Sense èxit a Varese

A finals de 1972 la banda Chicago va editar el que probablement és un dels seus millors discos, Chicago V. Després d’haver publicat tres discos dobles i un quàdruple disc en viu, la banda semblava esgotada, però el talent prolífic de Robert Lamm (veu i teclats) va compondre una col•lecció de temes en un temps rècord que avui són clàssics del pop. És clar que la potència de la secció de vent de James Pankov i Lee Loughane, el wha wha diabòlic de la guitarra de Terry Kath i les percussions sincopades de Walter Paraxider i Dany Seraphine també ha fet que molts afeccionats al jazz el tinguin entre els seus discos històrics predilectes. Chicago V, gravat entre el 20 i el 29 de setembre de 1972, va arribar al número 1 d’àlbums pop i àlbums jazz de la prestigiosa revista Billboard.
L’any 2002 es va remasteritzar el disc (és a iTunes), que encara sona més potent, més contemporani i un punt més soul. Ni a Amy Winhouse, tot el seu mal caràcter, segur que no li hauria fet res haver posat la veu a temes que encara emocionen poderosament com ‘Saturday in the parc’, ‘State of the union’ o ‘A hit by Varese', el tema que obre el disc i que ja posa l’oient en situació del que vindrà.
Un dissabte de desembre d’aquell any vaig anar a la històrica botiga de discos Castelló del carrer Tallers, a l’entrada d’una escala fosca amb tuf de col barrejat amb el de resclosit, i em vaig comprar el disc; i durant els mesos següents el meu tocadiscos de maleta no va parar de retrunyi amb potència fins la saturació de l’altaveu, una i altra vegada, amb neguit, passió i tota la potència de que aquell pobre trasto era capaç de vomitar. es referís al músic Edgar Varese o a la ciutat, el tema sempre m'ha fet pensar en Varese, una ciutat enèrgica i vital, com tot el nord d’Itàlia ,i tot i que no he estat mai a la ciutat Llombarda,‘A hit by Varese’ és un tema que forma part de la meva educació sentimental.

Paolo Bettini va néixer dos anys després d’aquell dissabte d’hivern. Ha estat un dels millors ciclistes dels últims anys. Guanyador de dos campionats del món (2006 i 2007), or olímpic a Atenes (2004), tres copes del món (2002, 2003 i 2004), guanyador a Zurich, Donostia, Milan-Sanremo i Giro de Llombardia, el toscà ha imprès al convuls ciclisme de les darreres temporades el seu segell de qualitat, netedat esportiva i impagable simpatia que l’han fet guanyar-se molts seguidors. Encara no entenc com el seu equip gairebé de sempre, avui Quick Step, no li han volgut renovar el contracte, fet que ha precipitat el seu anunci de deixar la bicicleta.
Però abans de baixar-se de la Specialized, Paolo Bettini tenia avui una cita amb el campionat del món que es feia a Varese, a tocar del llac Como. Volia més que mai el seu tercer campionat del món, i a casa. No ha pogut ser. Ni ell ni cap dels favorits (Freire, Boonen, Valverde) no han pogut amb l’empenta d’un grupet on molts esperàvem que Joaquim Rodríguez pogués donar una medalla al ciclisme català. Finalment ha guanyat Alessandro Ballan, amb Daminao Cunego segon. El ciclisme italià te bons hereus de Bettini, però molts trobarem a faltar ‘il griglio’ a les curses com enyorem temes com els d’aquell Chicago V.