Bella i dura la Volta a la Cerdanya BTT

“Això d’avui ha estat ciclisme de carretera, demà bé el fort”, repetia en Pere Caué als participants a la XIII Volta a la Cerdanya BTT que arribaven cansats però contents al Parc del Segre de la Seu d’Urgell en acabar la primera etapa. Bé, set colls en 2580 metres de desnivell de pujada, amb un descens bestial al final de més de 1500 metres i 105 quilòmetres de recorregut pel qual els més ràpids van trigar sis hores i jo en vaig trigar vuit sense ser dels darrers, tampoc no és pot dir que fos un trajecte en bicing, Però quan en Caué avisa que la cosa be forta és que va de veres. A mig matí de diumenge, al coll de can Bima, extenuat vaig comprovar com, efectivament, la primera etapa havia estat una passejada.
Aquesta era una Volta amb regust nostàlgic, car recuperava en un vuitanta per cent el recorregut de la primera edició i el lloc de sortida, les excel·lents instal·lacions del càmping Stel de Puigcerdà. És clar que, a negra nit, un no està per massa gaudis. La primera etapa no tenia cap problema d’orientació, de fet no em calia ni rutòmetre. És la travessa clàssica de la comarca que tant es fa per creuar els Pirineus com per sortir un dia amb uns col·legues. I encara ens van estalviar la pujada a Fontaneda pel camí vell; però clarejant i amb tanta colla la carretera que s’enfila fins els 1905 metres de l’estació de fons és més segura. La resta pista ample gràcies a la qual es podia admirar l’exultant bellesa del paisatge cerdà i sense més dificultats que el desnivell en les ascensions a la Bastida, Cap de Rec i el coll de la Font d’Aristot. Després la baixada brutal, complicada pel ràpida que era i les paraules premonitòries d’en Caué: “ja veureu demà...”
El Cadí esquerp
I dit i fet. Així que vam sortir ja ens vam despistar. Res, un quilometret extra, però alguna cosa presagiava que el dia seria dur. Per sort, per aquesta edició tenia una parella de gran luxe, l’amiga ceretana Gemma Arro, excel·lent atleta, campiona d’Espanya d’esquí de muntanya, gran coneixedora del territori i, per damunt de tot, una persona magnífica. La vaig enredar jo a inscriure’s i, a la fi, va ser ella qui va haver de prendre la iniciativa i tibar de mi amb paciència i un bon rotllo extraordinari.
I és que les pujades molt fortes que anunciaven el llibre de ruta entre Alàs i Ansovell no eren pujades, ni murs, eren vies sense ferrar! Si el bon amic Anton Català hagués tingut a ma uns ternals d’alguna de les seves obres per pujar-nos creieu-me que no els hauria menyspreat. Aquell tram, bell però cruel, va deixar tocat a molts, i encara quedava el sector d’orientació. Aquí la Gemma va demostrar les seves dots corrent raids. Va escollir el camí més dret, però també el més curt i ràpid. Va encertar de ple, vam avançar moltes parelles i, el més important, ens vam sentir molt a gust pels paratges feréstecs i esquerps dels contraforts del Cadí; ara, d’esgarrinxades a les cames i cops amb els pedals no en vulgueu tants.
El meu tràngol va començar després. Amb trenta i pocs quilòmetres ja estava extenuat. L’erma baixada al riu i la pujada al coll de can Bima em van treure de punt definitivament. Arribava al tall horari de la vall de Ridolaina a temps per entrar-hi, el problema seria si resistiria; i després encara quedava la feixuga pujada als Cortals de l’Ingla..... Estava content amb el que havia fet, la muntanya i la bicicleta m’havien donat de bell nou molts motius de satisfacció durant aquells dos intensos dies. Li vaig demanar a la Gemma que seguís, tenia força i empenta. Jo, content per haver-me retrobat amb la bellesa i la duresa de la Volta a la Cerdanya sis anys després d’haver-la fet per darrer cop, vaig tirar cap a Puigcerdà. No em sentia decebut, ans al contrari, estava content, tot havia sortit rodó. Així, que més dona una classificació?
Garantia de seguretat, tècnica i humana
El servei mecànic de Probike instal·lat al Parc del Segre no va parar durant tota la tarda i fins ben entrat el vespre. Sense un gest de cansament, l’eficaç Javi Calero i la seva inseparable gorra posava oli, ajustava un canvi, treia pols a les cadenes, buscava una llanda, sagnava un fre o es tornava ximple buscant un sorollet i sempre amb un somriure, amb paraules d’ànim pels que posaven cara de cansats o de preocupats.
I el mateix es pot dir dels controls, serveis d’avituallament (a poques proves hi ha tant de menjar i tant variat) i la resta de la gent, anònima a la força, que fa possible que els participants puguem afrontar amb garanties reptes com aquests.