Pujant el Peyresourde ben aviat |
A primers de juliol
de l’any 1910, abans de la primera ascensió del Tour al Tourmalet, els oriünds
de la zona advertien als corredors dels greus perills que corrien les seves
vides si pujaven aquell pas de muntanya maleït. Amb la ment oberta a l’esperit
d’aventura que dóna sentit a la vida, Alphonse Steines, el primer ciclista en
coronar el coll no va témer les llegendes d’óssos que es menjaven la gent. Un segle i escaig
després ningú no tem els óssos de la Gascunya, fan més por els quilòmetres al
10% de la Mongie. Per
si de cas, però, la tarda abans de la pedalada ens vam posar sota l’advocació
de l’estàtua d’Antoine Mégret d’Étigny que hi ha
davant de les termes de Bagnères de Louchon.
Des de 1759 fins a
1767, any de la seva mort, el baró d’Étigny va ser l’intendent general de
Gascunya, Béarn i Navarra. Malgrat el
seu govern autoritari, va ser un notable benefactor de la vila termal. Va
restaurar els banys, va obrir carreteres i va convertir la zona en un pol
d’atracció per a molts visitants benestants de París. Els ciclistes li hauríem
d’estar agraïts, i això és el que fem nosaltres presentant respectes a la seva
estàtua. Resposta del baró: un magnífic dia assolellat, perfecte per fer bici.
Ara, les rampes del Peyresourde no les ajeu ni un metre.
Però, encara que no
mogui muntanyes, la voluntat és gran. És clar que això ens ho creiem nosaltres,
no el pobre home que ens demana si li podem deixar la manxa de taller per
inflar les Mavic Xsirium.
-Què, a fer un passeig tranquil?
-No, pujarem el Peyresourde, l’Aspin
i el Tourmalet d’una tacada.
-Amb això? Esteu segurs que podreu?
Potser no sabeu el que costa fer-ho amb una de carretera.
Ho sabem, per això ens
vam imposar el repte de fer-ho amb la petita anglesa, una mica preparada, això
si.
Ja en tenim un al sac |
Sortim per dins del
poble, passant per la preciosa central elèctrica de primers de segle i
l’atrotinada benzinera on un cop ens vam haver de refugiar de la pluja; tot el
contrari d’avui, per això ens animem i ataquem fort les primeres rampes: error!
Al quilòmetre 4 (7.6%) ens adonem de la magnitud de la tragèdia i de com ens
pot acabar sortint cara la
broma. Posem la marxa més baldera i confiem en el plat de 45
dents (normalment el portem de 50). I amunt.
El primer paio que
ens atrapa és un ciclista local que arriba fins a nosaltres esbufegant. Per un
moment envejo la
seva Colnago. Afluixa el ritme i ens enganxem al seu darrera.
L’home es mosqueja, aquella tarda no vol ser la riota dels seus col·legues,
passat Saint Aventin s’esforça i ens deixa.
Ara som nosaltres
els que atrapem un veterà ciclista (70 magnífics anys). Ens saludem, xerrem i
passem plegats un pesat quilòmetre al 8%. Ens desitja bona ruta i el deixem
enrere. El cim és a prop, els llacets que fa la carretera entre prats i la
visió del coll al fons ens anima. La temperatura encara no és elevada. Tenim
tantes ganes de coronar el Peyresourde!
Ho fem amb una hora
34 minuts, 27 menys dels previstos. Estem a 1569 metres , n’hem
pujat 939 amb la petita bici urbana. Satisfacció, energia, orgull; tot plegat
fa créixer la voluntat.
-Amb aquesta bici has pujat el
Peyresourde? –pregunta un badoc local.
-Si, i ara faré l’Aspin i després el
Tourmalet.
Fa un xiulet i
desapareix cap a l’interior de la creperia més barata del món (2 francs abans i
0’50 € ara). L’enunciat del relat li ha fet set. Barreta, glop d’aigua i avall.
Baixant l'Aspin, prop d'Arreau |
La baixada d’aquest
coll, cap a Arreau, és més pronunciada del que sembla. És aquí on tenim l’únic
petit ensurt. De sobte el fre del darrere grinyola i xiscla, i a cada revolt ho
fa més. Serà poc fre el de la Brompton, tot i que porto manetes Shimano, molt
millors que les originals, per a tant de coll? Estructurat aquest pensament i
desaparegut el xisclet és tot un. Bravo pel pensament crític. Que després ningú
no digui que el coneixement no serveix per a res; fins i tot per anar en bici
pels Pirineus serveix. Travessem la bonica vila d’Arreau amb el cap posat a l’Aspin.
La documentació diu
que és el coll més suau dels tres. Són 779 metres de desnivell
en 12 quilòmetres. A més la memòria ens recorda uns primers quilometres molt
suaus i una arribada al cim pletòrica. Però la memòria és una traïdora.
A partir del
quilòmetre 6 el pendent no baixa del 7’5% fins dalt, i hi ha trams del 8 i el
8’7. Penses en un coll calm i caus en el parany de l’Aspin. La carretera és
estreta i, a aquesta hora, ja hi ha molt de trànsit de tota mena de vehicles.
Cal anar amb ull. A més, o no corre aire i ens ofeguem, o ens ve de cara i
se’ns endú. Ningú no està per donar conversa aquí. Només un que, quan l’avancem,
ens diu que té 63 anys. Per molts anys, però quina mania amb l’edat!
Al cim (1489 m ) les vaques
s’enamoren de la Brompton.
L ’envolten, la miren, remuguen, la llepen i comuniquen la
bona nova d’aquella menuda bici anglesa a totes les mosques de la contrada, que
vénen a contemplar l‘espectacle. La fatiga comença a fer-se notar. Aquí cal
menjar bé, beure i fer una bona sessió d’estiraments. Bessons i quàdriceps
estan encara força sencers, no hi ha pedaleig forçat, en cas contrari ja no
podríem moure’ns. No hi ha la sensació d’anar clavats de desmultiplicació. Per
sort, la còmoda posició de conducció hi ajuda: ni espatlles ni lumbars, punts
dèbils habituals, no se’n ressenten gens ni mica. Tots és a lloc.
Començant el Tourmalet la calor castiga de valent |
A la baixada de
l’Aspin ja no hi ha remor de frens. Hi ha mosques que es fiquen a la boca, al
coll i dins el casc, però això forma part de la gresca. Al revolt de
Sainte Marie de Campan on comença l’ascensió al Tourmalet parem a menjar un
plàtan i omplir els bidons a la font de l’església, mirem la carretera com es
perd enllà i pensem que ja ho tenim, que un més i l’aventura ja era nostra. Dos
anglesos amb sengles Trek Madone ens
pregunten si pensem pujar el Tourmalet amb la Brommie.
-Home, ja he pujat el Peyresourde i
l’Aspin, ja no em faré enrere.
Els nois ens fan
l’ona de pura admiració a la nostra voluntat. Agraïm el gest, honora els
ciclistes bons. Llàstima que cinc minuts després ens creuem amb uns espanyols
cridaners que baixen:
-Mira este con qué pretende subir!
Són les dues del
migdia la temperatura del pulsòmetre diu
41 graus. Busquem un ritme
que ens permeti mantenir una cadència digna tant als primers quilòmetres (al 3,
4 i 5’5%) com als que vindran després. I així ho mantenim, tot i la calorada. Hem fixat
un punt d’avituallament a mitja pujada, abans de les temibles galeries de
l’estació de la Mongie.
L’avituallament es
converteix en una dutxa improvisada. La calor és insuportable, i la fresca de
l’alçada encara no es nota.
-Mira aquest, amb una Brompton,
-diuen uns nois que baixen amb unes btt.
Però no estem per
converses estètiques. A partir del quilòmetre deu la carretera s’enfila al 9’7
i al 10% de mitjana. Les galeries no passen mai i l’asfalt s’enganxa als
pneumàtics; sort dels llisos Schwalbe. Per sort és una zona d’ombra que
s’agraeix. Dins l’estació de la Mongie el ritme de la pedalada baixa entre els
6’5 i 7 per hora. Des d’aquesta lletja estació fins dalt, uns 4 quilòmetres, la
cadència del pedaleig baixa a 6-6,5 per hora, el vent de cara ens vol arrencar
el casc i el camí es fa etern. La carretera no s’ajeu mai per sota del 8%. Hi
ha moments de desconsol. Posem el peu a terra per agafar alè? I si després no
podem arrencar de nou? Pel que ens queda...I entre dubtes, raonaments i contra
arguments, una pedalada, i una altra, i encara una més.
Les galeries de la Mongie, la zona més dura de la ruta,; pendent mitjana 10% |
Fins que arriba el
senyal del darrer quilòmetre. Aquí ja no es pot defallir. Veiem gent que ens
mira encuriosida, alguns ens fan fotos com qui és al zoo. També n’hi ha que t’encoratgen
amb crits d’ànim. Dos revolts i dalt; puny amunt de ràbia i satisfacció;
l’esclat de la voluntat dels petits. Dos motoristes catalans ens volen enviar
fotos. Saluden, ens feliciten. Ho consideren un triomf. La seva admiració és
una alegria contagiosa.
Quatre darrers quilòmetres, gairebé es veu el coll |
Són dos quarts de
cinc de la tarda i som al Tourmalet, a 2115 metres . N’hem
pujat 1268 en dues hores i mitja des de la xerrada amb els anglesos a la font
de Sainte Marie de Campan. I ara aquesta gent de les BMW’s que ens diuen que
si, que ha valgut la pena, que a la muntanya no se la venç, però que la
voluntat d’acostar-nos a la natura per entendre la seva força ens ajuda a ser
millors, a tenir la ment més oberta.
Baixem fins Luz Saint Sauveur pensant en tot això, i en els amics de Cap Problema que van creure en aquesta quimera. La carretera està perfecta, sense terra ni grava com en d’altres ocasions. El Tour hi passa d’aquí a una setmana. Pujaran molt de pressa, amb les millors màquines i la voluntat més preparada en tots els sentits. Un d’ells guanyarà als altres corredors, no a la muntanya.Per fi, ja hi som; somni acomplert |
Dades BromptonTourmalet 2012
Bagneres de Louchon, Peyresourde, Arreau,
Aspin, Ste. Mª de Campan, Tourmalet, Luz saint Sauveur
97.00 kms, 14’70
kms/h, 6h 28’ 2990 m. 3 colls vel max 64’5 kms/h
Comparativa amb la mateix ruta feta l'any 2009 amb una Trek Madone
96.00 kms, 16’80
kms/h, 5h 43’ 2990m. 3 colls
3 comentaris:
Moltes felicitats Rafael !! Repte aconseguit. Tot és possible si s'ens fica a la seba !!
molt gran!! enhorabona!
Sempre em pregunto en què pensen els ciclistes quant s'enfronten a desnivells d'un 8%, a temperatures de més de 40 graus i a varis quilòmetres d'asfalt... Tota una aventura. I explicada d'una forma, que fins hi tot a mi, usuaria de Brompton exclusivament per ciutat, em venen ganes de provar. Felicitats!!!!
Publica un comentari a l'entrada