El triomf a qualsevol preu

(foto: Reuters)

El dopatge no converteix un cicloturista en guanyador el Tour. L’ús de substàncies prohibides per a millorar el rendiment esportiu, doncs, només te com a objecte la victòria incontestable, la superació de tots els rivals, la seva humiliació, l’entronització del campió com a un superheroi diví per damunt de la resta dels ésser humans.

En aquest context, quin sentit te el perdó i la redempció posterior? Que es busca reconeixent la trampa, confessant la traïció? Per què demanar la remissió de la pena merescuda un cop el mal està fet?

Per penediment sincer? No hi crec.

Per salvar l’honorabilitat i recuperar la dignitat humana perduda? Això és més típic dels cristians.

Per intentar rescabalar el mal que s’ha fet i, de passada, intentar perdre el mínim patrimoni esportiu i econòmic possible? Això si que pot ser.

Lance Armstrong, un home religiós i molt conservador, pot haver tingut present qualsevol d’aquests supòsits a l’hora d’acceptar fer públic el seu pecat davant les càmeres de televisió (un altre tema és si ha cobrat per fer-ho i què ha cobrat per contribuir a aixecar l’audiència de l’enfonsat canal); allà ell i la seva consciència. El que ha de ser imperdonable per les institucions que regeixen el ciclisme, afeccionats, equips, organitzadors i patrocinadors, és admetre que tot s’hi val a l’hora de guanyar (i per tant d’augmentar la rendibilitat comercial de l’esportista). S’ha d’acabar amb el triomf a qualsevol preu abans que aquesta idea tan estesa no acabi amb el ciclisme.