22/7/13

A la fi ens ho hem passat be

Els Alps, Nairo Quintana i Joaquim Rodríguez han fet que l’èpica hagi aparegut, finalment, al Tour 100. Al final és el ciclisme d’atac el que emociona, atrau públic a la TV i a la carretera, fa que se’n parli i prestigia l’esport. Estaria be que tots els estaments implicats ho tinguessin present; hi va el futur.
foto: Le Tour
El ciclisme és conquerir, no defensar
Ho diu Nicolas Portal, director de l’Sky, l’equip més professional i que busca la fórmula per al ciclisme del futur: a ells el que els agrada és el ciclisme d’atac, el de Quintana i el ‘Purito’. El colombià va arribar als Pirineus de novell i en va sortir de cap de files; al català la serralada se li va ennuegar, però als Alps ha tornat a ser el de la Vuelta o el Giro 2012. Són ells dos els que han fet treballar a l’Sky i han evitat que el Tour hagi acabat sent un avorriment, com ho va ser l’any passat. 
Ni Contador ni Valverde han pogut protagonitzar la cursa quan calia. Si un candidat és incapaç d’atacar quan és necessari i de mantenir aquesta actitud, llavors, resultat final al marge, la seva participació és un fracàs, s’arruïna la cursa i l’espectador deserta. Aquest és el balanç, no un altre.
És cert que una cursa la fan més o menys dura els corredors, però la col·lecció d’etapes soporíferes entre els Pirineus i els Alps i un disseny de les etapes a Còrsega que feien poc atractius els atacs, representen un model de ciclisme caducat i sense futur.
L’organització del Tour ha de decidir quina mena de cursa vol; la de lluita estratègica o el d’estratègia per evitar la lluita.
foto: Le Tour
El millor de tots els temps?
Melcior Mauri s’ha apressat a dir que, amb els podia a Giro Vuelta i Tour, en Joaquim Rodríguez ja és el millor ciclista català de tots els temps. Aquesta és una comparació complicada. El ciclisme d’avui poca cosa te a veure amb el dels anys 30 (Marià Cañardo) o amb els dels 50/60 (Miquel Poblet). El palmarès és difícilment equiparable. Cadascun d’ells va ser un dels millors ciclistes del món a la seva època, igual com en Rodríguez ho és de l’actual.
El que te mèrit és que, amb el poc que la federació cuida el planter, sense una estructura d’equip professional, malgrat la pèrdua de dues curses de gran importància com la Setmana Catalana i l’Escalada a Montjuïc i tot i l’evident desprestigi que el ciclisme ha patit entre la ciutadania i l’administració, hi hagi encara ciclistes catalans capaços d’arribar tan lluny com ho ha fet en Joaquim Rodríguez.
En tot cas la pregunta que cal fer-se ara és, fins a on més pot arribar el de Parets del Vallès? Tants anys perduts en treballar per Valverde a canvi de ben poc (esportivament parlant), el protagonisme li ha arribat tard. No l’ha desaprofitat, però veient l’empenta de joves com Nairo Quintana a les rampes dels Alps, es fa difícil pensar quan temps més pot estar al capdavant el ‘Purito’. En tot cas aquesta reflexió no ha d’entelar el gran resultat que ha obtingut al Tour. Seu és el mèrit d’haver estat el primer català apujar al podi dels Camps Elisis de París.
foto: Le Tour
Síndrome d’abstinència
Els dies posteriors al final del Tours són dies d’enyorança i ‘mono’. Ens hem acostumat a la nostra dosi diària de ciclisme i ara ens costa fer-nos a la idea de que això s’ha acabat i de que ja no hi haurà més migdia davant la tele. Els que puguin tornaran a la becaina com a consol, la resta patiran la mancança d’aquestes belles jornades. S’haurà de viure del record, no hi ha més remei, i esperar la ‘Vuelta’ com a succedani. Però llavors ja anirem de cara al setembre i l’estiu i les vacances ja començaran a ser més un record dolç i tenyit de groc. No és el mateix, ni hi corren els mateixos, ni les imatges són tant belles, ni hi ha tant de públic, ni la cursa es pot comparar. El Tour és únic. És una d’aquelles coses que fan que anar en bicicleta segueixi essent un plaer fantàstic, un punt d’encontre entre la natura, la tècnica i l’esforç personal lliure i original; una il·lusió que ens transporta als millors anys de les nostres vides.