Rebellin acabó con España

Se ignora la razón de tanta manía en hacer creer que la selección española de ciclismo era la mejor y que casi cualquiera de sus corredores podía ganar el mundial; ni hablar. Un solo italiano inspirado podía hundir a toda la escuadra española, los 800 metros finales en subida era idóneos para Bettini, y así sucedieron las cosas. El aspirante jamás coronado Valverde hizo lo que pudo, pero con eso no basta; Samuel Sánchez se vació tanto que llegó al momento crucial fundido y Flecha, Sastre y compañía hicieron su papel, pero no fue suficiente. Total, un buen trabajo de control hasta dos vueltas del final, pero con eso no basta. Es como jugar mejor y acabar perdiendo por uno a cero en el último minuto y de penalti. El control le sirvió a Freire en Verona y a Astarloa en Canadá, pero en Stuttgard no sirvió de nada.
Los italianos son un mal equipo, andan todos peleados a cara de perro y los no seleccionados se cabrean, pero individualmente son mucho mejores en carreras de un día y gran fondo. Así cuando Davide Rebellin saltó del grupo delantero a dos vueltas del final, aún sacando no más de treinta segundos a sus perseguidores, el solito se cargó a toda la selección española, su táctica de control y todo el excelente trabajo de grupo realizado a lo largo de más de 250 kilómetros. Sólo un Samuel Sánchez que se está saliendo en este final de temporada anduvo decidido a dejarse la piel para hacer fracasar la individualidad del perverso corredor del mal equipo italiano. Al final lo único que consiguió fue llegar extenuado para ver como Paolo Bettini, ‘el grillo’, uno de los más completos ciclistas de la última década se hacia con su segundo triunfo consecutivo. Y sin noticias de Freire.
No vamos a negar que en España hay muy buenos ciclistas y un pequeño manojo de extraordinarios corredores con un palmarés envidiable, pero muchos de ellos todavía no han consolidado suficiente su clase y otros, aún siendo magníficos, no son corredores hechos para el tipo de carreras como el mundial de ruta. Astarloa y Valverde tuvieron su año de gloria y Freire es el único con aptitudes mundialistas, siempre que el circuito no tenga grandes cuestas, y menos si están cerca de la llegada. El circuito alemán le venía a Bettini como la horma de su zapato, y el grillo es demasiado fuera de serie como para desaprovecharlo, al igual como Freire no desaprovechó el trazado favorable de Verona por dos veces o el de Lisboa, o como Boonen hizo lo propio con el de Madrid o Cipollini no dejó de rematar a su antojo en el súper llano trazado holandés. Y todos terminaron enfundándose el maillot arco iris. Quién es mejor que quién no es el dilema, todos fueron los mejores en su momento y según sus condiciones. Pero dar un mundial por hecho antes de correrlo, y sabiendo que el circuito era mucho más favorable a los italianos, aunque como equipo sean comparables al ejército de Pancho Villa, resulta de un patriotierismo provinciano e ignorante. Lo malo del asunto es que los propios corredores de la selección habían terminado creyéndose ese triunfalismo cañí; peor para ellos y peor para el deportes español. Así explicaciones como las de Valverde suenan a excusa inconsistente, y la derrota a fracaso estrepitoso. Va por el próximo año: Bettini lleva 2 y Freire 3.

Publicat a La Vanguardia

Acabin amb la UCI

L’afany pervers de la Unió Ciclista Internacional per controlar tot el ciclisme professional està acabant amb aquest esport. La tàctica destralera de Patrick McQuaid consistent a filtrar informacions sobre casos de dopatge pocs dies abans o durant la celebració de les principals curses del calendari que ell considera enemigues, amb la clara intenció de rebentar mediàticament el prestigi d’aquestes competicions, està creant una estat d’opinió pública general absolutament contrari al ciclisme. No hi ha dia que no em trobi a algú que, mig seriosament mig en broma, em diu que tots els ciclistes som uns drogotes i que aquest esport està més mort que viu.
La desautorització que ha patit la UCI davant del Tribunal del ‘esport de Lausana en el cas Valverde és la gota que omple el got. La derrota de McQuaid davant els tribunals ha de ser el seu final. La seva autoritat ha quedat posada en entredit, ara és el moment que tot el món del ciclisme s’aixequi com una sola persona i tombi definitivament i per totes la dictadura birmana de la UCI.
No es tracta de fer boicots, no es tracta de fer declaracions grandiloqüents que després queden en un no res; del que es tracta és de constituir una empresa a l’estil de les que gestiones la F-1, l’ACB o el Mundial de motos, que atorgui franquícies als equips i que aquests corrin durant tota a temporada les curses que organitzi aquesta societat. I punt. I la UCI caurà per si sola si, de veres, els equips, patrocinadors, corredors i mitjans de comunicació volen que aquest esport tiri endavant, fet que en alguns casos es posa en dubte. Ara, a més, hi ha un nou aliat, les federacions estatals, com l’Espanyola, que també estan començant a plantar cara a la Internacional. Ara o mai.

El desert ja no pot esperar

Hi havia qui semblava que escalfés els bessons, però la majoria escalfava la llengua tot fent una copa de cava i recordant les aventures viscudes al desert del Sahara la primavera passada i albirant les que, inxal·là!, viuran entre els pròxims 27 d’abril i 2 de maig per terres marroquines. Tot i que no érem a l’Àfrica, sinó a la Barcelona tardoral, tothom estava parlant de la Titan Desert 2008; a més d’un els ulls se li posaven blaus.
Tal i com ja havia avançat Tourmalet el passat 26 de juny, la tercera edició de la cursa africana tindrà un recorregut completament en línia, amb principi i final a dos llocs diferents per poder fer així un traçat nou i amb la dificultat afegida d’algun port de muntanya. La cursa començarà a Ouarzazat i acabarà a Erfoud, passant per Bourmalne Dadés, a les portes la vall del Dadés i amb les gorges del Todrà a l’est, ascendir amb vent de cara cap al feréstec i solitari altiplà d’Jbel Sarhro, baixar després fins l’oasi de Tazzarine, a les portes de l’espectacular Vall del Dra’a, per trencar definitivament a l’est en direcció Ramlia i, de nou a través del bellíssim Erg Chebbi, remuntar vers Erfoud. Un recorregut una mica més dur que l’any passat, però d’una bellesa i diversitat notablement superior.
Les inscripcions estan ja obertes a www.titandesert.es, el nombre de participants augmenta fins la ratlla dels 400, i la presència d’ex corredors professionals donarà projecció internacional a la prova. Però els autèntics protagonistes no seran Olano, Mauri, Iglesias, Ruíz Cabestany o els possibles Ciapucci o Jalabert a qui l’organització vol convidar, no; els veritables herois de la Titan Desert seran de nou els centenars de participants anònims que només aspiren a acabar i a fer un inoblidable viatge en bicicleta per una terra de somni, afeccionats que s’hauran passat tot l’hivern entrenant tot el que puguin a còpia de treure hores a la son, la feina i a la família. Són ells els que fan que la prova existeixi, són ells els que donen sentit a la romàntica idea de pedalar pel desert.
Ens veiem al Marroc?

TV: Lagos de Enol, la millor etapa

Probablement l'etapa més espectacular, la que recorda aquelles Vueltas dels anys 90. Quan tornarem a veure competicions com aquelles amb èpiques batalles entre Alex Zulle i Tomy Rominguer a ports de muntanya de gran duresa i amb condicions climatològiques al límit?
De moment ens hem de conformar amb aquest vídeo, una de les millors transmissions d'enguany.
I aprofito aquest espai per agrair la bona feina que fan Carles de Andrés i Pedro Delgado.

Clica aquí per veure el vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=xRn-_sHVl6Q

Aburridos y sin siesta

Para los aficionados de sofá la Vuelta terminó en Andorra: última etapa de gran lucha, confirmación del líder que a la postre ha resultado ser el vencedor y puente en Catalunya, es decir, última siesta antes del retorno definitivo a la normalidad. Al día siguiente los críos comenzaron la escuela, terminaron las sobremesas ante la tele y la carrera se sumió en una modorra irrecuperable durante diez etapas, demasiadas para rescatar la Vuelta del olvido a pesar de los esfuerzos baldíos de Carlos Sastre por destronar a Menchov y de la ambición de Samuel Sánchez, vencedor en tres etapas y tercero al final por méritos propios y del Euskaltel.
Denis Menchov ha sido descaradamente superior al resto, de acuerdo, ha buscado aliados ante los cuales poco ha podido hacer Carlos Sastre y Samuel Sánchez quizás ha despertado tarde; pero con un par o tres de etapas de montaña más selectivas y una crono larga no tan llana y con viento a favor como la de Zaragoza, no habríamos dormido desde Arcalís hasta Abantos, que no es poco sueño. Hoy en día no basta con un puerto duro al final, hace falta otro anterior que seleccione, como hizo la Volta a Catalunya en la etapa reina con la Comella, antes de subir Arinsal, y salió una etapa redonda y merecedora de al corona regia. Pero en la Vuelta han querido ser tan mesurados con la dureza para evitar el dopage que se han pasado de tibios. Y en el reino de los atemperados, el frío es rey.
Y eso que la carrera comenzó bien. Emoción en la primera semana, con un Freire pletórico, un Bettini a punto para los mundiales, el renacer de Pettachi y un Bennati sorprendente; una escalada a los Lagos que permitieron descubrir a Efimkin; un doble final en alto en Cerler y Arcalís con las cunetas llenas de público, pero después, el desierto... Ya se sabe que ‘pagant sant Pere canta’, pero hay veces que desafina. Y la travesía de Valencia y Murcia con escapadas consentidas, finales de bostezo y recorridos aburridísimos para enlazar un municipio patrocinador con otro que esponsoriza, ha resultado letárgica para los sufridos espectadores que, metidos de lleno en situaciones tan emocionantes como las averías de RENFE la refundación del catalanismo y los presupuestos del Estado, se han olvidado de la apasionante Vuelta para siempre. Lástima, porqué el final con Abantos, la crono de Collado Villalba y, sobretodo, un Samuel Sánchez fuera de lo común, han hecho renacer la carrera. Pero, tal como hemos aprendido en las series de médicos de la tele, hay veces en que un par de descargas de desfibrilador no bastan para recuperar a un moribundo, y así la Vuelta se nos ha ido de las manos con el gusto amargo de lo que podría haber sido y no fue.
No voy a defender lo indefendible en nombre de los auténticos aficionados: la Vuelta ha quedado aburrida y con tan poco interés que, o eres un enfermo de bici, o has dedicado el tiempo a otros quehaceres. Septiembre es un mes cruel para ver ciclismo, lo dijimos el primer día, pero tampoco cabe ponérselo tan fácil.

Publicat a La Vanguardia

Dues noves guies de rutes BTT

El Pallars Sobirà i les valls de Tuixent i la Vansa són els territoris per on Xavier Agut i Joan Ramon Segura, respectivament, pedalen habitualment. De la seva experiència n’han sorgit els dos darrers títols de les guies de rutes en BTT de la col·lecció Azimut de l’editorial vallenca Cossetània.
Xavier Agut és bomber i fa anys que viu al Pallars. A través de 14 itineraris molt complerts i força llargs la majoria, tal i com correspon a les zones d’alta muntanya, l’autor ens traça un recorregut molt complert per les zones més interessants paisatgísticament i ciclista de la comarca. Un interessant pròleg introductori a les característiques del Pallars completa un treball molt interessant per a ciclistes que surten habitualment i que volen descobrir el sector més feréstec dels Pirineus catalans; una guia per planificar unes excel·lents vacances d’estiu a l’alta muntanya.
Joan Ramon Segura, president del Centre Excursionista de Lleida, ofereix fins a 27 itineraris, alguns circulars, altres amb enllaços, per una de les zones més poc conegudes dels pre-Pirineus catalans, Tuixent i la Vansa, entre el Cadí, el Pedraforca, la Serra del Verd i el Port del Comte, i a cavall de les comarques de l’Alt Urgell, el Berguedà i el Solsonès. Segura es coneix els camins d’aquella terra com si fos casa seva i ens ofereix tota mena de recorreguts amb els més diversos graus de dificultat tècnica, física així com de llargària. Una obra per gaudir de molts caps de setmana fent ciclisme i turisme natural, especialment indicada pels ciclistes urbans que estan farts de voltar per Collcerola i no saben on anar.
Amb aquestes dues guies la col·lecció Azimut arriba ja al número 93, un cas únic d’èxit en llibres d’aquesta mena. Enhorabona.

En BTT per la Vall de Tuixent i la Vansa.- Joan Ramon Segura. Col Azminut 90. Ed. Cossetània. Valls 2007
El Pallars Sobirà en BTT.- Xavier Agut. Col Azimut 93. Ed. Cossetània. Valls 2007

Bella i dura la Volta a la Cerdanya BTT

“Això d’avui ha estat ciclisme de carretera, demà bé el fort”, repetia en Pere Caué als participants a la XIII Volta a la Cerdanya BTT que arribaven cansats però contents al Parc del Segre de la Seu d’Urgell en acabar la primera etapa. Bé, set colls en 2580 metres de desnivell de pujada, amb un descens bestial al final de més de 1500 metres i 105 quilòmetres de recorregut pel qual els més ràpids van trigar sis hores i jo en vaig trigar vuit sense ser dels darrers, tampoc no és pot dir que fos un trajecte en bicing, Però quan en Caué avisa que la cosa be forta és que va de veres. A mig matí de diumenge, al coll de can Bima, extenuat vaig comprovar com, efectivament, la primera etapa havia estat una passejada.
Aquesta era una Volta amb regust nostàlgic, car recuperava en un vuitanta per cent el recorregut de la primera edició i el lloc de sortida, les excel·lents instal·lacions del càmping Stel de Puigcerdà. És clar que, a negra nit, un no està per massa gaudis. La primera etapa no tenia cap problema d’orientació, de fet no em calia ni rutòmetre. És la travessa clàssica de la comarca que tant es fa per creuar els Pirineus com per sortir un dia amb uns col·legues. I encara ens van estalviar la pujada a Fontaneda pel camí vell; però clarejant i amb tanta colla la carretera que s’enfila fins els 1905 metres de l’estació de fons és més segura. La resta pista ample gràcies a la qual es podia admirar l’exultant bellesa del paisatge cerdà i sense més dificultats que el desnivell en les ascensions a la Bastida, Cap de Rec i el coll de la Font d’Aristot. Després la baixada brutal, complicada pel ràpida que era i les paraules premonitòries d’en Caué: “ja veureu demà...”
El Cadí esquerp
I dit i fet. Així que vam sortir ja ens vam despistar. Res, un quilometret extra, però alguna cosa presagiava que el dia seria dur. Per sort, per aquesta edició tenia una parella de gran luxe, l’amiga ceretana Gemma Arro, excel·lent atleta, campiona d’Espanya d’esquí de muntanya, gran coneixedora del territori i, per damunt de tot, una persona magnífica. La vaig enredar jo a inscriure’s i, a la fi, va ser ella qui va haver de prendre la iniciativa i tibar de mi amb paciència i un bon rotllo extraordinari.
I és que les pujades molt fortes que anunciaven el llibre de ruta entre Alàs i Ansovell no eren pujades, ni murs, eren vies sense ferrar! Si el bon amic Anton Català hagués tingut a ma uns ternals d’alguna de les seves obres per pujar-nos creieu-me que no els hauria menyspreat. Aquell tram, bell però cruel, va deixar tocat a molts, i encara quedava el sector d’orientació. Aquí la Gemma va demostrar les seves dots corrent raids. Va escollir el camí més dret, però també el més curt i ràpid. Va encertar de ple, vam avançar moltes parelles i, el més important, ens vam sentir molt a gust pels paratges feréstecs i esquerps dels contraforts del Cadí; ara, d’esgarrinxades a les cames i cops amb els pedals no en vulgueu tants.
El meu tràngol va començar després. Amb trenta i pocs quilòmetres ja estava extenuat. L’erma baixada al riu i la pujada al coll de can Bima em van treure de punt definitivament. Arribava al tall horari de la vall de Ridolaina a temps per entrar-hi, el problema seria si resistiria; i després encara quedava la feixuga pujada als Cortals de l’Ingla..... Estava content amb el que havia fet, la muntanya i la bicicleta m’havien donat de bell nou molts motius de satisfacció durant aquells dos intensos dies. Li vaig demanar a la Gemma que seguís, tenia força i empenta. Jo, content per haver-me retrobat amb la bellesa i la duresa de la Volta a la Cerdanya sis anys després d’haver-la fet per darrer cop, vaig tirar cap a Puigcerdà. No em sentia decebut, ans al contrari, estava content, tot havia sortit rodó. Així, que més dona una classificació?
Garantia de seguretat, tècnica i humana
El servei mecànic de Probike instal·lat al Parc del Segre no va parar durant tota la tarda i fins ben entrat el vespre. Sense un gest de cansament, l’eficaç Javi Calero i la seva inseparable gorra posava oli, ajustava un canvi, treia pols a les cadenes, buscava una llanda, sagnava un fre o es tornava ximple buscant un sorollet i sempre amb un somriure, amb paraules d’ànim pels que posaven cara de cansats o de preocupats.
I el mateix es pot dir dels controls, serveis d’avituallament (a poques proves hi ha tant de menjar i tant variat) i la resta de la gent, anònima a la força, que fa possible que els participants puguem afrontar amb garanties reptes com aquests.