Ja a primers de segle XX, quan el doctor Almera va fer els primer mapes geològics del Maresme, va destacar-ne dues característiques essencial: primer els relleus suaus degut al desgast del substrat granític, i segon les falles transversals que creen nombrosos cursos d’aigua perpendiculars a la serralada. Aquestes observacions són la fesomia de la comarca, des de la Tordera fins el Besòs. Travessar el Maresme en bicicleta de muntanya és preparar-se per constants pujades i baixades que acaben fent molt fatigosa la ruta.
La travessa es fa gairebé tota ella seguint el GR 92. Sortim de Tordera, on l’espectacle del mercat convida a quedar-s’hi. Per sort el camí cap als estanys està ben indicat i aviat, entre els bedolls i aiguamolls del riu, deixem el bullici i ens endinsem entre masos i llogarrets que, si no fos perquè som en un entorn molt humanitzat, no dubtaríem en qualificar de perduts. Però al Maresme perdre’s és impossible.
Vallmanya, amb la bella església de a sant Miquel, indica el començament de l’ascensió. Deixem els plans que ens han apropat a la serralada i ens endinsem a la part feréstega de la comarca, el massís del Nontnegre. El camí es fa dur i fosc. La pujada a l’ermita de l’Erola és de les que requereixen bones cames. Les pissarres ennegreixen el terreny, d’aquí el nom del massís. Les alzines s’ensenyoregen del paisatge; de sobte, el lloc d’Hortsavinyà, és un oasi pels poc avesats a la muntanya. Aquí hi ha el centre d’interpretació del Parc, som al moll de l’os del Montnegre i la pujada es suavitza. A partir del pròxim coll de l’Esplai i fins a Sant Martí de Montnegre, un bon lloc per aturar-se a fer un mos, els sols foscos i les alzines retorçades filtren la llum del sol tenyint-la d’uns verd gairebé gris, i es gaudeix tan com fent la vertiginosa baixada a Vallgorguina, en un Vallès amb regust a Maresme.
A partir d’aquí la llarga pujada cap al santuari del Corredor, dura i polsegosa, es fa per camins de granit antic i descompost. L’espessor del paisatge es va aclarint, però la bellesa no minva. El dolmen de la Pedra Gentil és un lloc d’aturada obligada, encara queda molt de camí i ben costerut. A partir de 450 metres ja som a l’altiplà, tot i que el santuari és a uns 600. Alguns masos notables per mida i bellesa surten a trobar el camí i l’esperit s’asserena. La Diputació ha ordenat l’àrea creant un espai per a menjar-hi, jugar-hi prop del santuari del Corredor.
Des del Corredor la ruta busca afanosament el mar. Aviat apareix intensa i potent la pineda mediterrània, símbol ineludible. Baixem fins el coll de Can Bordoi i remuntem immediatament cap a la Torrassa del Moro per baixar a sant Esteve del Coll, una urbanització d’una lletjor cruel ens porta cap al coll de Parpers i d’aquí, voltant una pedrera trista, saltem ara cap a sant Bertomeu de Cabanyes, una bella ermita romànica. El pujar i baixar de coll en coll fatiga enormement, sort que, just al davant del dolmen de la Roca d’en Toni, ja al terme de Vilassar de Dalt, el mar s’obre franc, serè i immens als ulls, amb el turó del castell de Burriac que l’emmarca per un costat i la pineda per l‘altre.
La baixada fins la creu de can Boquet és alegre, el paisatge canviat de la serralada litoral torna a sorprendre. Amagada pel bosc, l’ermita de Sant Mateu és una joia a descobrir. La baixada al coll de Font de Cera és ràpida i el turó d’en Galzeran, entre vinyes, és una anècdota que a penes mereix dos cops de pedal. Embafats per l’olor del raïm, davallen cap a Tiana. Al coll de la Conreria, amb la cartoixa de Montalegre als peus, la travessa del Maresme s’acaba.
Dificultat: Alta. Distància: 82’50 kms. Desnivell: 1950 metres.
Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada