La Volta a Flandes des de dins

Per anar a córrer la Volta a Flandes cicloturista és bo haver-se empassat unes quantes edicions d’aquesta mítica cursa per televisió, ser fan de Johan Museeuw (tres vegades guanyador, conegut com el Lleó de Flandes), haver llegit moltes cròniques a les revistes i, fins i tot, consultat desenes de vegades la pàgina web de la cursa on hi ha una descripció acurada de tot el recorregut i dels murs un a un. A més cal haver fet ben bé dos mil quilòmetres al llarg de l’hivern, amb fred i pluja, i haver pujat totes les costes amb un pendent de més del 15% que hi hagi als voltants de casa. Si no, us ho asseguro, no hi aneu. I, tot i així, un cop allà, quan el dia abans vaig anar al poble de Geraardsbergen a veure com era el famós Kapel Mur (mur de Graumont en francès), el cor em va fer un bot en veure aquella paret del 20% amb el pavés aixecat, i vaig pensar que allò d’anar a Flandes havia estat un acte de fatxenderia davant els col·legues del Club Ciclista Routier. Però ves, ja hi era, tenia la bicicleta apunt a l’hotel i la inscripció feta. No em podia tirar enrera. Vaig sopar al peu del mur, com el cavaller que vetlla les armes la vigília del duel.
Al cafè Civère d’or de la Gran Plaça de Bruges hi han anat famosos com Audrey Herpbrun, segons diuen, però també ciclistes anònims desitjant que un cafè els escalfi el cos abans de començar a pedalar. Posar-se a la feina a les 7 del matí amb 6 graus de temperatura no és la millor de les benaurances per passar el dia, però és el que hi ha. Els de casa, els holandesos i els alemanys, que són la majoria absoluta dels dotze mil cicloturistes, potser hi estan més fets, però pels escassos participants que venim de climes més benignes, simplement fa un fred que pela i el ventet del nord est talla la cara com una navalla.
Aviat veig que la idea d’intentar rodar a una mitjana de 25 quilòmetres per hora és un quimera estúpida d’aprenent que no sap ni on s’ha ficat, tot i les lectures, els vídeos i les web. Les carreteretes rurals de l’oest de Flandes, per on transita majoritàriament la cursa, són planes mentre són planes. Quan no ho són fan uns tobogans que, amb els quilòmetres i el ventet, es tornen molt incòmodes. És clar que, quan arribo als trams de pavés i als primers murs (i són els més suaus) desitjaria no haver-me llevat aquell matí. Massa tard, sense saber com estic rebotant dins d’una mena de batedora, definició molt encertada dels trams de pedalejar pel pavés que fa el meu company Llorenç Pros. Els entesos diuen que la tàctica és anar a tota velocitat, i que així es va lliscant de llamborda en llamborda i s’eviten els forats que hi ha enmig. Veig passar els flamencs a tota metxa i intento fer el mateix. Ataco el tram a més de 30 per hora, però la tortura no s’acaba mai. Els dos quilòmetres i escaig es fan eterns. La velocitat baixa de manera alarmant i acabo anant a 14 i amb por perquè les mans no em saltin del manillar. La patacada seria antològica i la meva dentista es faria d’or amb mi. Al final del tram la batedora funciona, com a mínim a la pròstata: hi ha més de cent pixaners a la cuneta. Però jo estic més preocupat pels portabidons, que s’estan descargolant. L’allen del cinc ho resol, tots els problemes fossin aquests.
L’autèntica Volta a Flandes comença a Oudenaarde, on hi ha el museu de la cursa. A partir d’aquí els murs es succeeixen en un trajecte que volta tot just per quatre municipis: el mateix Oudenaarde, Brakel, Geraardsbergen (on el Kapel Mur està retolat com un monument, perquè ho és) i Ninove, on hi ha la meta. Entre mur i mur, la cursa transcorre per carreteres rurals d’uns tres metres d’amplada planes de grava, sorra, fems, revolts tancats, amb uns forats que semblen fets per míssils Scout i, de tant en tant, algun tram d’asfalt normal, podríem dir-ne. El que passa és que, en entrar a una carretera general, la poli, obliga els cicloturistes a circular pel carril bici, estret i sotraguejat, però existent, cosa que no podem dir al nostre país on cada any moren un grapat de ciclistes atropellats per automòbils.
Els murs són pujades curtes i molt costerudes que es van fer sota la idea clàssica de que el camí més curt entre dos punts és la recta, per salvar els petits turons de trenta o quaranta metre d’alçada que hi ha a la regió. Alguns estan asfaltats, però la majoria són d’un pavés trinxat per dècades de passar-hi carros, tractors i camions. Tots tenen nom. Molenberg, pista de patinatge de pavés amb una lleu capa de fems humits on es forma un embús de ciclistes que obliga a posar peu a terra; Wolvenberg, Kluisberg i Knokteberg, on faig l’aprenentatge tant de pujar aquests rampots de pendents inhumanes com de sortejar la gent que fa figa a meitat de les costes, Patterberg i, a meitat de la cursa, l’horrible Koppenberg, un mur de pavés de mig quilòmetre, amb un 11’6% de desnivell mitjà i un pendent màxim del 22%. Altre cop en paraules d’en Llorenç: “Vaig mirar al cel i vaig veure tot de ciclistes que estaven com tres pisos per damunt meu. Vaig pensar que no podia ser”. Aquest mur va restar fora de la Volta uns anys perquè la Unió Ciclista Internacional (UCI) va considerar que les llambordes estaven massa fetes pols. Ara l’han arranjat (és un dir) i torna a ser un dels punts claus de la cursa professional. Aquí sovint s’ha trencat el grup i n’ha sorgit un escamot capdavanter del qual acaba sortint-ne el guanyador. L’escabetxina final és al Kapel Mur, la penúltima dificultat, a quinze quilòmetres de l’arribada. És una costa que va des del centre del poble fins un capella que hi ha en un turó. Te 825 metres de llargada, un pendent màxim del 20% i la mitjana és del 9%, però té el pitjor pavés de tota la cursa. Aquí la calçada és estreta i enfonsada, i les llambordes a més de separades i trencades, estan ensorrades una a una i en sobresurt un vèrtex tallant que forma una cresta. És com si pedalegessis damunt les dents d’una serra. A més hi ha molta gent mirant, aplaudint i rient-se dels seus veïns o amics que fan figa. Pujar sense aturar-se en mig d’aquest merder és un miracle; per això, quan arribo al capdamunt i passo sota la pancarta que indica que he fet el cim, no puc resistir-me d’esclatar d’alegria. Bosberg, el darrer mur a onze quilòmetres de l’arribada, em sembla un passeig tot i el seu 11% de pendent. El que resta ho faig a plat, com si marxés escapat. A la recta de meta, amb les grades les cameres de la tele, la pancarta, el cronòmetre, les cabines de transmissió, les tanques de publicitat i tot el cerimonial apunt per a l’endemà, no puc evitar l’esprint i l’entrada aixecant els braços com si hagués guanyat ves a saber què. Una estona després, mentre recullo el diploma acreditatiu de la pallissa i la samarreta commemorativa, m’hi repenso: he superat el repte que em vaig marcar el dia que vaig decidir anar a córrer la Ronde van Vlanderen. I per fer-ho no m’ha calgut derrotar a ningú. Pensar això, en els temps que corren, m’omple doblement de satisfacció. Dormo ben pla.

Publicat a El 9 esportiu