Una marxa en decadència

Que la ruta Pirinenca de les Tres Nacions (www.esportpuigcerda.com), no passa pels seus millors anys és un fet irrefutable; la veterania de l’organització i el declivi general que pateixen la majoria de marxes del calendari català per motius ben diversos i que algun dia s’haurien d’analitzar, són dos arguments que la majoria de cicloturistes no discuteixen. Ara bé, per damunt de tot l’organització d’una marxa ha de garantir uns mínims als participants. I si no es veu capaç d’acomplir-los, o bé cedeixen el pas a noves generacions d’afeccionats que prenguin les relles de la prova, o bé que la deixin d’organitzar abans no haguem de lamentar mals majors.
La 28èna edició de la popular Tres Nacions que es va fer diumenge va tenir problemes des del primer dia de la seva convocatòria. Els programes estaven mal fets i plens d’errades. Fins i tot el preu de la inscripció el dia abans era incorrecte, cosa que va molestar força els participants arribats el darrer moment. El canvi en l’itinerari no constava, tot i que se sabia de feia temps. Els tristament famosos túnels de la N-260, que tants accidents han ocasionat, segueixen sense tenir la seguretat necessària i els controls a cruïlles i rotondes, un cop s’entra a Andorra i després a França són, simplement, inexistents. A alguns avituallaments encara segueixen donant aliments tan poc útils per a una prova esportiva com pollastre (sic!).
Tot i que el recorregut és dels més bells de tota la temporada, així no es pot fer una marxa del calendari oficial de la Federació. La pluja que va caure diumenge durant la primera part de la prova podia haver posat en perill a molts participants que, per sort i per precaució, van preferir recular i abandonar abans que jugar-se-la pedalant cap a la tempesta desconeguda. Suposo, no ho se, que per sort no va passar res. Per sort i perquè l’ensurt que havia provocat que, el dia abans, l’organització es tragués de la màniga un document que feien firmar a tots els participants (i que ells l’atribuïen a la federació, però que no portava cap segell oficial), on tots els corredors declaraven no exigir cap responsabilitat als organitzadors en cas d’accident o similar i on, en el no va més del ridícul, es feia reconèixer que aquella era una prova no competitiva. Ah si? I perquè es fan temps, classificacions i premis, doncs? I si la responsabilitat ha de ser personal del participant, perquè ens hem de treure la llicència federativa?
Per sort el temps es va arreglar a la segona meitat de la prova, els que van decidir seguir no van patir cap penúria especial, molts voluntaris van suplir amb empenta el que, institucionalment, ni organitzadors ni federació no saben fer, i tot ca acabar bé. Però això no pot seguir així. La ruta Pirinenca de les Tres Nacions, una clàssica del calendari català, no es mereix aquesta trista decadència.