Eleccions federatives: o la gestió o el ridícul

A la pròxima directiva de la Federació Espanyola de Ciclisme hi pot haver un vicepresident català, es tracta de Rubèn Perís, president de la “Volta” a Catalunya, una de les persones que més ha fet perquè el Tour travessi Catalunya l’any vinent, membre del consell directiu de l'Associació Internacional d'Organitzadors de Curses Ciclistes i membre del selecte club ‘UCI Pro Tour’. UN luxe, doncs, per al ciclisme català tenir a algú situat en una posició de privilegi al centre del poder esportiu espanyol.
Paradoxes de la vida, la Federació Catalana de Ciclisme no està decidida a donar suport a la candidatura de Peris. Amb evasives del tipus ‘ja ho veurem’, ‘no ho tenim clar’, o ‘cal respectar la pluralitat dels membres de la catalana’, l’estament federatiu del país demostra de bell nou que, per poc que s’ho proposi, la seva capacitat de fer el ridícul és pràcticament infinita.
A una setmana vista de les eleccions federatives, la indefinició de la Federació Catalana pot fer fracassar una opció que significaria gaudir d’una situació de privilegi al nucli dur de les grans decisions que sobre ciclisme es prenen a Espanya i que afecten tothom, car l’autonomia de les federacions territorials és més que relativa, no ens enganyem.
Si la Catalana no recolza a Peris amb tots els pronunciaments favorables escriurà un nou capítol de la seva ineficaç gestió dels darrers anys que està posant la pràctica del ciclisme en totes les seves facetes en una situació lamentable i que, entre altres circumstàncies, està portant a nombrosos cicloturistes, tant de carretera com de muntanya, a no renovar més la llicència federativa; una reacció més que justificada tenint en compte els nuls serveix que dona i l’elevadíssim preu en comparació amb altres federacions territorials.

Esquí de fons: aquest any si !!!

Observeu el bon aspecte de la Tosa Plana de Lles i els boscos d'Arànser (aqui a tocar del Pla de Llet), després de les nevades dels darrers dies. Les fotos són de dissabte 14 de novembre, i l'aspecte és immillorable. Hem tingut dos anys de molt poca neu, però tot sembla indicar que enguany si que ens podrem fer un fart d'esquiar pels camins i boscos dels Pirineus com ens agrada de fer cada hivern a molts ciclistes.
De moment ja hi ha dues cites concretades: 10 i 11 de gener Puigcerdà fons al coll de la Quillana, al Capcir, i 1 de febrer, la clàssica Marxa beret, enguany per fi amb homologació europea. Un cop hagueu desat les bicis, aneu posant a punt el vostre material de fons, la neu ja ens mulla els peus.

El zenit de dues vides

JOan Llaneras i Paolo Bettini hanposat el punt i final a les seves respectives vides professionals guanyant amb tot mèrit els Sis dies de Milà. Malgrat l'accident que el toscà va patir el primer dia, i que va fer témer per la seva integritat, els dos campions es van recuperar i, escalant posicions a la general cada jornada, han acabat guanyant la darrera competició del seu palmarès.
La seva llegenda trascendirà enllà del temps i per damunt de les glòries i le smisèries del ciclisme.

Pels boscos boirosos de la Llitera

A la comarca de la Llitera, a la Franja, en aquesta època de l’any anticicló vol dir boira. Però lluny de ser un inconvenient, pedalar entre la boira és un plaer que els que no són d’aquest país no coneixen. La boira tenyeix el territori d’un tel de nostàlgia i tendresa a l’hora que dona a la ruta una emoció incomparable. La Lliterana, marxa BTT que organitza l’Almacelles Pedal Club per camins de la comarca, és un excel•lent marc per descobrir aquestes sensacions.
La comarca de la Llitera és una de les quatre que conformen la Franja de Ponent, zona limítrof entre Aragó i Catalunya que forma part d’Osca per la divisió provincial de 1833, i on, per raons històriques, la presència del català és ben forta i present. La bicicleta de muntanya és un excel•lent mitjà per acostar-nos a la realitat d’un territori tan poc conegut com bell i amable.
Que ningú no pensi en paratges erms i monòtons. Camins entre sembrats, pinedes i alzinars d’un verd espès que contrasta amb l’ocre del camí, pistes com balconades amb vistes impressionants damunt el Montsec i els Pirineus i un parell de tallafocs d’impressió, són els alicients d’una ruta que surt d’Alcampell, per anar a buscar Tamarit, San Esteban, les proximitats de Peralta de la Sal i Baells. Els 59 quilòmetres i 1281 metres de desnivell, són alguns dels ingredients naturals que han fet de la Lliterana una clàssica de les terres de ponent.
Deixem el cotxe a tocar del camp de futbol d’Alcampell i ens posem a pedalar vers l’interior del poble, que travessem en direcció a la zona del Pla, circulant tothora entre camps de conreus. Al final dels camps busquem el redós d’una petita serralada que anem pujant i que ens mena a Les Cheses. Des d’allà la ruta baixa en direcció a la carretera de Tamarit, que travessem. Portant la mateixa minúscula serralada a la dreta busquem l’estany eixut de Queraltó circulant a trams o dins o a prop de la llera d’un torrent. Després de l’estany, un repetjó curt ens deixa a la zona de Las Forcas, a tocar de Sant Esteban. Ara agafem el barranc de Rue direcció nord i costa amunt fins arribar a la muntanya d’Alcanà, una delícia de verdor pedalar pels corriols que recorren la pineda, primer en baixada i després en ascens. En sortir del bosc cal parar atenció, doncs poc després hem de baixar pel tallafocs d’Alcanà i, si no teniu bons frens o la tècnica suficient, és millor baixar de la bici. El tobogan és de vertigen.

La ruta continua cap a Torres d’Alcanà, tot i que abans haurem de passar el tallafocs de Collbató, aquest cop de pujada: cames i coratge! Deixem el refugi forestal i seguim per una pujada llarga però molt suau des d’on gaudim d’unes vistes espectaculars. Un cop al Coscollar podem decidir si seguim cap a la serra de Baells (esquerra) o trenquem, ja en baixada, direcció a Alcampell de nou (la ruta quedarà en 43 quilòmetres).
Si fem la volta llarga seguim pujant direcció Cuatrecorz. Baixem després primer per una pista ampla i després per un corriol preciós en mig del bocs fins travessar Cuatrecorz i seguir direcció el barranc de Canalillo per un descens tècnic. Ull viu. Un cop al fons del barranc cap pujar cap al Tossal Gros direcció el castell de Mora. Llavors ja tornarem a ser a l’altra banda de la serra de Baells. Pugem de nou al Coscollar i, per fi ja en baixada, arribem a Alcampell. No és una ruta de grans desnivells, però el caràcter trencacames l’endureix. Ens hem guanyat el dinar. A Alcampell hi ha una correcta oferta gastronòmica. Al web www.agolpedepedal.com hi trobareu els track’s del GPS i informació complementària
Dificultat. Mitjana/Alta. Distància. 59 kms. Temps: 4h 30’ Desnivell.1281 metres.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

Volta al Cadí, pel parc de les roques aspres

Ara fa 25 anys es va crear el Parc natural del Cadí-Moixeró, un conjunt de serralades pre-Pirinenques caracteritzades per la roca calcària que li confegeixen un paisatge singulari una esquerpa orografia. El centre BTT de la Seu d’Urgell ha dissenyat un itinerari que volta el parc.
La ruta és llarga i requereix entrenament, per bé que les dificultats tècniques són mínimes i l’itinerari és molt segur. Tot està marcat amb senyals vermells i blancs. Són uns 234 quilòmetres i prop de 6.500 metres de desnivell acumulat de pujada que, per fer-ho assequible a tothom, hem dividit en quatre etapes d’una bellesa i espectacularitat inqüestionables. Al final de cada jornada hi ha taula i llit esperant-nos. A l’oficina de turisme de la Seu, turisme@aj-laseu.cat, us poden tramitar les reserves hoteleres. Més facilitats, impossible.
Primera etapa: La Seu d’Urgell - Molí de Fórnols. Sortim del Parc Olímpic de la Seu i, en uns centenars de metres, comença una pujada llarga i sostinguda per Cerc i el Ges fins el Mirador de la Trava (1.465m, 17’4 kms). La carretera és asfaltada, que sempre fa més còmode el pedalar. Des d’aquí baixem a Adraen i, passat el poble, trobem l’inici de la pujada a Torre del Cadí, la carena de la serralada, a 2.320 metres. La pujada és dura i llarga (13’5 kms) per una pista força pedregosa, però l’espectacular vista que hi ha a dalt reconforta de l’esforç. El descens és pel mateix camí fins la cruïlla. Un cop allà, baixant i planejant arribem a Fórnols, primer, i a l’allotjament de turisme rural El Molí de Fórnols, uns quilòmetres després, un bon lloc per acabar la jornada. Les cambres són polides, la gent que el porta és d’una amabilitat extraordinària i l’indret, enfront Port del Comte i la serra del Verd, convida a una passejada per desentumir bessons i quàdriceps. El gps diu que hem fet 62 kms i uns 1875 metres d’ascens
Segona etapa: Molí de Fórnols – Bagà. Remuntem la carretera local fins a Cornellana. D’allà, ascendim al coll de Jovell (1790m, 11 kms), sota la Torre de Cadí i amb el Vulturó vigilant. Davallem a Jossa per una pista vertiginosa i ens enfilem al Collell fent-nos un fart d’empènyer la bici pel sender pedregós que, paral•lel al riu de Serneres, s’enfila costerut fins el coll (1800m, 25 kms), just entre el Cadí i el Pedraforca. Si esteu cansats agafeu a l’esquerra i anireu a parar al coll de la Balma directament. Ara bé, la ruta baixa a Saldes voltant el majestuós ‘Pedra’ i fent aturada obligada al mirador de Gressolet (29’5 kms). La pujada al col de la Bauma (1545m, 46 kms) és tant pintoresca com feixuga. Sort que del coll a Bagà són 18 quilòmetres de rodar ràpid. Ha estat l’etapa reina, hem fet 64 kms i 1920 metres de pujada.
Tercera etapa. Bagà – Martinet. Jornada amb una sola dificultat, però quina! La pujada a Coll de Pal és preciosa, i a 2070 metres d’alçada la perspectiva del món i de la vida és molt més rica,però són 17’5 kms i 1275 metres que deixaran tocat amés d’un. Des d’allà, això si, la baixada per la Molina i Massella i la travessa de la plana de la Cerdanya per Alp, Bellver i Martinet és una delícia. Ens surten 56 kms i 1520 metres.
Quarta etapa. Martinet de Cerdanya – La Seu. Per la riba del Segre fins pujar a Toloriu (1215m, 11 kms) i d’aquí cap al coll de Jou (1375m), per baixar ràpidament cap a la capital mundial de l’acordió diatònic, Arsèguel (935m, 19’5 kms). Si esteu cansats, carretera i a la Seu en 18 kms. Si encara tireu, coll de Banses amunt (1450m, 36 kms) i descens cap a la capital de l’Alt Urgell, 52 kms i 1140 metres de pujada, segons el gps. Agraïments als amics de l’Almacelles Pedal Club.
Dificultat. Molt Alta. Distància. 234 kms. Desnivell.6455 metres.

Publicat al suplement Indrets de el Mundo de Catalunya
Properament editorial Cossetània editarà el llibre sobre la ruta
Fotos: autor i Almacelles Pedal Club

Volta a Menorca, la clàssica de les illes al tard

A Menorca la tardor no és ocre, és d’un blau tenyit gris de nostàlgia, d’un verd intens que amanyaga l’esperit i d’un gris perlejat pel sol que a penes besa ja obliquament les pedres talaiòtiques. Voleu millor paisatge per acomiadar la temporada de carretera? El que pels professionals és la cursa de les fulles mortes, el Giro de Llombardia, una prova carregada de nostàlgia per la temporada que acaba, pels afeccionats ho és la Volta a Menorca, des de fa vuit anys present al calendari el darrer cap de setmana d’octubre.
Retrobar-se amb amics i coneguts sempre és un plaer, fer-ho a Menorca un luxe. Per tot pegat l’Artur Sintes, director de la Volta i animador incansable del ciclisme menorquí, és un amfitrió immillorable. I si plou o venta, que voleu, som a la tardor!
Amb aquest esperit engrescat, però amb el temor de l’aigua, temor finalment infundat, dissabte a les nou més de tres cents participants s’arrengleraven nerviosos sota la pancarta a la plaça de l’ajuntament de Maó. Pedalar pel camí d’en Kane amb les finques esclatant en verd és un rar privilegi d’aquest indret mediterrani a mig camí d’orient. Després cap a Ciutadella, avituallament, gentada que es vol fotografiar amb el medalla d’or als JJ OO de Beijing, Samuel Sánchez, i la resta de professionals asturians convidats.
Una sorpresa impagable
La segona part va ser més dinàmica. Una deliciosa marrada per es Migjorn Gran i Es Mercadal va portar els ciclistes cap a la carretera de Fornells i la més agradable sorpresa d’aquesta volta, la pujada a Sa Roca, uns 900 metres amb algun rampot al 16%, i la travessa d’un espès i obac bosc per una carretereta rural recent reasfaltada que va trasnmetre a tots els participants l’autèntica ànima menorquina; l’equilibri de l’ésser humà amb la natura, la diversitat del medi i la necessitat de gaudir-ne preservant-ho. Potser mai la Volta havia estat tant a prop de l’essència de l’illa. Felicitats als encarregats de traçar la ruta i encoratjar-los a que cerquin camis d’aquest estil i facin pedagogia del que significa ser reserva de la biosfera entre tots els participants.

Diumenge el dia es va llevar més ufanós, tardoral, però serè. Calia temperar els ànims per pujar al Toro, i el temps hi va ajudar. Després cadascú va escalar-lo com va poder, és clar, però l’important era que tothom hi fes cap, al seu ritme, la duresa de la costa s’ho mereix. Són tres quilòmetres al 7, 9 i 10 % de promig i amb trams a l’11 i al 12.; una autèntica festa de la bicicleta contemplar el pas lent de la riuada de ciclistes. Després, de tornada a Maó, amb una animada fuetada de velocitat del grup capdavanter entre Torralba d’en Salor i Sant Climent,. una volta pels camins rurals de Sant Lluís, a tocar de l’aeroport, un lloc que ven pocs coneixen. Llàstima que calgui embalar de nou la bici i tornar al risc incert de l’avió, som tots tan feliços pedalant per Menorca.

Coses que no
Tot i que l’organització és molt curosa, hi ha certs tics que no canvien any rera any, i potser ja toca. Tractant-se d’una marxa controlada, cal preveure que potser un grup de participants, pels motius que sigui, no puguin seguir el ritme. Deixar-los abandonats a la seva sort és fer un flac favor al prestigi de la Volta. Cal preveure un cotxe que els acompanyi, o posar velocitat mínima a les normes d’inscripció.
La plaça des Born de Ciutadella és preciosa, però no és lloc per fe-hir un avituallament. S’hi pot passar fent un tomb per la ciutat, però no aturar-s’hi. Menjar, beure i pixar deixa residus, i la façana de l’ajuntament no és el lloc més indicat perquè hi restin. Lamentable l’espectacle de ciclistes asseguts sota les porxades del consistori i pixant pels racons; això per no parlar dels porcs que llancen els papers per terra perquè, tot i que no és excusa, l’organització a penes va preveure llocs on deixar la brossa. Un altre any, es fa la volta per Ciutadella i l’aturada al poliesportiu, que s’hi passa pel davant.

L'adeu dels herois

Així es van acomiadar Eric Zabel i Paolo Bettini del ciclisme professional. Mentre la selecció espanyola feia el ridícul diumenge al mundial de Varese, i ara tots els tiren els plats pel cap acusant-se mútuament, dos noms ja mítics del ciclisme dels darrers anys s'acomiadaven de la competició com fan els autèntics cavallers de llegenda: amb amistat, cortesia i cordialitat.
No se en què s'ha convertit el ciclisme professional els darrers anys. A hores d'ara potser ja no vull ni saber-ho, només faltava el retorn amb aire de revenja punyalera d'Armstrong per acabar-lo d'enverinar i convertir-lo, definitivament, en el mateix esperpent lamentable en que ja fa molts anys s'han convertit altres esports, però Zabel i Bettini eran potser dels darrers humanistes que quedaven a la carretera. Sort per a ells en el futur, els ciclistes d'arreu del mópn els recordarem cada vegada que sortim a la carretera. Si continuem amb l'afició a la bicicleta és, en part, gràcies a l'aurèola d'emoció i bons sentiments que projecten sobre nosaltres a gent com ells.