8/1/13

Indignes del ciclisme

Mentre el Tribunal Suprem ha anul·lat la sanció per dopatge a Roberto Heras que li va costar la Vuelta de 2005, i l’AMA ha suspès el laboratori de Madrid per mala gestió, Lance Armstrong anuncia que no pensa confessar les pràctiques de dopatge. El prestigi del ciclisme professional, i per afegitó de la pràctica esportiva de la bicicleta, ja no està sota sospita com durant molts anys, ara ja es pot considerar completament indigne i els ciclistes una colla d’empestats. Si amb els nombrosos casos de dopatge que es fan públics cada dos per tres el mal ja estava fet, ara sembla que tots els implicats (no només corredors) només esperen morir matant i acabar també amb l’esport. És la seva revenja.
La possibilitat de ‘fer neteja’ al ciclisme es va empetitint. Amb una UCI incapaç de governar, o desinteressada en fer-ho per no ser esquitxada per la seva pròpia malura, un niu d’interessos personals i comercials i la més que provada sospita de que el dopatge és i ha estat gairebé general al món professional, l’esport de la bicicleta només s’aguanta pel prestigi universal del Tour de França, la resta de curses son discretes comparses o, directament, agonitzen en tots els aspectes, no només en l’econòmic. Quin interès te invertir en aquest esport? Quina mena d’atenció mediàtica es mereixen una colla de tramposos i suposats engalipadors?
El problema del ciclisme com a esport ja no són les sospites de trampes, és que ha esdevingut una activitat indigna a ulls d’una societat que exigeix la recuperació de la honestedat dels personatges públics que la representen (i no només els polítics) com a un dels camins cap al nou model de convivència que cal encetar per sortir d’aquesta crisi general on estem immersos. A voltes sembla que el món del ciclisme de competició no s’hagi adonat del moment històric que estem vivint; o no vulgui fer-ho, que és pitjor. Així camina tot sol cap al penya segat, i la caiguda pot ser definitiva.
Mentre l’esport es precipita a l’abisme, però, l’ús i la difusió de la bicicleta entre els ciutadans no para de créixer. Curiosa contradicció que encara posa més en evidència el desori general de tots els estaments implicats en aquesta mort,per suïcidi assistit, de l’esport que ens estimem.
Algun dia caldrà fer un judici a la història del ciclisme esportiu d’aquests darrers anys. Serà la única esperança per redreçar, com a mínim, la memòria de les persones, esportistes o gestors, honestes que encara hi ha.
Bernard Hianult encapçala una plantada de corredors al Tour de 1978

Cap comentari: