Morir en diumenge

Cada diumenge sortim a les carreteres del país milers de ciclistes que només pretenem practicar el nostre esport preferit, un dret inalienable, diria jo, en un país lliure i democràtic.
Diumenge passat vaig sortir amb la meva colla. Vam anar a Sant Celoni per retre homenatge a l’Alfons, un company que va morir ara fa tres anys envestit per un cotxe en un túnel sense llum, estret i amb el paviment ple de brutícia, pedres i restes de les càrregues de camions que, per excés de gàlib, topen amb el sostre de punt rodó del túnel. L’empresa encarregada del manteniment de la via ha estat exculpada de qualsevol responsabilitat sobre l’accident del nostre company. L’Alfons, com la resta dels ciclistes que han deixat la seva vida a la carretera, només pretenia practicar el seu esport preferit, un dret inalienable en un país lliure, oi?
Quan sortíem de Premià ha anat d’un pel que un animal al volant d’un autobús no s’emportés per davant dos dels nostres en avançar-los tan si com no en un pas estret d’un sol sentit. Quan he tornat a casa he sabut pel Telenoticies de la mort d’un ciclista atropellat prop de Santa Coloma de Queralt. L’automobilista anava begut i ha fugit.
Fa uns deu anys que surto els diumenges en bicicleta de carretera. Cada any recorro uns 7.000 quilòmetres i, per sort, no m’ha passat mai res; ensurts si, però res més. Quan algú aliè a aquest esport sap de la meva afecció sempre em pregunta si no tinc por, si no seria millor que abandonéssim la nostra afecció perquè la carretera, es veu, és només pels cotxes. De tan en tan les autoritats també intenten foragitar-nos de l’asfalt posant tota mena de traves.
Encara que hi hagi companys que deixin la vida un diumenge assolellat a la carretera per culpa d’un conductor irresponsable i criminal, els ciclistes no marxarem de les carreteres; ja ho voldrien molts automobilistes. I no marxarem perquè tenim el dret d’usar les vies públiques, perquè no fem cap delicte, perquè ens dóna la gana, som feliços damunt la bici i som en un país lliure, oi?.
Encara que algú se’n pugui sorprendre, les carreteres no són propietat exclusiva dels cotxes. I que no em vinguin amb la cantarella de que sovint incomplim alguna norma de circulació, que de vegades fem ziga-zagues imprevistes o que algun cop anem massa pel mig de la calçada. Que no ho fan els automòbils i no hi ha cap altra vehicle que se’ls llenci al damunt atropellant-los? El que passa és que la carretera és la selva i qui porta un cotxe se sap fort i rei de la jungla. Mai no s’atrevirà amb un de més fort, però amb un de dèbil, ja! I els ciclistes som dèbils.
No descarto morir un diumenge al matí. Però deixar la bici per la por als cotxes tampoc no em farà immortal.
Diumenge passat, després d’homenatjar al nostre company vàrem pujar al Turó de l’Home. Feia un dia clar i preciós, d’aquells que els recordes. L’atmosfera era neta i l’aire fresc entrava a glopades als meus pulmons. Vaig ser feliç aquell matí pedalejant. Més d’un automobilista ens hauria envejat.

Publicat el 17 de maig de 2004 a El Mundo de Catalunya. Malauradament pels ciclistes aquest article segueix essent absolutament actual.

Una marxa en decadència

Que la ruta Pirinenca de les Tres Nacions (www.esportpuigcerda.com), no passa pels seus millors anys és un fet irrefutable; la veterania de l’organització i el declivi general que pateixen la majoria de marxes del calendari català per motius ben diversos i que algun dia s’haurien d’analitzar, són dos arguments que la majoria de cicloturistes no discuteixen. Ara bé, per damunt de tot l’organització d’una marxa ha de garantir uns mínims als participants. I si no es veu capaç d’acomplir-los, o bé cedeixen el pas a noves generacions d’afeccionats que prenguin les relles de la prova, o bé que la deixin d’organitzar abans no haguem de lamentar mals majors.
La 28èna edició de la popular Tres Nacions que es va fer diumenge va tenir problemes des del primer dia de la seva convocatòria. Els programes estaven mal fets i plens d’errades. Fins i tot el preu de la inscripció el dia abans era incorrecte, cosa que va molestar força els participants arribats el darrer moment. El canvi en l’itinerari no constava, tot i que se sabia de feia temps. Els tristament famosos túnels de la N-260, que tants accidents han ocasionat, segueixen sense tenir la seguretat necessària i els controls a cruïlles i rotondes, un cop s’entra a Andorra i després a França són, simplement, inexistents. A alguns avituallaments encara segueixen donant aliments tan poc útils per a una prova esportiva com pollastre (sic!).
Tot i que el recorregut és dels més bells de tota la temporada, així no es pot fer una marxa del calendari oficial de la Federació. La pluja que va caure diumenge durant la primera part de la prova podia haver posat en perill a molts participants que, per sort i per precaució, van preferir recular i abandonar abans que jugar-se-la pedalant cap a la tempesta desconeguda. Suposo, no ho se, que per sort no va passar res. Per sort i perquè l’ensurt que havia provocat que, el dia abans, l’organització es tragués de la màniga un document que feien firmar a tots els participants (i que ells l’atribuïen a la federació, però que no portava cap segell oficial), on tots els corredors declaraven no exigir cap responsabilitat als organitzadors en cas d’accident o similar i on, en el no va més del ridícul, es feia reconèixer que aquella era una prova no competitiva. Ah si? I perquè es fan temps, classificacions i premis, doncs? I si la responsabilitat ha de ser personal del participant, perquè ens hem de treure la llicència federativa?
Per sort el temps es va arreglar a la segona meitat de la prova, els que van decidir seguir no van patir cap penúria especial, molts voluntaris van suplir amb empenta el que, institucionalment, ni organitzadors ni federació no saben fer, i tot ca acabar bé. Però això no pot seguir així. La ruta Pirinenca de les Tres Nacions, una clàssica del calendari català, no es mereix aquesta trista decadència.

Descobrir el país en BTT

Si ja costa que d’un llibre en català se’n facin dues edicions, imagineu-vos d’un llibre de rutes ciclistes, és un èxit enorme. ‘50 itineraris en BTT per Catalunya’ (ed. Cossetània), http://www.cossetania.com/, de Manuel Cajide, te aquest mèrit.
L’èxit d’aquest volum és del tot justificat. La tria de rutes és diversa i abasta pràcticament tot el país. L’autor ha dividit els itineraris segons durada; mitja jornada o una sencera. Els graus de dificultat són variats, però ha obviat expressament els molt fàcils, és un llibre per ciclistes amb una certa experiència. Les rutes estan ben explicades i amb gran simplicitat (ho dic per experiència personal). No calen colorins, ni vinyetes ni altres elements gràfics que, pedalant, distreuen. Això fa que el llibre sigui senzill, que cada ruta es pugui fotocopiar per usar-la a la muntanya i així evitem fer malbé el llibre i que es pugui entendre cada indicació a la primera.
Si ja n’esteu farts de voltar sempre pels camins que teniu a tocar de casa compreu aquest llibre. No us l’acabareu aviat.

50 itineraris en BTT per Catalunya. Manuel Cajide i Plaza
Cossetània Edicions. Col Azimut - 53

Als peus del Puigmal

Una forta escalada de Puigcerdà al Coma Morera
La Cerdanya ofereix innombrables possibilitats d’efectuar belles i variades excursions en bicicleta de muntanya. Des de fàcils recorreguts per la plana, travesses integrals d’est a oest de la comarca o ascensions a cims que, fa uns anys, semblaven impossibles d’assolir amb una bicicleta, la zona te ofertes per a tots els gustos. En aquesta ruta de 48 quilòmetres us proposem acostar-vos al mític cim del Puigmal (2.910 metres) tot intentant conquerir amb les vostres màquines el cim del Coma Morera (2.202 metres), al qual podeu arribar per una pista en bon estat, de fet fins i tot mal enquitranada en un tram, però d’una gran duresa física tant per l‘alçada total que assoliu, com pel desnivell que heu de superar des de la capital Puigcerdà. És molt important aprofitar l’ascensió per gaudir de les vistes que anireu tenint de la vall.
La BTT és un esport jove, no fa ni trenta anys que va ser inventat als EE UU. Ned Overend, un dels primers campions del món que avui col·labora amb la casa Specialized, va ser anomenat “el pulmó” per la capacitat de suportar llargs esforços aeròbics durant hores. Quan els seus competidors feien figa ell encara tenia esma per estona. El dia que vàrem fer aquesta travessa Overend no era amb nosaltres, hauria xalat prou!, però teníem una de les meravelles on ell ha treballat: l’Specialized Epic, la primera bicicleta de muntanya amb suspensió intel·ligent al darrera. Una vàlvula fa que l’esmorteïdor només treballi quan hi ha sotracs i es bloquegi quan la pista és plana. Així s’evita el molest balanceig de la doble suspensió i la pèrdua de força del pedaleig. Sports Iris, concessionari Specialized a Puigcerdà, ens en va cedir una unitat.
L’estructura de la ruta no te pèrdua. Sortiu de la plaça de l’estació de Puigcerdà en direcció a la rotonda d’entrada a la vila. Gireu a l’esquerra i preneu direcció Les Pereres. Des d’aquest lloc convertit en urbanització, a la dreta cap a Queixans. Haureu recorregut una bella part de la plana. A l’entrada del poble, just al costat de la font, un camí que estan arreglant s’enfila cap al Pla de les Tres Forques. Paciència i pulmons que ja hi arribareu. Un cop a dalt, no deixeu de fitar les vistes pel camí, esquerra i seguint el GR fins la carena. Després de travessar un prat d’una verdor feridora, i havent deixat abans el GR a la dreta, un suau descens us portarà al bosc del l‘Orri de l‘Andreu. Sou al terme municipal d’Osseja, a la Cerdanya francesa, hi ha una font i lloc per fer pic-nic. Preneu llavors el camí enquitranat a la dreta fins el trencall que puja al Coma Morera. Tres quilòmetres més d’esforç i ja hi sereu. Cavalls i vaques us saludaran mentre pasturen. Després només cal recular fins la cruïlla i seguir avall per la pista principal fins Osseja. D’aquí a Puigcerdà no hi ha pèrdua, perquè ambdues viles es miren, i la frontera només ha estat una entelèquia de polítics que mai no han conegut aquesta terra.
Rutòmetre
1.- Km 0.00 Plaça de l‘estació de Puigcerdà (1.180 m). Sortim en direcció a la carretera de França, voltem la rotonda i agafem el trencall que diu Age Vilallovent Les Pereres (1.175 m.). Dels dos camins que en surten agafem el de la dreta, cap a les Pereres.
2.- Km 2.700 Travessem el Segre i tombem a la dreta direcció Queixans. Curta pujada fins les Pereres (km 3.400). Dreta Queixans (1.125 m.). Entrem al poble fins trobar la font (km. 4.500). Agafem el camí que puja a l’esquerra.
3.- km 11.600. Pla de les tres Forques (1.655 m.) Agafem el camí que surt a l’esquerra. Vistes damunt la Molina. Trencall a l’esquerra (km. 12.600) el deixem. Seguim pista principal amb marques de GR.
4.- km 16.00 Basseta del ras (1.910 m.). Prat, tancat de bestiar. Una mica després (km 16.500) arribeu a una tanca amb un senyal de prohibit el pas. Deixeu el GR que marxi a la dreta i travesseu la tanca per enfilar-vos coll amunt pel mig del prat..
5.- km 17.000 Coll de la Bassa (1.975 m.) El travessem seguint les roderes fins que arribem a una tanca de bestiar. La obrim i la tornem a tancar i seguim avall deixant un camí que puja a la dreta (km. 17.600)
6.- km 18.600. Bosc de l’Ori de l’Andreu. Font, Àrea de pic nic. Seguim el camí avall fins que desemboca en una estreta pista enquitranada. La prenem a la dreta. (1.890 m.)
7.- Km. 21.500. Trencall. A la dreta és el camí enquitranat que puja en tres quilòmetres fins el Coma Morera.(2.202 m.). Tornem per el mateix camí i, quan arribem de nou al trencall (km. 27.500 ) seguim la pista enquitranada avall.
8.- Km. 27.300. Desemboquem a una altra pista enquitranada. Dreta i avall fins el poble d’Osseja (km. 34.800) passeu el pont sobre el riu i sempre recte sortireu a la carretera que va a palau de Cerdanya i Bourg Madame. Des d’aquí ja veieu Puigcerdà. La segona rotonda és la que heu voltat al matí en sortir. A la dreta hi ha l’estació (km. 48.00).
Fitxa
Dificultat: Mitjana-alta. El desnivell acumulat i l’alçada requerirà un notable esforç físic, això si, exempt de dificultats tècniques
Durada: 4h mirant el paisatge
Distància: 48.00 kms.
Desnivell: 1.005 metres
Època: De maig a octubre
Com arribar-hi: amb cotxe: per l‘eix del Llobregat i túnel del Cadí fins Puigcerdà o per la Collada de Tosses. Amb tren, estació Puigcerdà.
Punt de sortida i d’arribada: Estació de tren de Puigcerdà.
Cobertura de mòbil: En un 80 per cent.
Cartografia: Mapa de la Cerdanya. Editorial Alpina. Granollers 2.003.

Publicat a Descobrir Catalunya

Records d’infantesa

La Volta recorre les ‘meves carreteres’. La darrera etapa de la Volta a Catalunya ha pujat alguns dels colls de la serralada litoral que separa el Vallès del Maresme. Per la història del ciclisme no són res, a penes tatxes innocents, però per mi Can Bordoi o el Collet són l’escenari natural de molts dels quilòmetres que faig al llarg de la temporada. Mort de fred o ofegat per la xafogor, valent i decidit o cansat i patint, aquestes són les carreteres del meu imaginari ciclista; per això m’ha fet il·lusió anar a trobar la cursa a peu de ruta, donant ànims als corredors i meravellant-me de la facilitat amb que pugen les rampes que, no per més conegudes, em són més fàcils.
De nen mai no em perdia una cursa ciclista a tocar de casa. La d’hores que havia passat al voral de la carretera esperant el pas emocionant i carregat de petits obsequis de la caravana publicitària, primer, i el ràpid i fugisser dels ciclistes i els cotxes dels equips una bona estona després.
En tots aquests anys el ciclisme ha canviat tant com jo, i cap dels dos no sempre per a bé, però mentre la il·lusió per veure passar la llarga filera de mil colors resti intacte al cor d’algú i el faci sentir de nou un nen, el ciclisme tindrà raó de ser per si mateix, perquè el món sàpiga que hi ha una forma romàntica d’entendre la vida.
Aquests dies, mentre una colla d’esportistes lluitaven per superar les dificultats de la carretera i, al seu pedalar, moltes persones glatien emocionades amb l’èpica humil del ciclisme, les declaracions de Bjarne Riis i Eric Zabel, el judici a Floid Landis i les acusacions mútues i creuades sobre la conveniència o no d’esbombar tota la porqueria que hi ha al voltant del dopatge, han entelat el ressò que la Volta ciclista a Catalunya es mereix. Llàstima, l’excel·lent feina de l’organització (vegeu ‘El cor de la Volta’ d’aquest bloc), la passió de corredors i afeccionats i, sobretot, l’esperit noble d’aquest antic i bell esport, no es mereixen això.
Riis, Zabel, Landis i tants que han fet de la ingesta de substàncies dopants la manera de convertir-se en falsos herois de la bicicleta potser no van ser mai canalla al voral d’una carretera esperant que passés la cursa pel seu poble. Si haguessin viscut aquesta emoció mai no haurien acceptat guanyar fent trampes; als nens els dol molt que els enganyin.
Jo em sento molt estafat per ells, però la il·lusió per l’èpica del ciclisme no la perdo. Per què, que en queda de la vida sense romanticisme? Que en queda de la meva infantesa sense la Volta?

El cor de la Volta

Una volta ciclista és un crustaci. L’exquisit és a l’interior, preuat, lleu i fràgil, i per això necessita revestir-se d’una carcassa exterior que li fa d’esquelet i que protegeix el cor i l’ànima de l’ésser viu. Amb 87 edicions, la Volta a Catalunya (http://voltacatalunya.com) és un adult que, des de dilluns, recorre la geografia del país. Com Joseph Conrad, però menys tràgic, El Tourmalet ha viatjat al cor de la Volta per viure una etapa des de dins i veure com funciona l’esquelet que organitza la cursa i garanteix el bon fer del seu interior més preuat i delicat: els corredors.
Des de primera hora del matí Tàrrega és un bullidor. Al trànsit quotidià de la vila s’hi afegeix avui la caravana de la Volta i tota la seva impedimenta, que ocupen la plaça del Carme, on Coca cola ha muntat el parc tancat pel control de firmes, i un tram de l’antiga carretera nacional, on hi ha la sortida. Els badocs i la canalla donen color a la festa fent fotos, demanant gorres i samarretes o, simplement mirant els autobusos dels equips.
Sembla mentida però, per l’enorme que és el desplegament d’una cursa UCI Pro Tour com aquesta, el nucli dur de l’organització no és gens macrocefàlic. En Rubèn Peris, el director general de la competició i gràcies la invitació del qual hem pogut assistir com a convidats a l’etapa reina Tàrrega – Arinsal distribueix la feina a la seva gent amb la placidesa de qui porta molts anys movent aquesta mena d’arsenals de persones i material. Te temps per xerrar amb tothom, per fer atendre els convidats i per supervisar que tot rutlli. I tot va com un rellotge. A les onze en punt s’obre el control de firmes. Metres els primers corredors van passant l’Arcadi Alibés, locutor de sortides i arribades, va explicant qui és qui. El públic mala per fotografiar-se amb els més populars (Sevilla, Mancebo, Samuel Sánchez, el català Florencio), però l’autèntica estrella mediàtica és el periodista de TV 3, que és de llarg el personatge més sol·licitat pel públic. En un racó de la zona reservada per convidats, fan tertúlia matinal Carles de Andrés (TVE), Juan Porcar (RPM, organitzadors de la Volta, l’ex pilot Carles Mas, Perico Delgado i uns quants vip’s més.
Sembla que res no es mogui, que no h hagi pressa per res, però a les dotze menys deu tothom és als seus llocs. Els corredors sota la pancarta, els convidats als cotxes que ens portaran a través de l’interior de la cursa (uns Skoda força trasto per cert), i els Mossos d’Esquadra, 90 motoristes, agents a peu, furgonetes i el cotxe de l’intendent, als seus llocs. No hi ha camí n cruïlla on no hi hagi policia. En un moment en què, per electoralisme, es qüestiona la seva eficàcia, des d’aquí volem defensar i agrair la ingent tasca de la policia de Catalunya en esdeveniments com aquest.
La vida a l’interior de la caravana és absolutament vertiginosa. El xofer que ens porta és en Josep Florencio, germà del corredor i ex corredor també ell. Viatgem amb l’amic i company de fatigues ciclistes Llorenç Pros i l’ex secretari de l’esport de la Generalitat, Pere Sust. Amb maniobres precises i agosarades, però actuant sempre amb enorme cura i amb l’autorització dels comissaris de la cursa, l’amable Josep condueix amb destresa, finor, rapidesa quan cal, i una lentitud inquietant quan és precís, a través de la caravana de cotxes dels equips. Llavors aprofita per saludar a amics (com el seu vei, l’ex ciclista i director del Geroldsteiner Raymond Dietsen) mentre avança cotxes per carreteretes de tres pams d’ample que, ho confesso, en algun moment m’encongeixen el cor. També aprofita per comentar-nos anècdotes de la Volta, per suggerir-nos llocs on aturar-nos. I dins de tots els cotxes, ràdio Volta informa puntualment de tot el que passa.
-Euskaltel, als escapats.
-Cofidis, al grup.
-Els dorsals 3, 79 i 208 porten una diferència de 7’55 al grup.
Els encarregats de transmetre la informació als interessats viatgen amb els cotxes dels directors. Ells són els primer en veure quan un corredor demana ajuda o quan algun te un problema.
Però per moure’t dins la cursa cal actuar amb rapidesa i saber tothora que passa per reaccionar amb agilitat. Avançar els ciclistes és més complicat i requereix un respecte enorme. Ningú millor que un ex corredor per saber quan es pot avançar el grup, quan es tancaran en un revolt i caldrà frenar (l’entrada a Andorra és tot a l’estona així), saber si hi ha temps de moure’s entre els escapats i el grup, pensar el millor lloc on aturar-se per veure’ls passar, i saber com i quan els podrem tornar a avançar sense risc. En Josep en sap un niu d’això, i no us penseu que s’hi guanya la vida, però. Ell te una botiga de bicis al seu poble, Mont-roig del Camp (http://www.esportsflorencio.com/), i col·laborar amb la Volta ho fa de manera voluntària, com desenes i desenes de persones que ajuden a que la gran cursa catalana sigui un èxit internacional i una de les millors del món, per això és a l’Uci Pro Tour. Vagi des d’aquí un homenatge de reconeixement per ell i la resta de voluntaris.
Arribem a Arinsal amb el temps de veure la gran ascensió d’Òscar Sevilla, que a la fi serà el guanyador de l’etapa després de superar sis colls i més de 200 quilòmetres. Viure la intensitat frenètica d’una volta és una experiència intensa i impressionant. Tot passa molt depressa, tot sembla molt voluble, però tot funciona amb una precisió inaudita. Tothom sap el que ha de fer, com ho ha de fer i quan ho pot fer. La responsabilitat de cadascuna de les persones que conformen la cursa, des dels corredors fins els xofers passant pels mecànics, massatgistes, policies, muntadors de arribades, protocol...i no acabaríem mai, és la clau que fa que tot rodi com una màquina perfectament engreixada, com la més lleugera i sofisticada de les bicicletes que aquests dies recorren les comarques del país. El cor de la Volta batega a 190 pulsacions, com si pedalés. Però, al contrari dels corredors, aquí no s’hi valen defalliments.

Primavera ciclista a la Garrotxa

La millor marxa del calendari català fa deu anys
En deu edicions, amb la que es va córrer diumenge, la Marxa Cicloturista Terra de Remences (http://www.terraderemences.com/) s’ha consolidat com la prova de referència en el calendari català de cicloturisme.
Quan el paisatge és exuberant, el recorregut variat, selectiu i a gust de tothom, l’organització brillant i el dia radiant, no hi ha cap excusa, per rampes o defalliments que hom tingui, per no dir que s’ha viscut un dia de ciclisme dels que triguen a oblidar-se. Els mals moments passen ràpid, els bons els desem a la memòria.
Amb gairebé 2.500 inscrits i la col·laboració entusiasta i voluntària de tota la Vall d’en Bas, el club ciclista de la vila pot estar content del que està fent, i la resposta dels participants el seu gran orgull. S’estigui molt en forma o es vagi més just, la Terra de Remences és una cita que ningú no es vol perdre, perquè hi ha emocions ciclistes per a tothom. I tot en un entorn bellíssim i amb un índex de seguretat que augmenten les ganes i la il·lusió per pujar cada primavera a la Garrotxa.
Potser de cara a l’any vinent, i vist l’augment del nombre d’inscrits, els organitzadors hauran de plantejar-se fer dues sortides (llarga i curta), separades mitja hora per evitar l’estressant allau de ciclistes als embuts de les rotondes i l’entrada a Olot, i disminuir el perill de caigudes, frenades brusques i piles.
Respecte de l’itinerari, l’actual es pot consolidar, posar Bracons primer disminueix el perill de caigudes per cansament al final. Dels altres colls, Cannes i Capsacosta, la bellesa de l’entorn son benzina extra per les cames dels ciclistes. Sobre la resta, incloses les cabines de WC per a noies als avituallaments, superb. Com els pagesos remences de l’edat mitjana, estem adscrits a una terra, aquesta terra garrotxina, i ja no ens podem deslliurar d’aquest domini.
La Federació Catalana de Ciclisme ha de prendre la Terra de Remences com a model a seguir i establir uns criteris mínims d’organització per a la resta de competicions del calendari. És intolerable que hi hagi marxes que puntuen, i per les que el participant paga el mateix que a la de la Vall d’en Bas, on els itineraris ratllen la temeritat, la seguretat policial és inexistent i els organitzadors tracten els participants com una nosa.

Amics i lectors
Enlloc com a Terra de Remences trobo tants amics i lectors. És d’una enorme il·lusió per a mi haver conegut una parella de Banyoles que aquest estiu recorreran les Dolomites després d’haver llegit el meu llibre ‘Volta a les Dolomites’ (Cossetània). Sense vosaltres, lectors, escriure no te cap sentit. Vull dir que escric perquè vosaltres em llegiu; o sigui que gràcies i molta sort a les carreteres.
No cal dir que retrobar-me un cop més amb el gran grup de l’Esport Ciclista Sant Andreu (http://www.ecsantandreu.com/), en especial amb l’agradable Josep Maria Sales, i amb la gent que em vaig trobar al cim de l’Stelvio, és ja de per si un bon motiu per citar-nos a la Vall d’en Bas.
Ara, les marxes i les voltes en bicicleta serien més avorrides i sense sentit si no fos per la impagable companyia i amistat dels meus col·legues del C.C. Routier de Premià (http://cc-routier.blogspot.com/index.html) i d’amics preuats com en Llorenç Pros o l’Anton Català. Rodar amb ells també ajuda a pujar colls.