Bella i dura la Volta a la Cerdanya BTT

“Això d’avui ha estat ciclisme de carretera, demà bé el fort”, repetia en Pere Caué als participants a la XIII Volta a la Cerdanya BTT que arribaven cansats però contents al Parc del Segre de la Seu d’Urgell en acabar la primera etapa. Bé, set colls en 2580 metres de desnivell de pujada, amb un descens bestial al final de més de 1500 metres i 105 quilòmetres de recorregut pel qual els més ràpids van trigar sis hores i jo en vaig trigar vuit sense ser dels darrers, tampoc no és pot dir que fos un trajecte en bicing, Però quan en Caué avisa que la cosa be forta és que va de veres. A mig matí de diumenge, al coll de can Bima, extenuat vaig comprovar com, efectivament, la primera etapa havia estat una passejada.
Aquesta era una Volta amb regust nostàlgic, car recuperava en un vuitanta per cent el recorregut de la primera edició i el lloc de sortida, les excel·lents instal·lacions del càmping Stel de Puigcerdà. És clar que, a negra nit, un no està per massa gaudis. La primera etapa no tenia cap problema d’orientació, de fet no em calia ni rutòmetre. És la travessa clàssica de la comarca que tant es fa per creuar els Pirineus com per sortir un dia amb uns col·legues. I encara ens van estalviar la pujada a Fontaneda pel camí vell; però clarejant i amb tanta colla la carretera que s’enfila fins els 1905 metres de l’estació de fons és més segura. La resta pista ample gràcies a la qual es podia admirar l’exultant bellesa del paisatge cerdà i sense més dificultats que el desnivell en les ascensions a la Bastida, Cap de Rec i el coll de la Font d’Aristot. Després la baixada brutal, complicada pel ràpida que era i les paraules premonitòries d’en Caué: “ja veureu demà...”
El Cadí esquerp
I dit i fet. Així que vam sortir ja ens vam despistar. Res, un quilometret extra, però alguna cosa presagiava que el dia seria dur. Per sort, per aquesta edició tenia una parella de gran luxe, l’amiga ceretana Gemma Arro, excel·lent atleta, campiona d’Espanya d’esquí de muntanya, gran coneixedora del territori i, per damunt de tot, una persona magnífica. La vaig enredar jo a inscriure’s i, a la fi, va ser ella qui va haver de prendre la iniciativa i tibar de mi amb paciència i un bon rotllo extraordinari.
I és que les pujades molt fortes que anunciaven el llibre de ruta entre Alàs i Ansovell no eren pujades, ni murs, eren vies sense ferrar! Si el bon amic Anton Català hagués tingut a ma uns ternals d’alguna de les seves obres per pujar-nos creieu-me que no els hauria menyspreat. Aquell tram, bell però cruel, va deixar tocat a molts, i encara quedava el sector d’orientació. Aquí la Gemma va demostrar les seves dots corrent raids. Va escollir el camí més dret, però també el més curt i ràpid. Va encertar de ple, vam avançar moltes parelles i, el més important, ens vam sentir molt a gust pels paratges feréstecs i esquerps dels contraforts del Cadí; ara, d’esgarrinxades a les cames i cops amb els pedals no en vulgueu tants.
El meu tràngol va començar després. Amb trenta i pocs quilòmetres ja estava extenuat. L’erma baixada al riu i la pujada al coll de can Bima em van treure de punt definitivament. Arribava al tall horari de la vall de Ridolaina a temps per entrar-hi, el problema seria si resistiria; i després encara quedava la feixuga pujada als Cortals de l’Ingla..... Estava content amb el que havia fet, la muntanya i la bicicleta m’havien donat de bell nou molts motius de satisfacció durant aquells dos intensos dies. Li vaig demanar a la Gemma que seguís, tenia força i empenta. Jo, content per haver-me retrobat amb la bellesa i la duresa de la Volta a la Cerdanya sis anys després d’haver-la fet per darrer cop, vaig tirar cap a Puigcerdà. No em sentia decebut, ans al contrari, estava content, tot havia sortit rodó. Així, que més dona una classificació?
Garantia de seguretat, tècnica i humana
El servei mecànic de Probike instal·lat al Parc del Segre no va parar durant tota la tarda i fins ben entrat el vespre. Sense un gest de cansament, l’eficaç Javi Calero i la seva inseparable gorra posava oli, ajustava un canvi, treia pols a les cadenes, buscava una llanda, sagnava un fre o es tornava ximple buscant un sorollet i sempre amb un somriure, amb paraules d’ànim pels que posaven cara de cansats o de preocupats.
I el mateix es pot dir dels controls, serveis d’avituallament (a poques proves hi ha tant de menjar i tant variat) i la resta de la gent, anònima a la força, que fa possible que els participants puguem afrontar amb garanties reptes com aquests.

Demasiado joven para morir

La primera vez que se subieron los Lagos de Enol (mal llamados de Covadonga) fue en 1983, año en que Bernard Hianult ganó la Vuelta; por eso en aquella época se les llamaron los lagos de Hinault. Ayer Vladimir Efimkin se convirtió en el cuarto ruso en ganar en la niebla que a menudo cubre aquellos extraordinariamente bellos parajes; les llamaran ahora los lagos de los rusos, o los lagos de los cisnes, por Tchaikovsky que era de un pueblo de los Urales?
Gentilicios ciclistas al margen, este año la gran montaña asturiana llega demasiado pronto y un pelo descafeinada (cuarta y quinta etapas) como para descartar a algún favorito. Sin quitarle merito a Efimkin, el escaso minuto y 23 segundos que hay entre Menchov (4º) y Samuel Sánchez (17º), entre los cuales están todos los favoritos incluidos Pereiro, Sastre, Evans o Marchante, a penas significa nada con diecisiete etapas todavía por disputar incluidos tres finales en alto y dos contrarelojes. Lástima, porqué el medio kilómetro largo de la Huesera a más del 15%, una cuesta que solo los que la hemos subido en bici sabemos de su crueldad por lo que queda todavía de ascensión después de superarla, es de los que parecen hechos para dejar frito a quien no este para las alegrías del podio final.
Pero quien paga condiciona la ruta y, a pesar de que la organización no quiso poner el clásico puerto del Fitu antes de los Lagos para no atornillar más a los corredores y tentarlos a tomar cosas prohibidas, fue el propio pelotón quién decidió endurecer la subida y hacerla emocionante tanto para los ciclistas de sofá como para los que se esparcieron a lo largo de la carretera, cosa que es de agradecer. Y ya que estamos en el capítulo de agradecimientos, a los comodones que nos plantamos ante la tele nos encantó ver a Pedro Delgado en muy buena forma comentando la subida desde el sillín de su bici y sufriendo un poco como un mortal cicloturista más; no vaya a ser que alguien piense que todos los que salimos en bici vamos puestos hasta las cejas.
La gran etapa asturiana fue una gran fiesta y un éxito relativo, todos fueron demasiado jóvenes para morir en la ascensión a los lagos de Covadonga, Enol, Hianult o de los rusos y eso les hizo sentirse bien, pero ya por la noche, en la soledad de la habitación del hotel, quizás alguno empezó a pensar que puede que ya este demasiado viejo para el rock’n’roll, como decía el clásico de Jethro Tull.

Publicat a La Vanguardia

La épica y la ética

Septiembre es un mes a la baja. La gente vuelve al trabajo, los niños al cole, la climatología se pone otoñal y los ciclistas, éxitos o fracasos al margen, llevan ya un montón de kilómetros. Con esta perspectiva organizar una carrera ciclista de tres semanas, una de las que debería atraer a más público, audiencias televisivas y estrellas rutilantes, es tarea muy difícil, y más teniendo en cuenta el denigrado prestigio del ciclismo profesional tras los casos de dopage de algunas de las estrellas más aplaudidas por el público.
Con esta tesitura no lo tiene nada fácil Unipublic para sacar adelante una Vuelta a la vez digna, competitiva y atractiva al espectador, pero también de una dureza limitada, limpia de tramposos y mínimamente rentable. Cabe decir en su favor que no son gente nada apoltronada ni resignada a conformarse con lo que la naturaleza y la UCI les han dado (cornadas), y que no hay año que no busquen fórmulas para hacer atractiva la carrera. Lo intentaron con puertos salvajes como el Anglirú, pero cuestas así no favorecen precisamente el juego limpio. Probaron con contrarelojes urbanas, pero tras el boicot de los ciclistas a aquella crono en Barcelona bajo la lluvia, mejor dejarlo; y siguen intentando descubrir nuevos puertos en territorios donde pueda crecer la afición, pero septiembre es un mes muy cruel.
En la enésima vuelta de tuerca a la búsqueda desesperada de resolver la ecuación emoción, afición, limpieza, este año la organización de la ronda española ha optado por reducir la dureza del itinerario y dejar que sean los ciclistas quienes, según su estado, ganas y clasificación, endurezcan la carrera. Y a quien pillen dopado, vergüenza y a la calle, porqué no va a tener excusa alguna. De los seis finales en alto del pasado año se han pasado a cuatro en esta edición. Se ha descartado encadenar diversos puertos de gran dureza, y de los 42 puertos solo 5 van a ser de primera y 3 de categoría especial. La etapa reina será el día 10 en Arcalís, los kilometrajes de cada etapa son contenidos y habrá dos contrarelojes estratégicamente situadas para equilibrar la general. Para atraer al público, otra de las asignaturas de la Vuelta, Unipublic ha optado por probar con finales en circuito. Vigo, Santiago, Ávila, Luarca, Zaragoza, Abantos y Madrid van a ser la prueba. Intentar hacer desaparecer recuerdos como el de aquel patético inicio de Vuelta por unas calles de Salamanca vacías, es el reto que se ha fijado la organización.
Los organizadores pueden ingeniarse mil y una estrategias, pero ellos no pedalean. Con el calendario, la participación y el dopage como amenazas, han de ser los corredores quienes hagan que la Vuelta sea interesante, emocionante y ayude a recuperar el prestigio perdido por el ciclismo profesional. En una edición en la que, como suele suceder, los corredores españoles son los máximos candidatos al podio (Sastre, Pereiro, Sánchez o Marchante con permiso de Evans o Menchov) son ellos los primeros interesados en contribuir a hacer una Vuelta interesante, competida y, sobretotdo, que contribuya a recuperar su maltrecho prestigio profesional. Los organizadores han puesto poca épica para que nadie pierda la ética. De ellos depende.

Publicat a La Vanguardia

Volta a les Gavarres

Entre alzinars pel vessant oest de la serralada. Els Centres BTT de la Federació Catalana de Ciclisme permeten recórrer itineraris naturals de gran bellesa sense haver-se de preocupar de preparar la ruta. Seguin el model europeu de fletxes grogues, proposen itineraris segons l’habilitat i resistència del ciclista. El problema són els habituals desaprensius que destrossen o canvien els senyals. Porteu un mapa per si un cas i pregunteu al punt de sortida si hi ha alguna alteració a la ruta que voleu fer. A la pàgina web gencat.net/turisme/btt, hi trobareu informació.
Les Gavarres és una serralada que s’estén a cavall de les comarques del Gironès i el Baix Empordà. Les seves alçades, que tot just superen els 500 metres, una antiga presència humana i un clima suau la fan molt apta per recórrer-la tot l’any. Us proposem fer la ruta que surt i arriba al centre d’acolliment de BTT de Quart, al Gironès. Pedalarem per la vessant oest de la serralada, entre alzinars, matolls, pins i alguns nuclis de població d’una bellesa notable. Però, el millor de la volta són les vistes que hi ha des del bosc del castell i el turó de Masmontalt (a 411 metres).
El centre BTT de Quart és sota el poliesportiu i està indicat. Sortiu seguint la ruta del carrilet a Girona i tombeu a la dreta pel primer carrer, creueu un pont, travesseu la carretera i amunt. Fixeu-vos bé amb les fletxes.
Aviat hi ha les primeres rampes dures (entre el quilòmetre 2 i el 3), però la vista que hi ha al coll paga la pena. Planegeu i comenceu a baixar fins la riera de Celrà. Tornen les costes, amb replans per recuperar l’alè, això si, fins arribar a una carretera. Es pren a l’esquerra i, una mica després, altre cop a l’esquerra i avall. Un corriol obac i fresc baixa fins una riera. Allà comença la pujada al turó de Masmontalt. Durant una bona estona no hi ha fletxes, seguiu sempre la pista principal. Ull al quilòmetre 10’400, el camí trenca a la dreta i l’heu de seguir, però enfront en surt un altre que baixa i que heu de deixar. Des del turó comença el descens cap al petit nucli i ermita de Sant Mateu de Montengre (res a veure amb el del Maresme), i després torna a baixar cap a l’ermita de Sant Cristòfol del Bosc. Ambdues baixades són molt ràpides, però relliscoses pel sauló, vigileu. Des d’aquesta darrera ermita se segueix baixant fins a l’entrada d’una vall farcida de camps de pereres. Consulteu les fites de pas d’aquesta fitxa per no perdre-us. D’aquesta vall se surt remuntant un petit pujol per una costa pronunciada que, un cop coronat, pren una pista principal una estona i la deixa a la dreta per baixar fins un rierol (ull, creuat el torrent és a l‘esquerra). Llavors ja sou al nucli d’Erols i d’allà entre camps la ruta us porta a Quart.
FITXA:
Dificultat: Mitjana. El recorregut no te grans alçades ni collades llargues, però algunes pujades són molt dretes.
Durada: 3h 30’ mirant el paisatge
Distància: 32’30 kms.
Desnivell: 850 metres
Època: tot l’any
Com arribar-hi: amb cotxe: autopista A-7 sortida Girona Sud o per la N-II. Prendre la C-249 fins a Quart. Amb tren, estació de Girona.
Sortida i d’arribada: Punt d’acolliment de Quart. C/del tren s/n
Cobertura de mòbil: en un 80 per cent.
Cartografia: Mapa Comarcal de Catalunya. Gironès. Escala 1: 50.000
4ª edició: abril 2002
FITES DE PAS
1.- Km 3’850. Bosc del Castell. Hi arribarem després d’haver superat un parell de costes curtes i dures. A l’esquerra Girona, el Costabona al fons, Rocacorba en primer pla, la cinglera del Cabrerès i el Montseny a l’esquena. A la dreta les Gavarres.
2.- Km 8’500. Carretera. La seguim a l’esquerra durant un quilòmetre i prenem el corriol que baixa a l’esquerra. Cal fixar-se amb els senyals, són als arbres de la dreta.
3.- Km 12’500. Turó de Masmontalt i punt més alt de la ruta. Cruïlla de quatre camins. Hem d’anar recte. Com que fa una estona que planegem val la pena anar mirant el paisatge (Alberes, Montgrí i extrem est de les Gavarres).
4.- Km 15’300 Sant Mateu del Montnegre. Ermita romànica amb la plana del baix Empordà als peus. Comença una forta baixada.
5.- Km 22’850 Sant Cristòfol del Bosc. Després d’una ràpida baixada arribem a un alzinar en mig del qual hi ha l’ermita.
6.- Km 24’200 camps de pereres. Deixem la pista principal, travessem un gual i ens endinsem a una vall farcida de camps de pereres. Cal anar amb cura de no perdre’s. Travessem un altre torrent (km 25’00) i el mantenim a l’esquerra, arribem a un petit mas tancat, el voltem per la dreta i, just al darrera, prenem un corriol que s’enfila amb duresa.

Publicat a Descobrir Catalunya

Elogi del ciclisme lent

En Javier de Valladolid , que viu i treballa a Catalunya, diu que cada dia gaudeix més del cicloturisme, per què que cada vegada corre menys. És a dir, més enllà de l’estrès de les marxes, falses curses per a ciclistes frustrats (i no nego a ningú el dret a jugar a sentir-se ‘pro’, però com a mínim que els organitzadors no enganyin), hi ha una pràctica ciclista tant autèntica com qualsevol altra; cosa que neguen molts dels que surten a la carretera pensant en que potser, aquest any si, ells i la seva colla aconseguiran la ‘performance’ que els farà aparèixer a la portada de l’Equipe o de Vélo Magazine.
Repeteixo, que tothom faci ciclisme com li doni la gana mentre no contravingui les normes de circulació, de convivència i de respecte al medi i als altres, però que ningú negui l’autenticitat, l’agonia i la duresa dels que, simplement, van en bicicleta a un altre ritme, amb unes altres intencions, a la recerca d’unes ‘performances’ més pròximes a l’aventura, la descoberta d’un territori o el simple plaer de pedalar sota el sol, els núvols o la pluja.
Cada dia estic més fart de l’angoixa de donar pals (més aviat de rebre’n), de suportar estrebades terribles, d’intentar aguantar una roda impossible i de morir damunt la bici. Jo vull viure a la bicicleta no deixar-hi la vida!
Com en Javier, o els amics amb qui comparteixo rutes, viatges i vivències, jo també cada dia sóc un ciclista més lent, i cada dia gaudeixo més de l’art d’anar en bicicleta, que és una de les experiències vitals i intel·lectuals que més m’omple les alforges de la memòria.

Els Pirineus uneixen

Vaig conèixer Javier Sánchez Beaskoetxea dins d’un cotxe i fent mala cara; jo també feia mala cara. Tots dos érem dalt la Pierre de Saint Martin i acabàvem d’abandonar a la Quebrantahuesos més llarga i bèstia que s’ha fet mai, la de l’any de l’esllavissada al Portalet que va obligar els organitzadors a fer una volta de 234 quilòmetres amb un calor sufocant i mancats d’avituallament.
En Javier és un dels cicloturistes més prestigiosos i coneguts de l’estat per la defensa aferrissada que fa tothora de l’autèntic esperit del ciclisme popular, com a ciclista des de la carretera i com a periodista des de diversos mitjans de comunicació. En d’aquesta doble perspectiva hem compartit experiències literàries al voltant de la bici (articles, llibres...) i hem pedalat junts alguna vegada (el viu a Bilbo i jo a Catalunya), però mai no havia participat directament en un del seus viatges ciclistes fins dijous passat.
La setmana passada en Javier va travessar de nou la serralada Pirinenca. Si l’any passat ho va fer per la cara nord, la vessant dels ports mítics del Tour, enguany ho ha fet per la cara sud, menys mitificada per la competició però tant interessant com l’altra pels cicloturistes. Va sortir d’Hondarribia, dijous a la tarda va arribar a Puigcerdà i a l’endemà vam pedalar plegats fins Banyoles (144 qms.). Podreu llegir ben aviat el relat complert de l’aventura al seu bloc El col del agonístic (http://www.agonistic.blogspot.com/) i a la revista digital A rueda (http://www.arueda.com/); jo ara només pretenc fer un breu makin off de la ruta.
L’etapa que vam fer va ser la més llarga de la travessa, però calia tenir en compte que hi havia més desnivell de baixada que no pas de pujada i que per primer cop als seus dos viatges no pedalava sol; amb la meva bici de carretera i sense pes, jo era la llebre perfecta per tirar dels més de 20 quilos que portava entre la bici (una híbrida que no escatima en detalls com timbre, parafang o un porta paquets immens), i les dues alforges més la bossa de manillar.
El dia es va llevar clar i assolellat com només ho és a la Cerdanya. Recollir la bugada del dia abans, enfundar-se en un maillot de les metes volants de la darrera volta al País Basc, i, cap a la Collada que hi falta gent. La pujada a Tosses és llarga però suau, i no vam parar de xerrar en tota l‘estona. A dalt, com veieu a les fotos, cal preparar tot l’operatiu fotogràfic. Posar la càmera al petit trípode, enfocar, programar-la i tornar a passar per immortalitzar el moment de la nostra arribada al coll sense necessitat de que ningú no ens hagi de fer cap foto. La logística del Javier és de professional. Cap a Ribes (bocata), Ripoll amb visita obligada al monestir, Sant Joan de les Abadeses, el bellíssim coll de Capsacosta per la cara senzilla, Olot (bocata) i el trajecte final trencacames i pesat però d’una enorme bellesa per Santa Pau, un indret que ell desconeixia i que li va entusiasmar, Mieres i Banyoles.
A l’endemà ell seguia fins al Cap de Creus. Jo vaig tornar a Premià una mica enyorat, amb ganes de fer més bici i d’aprendre més coses al costat d’aquest extraordinari ciclista i millor persona, però no ho podia fer; era el seu viatge, el seu èxit el de travessar tot sol la serralada per segon cop. Us asseguro que, en un moment en que el ciclisme està essent tan desprestigiat per culpa del dopatge dels professionals, cilcoturistes com en Javier Sánchez tornen a fer gran i bell aquest esport aparentment solitari i romàntic, però amb una capacitat per relacionar llocs, cultures i persones com pocs. Ezkerri kasko, Javier.

Manual de mitologia clàssica

M’escriu en Xavier Arderiu, un amable ciclista practicant, amb problemes de consciència. Diu que com s’entén que corredors com Vinokourov o Mayo, professionals de primera línia que se saben observats i controlats tothora, puguin donar positiu de manera tant suposadament innocent com ho han fet. Que si no és possible que els controls no siguin de fiar i que si hi ha algun llibre que expliqui amb suficients garanties científiques com funciona això del dopatge i la seva detecció (jo no el conec). Segueix dient l’expert però escamat comentarista, que l’únic que sabem els afeccionats és la brutal descàrrega de brutícia mediàtica interessada que hi ha cada cop que es detecta un cas (i si no es detecta també hi afegeixo) i que això està fent perdre la confiança en els professionals (lògic, crec).
Però en Xavier Arderiu també en diu una de molt bona: “Una de les coses que més m'agraden del ciclisme és que els professionals i els aficionats sempre hem estat més a prop que en d'altres esports, com el futbol, on les estrelles viuen en un pedestal.” I aquí l’encerta del tot. Que et fitxin a El 9, benvolgut; però sobretot, si t’agrada el ciclisme, queda’t amb això i engega tota la resta (dopats, dopatge, UCI, la premsa que tu i jo sabem, molts metges, i alguns directors esportius) a fer la ma.
El ciclisme és un esport agònic. En la lluita de l’ésser humà contra si mateix, el designi dels Déus i la superació de les dificultats naturals, factors que defineixen l’èpica hel·lènica, només és capaç de guanyar aquell que arriba més a prop del llindar de la mort. És aquesta agonia la que ha construït algunes de les èpiques més grans del ciclisme. És el relat d’aquestes gestes heroiques el que constitueix l’epopeia d’aquest esport en el qual, a més, persona i màquina es confonen en una de sola com un centaure. Queda’t amb això, amic Arderiu, i viuràs de nou el ciclisme amb la passió que cal viure’l. Per la resta de coses no cal passar-se hores al peu d’una carretera o assegut al sofà de casa mentre la resta de mortals fan la becaina estiuenca.
El Tour de França és un mite perquè és la competició esportiva que és capaç de sintetitzar millor la narració de l’epopeia ciclista. Com tot mite és una narració no fonamentada en la raó, ni en la demostració ni en l’argumentació; no expressa conviccions filosòfiques, morals o religioses, però com tot bon mite, és una figura inqüestionable, intocable, absoluta. Jo em quedo amb això i, et juro, que ara mateix tinc ‘mono’ de Tour i estic per posar-me cada migdia Eurosport, que el tornen a emetre. I tinc ‘mono’ i agafo la bicicleta i m’empaito a mi mateix uns quants matins per les carreteres del Maresme perquè sento la terrible necessitat de tornar a ser feliç recreant la llegenda dels ciclistes en competició.
Després descobrim desconsolats que n’hi ha que fan trampes. Els Déus s’encarregaran de castigar-los, això no es feina nostra. Nosaltres només om pobres mortals que estimem les bicicletes.

Publicat a El 9 Esportiu