Cinema i ciclisme, glòries ràncies

No hi ha cap pel·lícula candidata als Òscar on les bicicletes hi tinguin un paper mínimament rellevant, és clar que no se si un film així podria estar nominat vistos els antecedents. I és que el cinema ha tractat poques vegades el ciclisme com a tema central d’un film, i quan ho ha fet no es pot dir que n’hagi sortit gaire reixit. Espanyolades com ‘Las piernas de la serpiente’, un lamentable film de Cassen de 1970, o ‘Totó al Giro d’Italia’, una comèdia sense suc ni bruc de 1948, fan venir ganes de baixar-se de la bici o de no tornar mai més al cine. En aquest magre catàleg hi ha, però, una mínima excepció que, sense ser cap obra de culte, com a mínim dignifica la imatge del ciclisme, es tracta de ‘La bici de Ghistain Lambert’, una pel•lícula francesa de l’any 2001 dirigida per Philip Havel i protagonitzada per Benoit Poelmvoorde y José Garcia.
‘La bici de Gihstain Lambert’ relata la ben poc gloriosa vida dels ciclistes dels anys setanta, quan Eddy Merckx, ‘el caníbal’, dominava totes les curses i ben poc els quedava als altres per intentar sobresortir. Llavors hi havia qui, només per poder sobreviure, per obtenir un mínim contracte amb el que guanyar-se modestíssimament a vida, recorria a ajudes externes, ja m’enteneu. Una peli senzilla, correcta on s’afronta el tema del dopatge sense fariseismes ni melodrames tant habituals als productes de Hollywood.
‘Las piernas de la serpiente’ és tot el contrari. Dirigida l’any 1970 per Juan Xiol i escrita i protagonitzada per Cassen, el film te la seva millor virtut en que només dura 88 minuts i en que hi ha un grapat d’imatges d’una edició de la Midi Libre que va acabar a Barcelona. La resta un subproducte típic de l’època i de la cinematografia local. Amb Teresa Gimpera, Jesús Guzmán, Irene Mir, Silvia Lienas, Marta May i Julián Ugarte, entre d’altres, la cosa relata la història d’un promotor comercial de curses ciclistes que, mentre intenta tirar endavant la competició, es desespera per tirar-se una de les hostesses. Insistim, lamentable.
‘Totó al Giro d’Itàlia’ (1948) te entre el seu repartiment a Gino Bartali i Fausto Coppi, que com que fan de ciclistes, no se’ls pot dir res de les seves respectives actuacions. Dirigida per Mario Mattoli i amb banda sonora del gran Nino Rota, és una altra comèdia lleugera i superficial pensada exclusivament per al lluïment de l’actor Totó,un comediant molt cèlebre a la Itàlia del neorealisme. El protagonista, membre del jurat d’un concurs de bellesa, s’enamora d’una de les concursants i li declara el seu amor, pe`ro ella no li fa cas. La fi li diu que, si guanya el Giro, es casarà amb ell. Ja podeu comptar.
El Tourmalet demana la vostra col•laboració. Si sabeu, heu vist o teniu coneixement d’altres pel•lícules que tractin el ciclisme, per penoses que siguin, envieu-nos un comentari a aquest post amb les màximes dades possibles del film. Nosaltres farem un nou tema sobre cinema i ciclisme així que tinguem la vostra informació. Gràcies per col•laborar.

Ens volen fer fora de les carreteres com sigui

La noticia de la nova campanya del Servei Català del Trànsit perquè els conductors es conscienciïn de la necessitat de respectar la distància de metre i mig entre els cotxes i els ciclistes ha tingut respostes insòlites per part dels lectors de l’edició digital de La Vanguardia, on he pogut llegir aquesta informació.
Els lectors d’aquest diari conservador, que tant es preua de ponderat i educat, opinen, entre d’altres subtileses que “A ver cuando Transit, inicia una campaña para proteger a los conductores de los ciclistas que van todos los fines de semana por la carretera de Vallvidrera, todos en pelotón, invadiendo toda la calzada y superando la tasa de alcoholemia recién salidos de los merenderos de Les Planes. “. D’altres tenen menys miraments i, simplement, ens volen fer fora com sigui de les carreteres: “Las bicis en carretera con poco arcén son un peligro y no deberían circular. Van mucho más lentas que un coche y a veces te las encuentras de golpe detrás de una curva sin tiempo a parar. Has de elegir entre comértelas o invadir el carril contrario rezando para que no haya nadie. ¿Cuántos coches padecen y provocan accidentes intentando sortear una bici????? QUE PROHIBAN A LAS BICIS CIRCULAR POR FUERA DEL ARCEN POR FAVOR!!”, diu un, mentre que l’altre no s’atura amb raons:. “Creo que este no es un pais para que circulen las bicicletas. No hay lugar para coches ni para aparcar.” D’altres demostren la més supina falta de respecte per la seguretat viària i les llibertats públiques: “Las bicicletas por la carretera son un incordio y un peligro. Igual que lo son por los parques naturales, molestando a los caminantes. Deberiamos aprender de Holanda, donde existe un carril bici en todas las calles y carreteras, y ni las bicis van por la acera ni por la calzada.”
Des d’aquí convidem als responsables de l’edició digital d’aquest diari a retirar aquests comentaris vexatoris i violents contra els ciclistes; a no ser que tot plegat sigui una nova campanya de l’editor del rotatiu, que hagi decidit equiparar els ciclistes a qualsevol de les realitats socials a les que ell, home de seny, hi te posats el dit a l’ull perquè enlletgeixen la ciutat que ell voldria al seu estricte gust. Tot és possible.
Des de l’any 2000 ja són 71 els ciclistes que han mort atropellats per automobilistes. Malauradament desconeixem el nombre de conductors de cotxe morts en ser atropellats per un ciclista.
Des de El Tormalet cridem a combatre argumentalment i cívica l'agressió constant i continuada que els ciclistes patim des de diversos estaments de la societat catalana, fins i tot des de diaris que es reclamen de seny, per fer-nos fora de les carreteres. No podem creuar-nos de braços, sinó acabarem en la il·legalitat.

Montsec i Bonaigua, una estrena i una celebració

El Club Ciclista Balaguer organitza pel pròxim dia 5 de juliol la primera edició de la Montsec-Montsec, una marxa cicloturista (puntuable per al circuit ciclo-Pirineus) que, si està ben organitzada, pot convertir-se amb el temps en una de les grans clàssiques del calendari com la Terra de Remences o la Bonaigua. Voluntat i mitjans no en falten, car el consorci del Montsec és el primer interessat en donar a conèixer aquest bell indret geogràfic famós per els practicants d’ala de pendent i pels observadors astronòmics. Per cert, la marxa de la Pobla de Segur acompleix una dècada i prepara sorpreses per a celebrar-ho.
Amb sortida i arribada a la capital de la Noguera, Balaguer, la marxa discorrerà cap al port d’Àger per, en un vertiginós descens, posar-se al començament del coll d’Ares, una camí que ha estat recentment asfaltat i que s’enfila fins el capdamunt del Montsec en una ascensió de 14 quilòmetres, 935 metres de desnivell, un pendent mitjà del 6’63% i un coeficient de dificultat de 195, superior a l’Aspin i la Bonaigua. Ara, us ben garantim que la bellesa i plaer d’aquesta escalada us farà passar el dolor de cames, de moment.
I diem de moment perquè des de dalt encara us quedarà pujar a Llimiana, seguir cap al coll de l’Hostal Roig (1095) una llarga baixada cap a Vilanova de Meià i Alentorn, i el collet de Cubells (6466) per acabar de rematar els 160 quilòmetres i 3.200 metres de desnivell, una autèntica Quebramtahuesos a la Noguera. És clar que també hi ha una volta més curta, de 85 quilòmetres, pels que vulgueu gaudir del paisatge, això si, sense pujar coll d’Ares. I pels que coll d’Ares se us ennuegui, l’organització posa una drecera que us estalviarà l’Hostal Roig i 40 quilometres fins a meta.
El coordinador de la marxa es en Sisco Caus . Ell us facilitarà més informació.

La Bonaigua fa deu anys
El dissabte 6 de Juny la Marxa Cicloesportiva La Bonaigua, organitzada pel Club Ciclista de La Pobla de Segur (Pallars Jussà), complirà el seu desè aniversari. Per commemorar aquests deu anys, la present edició discorrerà en sentit contrari al recorregut tradicional, però amb els mateixos escenaris i el mateix quilometratge, 187Km. Els participants tindran ocasió de trobar-se primer amb el Port de la Bonaigua en els seus 22 quilòmetres d'ascensió per a entrar a la Vall d’Aran, passar el nou túnel de Vielha, baixar fins a Pont de Suert, pujar el Coll de Perves i finalment arribar a La Pobla de Segur. El Port de la Bonaigua, amb una altitud de 2072 metres, és una de les cinc rutes asfaltades de la part espanyola dels Pirineus per sobre dels 2000 metres d’alçada. Les inscripcions per a la Bonaigua es podran realitzar a partir del dia 1 de Març.

Per les serralades de Sant Joan de l'Erm

La vall de Castellbó, a l’Alt Urgell, és fonda i feréstega, potser per això desa nombroses sorpreses naturals i patrimonials que us convidem a conèixer. Avui, però, buscarem un dels punts més alts de la vall, el coll de la Basseta (1690m.) on hi ha l’estació d’esquí de fons de Sant Joan de l’Erm, pionera d’aquest esport arreu de l’estat des de primers dels setanta i amb un nivell i varietat d’itineraris, de preparació de les pistes i de serveis que la situen a l’alçada de les millors estacions franceses.
A tocar del santuari del mateix nom, que l’any 1959 va substituir el ruïnós de Sant Joan Vell, i en mig d’un frondós bosc de pi roig i avets, l’estació està presidida pel xalet refugi de la Basseta on es pot dormir en diverses modalitats (des d’habitacions dobles a sac de dormir a la mansarda), menjar i trobar l’escalf d’una magnífica llar de foc i una bona conversa. Al web www.santjoandelerm.com hi trobareu una complerta informació de l’oferta de neu i muntanya amés de l’estat de les pistes i la previsió meteorològica.
Des de la Basseta, l’estació es desplega per tot de camins que s’enfilen en direcció sud al Pic de l’Orri (2.440m.), cap a la banda oest, en direcció a l’estació pallaresa de Port Ainé i vers els contraforts est de la vall de Castellbó, Serra Seca i Prat Muntaner. Cap aquí dirigirem la ruta.
La carretera fins l’estació ha estat renovada completament fa uns mesos, o sigui que, malgrat els lògics revolts, arribar a la Basseta és un deliciós passeig. Deixem el cotxe a l’aparcament i ens posem els esquís. Podem escalfar just a l’esplanada que hi ha davant el xalet, on sempre trobareu gent que ha sucumbit al plaer de prendre el sol d’alta muntanya.

Prenem la pista que planeja en direcció a Sant Joan Vell. Abans d’arribar-hi trenquem per la segona cruïlla (Antichs) i comencem a pujar. Val a dir que, en tota aquesta ruta la pujada no és gens dura i, a més, sempre esglaonada per amplis replans. Agafarem el trencall a l’esquerra que diu variant la Culla (3,3 kms) i planejarem força fins la pista que, a la dreta i en pujada, ens portarà a la plana solella de la Culla (1900m. i 6,6 kms).Abans arribarem a un trencall que, en qualsevol dels sentits, ens menarà a destí. Us proposem seguir recte i deixar el que s’enfila en revolt a l’esquerra En arribar a dalt agafarem la pista que, a la nostra dreta s’enfila, primer amb força però aviat s’ajeu, en direcció al Pic de l’Orri, el punt més alt de la zona. Al cap de 400 metres trobareu el trencall a la dreta que us portarà fins les pistes d’esquí alpí de Port Ainé. Seguiu recte. En sortir del bosc un ampli revolt a l’esquerra us posa a 2000 metres d’alçada. Atureu-vos a la balconada que fa un petit promontori, la vista damunt la ratlla pirinenca val la pena. Poc després trobareu el trencall que porta al pic de l’Orri, la pista davalla fins la plana de la Serra Seca (9 kms), atureu-vos a contemplar el cim de l’Orri, damunt dels vostres caps. Planejant pel camí que segueix enfront arribem a Prat Muntaner (11,6 kms). Al nostre davant tot el que la mirada abasta: la serralada del Cadí, la Vall del Segre, la Tossa plana de Lles, el Puigmal i la Tossa d’Alp.
La tornada és pel mateix camí fins la Culla (16’6 kms). Des d’aquí agafarem a la dreta per la pista dita del Tallafocs. Deixarem a la dreta el trencall a Coll de Leix (18 kms) i seguirem baixant de forma decidida i tot recte fins el xalet de la Basseta (19’5 kms) deixant un parell de cruïlles d’altres pistes. Això si, aneu amb compte que en alguns punts el descens és pronunciat, tot i que la pista és ampla i recte.
Dificultat. Mitjana. Distància. 19’5 kms Temps: 2h 30’ Desnivell.380 metres.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

VIGILEU AMB EL BMW 3657 DTJ, QUI EL CONDUEIX TE UN COMPORTAMENT IRRESPONSABLE I PERILLÓS AL VOLANT

DIUMENGE 08 DE FEBRER, 9H 35' DEL MATÍ, A LA BV 5105, LA CARRETERA QUE VA CAP A CERDEDEU DES DE LA SORTIDA DE L'AUTOPISTA A-7, UN BMW NEGRE O BLAU MARÍ AMB MATRÍCULA 3657 DTJ ES POSA A UN PAM DE DOS CICLISTES QUE CIRCULEN CORRECTAMENT PER UNA CARRETERA ESTRETA I SENSE VORAL. EL CONDUCTOR, EN UNA ACTITUD AL VOLANT CLARAMENT CRIMINAL (Infracció punible de caràcter greu, -Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana-), ALENTEIX LA SEVA MARXA PROVOCANT ALS DOS CICLISTES I POSANT EN PERILL L'EQUILIBRI DE LLURS MÀQUINES.
EN SER INCREPAT I PERSEGUIT PELS CICLISTES DONA DIVERSES VOLTES A LA ROTONDA QUE HI HA A UN CENTENAR DE METRES ABANS DE FUGIR, COVARD, EN DIRECCIÓ AL CLUB DE GOLF QUE HI HA ALLÀ.
VIGILEU AMB AQUEST INDIVIDU, AL VOLANT POT SER UN ELEMENT PERILLÓS.

Camí de l'infern del Nord

No és que tinguem vocació de consultori, però el comentari que va penjar l’Oriol, i que potser ha passat desapercebut per a molts lectors de El Tourmalet, pot ser d’interès general, per això el reproduïm.
A l’Oriol, que no se’n refia de portar bicicletes als avions, li agradaria assistir com a espectador a la Paris-Roubaix, però no troba cap mena d’informació, explicació i recomanació de com anar-hi.

Anar a veure la París-Roubaix des de Barcelona, és molt fàcil. La cursa es corre enguany el dia 123 d’abril, en plena Setmana Santa, per això se’n diu també 'La Pascale'.
Comença a 85 quilòmetres al nord de París, a la ciutat de Compiègne i acaba al velòdrom de Roubaix. El més senzill és volar amb Ryanair fins a Beauvais (l’aeroport de París per a aquesta companyia), que és a 60 quilòmetres de la sortida per autopista i a uns 80 de la capital. Allà es pot llogar un cotxe i anar seguint la cursa. El plànol de la competició es pot trobar a www.letour.fr buscant la Roubaix a la part baixa de la pàgina, on diu 'Épreuves cyclistes'.
També es pot volar a Charleroi (Ryanair Brussel•les) i anar, amb cotxe de lloguer, si us voleu moure fins a Roubaix, que és a 122 quilòmetres per autopista.
Nosaltres recomanem la primera opció. Els vols són molt barats i n’hi ha tres cada dia.
Pel que fa a portar les bicis a l’avió, hi ha de tot. Ibèria ens va tractar la bici com si fos un farcell de fems, Ryanair i Air Europa la van tractar amb la cura necessària. El que cal mirar és que no us cobrin més per portar la bici que per viatjar vosaltres (cas de Ryanair). recomanem busca packs que incloguin transport il•limitat de paquets.
I passeu-ho bé a l’infern del nord.

Miqui Bort, guanya la Copa Catalana de ciclocross

L’any passat va començar a córrer ciclocross per passar l’estona. Ell en deia ‘passar-se a la cara fosca’ en referència a l’escàs ressò que te aquesta especialitat hivernal. Malgrat això va sorprendre la majoria de corredors més experts i va estar a punt de pujar al podi final a la Copa Catalana de l’especialitat. Als campionats d’Espanya, on hi va anar per lliure i gràcies al suport del seu amic i mestre José Antonio Hermida, va quedar més ben classificat que el representant oficial de la Federació Catalana.
Enguany en Miqui Bort (esports Iris de Puigcerdà) s’ho ha agafat seriosament. Ha buscat temps per a entrenar, ha posat ben a punt la seva Specialized i ha anat a totes les curses de la temporada. Com no podia ser d’una altra manera, en Miqui ha guanyat àmpliament la Copa Catalana de Ciclocross a la seva categoria Màster 30. I als campionats d’Espanya ha quedat en cinquena posició.
Ara ja no sorprèn, ara tots els rivals el temen. Enhorabona Miqui!