 |
| Armstrong al seu darrer Tour l'any 2012 (foto LTF) |
Si fem cas dels informes de l’agència antidopatge nordamericana (USADA), Armstrong pot tractar-se del trampós més gran de la història de l’esport i com a tal ha de ser sancionat, igual com haurien de ser-ho els seus companys d’equip implicats, preparadors, metges i mànagers durant tots aquells anys. Però la contundent decisió de la UCI de desposseir-lo de totes les seves victòries, només tanca en fals la crisi més greu de la història de l’esport professional. Castigant Armstrong l’opinió pública es tranquil·litza i les autoritats judicials i esportives internacionals respiren calmes.
Però, si és cert que el que diu l’USADA, que el ciclista texà va pagar a la UCI per evitar un control fa uns anys, la responsabilitat de la direcció de la UCI, Unió Ciclista Internacional, la més alta instància del ciclisme mundial, seria evident i, per tant, el llavors president Hein Verbrugguen i la seva directiva hauria de respondre davant la mateixa opinió i els tribunals. Això per no insistir en les hipotètiques responsabilitats de les federacions nacionals per casos de dopatge com l’operació Puerto, el cas Contador i similars, i fins i tot de les justícies i policies estatals (s'afirma que Armstrong es va traslladar a Girona degut a la menor pressió policial i judicial).
Qui no vol que s’investigui a fons si les instàncies institucionals del ciclisme estan lliures de culpa o no? Deixar el dubte obert, bo i creient que castigant a Armstrong tot queda resolt i tancat, és amagar la brutícia sota l’estora. És, també, seguir posant en dubte l’esport i els seus practicants, és trair el principi més fonamental de l’esport com a activitat humana.
Així no es podrà fer mai neteja al ciclisme, així els practicants sempre seran sospitosos mentre els directius se'n renten les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada