Volta a les Gavarres

Entre alzinars pel vessant oest de la serralada. Els Centres BTT de la Federació Catalana de Ciclisme permeten recórrer itineraris naturals de gran bellesa sense haver-se de preocupar de preparar la ruta. Seguin el model europeu de fletxes grogues, proposen itineraris segons l’habilitat i resistència del ciclista. El problema són els habituals desaprensius que destrossen o canvien els senyals. Porteu un mapa per si un cas i pregunteu al punt de sortida si hi ha alguna alteració a la ruta que voleu fer. A la pàgina web gencat.net/turisme/btt, hi trobareu informació.
Les Gavarres és una serralada que s’estén a cavall de les comarques del Gironès i el Baix Empordà. Les seves alçades, que tot just superen els 500 metres, una antiga presència humana i un clima suau la fan molt apta per recórrer-la tot l’any. Us proposem fer la ruta que surt i arriba al centre d’acolliment de BTT de Quart, al Gironès. Pedalarem per la vessant oest de la serralada, entre alzinars, matolls, pins i alguns nuclis de població d’una bellesa notable. Però, el millor de la volta són les vistes que hi ha des del bosc del castell i el turó de Masmontalt (a 411 metres).
El centre BTT de Quart és sota el poliesportiu i està indicat. Sortiu seguint la ruta del carrilet a Girona i tombeu a la dreta pel primer carrer, creueu un pont, travesseu la carretera i amunt. Fixeu-vos bé amb les fletxes.
Aviat hi ha les primeres rampes dures (entre el quilòmetre 2 i el 3), però la vista que hi ha al coll paga la pena. Planegeu i comenceu a baixar fins la riera de Celrà. Tornen les costes, amb replans per recuperar l’alè, això si, fins arribar a una carretera. Es pren a l’esquerra i, una mica després, altre cop a l’esquerra i avall. Un corriol obac i fresc baixa fins una riera. Allà comença la pujada al turó de Masmontalt. Durant una bona estona no hi ha fletxes, seguiu sempre la pista principal. Ull al quilòmetre 10’400, el camí trenca a la dreta i l’heu de seguir, però enfront en surt un altre que baixa i que heu de deixar. Des del turó comença el descens cap al petit nucli i ermita de Sant Mateu de Montengre (res a veure amb el del Maresme), i després torna a baixar cap a l’ermita de Sant Cristòfol del Bosc. Ambdues baixades són molt ràpides, però relliscoses pel sauló, vigileu. Des d’aquesta darrera ermita se segueix baixant fins a l’entrada d’una vall farcida de camps de pereres. Consulteu les fites de pas d’aquesta fitxa per no perdre-us. D’aquesta vall se surt remuntant un petit pujol per una costa pronunciada que, un cop coronat, pren una pista principal una estona i la deixa a la dreta per baixar fins un rierol (ull, creuat el torrent és a l‘esquerra). Llavors ja sou al nucli d’Erols i d’allà entre camps la ruta us porta a Quart.
FITXA:
Dificultat: Mitjana. El recorregut no te grans alçades ni collades llargues, però algunes pujades són molt dretes.
Durada: 3h 30’ mirant el paisatge
Distància: 32’30 kms.
Desnivell: 850 metres
Època: tot l’any
Com arribar-hi: amb cotxe: autopista A-7 sortida Girona Sud o per la N-II. Prendre la C-249 fins a Quart. Amb tren, estació de Girona.
Sortida i d’arribada: Punt d’acolliment de Quart. C/del tren s/n
Cobertura de mòbil: en un 80 per cent.
Cartografia: Mapa Comarcal de Catalunya. Gironès. Escala 1: 50.000
4ª edició: abril 2002
FITES DE PAS
1.- Km 3’850. Bosc del Castell. Hi arribarem després d’haver superat un parell de costes curtes i dures. A l’esquerra Girona, el Costabona al fons, Rocacorba en primer pla, la cinglera del Cabrerès i el Montseny a l’esquena. A la dreta les Gavarres.
2.- Km 8’500. Carretera. La seguim a l’esquerra durant un quilòmetre i prenem el corriol que baixa a l’esquerra. Cal fixar-se amb els senyals, són als arbres de la dreta.
3.- Km 12’500. Turó de Masmontalt i punt més alt de la ruta. Cruïlla de quatre camins. Hem d’anar recte. Com que fa una estona que planegem val la pena anar mirant el paisatge (Alberes, Montgrí i extrem est de les Gavarres).
4.- Km 15’300 Sant Mateu del Montnegre. Ermita romànica amb la plana del baix Empordà als peus. Comença una forta baixada.
5.- Km 22’850 Sant Cristòfol del Bosc. Després d’una ràpida baixada arribem a un alzinar en mig del qual hi ha l’ermita.
6.- Km 24’200 camps de pereres. Deixem la pista principal, travessem un gual i ens endinsem a una vall farcida de camps de pereres. Cal anar amb cura de no perdre’s. Travessem un altre torrent (km 25’00) i el mantenim a l’esquerra, arribem a un petit mas tancat, el voltem per la dreta i, just al darrera, prenem un corriol que s’enfila amb duresa.

Publicat a Descobrir Catalunya

Elogi del ciclisme lent

En Javier de Valladolid , que viu i treballa a Catalunya, diu que cada dia gaudeix més del cicloturisme, per què que cada vegada corre menys. És a dir, més enllà de l’estrès de les marxes, falses curses per a ciclistes frustrats (i no nego a ningú el dret a jugar a sentir-se ‘pro’, però com a mínim que els organitzadors no enganyin), hi ha una pràctica ciclista tant autèntica com qualsevol altra; cosa que neguen molts dels que surten a la carretera pensant en que potser, aquest any si, ells i la seva colla aconseguiran la ‘performance’ que els farà aparèixer a la portada de l’Equipe o de Vélo Magazine.
Repeteixo, que tothom faci ciclisme com li doni la gana mentre no contravingui les normes de circulació, de convivència i de respecte al medi i als altres, però que ningú negui l’autenticitat, l’agonia i la duresa dels que, simplement, van en bicicleta a un altre ritme, amb unes altres intencions, a la recerca d’unes ‘performances’ més pròximes a l’aventura, la descoberta d’un territori o el simple plaer de pedalar sota el sol, els núvols o la pluja.
Cada dia estic més fart de l’angoixa de donar pals (més aviat de rebre’n), de suportar estrebades terribles, d’intentar aguantar una roda impossible i de morir damunt la bici. Jo vull viure a la bicicleta no deixar-hi la vida!
Com en Javier, o els amics amb qui comparteixo rutes, viatges i vivències, jo també cada dia sóc un ciclista més lent, i cada dia gaudeixo més de l’art d’anar en bicicleta, que és una de les experiències vitals i intel·lectuals que més m’omple les alforges de la memòria.

Els Pirineus uneixen

Vaig conèixer Javier Sánchez Beaskoetxea dins d’un cotxe i fent mala cara; jo també feia mala cara. Tots dos érem dalt la Pierre de Saint Martin i acabàvem d’abandonar a la Quebrantahuesos més llarga i bèstia que s’ha fet mai, la de l’any de l’esllavissada al Portalet que va obligar els organitzadors a fer una volta de 234 quilòmetres amb un calor sufocant i mancats d’avituallament.
En Javier és un dels cicloturistes més prestigiosos i coneguts de l’estat per la defensa aferrissada que fa tothora de l’autèntic esperit del ciclisme popular, com a ciclista des de la carretera i com a periodista des de diversos mitjans de comunicació. En d’aquesta doble perspectiva hem compartit experiències literàries al voltant de la bici (articles, llibres...) i hem pedalat junts alguna vegada (el viu a Bilbo i jo a Catalunya), però mai no havia participat directament en un del seus viatges ciclistes fins dijous passat.
La setmana passada en Javier va travessar de nou la serralada Pirinenca. Si l’any passat ho va fer per la cara nord, la vessant dels ports mítics del Tour, enguany ho ha fet per la cara sud, menys mitificada per la competició però tant interessant com l’altra pels cicloturistes. Va sortir d’Hondarribia, dijous a la tarda va arribar a Puigcerdà i a l’endemà vam pedalar plegats fins Banyoles (144 qms.). Podreu llegir ben aviat el relat complert de l’aventura al seu bloc El col del agonístic (http://www.agonistic.blogspot.com/) i a la revista digital A rueda (http://www.arueda.com/); jo ara només pretenc fer un breu makin off de la ruta.
L’etapa que vam fer va ser la més llarga de la travessa, però calia tenir en compte que hi havia més desnivell de baixada que no pas de pujada i que per primer cop als seus dos viatges no pedalava sol; amb la meva bici de carretera i sense pes, jo era la llebre perfecta per tirar dels més de 20 quilos que portava entre la bici (una híbrida que no escatima en detalls com timbre, parafang o un porta paquets immens), i les dues alforges més la bossa de manillar.
El dia es va llevar clar i assolellat com només ho és a la Cerdanya. Recollir la bugada del dia abans, enfundar-se en un maillot de les metes volants de la darrera volta al País Basc, i, cap a la Collada que hi falta gent. La pujada a Tosses és llarga però suau, i no vam parar de xerrar en tota l‘estona. A dalt, com veieu a les fotos, cal preparar tot l’operatiu fotogràfic. Posar la càmera al petit trípode, enfocar, programar-la i tornar a passar per immortalitzar el moment de la nostra arribada al coll sense necessitat de que ningú no ens hagi de fer cap foto. La logística del Javier és de professional. Cap a Ribes (bocata), Ripoll amb visita obligada al monestir, Sant Joan de les Abadeses, el bellíssim coll de Capsacosta per la cara senzilla, Olot (bocata) i el trajecte final trencacames i pesat però d’una enorme bellesa per Santa Pau, un indret que ell desconeixia i que li va entusiasmar, Mieres i Banyoles.
A l’endemà ell seguia fins al Cap de Creus. Jo vaig tornar a Premià una mica enyorat, amb ganes de fer més bici i d’aprendre més coses al costat d’aquest extraordinari ciclista i millor persona, però no ho podia fer; era el seu viatge, el seu èxit el de travessar tot sol la serralada per segon cop. Us asseguro que, en un moment en que el ciclisme està essent tan desprestigiat per culpa del dopatge dels professionals, cilcoturistes com en Javier Sánchez tornen a fer gran i bell aquest esport aparentment solitari i romàntic, però amb una capacitat per relacionar llocs, cultures i persones com pocs. Ezkerri kasko, Javier.

Manual de mitologia clàssica

M’escriu en Xavier Arderiu, un amable ciclista practicant, amb problemes de consciència. Diu que com s’entén que corredors com Vinokourov o Mayo, professionals de primera línia que se saben observats i controlats tothora, puguin donar positiu de manera tant suposadament innocent com ho han fet. Que si no és possible que els controls no siguin de fiar i que si hi ha algun llibre que expliqui amb suficients garanties científiques com funciona això del dopatge i la seva detecció (jo no el conec). Segueix dient l’expert però escamat comentarista, que l’únic que sabem els afeccionats és la brutal descàrrega de brutícia mediàtica interessada que hi ha cada cop que es detecta un cas (i si no es detecta també hi afegeixo) i que això està fent perdre la confiança en els professionals (lògic, crec).
Però en Xavier Arderiu també en diu una de molt bona: “Una de les coses que més m'agraden del ciclisme és que els professionals i els aficionats sempre hem estat més a prop que en d'altres esports, com el futbol, on les estrelles viuen en un pedestal.” I aquí l’encerta del tot. Que et fitxin a El 9, benvolgut; però sobretot, si t’agrada el ciclisme, queda’t amb això i engega tota la resta (dopats, dopatge, UCI, la premsa que tu i jo sabem, molts metges, i alguns directors esportius) a fer la ma.
El ciclisme és un esport agònic. En la lluita de l’ésser humà contra si mateix, el designi dels Déus i la superació de les dificultats naturals, factors que defineixen l’èpica hel·lènica, només és capaç de guanyar aquell que arriba més a prop del llindar de la mort. És aquesta agonia la que ha construït algunes de les èpiques més grans del ciclisme. És el relat d’aquestes gestes heroiques el que constitueix l’epopeia d’aquest esport en el qual, a més, persona i màquina es confonen en una de sola com un centaure. Queda’t amb això, amic Arderiu, i viuràs de nou el ciclisme amb la passió que cal viure’l. Per la resta de coses no cal passar-se hores al peu d’una carretera o assegut al sofà de casa mentre la resta de mortals fan la becaina estiuenca.
El Tour de França és un mite perquè és la competició esportiva que és capaç de sintetitzar millor la narració de l’epopeia ciclista. Com tot mite és una narració no fonamentada en la raó, ni en la demostració ni en l’argumentació; no expressa conviccions filosòfiques, morals o religioses, però com tot bon mite, és una figura inqüestionable, intocable, absoluta. Jo em quedo amb això i, et juro, que ara mateix tinc ‘mono’ de Tour i estic per posar-me cada migdia Eurosport, que el tornen a emetre. I tinc ‘mono’ i agafo la bicicleta i m’empaito a mi mateix uns quants matins per les carreteres del Maresme perquè sento la terrible necessitat de tornar a ser feliç recreant la llegenda dels ciclistes en competició.
Després descobrim desconsolats que n’hi ha que fan trampes. Els Déus s’encarregaran de castigar-los, això no es feina nostra. Nosaltres només om pobres mortals que estimem les bicicletes.

Publicat a El 9 Esportiu

Blues del Tour de Francia

A pesar de los tramposos que, tomando substancias dopantes prohibidas, creen que pueden superar el reto que impone la carretera, la lucha contra el resto de rivales y las normas de la competición deportiva. A pesar de los que piensan que, con burdas mentiras van a burlar la legalidad y limpieza que inspira el deporte. A pesar de los enfrentamientos entre la UCI y la organización de la carrera, que se traducen en malas pasadas y jugarretas indignas entre ambos. A pesar de la arrogancia de la organización, que a menudo pretende que toda la familia ciclista (corredores, directores de equipo, prensa, patrocinadores) cumplan sus, en ocasiones, caprichosos designios.
A pesar de las caídas y montoneras que ponen los pelos de punta y dan carnaza a los que no entienden nada de ciclismo. A pesar de las llegadas con curvas, rotondas y estrechamientos que conllevan mucho peligro y poco espectáculo. A pesar de esa composiciones florales sumamente horteras con que los pueblos por donde pasa el Tour pretenden quedar inmortalizados por los helicópteros de a televisión.
A pesar de los mezquinos intereses y la falta de profesionalidad de una parte de la prensa, que criminalizan a cualquiera que lleve el jersey amarillo y lo convierten en sospechosos de dopaje. A pesar de la esquizofrenia chauvinista de muchos medios de comunicación franceses (con la televisión a la cabeza), que parecen convencidos de que, si no gana uno de los suyos, es porqué son los únicos que no se dopan (sic!). A pesar de los achaques de nacionalismo español rancio y trasnochado de algunos medios de comunicación de aquí cuando gana un ciclista de los nuestros, como si el hecho de ser de casa fuera la única razón de su categoría como ciclistas respecto a los contrincantes. A pesar de la modorra que te sume en una inevitable siesta durante las etapas llanas con llegadas al ‘sprint’, las grandes incomprendidas por los ciclistas de sofá. A pesar del fatal audio, con un ruido ambiente exagerado, de TVE durante muchas etapas que ha impedido escuchar los inteligentes, amenos y divertidos comentarios de Carles de Andrés y Pedro Delgado. A pesar delas horas de trabajo perdidas por todos los enfermos de Tour. A pesar del orgullo con que cualquier ciclista vive estos días, sabiéndose incomprendido por todos los que están convencidos que esto de dar pedales es un atraso cultural.
A pesar de todo eso y mucho más que me dejo, porqué los recuerdos de estas semanas se agolpan como vídeos en mi memoria, estoy feliz porqué amo esta carrera, amo estas largas y duras jornadas en el sofá de mi estudio y las espero con pasión y amo este deporte sufrido, y un poco de pringados porqué negarlo, desde que, de pequeño, veía pasar la caravana de al Volta por mi pueblo. A pesar de todo ello, y de mucha más porquería que los interesados y desventurados de siempre van a lanzar desde hoy mismo contra esta bella carrera; por suerte: todavía nos queda el Tour, ‘Still got the blues’, que canta el gran guitarrista de blues Gary Moore.

Publicat a La Vanguardia

Los mentirosos y los cojos

Que a Michael Rasmussen lo haya echado del Tour su equipo, no la organización, y por mentiroso, no por dopado, dice mucho respecto como se están poniendo las cosas de serias en el ciclismo. Dice que hay gente dispuesta a acabar con la trampa del doping, dice que hay directores de equipo que están decididos a mantener su estructura deportiva y el patrocinador que la paga aunque deban tomar decisiones dolorosas, y dice que hay profesionales, como el resto de corredores del Rabobank, que entienden que la disciplina de un profesional pasa por encima de adhesiones inquebrantables.
El ex jersey amarillo del Tour 07 mintió en más de una ocasión respecto a un paradero que le permitió saltarse unos controles, por casualidad fue descubierto su farol y todos, director, compañeros, Tour y patrocinador, han actuado con el rigor debido. La carrera no lo podía echar a pesar de que se ponía en duda la honorabilidad del líder, el equipo tenía el deber de esclarecer la duda, y los compañeros lo han acatado a pesar de lo duro que significa pensar en todo lo que se han matado (sobretodo en la etapa reina) para defender a un colega que ha resultado ser un mentiroso. Y como dice el viejo refrán catalán: “se coge antes a un mentiroso que a un cojo”, frase más que válida en el ciclismo por motivos obvios.
A pesar de que, para el público en general, el lamentable espectáculo de Vinokurov, Rasmussen y Moreni haya puesto en entredicho de nuevo La Grande Boucle, lo cierto es que el ahínco con que el Tour lucha contra el dopage y la estafa deportiva que ello supone, no lo iguala ninguna otra carrera. La detección de tramposos afea la puesta en escena mediática, claro, pero limpia la carrera y impide que se falseen los resultados. Aún le quedan años al Tour de andar cabizbajo por culpa de sujetos sin escrúpulos que se drogan aun a sabiendas que van a ser pillados y que van a montar un número impresentable ante la opinión pública, pero el día que esta lacra consiga erradicarse, el Tour, y las carreras que se apunten a esa estricta disciplina, van a tener una larga y fecunda vida, como la que ha tenido la carrera francesa durante casi un siglo. La batalla está en su fase más cruda, y lo peor quizás todavía está por llegar.
Ver a Menchov retirarse con gesto de asco y desesperación (él que también ganó la Vuelta de rebote por el positivo de Heras) duele mucho a cualquier aficionado, pero les juro que más duele admirar y aplaudir el esfuerzo de individuos que, al cabo de dos días, se demuestra que han hecho trampas o su propio director lo expulsa porqué él es el primero que se sabe engañado. Seguro que mi colega de página, Joan Antoni Flecha, está confuso y dolido por todo lo que ha sucedido, pero él, que ama las grandes clásicas de primavera, la esencia pura del ciclismo secular, entiende que, o vamos de legales y apartamos todas las manzanas podridas, o lo dejamos estar. Y el ciclismo, metáfora de la épica helénica de la lucha agónica, es un deporte demasiado bello para desgraciarlo más.

Publicat a La Vanguardia

Los Pirineos sentencian

Los Alpes fueron un aperitivo, la contrareloj de Albi un cedazo que dio esperanzas a algunos, pero la responsabilidad de decidir quien tiene opciones reales de ganar el Tour es cosa de los puertos pirenaicos, en especial de la etapa reina del miércoles con final en el Aubisque.
Como sucede en todos los banquetes, hay quien con cuatro patatas y unas aceitunas ya está harto; las llegadas a Le Grand Bornand, Tignes y Briançon seleccionaron a los hambrientos de podio y descartaron a los hastiados. El favorito, Alexandre Viniokurov, por caída, y otros como Pereiro, Menchov, Popovich o Karpets, por la selección natural que han impuesto cuestas impresionantes como Iseran o Galibier más que por ataques planificados. A falta de alguien destacado a batir, este año los corredores han pasado los Alpes con más miedo a quedarse que con espíritu ofensivo.
Sin un Armstrong, un Indurain o un Ullrich, las contrareloj actuales ejercen de filtro más que de sentencia. Reordenan el Íbex 35 de la clasificación, suben a algunos y baja a otros, como la bolsa. Y así, apiñados, una decena de ciclistas afrontaron la primera etapa pirenaicas con la responsabilidad de mantener su crédito como candidatos al podio de París, o fundírselo con tristeza y desesperación en cualquier puerto.
La llegada a Plateau de Beille, con sus casi 16 kilómetros y después de haber superado el feroz Palhieres ya ha rendido definitivamente a más de uno empezando por un Vinokurov que parecía renacido y incluyendo a un Cadel Evans que presenta más dudas que certezas. Por el camino han quedado Andreas Klöden, Andrey Kashechkin, Iban Mayo y Alejandro Valverde. Hoy el Peyresourde (un col terrible porqué ves el final de la subida pero no llegas nunca) y el col de Mente los pueden rematar.
Pero la gran duda es saber si el joven Alberto Contador va a resistir o, como ha declarado él mismo, ya ha hecho más de lo que venia a hacer a su segundo Tour. A Michael Rasmussen se le ve bien, sin un atisbo de sufrimiento extra. Con treinta y tres años está en el punto de cocción justo para el Tour y, por lo visto el sábado en Albí, ha aprendido a luchar contra el crono.
La traca final del miércoles con el Larrau, la Pierre de San Martín, la Marie Blanque de sobras conocido por todos los cicloturistas que hayan corrido la Quebrantahuesos, y el final en cuesta en el Aubisque, el col donde los tábanos de comen literalmente a los ciclistas, puede dejar prácticamente lista esta edición de la Grande Boucle. Claro que queda una contrareloj final por la patria chica del cómic, Angoulème; pero eso será después de pasar los Pirineos, tras muchos kilómetros en cuesta, mucho calor, muchos nervios y con mucho terreno propicio para que, los que han quedado descartados de la general, intenten ganar una etapa. Una situación propicia para corredores españoles como Sastre, Mayo, Pereiro o Txurruca, que pueden crecer con el soporte de los muchos aficionados españoles que están de vacaciones en las cunetas pirenaicas.
Y si Contador no puede con el líder, que nadie se sienta frustrado, ha hecho mucho, le esperan días de gloria si sigue así. Solo tiene 24 años. A esa edad las sentencias que dictan los puertos del Tour son absolutorias.

Publicat a La Vanguardia