impopularitat, sospita i desprestigi com l’actual? Per por a ser ‘despatxats’ pels equips? Ridícul, sense ells no hi ha ciclisme, espectacle, negoci. Per por a guanyar menys diners? Trista cobdícia la del que es pensa que neda en or quan, al seu voltant, els Reis Midas habituals es pixen de riure de les seves angúnies.
Tinc una idea aproximada de perquè han transigit, però no la penso dir ni en presència del meu advocat. En tot cas, la humiliació que ara estan reben és la que ells mateixos han conreat. Ara li toca a Contador. El següent, sisplau?
1 comentari:
El problema de los ciclistas no es haberse dejado poner todo tipo de trabas y de controles por más humillantes que hayan sido, no. El problema es mayor. El problema es que la trampa está dentro del corazón del ciclista. Desde pequeños se les enseña a cerrar en los esprines, en las cunetas, a atajar, a vencer a cualquier precio. Después se les enseña a tomar lo que sea para ganar, para que no les cojan, para que no les pillen. Cuando sale uno al que le han cazado nadie dice nada, no vaya a ser que también me investiguen a mi. Ese es el cáncer del ciclismo, la envidia, la trampa.
Publica un comentari a l'entrada