Els campions i els herois

En Carles Costa, lector d'aquest bloc, ens ha tramès la foto que es va fer amb el darrer classificat de la passada París-Roubaix. Amb la imatge ens ha adjuntat aquest text significatiu, vivencial i emocionant sobre la duresa de les grans clàssiques ciclistes i l'autèntica condició èpica d'aquest esport.
Gràcies Carles.

Aquest és en Pablo Urtsun, la foto és a l'entrada del velòdrom de Roubaix, just després d'arribar en última però digníssima posició a aquesta edició de la París-Roubaix. A la sortida comentava que durant la setmana no s'havia pogut entrenar a fons per culpa d'una gastroenteritis. Abans d'entrar a Arenberg va quedar-se endarrerit, però entre els cotxes va poder enllaçar amb un últim grup d'onze corredors. La sorpresa va ser que al segon avituallament tots van abandonar, però ell és va dir que allò ho acabava com fos -per dir-ho finament-. Li faltaven uns 70 quilòmetres i 11 trams de llambordes, quasi res... Va poder superar una crisi amb els ànims del públic i la voluntat per acabar. Un cop a Roubaix l'esperàvem pocs espectadors ja, animant-lo això si, i en Borja, un dels massatgistes.
Em vaig atrevir a demanar-li una foto. Va dir que l'experiència de la París-Roubaix el va enfortir psicològicament. A mi la cursa em va fer tocar un tros de cel a l'infern del nord.

I és que el primer classificat en una cursa és un campió, però el darrer, és un heroi.

Text i foto: cortesia de Carles Costa

Montnegre, per camins de terres fosques

Entre el Maresme i la depressió del Vallès Oriental, el Montnegre és una serralada salvatge, impenetrable i abrupte, tot i que de relleu més aviat suau, amb un paisatge modelat per una antiga presència humana i cobert de boscos mediterranis exuberants. Amb la veïna serralada del Corredor, més arrodonida i amable, conformen el Parc del Montnegre i el Corredor, un espai de 15.000 hectàrees que aplega a 13 municipis de les dues comarques i quin pla especial es va aprovar l’any 1989.
El verd és el color del parc..Degut al progressiu abandó de l’activitat agrícola des de primers del segle XX, avui prop del 95% de la superfície del parc és forestal. Els boscos són de caràcter mediterrani: suredes, alzinars i pinedes A les obagues i parts més altes hi ha nuclis de caràcter atlàntic amb avellanedes, rouredes i, fins i tot, faigs. Les extenses plantacions de castanyers de molts vessants obacs han estat obra de l’activitat humana. I és que l’ésser humà es va establir des de molt antic aquí. A les darreries del neolític, la situació geogràfica i la riquesa dels recursos naturals van portar les primeres persones a establir-s’hi, com ho evidencien el dolmen de la Pedra Gentil i el de la Pedra Arca.
Sols foscos com el sutge, ermites minúscules, llogarrets indòmits i una vegetació i climatologia entre la marina i la depressió central, fan d’ell un territori idoni per projectar una bona excursió ciclista, llarga però amb pendents poc durs. La ruta us portarà a través de les dues vessants de la serralada, descrivint un vuit amb el creuament situat a l’indret conegut com l’Esplai, cruïlla de tots les camins del Montnegre. Sortirem de l’hospital de Calella. S’hi accedeix des de la N-IIm en ple nucli urbà de la vila.

Els primers 5’4 kms són per una carretereta asfaltada que ens servirà per escalfar. Contempleu la vall, verda i rural amb el blau del mar al fons. Si no fos per l‘sky-line dels hotels al fons ningú no diria que sou en un lloc tant turístic. Un cop s’acaba l’enquitranat seguim pujant fins el Pla de Sant Andreu (7 kms), després esquerra cap a la creu dels Tres Termes (7’6 kms) i una mica més endavant a la dreta, baixant i pujant, cap a la font de Rupit (9’8 kms). Dos quilòmetres després som a can Portell, havent deixat can Borra a la dreta. Als 12’8 kms som al coll de Sant Benet o l’Esplai, des d’on tenim magnífiques vistes del Montseny. La pista d’enfront diu Montnegre, seguim-la baixant per la riera dels Fuirosos fins un petit pantà. Ull, 17’6 kms, desviament a l’esquerra direcció Sant Martí de Montnegre. Al quilòmetre 22 som a Sant Martí de Montengre, el cor de la serralada. Ermita i restaurant on podem fer un bon esmorzar de forquilla. Seguim la pista principal fins a 24.9 kms, on un trencall a l’esquerra diu l’Esplai. Seguim pujant fins el 28’9 kms, que som de nou a la cruïlla. Tirem cap a can Portell (29’9 kms). Recte amunt fins un trencall petit a la dreta que agafem (30’7 kms), tres cents metres després som a Hortsavinyà, hi ha un centre d’interpretació del Parc i una ermita. Si voleu visitar-ho baixeu pel camí que hi mena i recupereu després la ruta. Capelleta de la Mare de Déu de l’Erola (31’6), i tot seguit una baixada empedrada i vertiginosa fins el 35’6 kms que, en una cruïlla de quatre camins, agafareu a la dreta cap a Pineda. Recte també hi aneu a parar tot passant pel pintoresc llogarret de Sant Pere del Bosc. Deixeu sempre els trencalls i sortireu a la riera de Pineda (41’2 kms). Seguint la N-II a la dreta arribareu a Calella i al cotxe (44 kms).
Dificultat. Mitjana. Distància. 44 kms Temps: 4h Desnivell.900 metres. Contacte: http://www.diba.es/parcsn/parcs/, p.montnegre@diba.cat.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

Ruta dels fars de Menorca

Punta Prima, Favàritx, cap de Cavalleria, punta Nati o cap d’Artrutx, aquests són els vèrtex de l’illa de Menorca, el final del país. I com tots els confins de la terra coneguda, presidits per un far. Terres inquietants, roquissars esquerps batuts pel vent, indrets solitaris. El pròxim dia 9 de maig tots aquests llocs mitològics quedaran units per la VIèna RUTA DELS FARS DE MENORCA, la clàssica cicloturista de primavera de l’Associació Cicloturista de Menorca, entitat responsable també de la Volta cicloturista que es fa a la tardor.

Són 206 quilòmetres de rodar sense grans ascensions, però amb suficient exigència com per no perdre mai roda en un terreny trencacames de carreteres ben asfaltades i molt poc transit. L’organització, magnífica, com sempre. La sortida serà a l’hotel Sant Lluís, de s’Algar, a l’est de l’illa i el punt dels Països Catalans on surt primer el sol, tot un espectacle que no podeu deixar de contemplar. L’itinerari seguirà per Sant Lluís, Maó, far de Favàritx (km 29), cap de Cavalleria (km 61), far de punta Nati (kms 105), far de sa Farola (Ciutadella kms 114), cap d’Artrutx (km 127), es Mercadal (km 159), Punta Prima (km 200) i hotel s’Algar (km 206).
L’organització preveu l’allotjament dels participants al mateix hotel s’Algar a l’increïble preu de 38 euros l’habitació doble. Amb aquests preus, que feu que no aneu a gaudir de les rutes de Menorca!
Per més informació: www.ciclomenorca.com o als telèfons: 971 36 48 16 o 610 46 48 16.

Quants morts més calen perquè ens respectin?

Un ciclista de 27 anys, Pere R. M., veí de Tona, ha mort aquest dilluns al migdia en una col·lisió amb un turisme amb matrícula espanyola a Sant Bartomeu del Grau, segons han informat els Mossos d'Esquadra.
El sinistre, que ha tingut lloc minuts abans d'un quart de dues del migdia, s'ha produït al quilòmetre 3,5 de la carretera C-651. En l'accident han intervingut una dotació de bombers,cinc dotacions de Mossos d'esquadra i serveis sanitaris. Amb aquesta víctima mortal, ja són nou les persones que han perdut la vida a les carreteres catalanes durant aquesta Setmana Santa.

SAURA, DELORT, BOADA. Feu alguna cosa pels ciclistes, som poca cosa pels vostres interessos personals, o Stalin i el Mossad no diuen res sobre aquest tema?

Roubaix mitifica Tom Boonen

Com Eddy Merckx i Johann Museeuw, Tom Boonen ja ha guanyat tres vegades a l’infern del nord. La París-Roubaix no admet tàctiques ni actituds conservadores: guanya el més fort, el més hàbil i el que te més sort. A Joan Antoni Flecha, Thor Hushovd i Leif Hoste els va faltar sort i habilitat, i van acabar caient entre les llambordes del terrible ‘Carrefour de l’arvre’ i Philippo Pozatto simplement no va poder seguir Boonen quan el del Quick Step va decidir donar el cop de gràcia definitiu a la 107èna edició d’un dels anomenats monuments del ciclisme.
Els cicloturistes també podem viure la llegenda
El Vélo Club Roubaix organitza cada dos anys la París-Roubaix per a cicloturistes. Enguany no toca, però a primers de juny de l’any vinent tots els afeccionats estem convidats a entrar en la llegenda de l’Infern del nord. La sortida és a Compiegne i l’arribada al mateix velòdrom que avui ha coronat Boonen per tercer cop, igual que els pros. Les llambordes són les mateixes per a tothom.
Qui s’anima a sentir-se part del mite del pavés? Tenim temps suficient per a preparar-ho, però cal anar-se engrescant. Qui estigui somiant fer la París-Roubaix l’any vinent que escrigui un comentari a aquest post.
ANEM FENT XARXA CAMÍ DEL NORD.

Tots podeu fer la volta a Catalunya en BTT

Amb ‘De la muntanya al mar’, un llibre de rutes per fer a peu, en BTT o a cavall, Cossetània edicions engegava a finals de 1.977 l’exitosa col•lecció Àzimut. Per commemorar el número 100 de la col•lecció, tota una fita en llibres d’aquest gènere, Josep Insa, l’autor d’aquell primer títol, publica ara una autèntica bíblia de les rutes per a bicicletes de muntanya: ‘Volta a Catalunya en BTT’, un treball estructurat en 26 itineraris i 1.300 quilòmetres que permet fer una volta aproximadament perimetral al país.
‘Volta a Catalunya en BTT’ és un volum cridat a ser referència en aquesta mena de productes pel rigor amb que està confegit: notes històriques, comentaris de caràcter turístic i, com sempre en aquests llibres, una detallada cartografia, fan que el número 100 d’Àzimut sigui un símbol de la majoria d’edat de les rutes per a bicicletes de muntanya.
Sembla que tota la vida hem anat en BTT, i a penes fa 25 anys que les primeres màquines adaptades als camins van començar a baixar pels turons californians. Avui, les bicis tot terreny han conquerit els deserts, han ascendit les pistes més altes del món i han travessat els territoris més abruptes i feréstecs del planeta, un èxit sense precedents d’uns industria que semblava estar en declivi.
Ara ja som molts els que fa uns quants anys que recorrem els camins i corriols de Catalunya en bicicleta. Ben poc que ho sospitàvem que, de joves, pujàvem dalt dels cims amb el cor alegre. Josep Insa i la col•lecció Àzimut de Cossetania edicions hi tenen força a veure amb aquesta forma moderna i trepidant d’excursionisme. Per molts anys.

L’Eroica cicloturista: per bicis i ciclistes d’època

L’Eroica, la cursa que recorre carreteres i 57 quilòmetres de camins sense pavimentar de la bella Toscana, te una versió per a cicloturistes. Es corre el pròxim 4 d’octubre i, això si, només accepten bicicletes fabricades abans de 1987, any en que es va imposar els pedals automàtics.
Poques curses són ja com abans: La Volta a Flandes, la Roubaix...i des de fa tres anys l’Eroica, que va pel camí de convertir-se en una clàssica. L’edició d’enguany, de la qual El Tourmalet ja us en va informar, ha estat guanyada pel suec Thomas Lovqvist (Columbia) que va lliscar millor que ningú pels camins de sauló dels boscos i turons toscans.
En la seva versió per a cicloturistes, que és anterior a la dels professionals, hi ha quatre recorreguts, tots ells amb sortida a la bellíssima ciutat de Siena: 205, 145, 75 i 38, amb diversos trams de pistes sense asfaltar que sumen un total de 57 quilòmetres als dos itineraris llargs. I és que, a falta de pavés, aquesta és la ‘gràcia’ de l’Eroica que, amb aquesta marxa, reivindica el manteniment de les 'strade bianche', les carreteres de sauló blanc que creuen la Toscana en tots els sentits. Però hi ha més. Als dos itineraris llargs és obligatori participar-hi amb una bicicleta de cursa de carretera fabricada abans de 1987. Als dos itineraris curts es poden fer servir bicis clàssiques de passeig, de correus, d’anar a treballar...però mai btt’s. I qui no acompleixi aquest requisit no pot sortir.
Les inscripcions valen 20 € fins el 31 de juliol i 35 € fins el 7 de setembre, data en que es tanquen. Els qui no tinguin llicència federativa hauran de pagar un recàrrec per l’assegurança. Per a més informació: http://www.eroica.it/.

Per anar a Siena ho podeu fer volant a Pisa i, des del mateix aeroport, un bus us porta a la ciutat. També podeu agafar el tren de l’aeroport fins l’estació centra de Pisa, i allà canviar per un regional que us deixi a Siena. Consulteu horaris al web dels trens italians, perquè la freqüència de pas és mot escassa. També podeu volar a Firenze i, des d’allà, anar en tren a Siena, tot i que el trajecte és més llarg.