També en bicicleta, la carretera és plena de personatges de tota mena i mesura humana. Els que s’ho prenen com una competició en són munió, i d’entre aquests, els que s’ofenen quan algú els avança, encara que sigui sense voler, són una espècie abundant. I la resposta davant tal ofensa sol ser contundent.
El que et fot el pal. Has sortit amb la bici de carretera. Vas sol, sense urgències esportives, gairebé contemplant el paisatge. De sobte, un tro que procedeix de la llunyania impecablement vestit amb un conjunt de l’Astana o el Saxo Tinkoff et passa com un llampec i s’instal·la al teu davant. No saluda, és clar, se li desbarataria el cardio que diuen ara alguns per referir-se a les pulsacions del cor. Va més ràpid però sense ofegar, o sigui que decideixes endurir la marxa i posar-te a roda. Ell, preocupat, no para de clavar-te llambregades mentre que apressa el ritme gradualment. Tu al darrera.
Al cap d’un quilòmetre, no més, arriba un moment en que afluixa el ritme, és clar. Llavors tu l’ultrapasses i et poses al seu davant amb la intenció de donar-li un relleu merescut. És el mínim que es pot fer per algú que t’ha portat una estona. Però el que acabes de fer sense saber-ho és una greu ofensa a la professionalitat de l’individu: t’has atrevit a avançar-lo, l’has ultratjat. La resposta és immediata i contundent. Baixa dos pinyons, es posa dempeus damunt dels pedals de la seva bici de baix pressupost i, mirant-te despectivament en passar-te, fa una arrencada que gairebé et tomba. En cent metres et treu deu segons. En tres cents l’has perdut de vista tot. La única intenció que ha tingut en donar-te aquest autèntic pal és demostrar al món qui és el més fort. Tu tornes a mirar el paisatge, és clar. I fins i tot el tornes a enxampar, potser. Per molt maillot de l’Astana, un ritme així és difícil de mantenir durant molta estona. Ara, el pal ja està donat, i als ulls de la humanitat sencera queda clar qui és el millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada